...

............................................................................

dissabte, 31 de març del 2012

QUAN ELS HOMES ESCUPEN A LA TERRA..., O L’ALCALDE TORRÓ ATACA DE NOU


Pensava parlar en aquesta entrada del bon sabor de boca que se’m va quedar dissabte 24 de març, després que se celebrara a Rafelcofer el VI Festival de Poesia. Una més de les demostracions que aquest gènere s’ha alliberat del tòpic amb què, quasi sempre per desconeixement, sel reclou a la cambra fosca de les minories. Tan minoritària com la vulguem, la poesia, bé, si és que la hi volem. Però tan portentosa, tan sorprenent, tan capaç de captivar i encativar consciències, i de distraure els ànims, també.

 A la imatge, detall gastronòmic que aplega, en l’essència d’una galeta, el gust per les paraules amb el gust del paladar. L’autora, Minerva Pons Albors, a banda d’aquesta originalitat pastissera, és una magnífica intèrpret de cant d’estil, i forma part de l’Associació Cultural el Rebrot, d’on sorgeix l’organització del Festival de Rafelcofer. 

Perquè, igual que m’agradaria defugir aquell caràcter reclòs i elitista amb què massa sovint se la prejutja, també em manifeste a favor del caràcter lúdic, seductor i pròxim de la poesia, i rebutge la tendència excloent (dic excloent) a equiparar qualitat o excel·lència amb el caràcter d’intel·lectualisme cuirassat amb què massa sovint se l’ha marginada o se l’ha reduïda a una selecta, i amputada, minoria. I si parlem de desmuntar prejudicis constrenyedors, és just i necessari referir-nos a un altre festival poètic veí, en dates i en localització, la Poefesta d’Oliva, que enguany ja abasta tres dies de celebració des de dijous 29 a dissabte 31 de març, i que, des de fa 8 anys mobilitza, devotament, centenars de persones.


Una imatge del públic assistent al VI Festival d’Oliva, celebrat l’any 2010, on s’homenatjà Francisco Brines. A la primera fila, s’hi poden veure els poetes Jaime Siles, Àlex Susanna, Enric Sòria, Vicente Gallego, Antonio Cabrera... Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.


Poema guanyador
del concurs de minipoesia.
 
Al Festival de Rafelcofer, capitanejat per Maria Alcaraz (ella em dirà que no només; d’acord, no només), s’hi van lliurar els premis del concurs de minipoesia 2012 (a la dreta, el bell poema guanyador en la modalitat adulta, de Conxa Soldevila Frasquet), i s’hi va presentar l’espectacle For sale, o 50 veus de la terra, basat en el llibre homònim.  

I amb aquell bon sabor instal·lat encara a la meua boca, em van entrar ganes de reproduir en aquest bloc el pròleg, que hi vaig titular “Quan el homes escupen a la terra...”, almenys la primera part, una mena de relat que, a l’espectacle, sona amb la incomparable veu de roca del trobador Salvador Bolufer, benefactor d’aquesta casa blocaire. Però jo mateixa m’acusava d’egòlatra cada vegada que el tal pensament em venia al cap. Fins que l’amic Xavi Ródenas em va dornar, fa uns dies, una raó de pes que ha fet que m’oblidara d’aquestes egolatries. Una raó d’un pes de moltes tones, de milers i milers de tones... de ciment! 

I és que, quan encara teníem calentetes aquelles paraules amb què dedicàvem l’espectacle de Rafelcofer a l’enyorat Joan Pellicer −“[...] No res queda tampoc de les frondoses séquies, ni dels borbollejants ullals ni dels sucosos prats de la marjal, ni d’aquells edènics dunars i muntanyars. Ara només prospera la tenebrosa fronda de l’asfalt i la monstruosa flor del ciment, i una infinita i suïcida indiferència”−, amb aquell record agredolç encara present, Xavi Ródenas difonia aquesta notícia amb què, el mateix dissabte que fèiem For sale a Rafelcofer, el sobresaltava el diari Las Provincias. Idèntics motius als que inspiren llibre i espectacle, però, en el cas de la premsa, sense cap conhort artístic. L’alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, atacava de nou:

“Gandia Desarrollo SL, agente urbanizador del PAI Les Foies, iniciará las obras la semana que viene de la mayor actuación urbanística de España desde que se inició la crisis. Se trata de más de medio millón de metros cuadrados en los que se levantarán 1.700 viviendas. Las constructoras valencianas Bertolín i Pavasal son las encargadas de la urbanización de la zona, ubicada entre la ciudad de Gandia y el Grau, cerca de la playa. [...] El suelo urbanizable en el que se desarrolla el PAI corría el riesgo de perder su condición y convertirse en rústico si no se iniciaban las obras de urbanización [...].”


Una de les fotos de Natxo Francés, de la seua sèrie País en venda, que es projecten a l’espectacle For sale.

Així és que el sòl urbanitzable corria el risc de convertir-se en rústic? Possiblement per això, al megalòman alcalde, li han faltat cames per a pressionar perquè s’hi comencen les obres, que, tot s’ha de dir, van estar projectades i aprovades, i a punt d’iniciar-se, en els últims anys de govern socialista a Gandia. Tot això ho explica millor, i amb més contundència, el membre d’Ecologistes en Acció, i enginyer forestal, Xavi Ródenas:

“Quan governava PSOE-BLOC-VERDS, ja ens hi vam manifestar en contra i vam exigir la seua retirada. Quan governava PSOE-PPdeMUT, vam tornar a exigir que no s’aprovés el començament de les obres, vam fer notes de premsa, propostes al Fòrum 21, sol·licituds a l’ajuntament. Vam aconseguir que el Fòrum 21 de Gandia es declarés contrari al PAI i demanés la seua nul·litat. Des de Plataforma Pels Pobles de la Safor es va presentar una proposta de Parc Agrari per substituir aquesta aberració [...], i ara Torró no ha tardat ni tres mesos a donar cobertura i espavilar tot i l’animalada econòmica que suposa una obra que destrueix un espai de gran bellesa, d’elevadíssima producció agrícola i una illa de ruralitat  per al nostre municipi. [Com quedem, Xavi?: aleshores, això de la condició de “rústic” no és cap perill...?]. Tot per fer-se’n rics quatre. Hi ha centenars de vivendes buides i per vendre a la platja de Gandia. Clarament, no hi cap res més, a la nostra platja, només natura i espais verds.”


Francesc Vila, presentador vitalici del Festival de Rafelcofer, remarcava al principi del seu discurs aquestes paraules del pròleg de For sale, o 50 veus de la terra: “La natura segueix el seu camí, amb absoluta indiferència respecte dels avatars de les vides humanes. I encara sort perquè, a quin gran cataclisme hauria de recórrer el planeta, la Terra, si un dia reclamara justícia per tots els atemptats que els humans hem comès contra ella?”.

Conclusió pareguda és la que es pot derivar daquesta foto que Jordi Puig ens ha regalat, simbologia inclosa (“Primavera valenciana a Terrateig). La imatge forma part del seu àlbum a Facebook Dun país que rebrota. 

Així, després d’aquests preàmbuls on crec que es demostra a bastament que la realitat és i serà una font inesgotable i rabiosa d’inspiració, el pròleg de For sale, o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). El títol prové del discurs que el cap dels indis duwamish va adreçar l’any 1855 al president dels Estats Units d’Amèrica, Franklin Pierce, abans de comprar les terres d’aquesta tribu i recloure els seus habitants en una reserva.
 
Quan els homes escupen a la terra...

“Hi havia una vegada un home, alt i bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló, del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d’una figuera, en aquell moment recoberta de gespa al centre d’un jardí, però en altres temps soca ferma d’on partia una figuera de corral, ufanosa d’ombra i fruits. L’home bru, que, sense pensar-hi massa, només pretenia escampar una tovallola damunt la gespa, va tenir llavors una fiblada de transcendència al cor, com si amb aquella puntada de peu s’haguera alliberat de l’últim nexe d’unió amb el seu passat, que era el d’una família humil, rural, establerta des de feia generacions en un territori de marjals amb olor de molla de caragol, on ja feia molt de temps que la bova creixia tan alta que havia acabat per cobrir sèquies i assagadors; just des que aquesta herba fenomenal que produïa puros de joguet a l’estiu va deixar d’utilitzar-se per alimentar els grans ramats de bous extingits de les deveses.

 Una figuera en un bancal del Grau de Gandia. Foto: MjE

 
Val a dir que l’home bru havia contret, des de la seua infantesa, una fòbia irracional amb les figueres, des del dia que va descobrir que les branques més tendres desenvolupen a l’extrem una gemma punxeguda en forma de bec de periquito. I precisament l’home alt i bru va adquirir el seu posat una mica decantat cap endavant fugint d’un periquito casolà que el va atacar, en defensa pròpia, aprofitant que l’ama li havia atorgat una estona de llibertat. Al contrari del que sol dir-se en aquests casos, havia plogut ben poc des d’aleshores...

Amb els anys, el corral d’aquella figuera s’havia transformat en una catifa de gespa per on s’accedia a una dutxa folrada amb trencadís blau. Per ella s’havia de passar, necessàriament, a traure’s l’arena dels peus, si hom volia nadar a la piscina. L’arena dels peus era neta i fina com pols d’estels, i provenia d’unes platges amb onades tan tan pròximes, que, a l’hivern, s’ensenyorien fàcilment de les fosques cavitats dels garatges buits. I al centre d’aquell jardí traçat a escaire brillava una piscina. Una piscina en les aigües de la qual es podia sentir, per estrany que puga parèixer ara, el rauc d’alguna granota sufocada que, quasi sempre en nits de lluna plena, s’arriscava a fer-hi un capbussó. 

Figuera en una paret de Morella. Foto: MjE

Dos mesos després de l’inici d’aquesta història de l’home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l’aigua, en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l’albelló, descobreix la punteta erta d’algun vegetal que reclama aire des de les entranyes fosques de la terra. L’extrem d’aquella vara viva que li ha fet cosconelles en un peu acaba en una espècie de bec tancat de periquito, origen o final –segons com es mire– d’una figuera que ni a base de puntellons farà desaparèixer ja del subsòl del jardí. A no ser que una excavadora arranque el trencadís de la dutxa, capole la piscina per un extrem, i remoga la terra fins a arribar a la matriu del nou rebrot. Fins a l’enorme soca adormida que, en temps immemorials, havia pertangut a una ufanosa figuera de corral. 

L’home alt i bru, de posat una mica decantat cap al davant, hi reflexiona durant uns segons, mirant-se amb una ganyota aquella branqueta vertical que a penes sobreïx dos dits dels seus dits descalços. Es reafirma, després de tant de temps, en el paregut monstruós amb els becs de periquito. Però en aquest cas no perd de vista la seua tovallola confortable, estesa a la brisa delitosa de la vesprada. I aleshores arriba a la conclusió que tot és mudable damunt la terra. Que la dutxa es pot traslladar uns metres més enllà; que no caldrà tocar la piscina; i que, a més a més, en tres o quatre anys, podrà fer la migdiada a l’ombra endormiscada d’uns bons pàmpols de figuera.

“En situacions com aquestes hom voldria convertir-se en llop
per a bufar, bufar i rebufar, i que de tanta bufera
s’arrancaren i s’envolaren tot eixe ciment i asfalt que fa mal a l’ull,
i que els porquets han construït impunement.”

[Del poema “Segària”, de Josep Vicent Cabrera, inclòs a For sale.]

Versos d’aquesta mena, i imatges terrorífiques com les que Natxo Francés aporta al recital poeticomusical són les que −imagine− van dur lamic Pau Rodríguez a suggerir allò de: Si voleu veure un bon espectacle poètic i alhora posar-vos de mala llet, no us podeu perdre For sale.Gràcies per l’entusiasme, Pau. Com diria el nostre Natxo, “això és el que hi ha”. Malgrat tot, Christelle Enguix, lacordionista Amadeu Vidal, i jo mateixa, vam voler cloure lactuació daquest dissabte 24 a Rafelcofer (de bon, i contradictori, sabor de boca encara), amb una dedicatòria irreductible: “al país que ens estimem, i en què creiem, a pesar de tot..., i d’alguns”. 

Això vam dir. I el nombrós auditori que omplia la sala ho va aplaudir molt.

dimarts, 27 de març del 2012

VIVA LA PEPA!

Pepe Botella (nom etílic)
Ja coneixem la monomania dels mandataris a aprofitar qualsevol motiu o causa rellevant per a pegar-se una ensabonadeta d'amor patri i dedicar-se autobombos entre clamors populars. Així, amb motiu del 200é aniversari de la promulgació de la carta magna espanyola de 1812, hem sentit don Mariano comparar la gran valentia d'aquella constitució amb la bravura de les reformes que està aplicant el govern que ell presideix. Igualment, donya Rita ha presumit valencianies amb l'excusa que el tal esdeveniment va tenir lloc el dia de Sant Josep (per això es coneixia com "La Pepa"). També he sentit algú volent dedicar aquesta celebració a l'actual rei d'Espanya, Joan Carles I, adduint que "La Pepa" proclamava la monarquia parlamentària com a sistema polític i ratificava la titularitat del també Borbó Ferran VII (sobreanomenat "el Desitjat"). Recordem que, aleshores, la sobirania espanyola estava amenaçada pel règim francés de Napoleó, que havia defenestrat don Ferran per a proclamar monarca un tal Pepe Botella.


Preciós fragment de "La Pepa"

Ferran VII
(el desitjat... amb perdó )
No entrarem en detalls sobre les diferències entre l'esperit de la Constitució de Cadis i el de les reformes marianes, però la comparança del mandatari espanyol ens sembla un intent de ratificar que els burros volen, i això no cal ratificar-ho perquè tots ho sabem (que els burros volen, clar). Sí que caldria aclarir que, segons conten els historiadors, "el Desitjat" es va reconciliar amb Napoleó i va abolir "La Pepa" l'any 1814 per a donar gust als francesos. Amb l'ajuda d'una colla de llepons (aleshores es denominaven "els servils") va reinstaurar l'absolutisme i va prohibir el crit de Viva la Constitución. Els liberals de l'època burlaven la reial prohibició cridant Viva la Pepa, i així proclamaven els seus ideals democràtics sense mencionar la paraula que el rei trànsfuga havia prohibit. Només li falta, al sofert don Joan Carles, que, a més de la polseguera que estan alçant les presumptes pilleries de l'Urdangarí, encara vagen tocant-li els cataplins amb les gracietes del seu rebesavi.

Damunt, l'egòlatra Ferran VII va triar la ciutat de València per a proclamar la seua malifeta. Sabia vosté això, donya Rita?

Al pas que anem, igual algun dia els pega per voler traure profit a la desfeta d'Almansa, i diuen que el quadre de Felip V està cap per avall perquè el pintor que el va pintar era catalanista... Vés a saber!



Per a quan un reportatge
a Canal 9 sobre l'aeroport
sense avions?
Canal 9 es va sumar a la susdita celebració amb un reportatge del programa Dossiers, on apareixen alguns dels detalls que acabem de comentar. Resulta estrany que una televisió pública que s'ha convertit en la mare de totes les vergonyes emeta reportatges tan ben documentats i amb uns comentaris tan aclaridors, però estem convençuts que els censors del tal ens consideren que el gran públic és una mica despistat (per no dir una altra cosa) i no sol relacionar les històries de fa 200 anys amb les actuals. El mateix programa va emetre, una setmana després, un altre reportatge sobre Vicent Andrés Estellés, i ací, la cosa ja no està tan clara. Hem de reconéixer que és un bon treball audiovisual, amb bons interlocutors i amb un guió correcte, però l'aspecte patriota i compromés del poeta de Burjassot s'oculta en tot moment o és tractat amb molta subtilesa. Vulguen o no vulguen els que només volen quan els interessa voler, per a parlar de la vida i obra d'Estellés és inevitable incloure les ofenses i les putades que li han gastat alguns bufanúvols o pseudovalencians vinguts de fora, caiga qui caiga.

I, parlant de Vicent, el 19 de setembre de 2011 publicàvem l'article "CANÇÓ DE BRESSOL, recordant estellés" (cliiic), on s'incloïa l'àudio del poema homònim, interpretat per Salvador Bolufer, amb acompanyament de piano d'Enric Murillo. Recentment hem descobert que l'esmentat àudio està desactivat i, per tant, deduïm que els últims visitants a la referida pàgina no hauran pogut escoltar la tal peça. Reparem aquesta maldat tecnològica inserint un vídeo il·lustrat amb fotografies (algunes d'elles entranyables), on podran escoltar la versió sonora de la susdita "Cançó de bressol". Així commemorarem també el 19é aniversari de la seua mort (València, 27 de març de 1993):


                

divendres, 16 de març del 2012

DE SOR ISABEL DE VILLENA A MÒNICA OLTRA



En les dues últimes setmanes s’han celebrat tota una sèrie d’actes dedicats a commemorar el Dia Internacional de les Dones. Dimecres 14 de març encara vaig assistir a un d’ells, que segurament hauria prescindit de comentar ací, pels motius professionals que m’hi lligaven, si no fóra que just fa uns dies es va publicar un comentari a la premsa, bastant desafortunat, dedicat precisament al llibre Les temptacions, i a la seua autora, Anna Lis, que era la que protagonitzava aquest acte celebrat a la Casa de la Dona de Xirivella. El llibre, integrat per 26 relats, l’ha publicat Edicions 96, i per tant no cal amagar que el descontent té, també, un bon motiu laboral. Però no només. Perquè la qüestió fonamental no és que la persona que signa la ressenya i jo no compartim gustos literaris −això és evident−, sinó que una afirmació seua, que no sé si titlar d’irresponsable o de kamikaze, a punt va estar de fer trontollar el balanç absolutament satisfactori amb què, des del meu optimisme patològic, tenia intenció de resumir la setmana més lila de totes les setmanes de l’any. 

Concretem: per a la comentarista, els 26 relats que componen Les temptacions són “un corpus de qualitat desigual banyat de teoria feminista d’anar per casa” (ai, dolor!). I per si algú pensa que no està bé descendir fins a la realització anecdòtica, també hi ha la conclusió genèrica i universal, que és: “s’agraeix que aparega al panorama valencià una nova escriptora, ja que l’escassetat de dones que publiquen textos de ficció en la llengua d’Isabel de Villena és tan evident com necessària d’eradicar.”

Ja ho sabeu, Isabel-Clara Simó, Anna Montero, Teresa Pascual, Carme Miquel, Begonya Pozo, Begonya Mezquita, Pepa Guardiola, Isabel Canet, Isabel Garcia Canet, Raquel Ricart, la quasivalenciana Esperança Camps, M. Dolors Pellicer, Irene Verdú, Anna Moner, Pepa Úbeda, Gemma Pasqual, Christelle Enguix, Elvira Cambrils, Alba Camarasa, Ainoa Lorca... i tantes altres. I encara fent l’esforç per no passar a l’altra banda de l’Ebre, on Isabel de Villena també té continuadores que escriuen en la mateixa llengua en què ella escrivia allà pel segle xv. Va, a espavilar! 

 
Aina Garcia Carbó, Alba Camarasa, Mercè Climent i Ainoa Lorca, després de l’acte Escriptores al Terrat organitzat per l’AELC amb motiu del 8 de març. Foto procedent de la xarxa. 

M’hi vaig quedar de pedra, ho reconec, amb aquesta ressenya, breu però intensa, signada per Purificació Mascarell per al Posdata de Levante-EMV del dia 9 de març de 2012. De totes maneres, hi he de reconèixer la meua imparcialitat, i l’única justícia l’haurien de fer els lectors que es vulguen acostar a Les temptacions. La formació filosòfica d’Anna Lis, curiosament experta en teoria feminista, i l’esplèndida ironia que desplega en la ficció literària es defensen a soles. Un petit fragment de la narració “Calfant motors”, molt càustica amb un taller de literatura, i amb la pròpia vocació literària, segurament també:

“No havia tancat la boca quan la de l’escot intervingué preguntant-li si no creia que llegir altres escriptors famosos podia fer perdre espontaneïtat i frescor. Escoltar-ho i oir-me bramant ‘frescooor?!’ fou u. Afortunadament, com que vaig cridar tant, em vaig alarmar del que estava a punt de fer, vaig tindre temps de recular, vaig aconseguir per primera vegada no parlar i pensar alhora i el que tenia en la punta de la llengua ho vaig mossegar, triturar i engolir. ‘Això, això, no és frescor, és frescura el que et sobra, mona, que creus que per a escriure és prou la gràcia que tens per a portar tacons.’ Açò ho pensava abans d’escoltar el conte de la xiqueta, però no calia, la seua pinta ho deia tot. I no em vaig enganyar, he de dir.”

Retrat d’Anna Akhmàtova 
fet per Kuzmá Petrov-Vodkin en 1922.
Imatge extreta de Viquipèdia.
De pedra. O més d’acord amb les literatures de la setmana aniria dir que m’hi vaig quedar de sal; feta estàtua de sal. Com la que evocava Ainoa Lorca el dia 6 de març en què, en una sessió especial d’Escriptores al Terrat, s’hi aplegaven, a més d’ella, les poetes Alba Camarasa i Aina Garcia Carbó. Sumant l’edat de les tres a penes sobrepassaríem els 60 anys. Amb una sala de gom a gom, allà dalt de tot del Centre de Cultura Contemporània Octubre, va ser ben satisfactori trobar-hi un gran percentatge de públic jove, fent costat, mimagine, a les joveníssimes protagonistes. D’Aina, no tinc encara elements de judici suficients per a parlar-ne. Però d’Ainoa Lorca em van sorprendre, d’entrada, els seus referents poètics −supose, amb disculpes per la poca objectivitat, que perquè compartim admiracions. Per exemple cap a la russa Anna Akhmàtova, una de les que ha recreat en forma de vers el referent bíblic de “La dona de Lot”, aquella de nom desconegut que, “donà la vida només per un esguard”. 

Akhmàtova va viure a la meitat del segle xx (1889-1966), en el punt de mira del règim stalinista, tant que fou declarada en 1946 “enemiga del poble soviètic”, la qual acusació tingué duríssimes repercussions en la seua supervivència personal i familiar, en la divulgació de la seua literatura, i en les relacions amb altres intel·lectuals de l’època. Potser per això commou encara més la integritat moral d’aquesta poeta que es lamentava que “ni ella mateixa ni els seus contemporanis no van saber mantenir un nivell ètic, intel·lectual i moral prou alt com per sostenir totes les exigències del segle xx”. La podem llegir en la mateixa llengua d’Isabel de Villena gràcies a les escriptores Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. 

A Ainoa, encara li faltaven 46 anys per a nàixer, quan va morir Anna Akhmàtova, però té la maduresa suficient per reconèixer que atresora “el mite intacte del lligam poètic”, i impressiona la manera com tracta la immediatesa física amb un llenguatge que encapsula una tirada evident a la profunditat reflexiva:  

HI RESISTEIX ENCARA./ Una tensió oposada que ens esquerda/ Esquemes uniformes/ intocables/ Necessitats convictes/ integrades/ dins d’una pau mirall/ Inassolible./ Hi resisteix encara,/ Perquè s’inflame l’aire,/ la nostra combustió mig soterrada/ que des del fang al cos s’ha tornat fòssil/ i ha dissecat la sang i el desig d’aigua.// Preparada la pausa,/ per intentar a la nit/ resoldre els cables/ plantege l’estratègia:// Descavalcar conflictes,/ ennuegar l’esperma amb lascívia elèc-tri-ca-i/ tornar a la φύσις/ amb el mite intacte del lligam poètic,/ al primer orgasme.

A Alba Camarasa, en canvi, se la veu còmoda fent de malabarista dels mots, i la seua dicció és més solta, encara que la intenció reivindicativa i el compromís poètic està quasi sempre present als seus treballs. Alba ens va guanyar amb un poema demotiva actualitat que, quasi en fase de construcció, ens ha consentit que publiquem en aquest bloc. La distribució dels versos, tant en aquest cas com en lanterior, obeeix a un pura qüestió despai. 

Després de la Segona Guerra, Teresa Mattei, històrica comunista italiana i dirigent de la Unió de Dones Italianes, va escollir la flor de mimosa com a símbol del Dia Internacional de les Dones. En lloava la humilitat i que fóra una flor que estava present pertot arreu del camp italià, a labast de tothom.

CRIT DE GUERRA (Primavera Valenciana)

Seré la teua víctima intolerable/ l’enemic visible,/ el teu sac de boxa,/ la ira, la fosca,/ la sang, el fang./ El cadell al teu parany/ de porres i gorres,/ el futur inquilí/ de les teues masmorres./ Seré el teu psicoanalista/ conductista/ d’antics traumes infantils/ que esbombes amb crits,/ amb colps al cap,/ al cor,/ als dits.// Però també seré la primavera/ rere el teu llarg hivern./ Les flors que naixen,/ la flaire en l’aire./ Seré Estellés/ davant del teu no-res,/ i m’autodeterminaré la clau/ que obrirà tots els panys,/ per molts anys/ seré la causa de la teua al·lèrgia,/ l’alarma que acaba amb la son/ amb la letargia./ Baixa/ els canons que apunten a mi;/ que seré la brúixola, i seré el camí,/ l’aixada, la faixa:/ ara llauraré jo la terra./ Amunt la literatura/ que s’alça en guerra!/ Seré el poema que perdura/ davant la pena./ La flor que naix,/ la primavera.

Com un poema objecte, o com si parlara de poesia matèrica, Pepa Espasa ens explicava, el dimecres de la mateixa setmana 7 de març, a la Sala d’Exposicions de la Societat Coral el Micalet, una peça de la mostra Camí de denúncia titulada “Dones objecte”. En l’extrem oposat, al meu parer, a aquelles dones de Lot que s’autoafirmen encara a pesar de saber que pagaran el seu gest rebel amb el càstig bíblic. 

 

Dones objecte, una de les peces de la mostra Camí de denúncia, consta de dos cilindres construïts amb tela metàl·lica, envoltada amb fil negre de seda, on s’han traspassat punxons de fusta. Al fons de cadascun hi ha una rosa de color ivori, que hi va marcint-se a mesura que passen els dies. Una elegantíssima imatge plàstica de la decadència interior que pateixen tantes dones, vista pels ulls de Pepa Espasa.
L’exposició es pot visitar fins al dia 15 d’abril de 2012.

I en el terreny gràfic, ben distinta pel que fa a intencions, però semblant en lobjectiu de centrar latenció en les dones tractades a través del filtre de la mirada artística, és la mostra fotogràfica que ens presenta Manuel López a Dénia: Històries de dones. Els anys 70. Són instantànies que retraten aspectes i situacions de dones, més o menys convencionals, de vegades inimaginables, fa més de 40 anys:


  
Selecció femenina espanyola de futbol. Còrdova, 1972. Lexposició, organitzada per lassociació Matria, es pot visitar a la sala Pelut i Pelat 
(C. Major, 11) de Dénia, fins al 30 de març.

Amb aquesta imatge impagable hauríem acabat el recorregut poètic i artístic per la que hem anomenat, amb un mig somriure, la setmana més lila de totes les setmanes de lany. Si no fóra que el mateix dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, encara hi va haver un esdeveniment del qual m’agradaria deixar constància ací, tot i que no siga pròpiament “artístic”. O sí? Ho poden jutjar vostès mateixos. A veure si els pareix, com a mi, que l’energia verbal d’aquesta dona política, de nom Mònica Oltra, està a l’altura dels més corprenedors efectes que puga provocar lart a través dalgun dels seus llenguatges; ací, el llenguatge oral. Almenys perquè, si jutgem pel que hi veiem i hi escoltem, el comportament de la diputada Oltra, així com la seua reclamació a l’alcaldessa de València, no se separen del compromís ètic amb la justícia i amb el seu temps. 

“Cridaven com a cans rabiosos”, va escriure, fa més de 500 anys i a partir de circumstàncies que imaginem ben allunyades daquestes, la nostra Sor Isabel del segle xv. Agudesa comparativa no lin faltava, a labadessa trinitària considerada una feminista avant la lettre. Encara que jo he de tornar a reconèixer, com he fet al principi daquest dilatat discurs, que no és un judici imparcial. Ara bé, nhi ha algun que ho siga?


Mònica Oltra demana responsabilitats polítiques a Rita Barberà sobre el saqueig d'Emarsa. No entenem que faça res que ultrapasse la seua obligació com a política. Però es veu que, en política, cadascú es fa responsable només de les responsabilitats que l'interessen.

dissabte, 10 de març del 2012

BURRERA FALLERA

Confesse que mai no he plorat de veure cremar una falla, ni m'emocionen les ofrenes de flors ni els discursos dels mantenidors enflorats i enfervorits. Tampoc no m'he ficat mai saragüells, ni vestits de gala, ni bruses festeres ni estoretes velletes. No he tirat mai coets, no entenc de juntes ni de banderins i, per no tenir, no tinc ni un mal bunyol amb fulles de llorer que tirar-me a la cara. Amb aquest pobre bagatge, els patriarques més puritans de les cúries falleres poden proclamar ben alt i ben fort que, qui ara els parla per escrit, ni és faller ni té punyetera idea de falles. No em molestaré a llevar-los la raó.


Broma coreana
que il·lustrava una
explicació de Bolufer.
Però també he de confessar que les meues pràctiques artístiques s'iniciaren en una falla del meu poble (Pego), on vaig descobrir l'eficàcia de les creacions satíriques. Em vaig divertir i, alhora, vaig aprendre molt d'aquella experiència viscuda entre les acaballes del règim franquista i els començaments de la denominada transició. Un temps després vaig repetir experiència a la Falla Sagrada Família-Corea (Gandia), on, entre altres col·laboracions, vaig escriure durant sis anys les explicacions de la falla, sense censures ni manies, i amb la llibertat que qualsevol creatiu necessita per a traure bon suc del seu treball. Durant eixos anys vaig conéixer gent d'altres comissions i d'altres llocs, i vaig descobrir diversos moviments en favor de recuperar l'esperit transgressor de la festa, d'escriure correctament la llengua que parlem i d'implicar bons artistes i bons escriptors en les tasques falleres. Sobretot al cap i casal encara predomina el fallerio ranci i reaccionari, però puc assegurar-los que hi ha falles i fallers --més del que pareix-- que estan bregant molt i molt bé per tal de recuperar l'autèntic esperit d'aquesta festa i que, com a conseqüència, s'han convertit en el blanc de les ires d'aquells que rebufen valencianies histèriques, escrites en castellà mal escrit, i amb arguments anticatalanistes que comencen a fer oloreta de pudent. 


Després d'escriure més de 7.000 versos per a la falla Corea (a més d'altres explicacions que havia fet per a Pego i València), vaig considerar que la meua etapa d'explicador ja estava coberta. Ho vaig deixar amb la sensació d'haver acomplit el deure amb dignitat, i amb la satisfacció de saber que seria el gran Josep Gonga l'encarregat d'encetar una nova etapa. Des de llavors ençà he continuat prestant col·laboracions a diverses falles amigues, però en formats més reduïts i amb dinàmiques no tan intenses.


El turista fallero.
Portada 2012.
Com que aquestes publicacions només abasten els entorns de les falles que les editen (o, com a màxim, les poblacions o barriades on s'ubiquen), el consell d'administració d'aquesta santa casa ha decidit incloure algun fragment al burribloc que ara tenen entre cella i cella. I començarem mostrant-los l'auca que ha publicat El turista fallero, creada per Bolufer, amb dibuixos de David Mengual (de 14 anys, nebot del susdit trobador) i muntada pel nostre Josep Olaso, d'Edicions 96. És una revista urbana (tracta les falles de València i de l'Horta), de periodicitat anual. Encara que la seua principal clientela és el públic faller més convencional i que una gran part dels textos són en castellà, l'actual direcció es veu molt interessada a divulgar tota classe d'opinions i, sobretot, a promocionar els treballs satírics (les experiències que hem tingut fins ara amb aquesta empresa són satisfactòries). L'apartat de l'auca és un clàssic d'aquesta revista (apareix en les 71 edicions que han vist la llum). Pel que sembla, cada any és distinta l'autoria, i enguany ens ha tocat a nosaltres rebre la proposta. La gent de l'Associació d'Estudis Fallers (amb la qual compartim amistat, complicitats i confiances) ens va recomanar que acceptàrem el repte, i nosaltres, encantats.


Hem modificat l'estructura de la pàgina per tal d'acoblar-la a l'espai del burribloc. Els deixem ja amb l'auca, però l'encapçalarem amb la mateixa boluferiana bíblica que apareix a l'última vinyeta, i ho fem perquè la susdita estrofa va ser parida perquè presidira l'invent, però, per qüestions tècniques, vam haver de relegar-la al final:

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.




Vam disposar aquest apartat per a recordar, a poc a poc,

 les burrientrades més significatives i entranyables 

que s'han publicat al Burribloc durant 

els seus 23 anys de vida activa.


I seguim el recorregut amb l'article publicat 

el 7 de juliol de 2016 dedicat a LA GOSSA SORDA,

grup pegolí que s'havia acomiadat dels escenaris amb

un concert multitudinari que va tenir lloc al seu poble.

"LA GOSSA SORDA, per omnia in secula seculorum..."

és el títol de l'article en qüestió. 


LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer La nit del 18 al 19 de juny  de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa m...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


Aquesta és una de les preciositats més 

importants del catàleg abans comentat. 

El poema que la Dama del Grau va dedicar

 a la seua mare, reproduït i comentat per la pròpia 

autora al Pulcribloc el 13 d'abril de 2015.


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Maria Josep Escrivà a PASSA LA VIDA - 13/04/15

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »

CENT D'ESTELLÉS. Memorietes d'una gravació

*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.