Reconec que no sóc persona de rialla fàcil, però això no significa que no em divertisquen les coses divertides, sobretot aquelles que provenen de la bona literatura, de l'art i de l'enginy (les riotes que provoquen els que fan el ridícul per sistema són figues d'un altre paner). M'agrada escriure per a interpretar allò que escric, i m'agrada fer-ho en clau d'humor perquè m'encanta que la gent es riga, però jo no solc exterioritzar les meues alegries de manera ostensible. Hi ha hagut vegades que un impacte còmic ha propiciat que se'm descollonara l'ànima durant una bona estona, però en tot eixe temps el cos només sol regalar-me alguns instants de somriures vistosos que en escassos moments es converteixen en rialles sonores i, molt estranyament, en riallades incontenibles.
 |
| Cèsar Monzonís |
Cèsar Monzonís, periodista que actualment es dedica per complet al teatre, coneix perfectament aquesta lesió rebordonida del meu caràcter (no debades portem més de 14 anys treballant junts en favor de la Burrera Comprimida; una moguda composta de floritures existencials, escèniques i televisives, de la qual, Cèsar, és part insubstituïble); per això, l'esmentat senyor Monzonís, cada vegada que estrena algun treball teatral de caire humorístic pregunta a la gent pròxima a mi: "El meu cosí s'ha rist? Molt o poc? Quan i com?..." (aclarisc també que, Cèsar Monzonís, és cosí meu perquè el destí així ho ha volgut; és còmplice meu perquè la bona sort així ho ha disposat... i jo me l'estime molt perquè ell s'ho ha guanyat i perquè a mi m'ha donat la gana).
Però el passat divendres, 31 de maig, al Teatre del Raval de Gandia es va produir un fet insòlit en mi: vaig passar les tres quartes parts de la durada de l'obra que allí es representava rient en formes sonores i amb escasses intermitències. A més, com que estic encara recuperant-me d'una disfonia bastant severa, el meu aparell fonador emetia uns sons estranyíssims i d'estètica horrible, però que a mi em resultaven tan divertits com l'espectacle que estava presenciant. La cosa té més mèrit encara si considerem que el Teatre del Raval no presta per a fer massa volantins als que ja no tenim el cos atlètic, i jo, que sóc bastant desficiós, vaig passar tot el temps sense haver de rascar-me cap picor ni ser atacat per cap pixera inoportuna. Prou faena tenia rient-me.
Al teatre esmentat es representava L'ÚLTIM REI, una obra d'Ignasi Moreno que convida l'espectador a veure entre bastidors, i també des de la seua butaca, tot el que pot passar perquè la representació d'un drama acabe sent una autèntica comèdia carregada de cabassos del millor humor. Mon pare, que va fer teatre molts anys, solia dir que la història de les companyies s'escriu darrere el teló, i em contava anècdotes divertidíssimes sobre accidents escènics que obligaven a reparar els despropòsits a base d'improvisacions insòlites i remeis impossibles, i tot això ho contempla el magistral guió del referit Ignasi Moreno, que és també el director de LLETRAFERITS & COMEDIANTS, la companyia que, amb moltíssima eficàcia, ha posat en escena aquesta singular obra. L'Ignasi i un servidor (de ningú) només ens hem saludat personalment en una ocasió, però com que coincidim amb freqüència passejant entre la polseguera virtual del burrigrup, de vegades tinc la sensació que ens coneixem de tota la vida. L'imaginava una persona ocurrent i creativa, però L'ÚLTIM REI va rebentar a l'alça la millor de les meues expectatives.
La majoria de components de LLETRAFERITS & COMEDIANTS són del Grau de Gandia, un poble marjalenc –com el meu– al qual guarde un especial afecte. Una de les actrius –Eva Pellicer–, en conxorxa amb la nostra Maria Josep Escrivà –igualment, grauera de pro– va propiciar la meua assistència a l'espectacle, la qual cosa vull agrair-li, cor en mà. Conec Eva des que la Burrera Comprimida va actuar per primera vegada a Gandia (ella formava part de l'organització) i coneixia els seus dots artístics (a banda de ser una dona molt guapa), però també em van sorprendre per a bé la quantitat –i la qualitat– de recursos escènics que li vaig observar en aquesta ocasió. Fou igualment una grata sorpresa trobar entre els actors l'amic Fino, el qual va representar sant Francesc de Borja en el pregó borgià de l'any 2010, que vaig tenir el gust d'escriure i d'interpretar.
Com diu el refrany, ací no se salva de l'èxit ni l'apuntador. Els esmentats Eva Pellicer i J. L. Martí (Fino), a més de Joan Banyuls, Anna Ballester, Jesús Garcia, Mariano Velázquez, Marisaro Martí i Lluís Moncho, amb Ignasi al capdavant i un grup de tècnics i ajudants de luxe al capdarrere, van propiciar un terratrèmol escènic de conseqüències imprevisibles. El públic ho va reconéixer entre rialles, i els aplaudiments es deixaren sentir amb força sota el cel benèfic de la Safor.
Segurament, la sorpresa de veure allò que no m'esperava va influir en l'ataquet de gatzara riallosa que vaig gaudir divendres, però això no minva per a res el mèrit de ningú, sinó més bé tot el contrari. A més, amb L'ÚLTIM REI vaig descobrir que riure's a gust dóna més gust que mantenir el divertiment amagat. Així doncs, en avant em riuré també per fora quan algun motiu em provoque divertiments espirituals. Cèsar Monzonís se sentirà orgullós de mi quan estrene alguna obra d'intencionalitat còmica, i en preguntar a la gent més pròxima: "El meu cosí s'ha rist?" li contestaran: "Sí! S'ha rist tot el temps; i ho ha fet amb rialles tan escandaloses que semblaven renills d'haca disfònica".
Des de llavors ençà, quan veig els polítics eixir a la tele a repartir misèries i a fer el ridícul, no puc deixar d'imaginar els llepaires pegant grapats entre bastidors, i els doctes aguantant el teló que intenta dissimular les ficades de pota de na Cospedal de la Manxa. Això també em fa riure, però, com he dit abans, les riotes que provoquen els que fan el ridícul per sistema són figues d'un altre paner.
I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (pel moment).
 |
| Ignasi Moreno |
 |
| L'ÚLTIM REI. Un caos entre bastidors Foto: Toni Deusa |
Com diu el refrany, ací no se salva de l'èxit ni l'apuntador. Els esmentats Eva Pellicer i J. L. Martí (Fino), a més de Joan Banyuls, Anna Ballester, Jesús Garcia, Mariano Velázquez, Marisaro Martí i Lluís Moncho, amb Ignasi al capdavant i un grup de tècnics i ajudants de luxe al capdarrere, van propiciar un terratrèmol escènic de conseqüències imprevisibles. El públic ho va reconéixer entre rialles, i els aplaudiments es deixaren sentir amb força sota el cel benèfic de la Safor.
 |
| El rei (Joan Banyuls), la reina (Anna Ballester) i la donzella (Eva Pellicer), en un moment de l'obra on el decorat amenaçava a caure damunt dels actors. Foto: Toni Deusa |
 |
| TEATRE DEL RAVAL, lloc on LLETRAFERITS & COMEDIANTS representaren L'ÚLTIM REI durant tot el cap de setmana passat. El susdit teatre, conegut entre altres coses per les seues programacions per a públic infantil, sembla que tancarà molt prompte les portes si no es produeix algun miracle. Testimoniem des d'ací la nostra solidaritat amb els companys de PLUJA TEATRE, la mítica companyia que ha regentat el local durant molts anys, i que ara es veu obligada a tirar la tovalla perquè la situació és ja insostenible. Al final acabarem amb una mà davant i l'altra darrere. |
I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (pel moment).
 |
| Cartell no subvencionat |
A vosté li agrada escriure per a interpretar-se, a nosaltres ens agrada que escriga siga per a vore i escoltar com s'interpreta, siga per a vore i llegir les seues paraules, que mostren entre frases, punts i comes els seus gestos escènics.
ResponEliminaLlegint el post me l'imaginava assegut, arraulidet, acoblant la seua corporeïtat a les butaques del teatre on xiquets, xiquetes i motxilles d'escola ( als que tantes voltes hi he acompanyat) caben just. Quasi, quasi he escoltat eixes rialles exteriors, escandaloses, i no m'han sonat a renill d'haca sinó a alegria d'home maduret que descobreix les bondats de riure's cap a fora, com un parvulet en identificar-se amb els embolics d'un conte ben contat.
Llàstima que el teatre del Raval tanque!, he passat tan bones estones quan era mestra!, he gaudit tant com una criatura amb les obres que hi representaven i m'he sentit tan feliç veient gaudir i riure els meus antics alumnes...
PENA DE PAÍS! ( a no, pena de comunitat que han creat).
És veritat que el nostre País Valencià, vist en perspectiva, fa un poquet de peneta. També és veritat que, a crear "la Comunitat" hi ha contribuït molta gent, i de pelatges ben distints, i vista tota aquesta gent en perspectiva, també fa peneta. I pel teatre del Raval han passat moltes escoles, molts i moltes mestres, moltes criatures..., i al final va i també hi han deixat de passar, per motius ben distints i alguns d'ells ben qüestionables.
ResponEliminaPerò, a pesar de totes les penetes, les penes i les penotes, aquest article s'ha fet per a evocar alegries. Jo tinc l'honor de poder deixar constància públicament que el senyor Salvador Bolufer hi va riure amb gana i sonoritat. I això, amics i amigues de Lletraferits Comediants, em pareix que és com si Nostresenyor us haguera beneït des de la Terra. Sense aigua beneïda; només amb el reconeixement i la rialla.
Per part meua, ja ho he anat dient, però m'agradaria que rebéreu i escampàreu entre tot el grup totes les felicitats i els motius d'orgull que vosaltres vàreu dipositar divendres en mi. A Ignasi, un gran enhorabona de director. I a la meua Eva, particularment, un gran enhorabona d'amiga de primera. I al fuster, al rei, a la reina, al bufó, al director, al servent, a la regidora...: un gran aplaudiment a tothom. I sabeu què...: a fer la mà les penes, per una vegada almenys!!!
Senyor Bolufer, jo que si sóc un home de somriure molt fàcil, vull donar-li la benvinguda al gaudiment d'un plaer tan saludable i reconfortant com escàs en aquests dies i, que a més a més, celebre que fora per una obra escrita per mi, agraint-li de passada (en nom dels meus representats i el meu propi) les seues lloances, que malgrat ser un gra massa exagerades, m'han agradat en excés i han aconseguit que m'oblide per una estona prou llarga que tinc "güela". Però en el que supose que estarem tots dos d'acord és en que, quan gent que si que t'importa opina bé d'un treball teu, es genera un somriure d'amagat, ocult, ple a vessar d'orgull i satisfacció que no es manifesta cap a fora, però que és molt plaent i molt més durador que la riallada sonora. És segur que vostè, com a bon actor, bon escriptor i bon poeta ho ha sentit moltes vegades i sap perfectament del que li parle. Per això, perquè l'opinió d'aquest blog i de les persones que el composeu si que m'importa, moltes gràcies per fer-me somriure interiorment amb molta intensitat.
ResponEliminaMaria Josep, dit i escampat està... I tots amb el cul més gros que el Luis Aguilé!!!! Moltes gràcies altra vegada!!!!
ResponEliminaDoncs moltes més vegades gràcies a vosaltres. I que tinguem bona cosa de motius, amic, dels que ens fan grossos els culs. Abraçada!
EliminaFa un parell d'anys vaig fer un minirecital de poesia satírica a València (al Casal de Na Jordana). Com que el motiu de l'acte era el lliurament d'uns premis literaris, el públic --unes 200 persones-- estava format majorment per periodistes, escriptors, crítics, familiars i amics dels finalistes i altres persones d'aspecte "capitalí" i d'aparença impassible, a les quals notaves esforçar-se per evitar que els somriures que dibuixaven es convertiren en sons riallers. L'endemà vaig llegir comentaris diversos i abundants molt favorables a les meues modèsties escèniques, però jo, durant l'actuació havia notat a faltar eixes rialles àmplies i franques (de vegades escandaloses) tan habituals en les actuacions de la Burrera Comprimida. Aquell public s'havia comportat com solc comportar-me jo durant els espectacles divertits, i això em va fer veure la importància que té per a l'actor percebre el sentiment del públic.
ResponEliminaLlavors vaig decidir aprendre a fer sonar el divertiment quan aquest em siga provocat, i amb "L'últim rei" vaig arribar a la conclusió que, quan la rialla el ve, només cal deixar-la eixir, amb la força que ella vulga i amb la tessitura que el cos li proporcione.
El més sincer agraïment a Ignasi Moreno i a la companyia LLETRAFERITS & COMEDIANTS en peça per aquest "Últim rei" i per haver empomat de manera simpàtica les gramàtiques que els vaig dedicar.
... I a les amigues Pepa Guardiola i Maria Josep Escrivà, per les seues paraules i pel seu recolzament amic a la meua persona i a les meues bones intencions artístiques i literàries.
Salut, amics; i País Valencià!