L'ALTRE MADRID

BURRIBREU MÚLTIPLE

Malgrat els esforços d'algunes vaques sagrades per demonitzar-ho, això que s'ha batejat com "Els indignats del 15M" és un autèntic moviment revolucionari pacifista que ha abastat gran impacte internacional, amb lemes com "Democràcia real, ja" o "Units per un canvi global". Bravates com les que hem sentit a donya Esperança, a don Bono o a donya Rita (entre altres figures obsoletes) no són més que intents d'agafar-se a un clau encés per tal de salvar els seus propis mobles; entre altres volantins escènics, trauen a relluir gent amb antecedents penals que s'ha afegit a les manifestacions d'indignats, i volen fer creure amb això que tots els manifestants són uns irresponsables comandats per quatre malfactors, i es cabregen quan se'ls recorda que les llistes electorals que ells ens presenten estan plenes d'imputats i implicats en els casos de corrupció que ens han portat a la més trista de les ruïnes.

Cal reconéixer que l'esmentat moviment va nàixer a Madrid, però no al Madrid dels florentins glamurosos o les esperances desvanides, sinó al de l'esperit del 2 de maig de 1808 i al de les barricades contra el colp d'estat del general Franco de l'any 36; eixe Madrid que no s'aferra a vel·leïtats anticatalanistes per a redimir misèries, i que respecta i valora les diverses cultures i idiosincràsies com a condició indispensable per a la pacífica convivència entre els pobles. Per això, ens complau deixar constància al burribloc d'una selecció de lemes, frases i pancartes sorgides de les protestes que s'iniciaren el 15M a la ciutat esmentada. Les transcrivim tal com les hem vistes publicades, sense posar-los ni llevar-los coma. Són 25 frases breus que hem agrupat en una sola unitat burribreuària. Heus-les ací:  

01. No somos antisistema, el sistema es anti-nosotros.

02. Me sobra mes a final de sueldo.

03. No hay pan para tanto chorizo.

04. ¿Dónde está la izquierda? Al fondo, de la derecha.

05. Si no nos dejáis soñar, no os dejaremos dormir.

06. Se alquila esclavo económico.

07. Se puede acampar para ver a Justin Bieber pero no para defender nuestros derechos.

08. Error 404: Democracia not found.

09. Error de sistema. Reinicie, por favor.

10. Esto no es una cuestión de izquierda contra derechas, es de los de abajo contra los de arriba.

11. Vivimos en un país donde licenciados están en paro, el presidente de nuestro gobierno no sabe inglés...y la oposición tampoco.

12. Mis sueños no caben en tus urnas.

13. Políticos: somos vuestros jefes y os estamos haciendo un ERE.

14. ¡Nos mean y dicen que llueve!

15. No falta el dinero. Sobran ladrones.

16. -¿Qué tal os va por España"? -Pues no nos podemos quejar. -O sea, que bien ¿no? -No, que no nos podemos quejar.

17. No es una crisis, es una estafa.

18. No apagues la televisión... Podrías pensar.

19. ¡¡Tengo una carrera y como mortadela!!

20. Manos arriba, esto es un contrato.

21. Ni cara A, ni cara B, queremos cambiar de disco.

22. Rebeldes sin casa.

23. Democracia, me gustas porque estás como ausente.

24. Nosotros buscamos razones, ellos victorias.

25. Cuando los de abajo se mueven, los de arriba se tambalean.

N'hi ha moltes més (i molt gracioses) que mostren igualment l'esperit d'aquesta moguda. Cada vegada és major el nombre de gent convençuda que aquest cicle està esgotat i que, o es produeix un canvi real, o açò no hi ha cristo que ho arregle. I eixa classe de canvis comporten, vulguen o no vulguen, una altra manera de fer política i una altra forma d'entendre una societat, culturalment i productivament. És molt difícil que els actuals poders polítics i fàctics i les seues respectives branques convencionals assumisquen eixa realitat i, per tant, haurien d'anar-se'n a casa i deixar estar les inacabables cimeres que convoquen per a garbellar aigua, les acrobàcies contradictòries per a mantenir un sistema financer que ha perdut el nord, i eixos rescats --rescat amunt, rescat avall...-- que rebenten a diari la moral de moltes persones que no tenen ni un mal rosegó per tirar-se a la boca. D'ací a poc hi haurà eleccions; sembla que les guanyarà el PP, i això vol dir que don Mariano i els seus sequaços empomaran la pilota que han deixat en l'aire els de l'altra banda del bipartidisme. Ens temem que la cadena de fracassos continuarà i, segurament, els nous mandataris pensaran que culpant el PSOE de tots els desastres i descarregant la policia contra els indignats eixiran del pas, però és possible que aquesta vegada s'equivoquen. Temps al temps.  

HOMENATGE A LA VIDA

Per Salvador Bolufer

Ja vam comentar en el seu moment que aquest modest burribloc va nàixer amb la intenció de comptar amb un lloc on poguérem emmagatzemar el material històric de Burrera Comprimida que hem pogut recollir. Però prompte ens vam adonar que, a banda de la funció esmentada, l'invent podria servir per a publicar tot allò que ens vinguera en gana, sense necessitat de demanar almoines subvencionades ni dependre dels protocols, dels gustos o dels capricis dels mandataris ni dels poders fàctics més convencionals. Així, i malgrat el curt espai de temps que ha transcorregut des de la inauguració d'aquesta parida virtual (el proper 10 de novembre en celebrarem el primer aniversari), la quantitat i la diversitat de la matèria inclosa ens sembla intensa i interessant (clique ací per a visitar el BURRÍNDEX). 

Algunes vegades hem tingut a mal ironitzar sobre els despropòsits dels mandataris, les bravates dels bufanúvols, els autobombos dels mediocres, les estafes dels corruptes o les brofegades dels imbècils..., i altres vegades hem sublimat les petites grans coses que ens alimenten alegries, ens redimeixen els desficis i ens tonifiquen l'esperit. I hem procurat fer tot això en clau d'humor i en formes divertides.

Hui volem iniciar la celebració de l'aniversari abans referit, i hem pensat fer-ho retent un especial homenatge a la vida. A tal efecte, hem imaginat un particular "Corredor Mediterrani" (frase de moda aquests  dies) que comença a Benissa i acaba a Barcelona. D'un punt a l'altre, en poques setmanes han nascut quatre precioses criatures. Per la proximitat i l'afecte que ens uneix als seus progenitors, hem pensat presentar-les en societat i honorar així les entranyes del burribloc, tan humil com benintencionat, que ara tenen entre ull i ull. 

Per si a algun tocacampanes li pega per qüestionar l'interés públic que puga tenir aquesta crònica social, m'avançaré a dir que a mi tampoc no m'interessen per a res els naixements de prínceps i princeses, les bodes de la duquessa d'Alba, les histèries de Belén Esteban, o els problemes puticulars dels especialistes en assumptes del cor i del cul.

Fets els oportuns aclariments, comencem el nostre festival. Relaxen-se, alenen aire fresc... i gaudisquen la bellesa en el seu màxim exponent:   

Esperant Marc

LOLÍN

Açò no és una fotografia; és autèntica poesia visual.
Ens hagués agradat comptar amb estampes com aquesta
pertanyents a Mònica, Gemma i Isabel, per tal de muntar 
amb les quatre un homenatge a l'estètica humana.  
Però com que només tenim la imatge de Lolín, doncs ella 
representarà aquest afinat càntic d'esperança en el futur.

Els primers minuts 

JOSEP

El dia 8 de setembre s'obria a Benissa el nostre virtual
"Corredor Mediterrani". Mònica Aparicio regalava al món
el petit Josep. Mònica i Sergio ja són pares d'una xiqueta,
Neus, i per això Josep és l'únic no primogènit dels nounats
que ara presentem. Com que la mare és companya de treball
de qui escriu aquestes línies, conec de prop el desenvolupament 
prenatal de Josep i, per tant, em considere parent virtual
de tan preciosa criatura.

Els primers dies

MARC


Unes setmanes després, les aures benignes de la vida
arribaven a Gandia. Lolín Serralta consumava la seua
maternitat. Ella i el seu marit, Diego, ens presentaven
el petit Marc. Lolín és una de les muses que han emparat
la nostra burrera i han inspirat versos al trobador
que ara parla per escrit; per tant, rebem la seua
descendència amb el més afectuós dels honors.
Segurament, l'avi Vicent haurà esgotat totes les cintes
 de vídeo del mercat enregistrant les gràcies del nétet.

Les primeres hores

ADA



A continuació, les forces de l'alegria feien parada
i fonda a Tavernes de la Valldigna, on Gemma Sendra
ens brindava l'existència d'Ada (en aquest cas, va ser
xiqueta). Gemma és de Pego, filla de la major de les meues
cosines germanes. Per tant és, a molta honra, reneboda
meua. Diuen que el pare, Raül, porta quasi 15 dies
ballant amb un peu. Nosaltres també estem contents.

Els primers segons

GINA

I aquesta ruta de felicitats concloïa (pel moment)
fa uns dies a Barcelona amb el naixement de Gina.
Unes hores després de l'esdeveniment, el pare 
de la criatura penjava al Facebook la joia fotogràfica 
que poden veure, amb una nota que resava: 
"Isabel i jo volem compartir amb tots vosaltres la primera 

foto de Gina. Aquesta xiqueta és tan petita com bonica. 

Sa mare està molt bé. Son pare no hi cap dins d’ell".

Isabel Moll i Paco Vila són dos saforencs que viuen

a Barcelona, amics de la casa i vinculats a Bucomsa

per circumstàncies casuals i gracioses, tan boniques

com la xiqueta que ens han portat al món. 

Com es diu en l'argot eucarístic... AL·LELUIA!!

XIQUEEEES..., PEEEIX!!!

• (SECCIÓ: L'ALTRA BURRERA. Capítol seté)
• 
  

ELLA

Va ser a Canal 9, eixa tele infumable que devem entre tots els valencians, on solen acudir algunes peladilles mediàtiques a desfogar les seues histèries i a repartir les seues misèries (cobrant, per descomptat). En un dels habituals programes de debat on s'organitzen autèntics homenatges al poc trellat, a base de crits i sense dret a rèplica, sembla que parlaven sobre educació quan, de sobte, una tal Rocío Casanova va irrompre en formes categòriques per a dir: "Con la que está cayendo... me irrita... me cabrea i me da un poco de pena que estén empecinados con el tema del valenciano...". Com que no hi havia cap interlocutor vàlid (ni invàlid tampoc) per recriminar eixa xica que estava faltant al respecte a una de les llengües oficials que parlem els valencians, ella va continuar incidint, una i altra vegada, amb el seu enfebrit criteri contra "el valenciano", afegint cada vegada que era la seua opinió. És cert que el presentador del programa va fer un tímid incís indicant a la xarlatana que es tractava de la nostra llengua, i també que la portaveu d'EU, Marga Sanz, convidada al programa, va explicar els motius del tal "empecinamiento" amb arguments políticament correctes (clique ací per a escoltar la sra. Sanz), però no hi va quedar gens clar que aquesta dona confon infàmies amb opinions i qüestiona qüestions que són inqüestionables, legalment i moralment.

El cobrador
del frac

És trist veure amb quina frivolitat aquesta paia va mesclar drets i sensibilitats dels valencians amb les brutícies d’un merder que han creat determinades forces irresponsables de la galàxia on, segurament, ella es mou… I és més trist encara veure com, damunt, ho fa a casa nostra, als nostres morros, i cobrant d’una tele que, segons diuen, ha portat a la ruïna als seus principals proveïdors.

Si els sembla bé, peguen una miradeta al vídeo i després continuarem amb l'assumpte: 

(durada del vídeo: 1 minut i 31 segons)

                  

Aquest vídeo ha estat penjat a youtube pel canal Intersindicalrtvv (cliiic). Transcrivim íntegre el comentari d'edició que publica el grup esmentat:

Il·lustració extreta
 d'Intersindicalrtvv

"La col·laboradora Rocío Casanova té una opinió personal sobre el valencià. I l'expressa en Canal 9, la televisió que parla, o hauria de parlar, en valencià. Hui, en la secció "Açò és precís", ens preguntem què fa esta senyora parlant en castellà, eixint en Canal 9 o expressant eixes opinions sense que ningú li done a llegir la Llei de Creació de RTVV. Casanova ja va triomfar la primavera passada en esta mateixa secció emparant a Berlusconi. Nosaltres també creiem que RTVV guanyaria molt si no tornara mai més. És una opinió personal".

Fem nostra l'opinió "personal" d'Intersindicalrtvv, però també opinem que, d'aquesta i d'altres coses, caldria demanar responsabilitats als directius de Canal 9 i als polítics que els sustenten. Segurament, l'actual president Fabra no ha sigut el culpable que la tele en qüestió haja tocat fons, però ara és el Cap del Consell i li toca carregar amb el mort que els seus coreligionaris antecessors li han deixat. N'Alberto ostenta el càrrec des de fa quatre mesos, i encara no hem vist cap detall que ens faça pensar que l'assumpte porte camí de millorar... ni d'afrontar els 1.300 milions d'euros en deutes i empastres que ens han deixat per herència. 

Per cert... el comentari d'Intersindicalrtvv parla d'una incursió que donya Casanova havia fet anteriorment, també a Canal 9 (com no!), en un programa on sembla que parlaven de les alegries de la bragueta de Berlusconi. Miren ací quina és l'opinió personal de la xerraire en qüestió:

(durada del vídeo: 1 minut i 43 segons)

                  

Aquest vídeo també ha estat penjat a youtube per Intersindicalrtvv, i aquest és el seu comentari d'edició:

"Canal 9, novament, en el centre de l'escàndol. L'exdirectora de comunicació del V Encuentro Mundial de Familias (i exredactora d'ABC) fa apologia de la prostitució infantil al programa Bon Dia. És que no hem tingut ja prou de bunga-bunga?"

ELL, Il Cavaliere

Per la nostra part, ja n'hi ha prou per hui. Somiarem que algun dia, figures com la tal Rocío Casanova puguen contar les seues opinions personals als seus familiars..., o al seu gos domèstic. Sa casa és un lloc més adequat que Canal 9 per a proclamar bravates sobre la llengua dels valencians, o per a especular sobre els envaniments de la pelila de Il Cavaliere.


Capítols anteriors d'aquesta secció:


1. EL REPELENTE NIÑO VICENTE

• 2. A ESPENTES I REDOLONS
• 3. SINVERGÜENSA!!
• 4. SIN PARAULES (SENSE PALABRAS)
• 5. PER A OFRENAR!
• 6. FOTOS TRAÏDORES

MELODIA DE CIUTAT

Rafel Arnal.
Magnífic cantant, bona gent
i amic d'aquesta santa casa.

TÚRIA és el títol d'un dels dotze temes que componen el CD Pam a pam (cliiic), de Rafel Arnal (claaac), un disc que vam ressenyar al burribloc que ara tenen entre cella i cella amb un article que subtitulàrem El gust de fer les coses per gust (cloooc). La referida cançó, "Túria", ha motivat la creació d'un excel·lent audiovisual sobre el relat poètic del cantant, autor també de la lletra. Aquest videoclip mostra l'encant d'una València cosmopolita i molt nostra, totalment distinta a la de les fanfàrries afòniques i les pompes glamouroses que pretenen els governants. Seguint la tònica general de Pam a pam, aquest vídeo és, sense cap dubte, un autèntic homenatge al bon gust; el cant especial de Rafeta, la música d'Enric Murillo (cleeec) i el festival de sons, de veus i de ritmes que acompanyen la melodia són un afalac per a l'oïda, les imatges un relax per a l'esperit, i la interpretació de la protagonista, Ana Navas, un càntic a la tendresa i un aliment per a la vista.

Ana Navas, en una escena
de l'audiovisual "Túria", 
dirigit per Felipe G. Rodero.

Pam a pam fou presentat a València el passat 22 de setembre, al Club Diario Levante, amb la presència d'Arnal, els germans Murillo i alguns dels artistes que han col·laborat en el disc, els quals, de manera conjunta i solidària, interpretaren en directe algunes peces del treball discogràfic que van adelitar el públic present. La festa es va acabar amb la projecció del susdit audiovisual, que ha estat dirigit per Felipe G. Rodero. Com diu un dels versos de la cançó, "Túria" és una preciosa "melodia de ciutat".

Els deixem, doncs, amb l'enllaç que dóna accés al vídeo, però no sense abans felicitar els autors i els col·laboradors amb la millor de les nostres sinceritats.

Ah!, Rafa: quan veges la nostra Túria, Ana, digues-li de part de la gent del burribloc...: guapa! mesqueguapa!

Túria va fugir del poble

per mudar-se a la ciutat...

   

Què troben?... no els agafen ganes de tornar-ho a veure? Doncs, no se'n priven!

Ah! se m'oblidava: aquests treballs (el disc i el vídeo) han estat elaborats i produïts a casa nostra i amb productes de la terra, sense succedanis ni fertilitzants artificials importats. He dit.

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA

LA SONATA DE LA PECATA MINUTA era el títol d'un programa de TV que es va emetre a CANAL 37 (Marina Alta) durant 3 temporades (2001-2003). Les peculiaritats de la tal parida televisiva de BURRERA COMPRIMIDA i el gratíssim record que guardem d'aquella experiència ens ha animat a iniciar una sèrie de reportatges que hem intitulat TALLS I RETALLS. Encetem la tasca amb el capítol "Introduint introduccions", el qual recull una introducció rematada amb una desvergonyida paròdia. Tractarem de resumir en capítols posteriors la gran quantitat de matèria produïda en 150 h de televisió, en homenatge a l'equip humà del programa, als més de 300 convidats que van passar pels estudis, i a la nombrosa audiència que ens acompanyava cada divendres (en directe) o cada dissabte (en diferit). Inserim a continuació l'enllaç d'accés al referit vídeo (durada: 6 m 44 s):

BURRERA COMPRIMIDA EN TV. LA SONATA DE LA PECATA MINUTA (1)

I, per a completar aquesta entradeta, hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava el programa:

A través de les diverses seccions i dels gags que preparàvem
cada setmana, informàvem sobre les ventures i desventures
de cada moment, i parodiàvem, en clau d'humor,
 les ridiculeses de l'època.

-------------------------------------------

"LA SENYORA MARIA" era un personatge espiritual que
presidia el programa i marcava un punt d'inflexió
entre la realitat i la fantasia. Cada setmana li miràvem
els ulls a través de la càmera, li déiem guapa,
i li confessàvem les nostres alegries, les nostres penes
i les nostres emocions.

-------------------------------------------

Malva Ordiñaga (esquerra) i Cristina Seguí (dreta) representaven, respectivament, els papers de lady Malva i la senyoreta Cristina.
Dues joies artístiques i humanes, i dues autèntiques bombes
 de rellotgeria. Guapes, mesqueguapes!

-------------------------------------------

El mestre Giovani Pastoreli (esquerra) era aleshores el director
de Canal 37. Exercia com a director tècnic del programa
des del control instal·lat dins el mateix plató. Cèsar Monzonís
(dreta) era el dimoniet emplomat de la Pecata Minuta. 

-------------------------------------------

Rosa Seser i Mario O. Passero foren dos dels més de 300 convidats que
van passar per la Pecata Minuta, un programa que va abastar un
patrimoni humà envejable. En pròximes publicacions els mostrarem
imatges d'altres personatges que van formar part d'aquesta parida
televisiva.

-------------------------------------------

ESCRIPTURA AL NÚVOL. Activitat literària i creativa a la xarxa

Per Maria Josep Escrivà

Les actuals 40 cares
saforíssimes.
I no hi són totes
les que existeixen...

No és la primera vegada que en l’espai d’aquest burribloc parlem de Saforíssims Societat Literària. Ens hi estrenàrem el 24 de desembre, explicant el motiu de ser d’aquest grup i donant notícia d’una de les primeres activitats que va impulsar com a tal: un recital poètic i musical, a càrrec d’Anna Aguilar-Amat i de Carles Pastor, amb què s’inaugurava un cicle titulat Les Nits de l’IMAB.

Ara sospitem que aquella data messiànica degué exercir alguna influència benigna sobre els implicats, perquè, just nou mesos després, en un altre 24, en aquest cas de setembre, aquest col·lectiu d’escriptors que actua des de la Safor tornava a estar d’enhorabona: van presentar públicament la seua pàgina web http://www.saforissims.org/ en l’entorn d’una taula redona que duia el títol engrescador d’“Activitat literària i creativa a la xarxa”, i que estava composta per Xavier Aliaga, Francesc Vila i Joan Navarro, i moderada per Gemma Pasqual.

L’escriptora Gemma Pasqual hi va començar recordant els primitius, i històrics, inicis de comunicació a través de la xarxa. Era el 29 d’octubre de 1969, i un grup de joves investigadors va aconseguir la primera transmissió entre dos ordinadors; un d’ells estava a la Universitat de Los Ángeles i l’altre a la de Standford, a Califòrnia. La primera paraula que es va enviar a través d’Internet va ser LOG, però només van arribar dues lletres: L O. Tot i que vist des d’ara ens resulte inconcebible, no han passat encara 15 anys des del naixement del que es considera el primer bloc en l’era internauta. Va nàixer l’abril de 1997, als EUA. Per al seu autor, Dave Winer, l’essència d’un weblog havia de ser “comunicar la veu d’una persona, o d’una sèrie de persones, sense control editorial, censura, ni cap tipus d’interferència externa en general”.

Winer, el primer autor conegut d’un bloc, tenia una aspiració:
“comunicar la veu d’una persona, o d’una sèrie de persones, sense control editorial, censura, ni cap tipus d’interferència externa en general”.
Foto: Joan Andreu Gascó

En aquella taula redona sobre l’activitat literària internauta es va partir de la idea globalment assumida de la transfiguració del fenomen de l’escriptura a partir de la incorporació de nous elements multimèdia. És per això que Saforíssims, conscients i alhora motivats per aquest revulsiu indiscutible, hi va manifestar la voluntat d’aprofitar, amb la màxima eficiència, els avantatges que ofereix la xarxa per tal de cohesionar-se com a col·lectiu, atorgar visibilitat a l’escriptura de creació, i establir complicitats i intercanvis amb organitzacions d’altres territoris. Aquest fou un dels primers punts calents que desencadenà el debat: el rebuig frontal respecte de qualsevol indicatiu o consideració localista del grup.

D’esquerra a dreta: Xavier Aliaga, Joan Navarro, Gemma Pasqual
i Francesc Vila, a la Sala d’actes de la Biblioteca Central de Gandia.
Foto: Joan Andreu Gascó

Partint de la base que Saforíssims és una plataforma d’escriptors i escriptores disposats a posar en valor el patrimoni literari de la Safor (molt recomanable la lectura de l’article de Ferran Garcia-Oliver i Isabel Canet titulat “El llevat dels clàssics”), Joan Navarro insistí des del principi en una idea fonamental, i complementària: “el grup ha d’actuar com a expandidor, des de la comarca, i també com a receptor de material extern”. Té arguments de pes per a parlar en aquests termes, el poeta i professor de filosofia, que compta amb una llarga i admirable trajectòria com a director, des de l’any 1999, de la revista electrònica de poesia sèrieAlfa. Al llarg dels 51 números publicats fins ara, hi hem pogut llegir, traduïts al castellà i al català, poetes contemporanis alemanys, brasilers, xilens, bascos, mexicans, maputxe (se’n diu d’un poble de xile de llengua araucana), angolesos, gallecs, equatorians, portuguesos, etcètera. Tot això hauria sigut impensable sense les possibilitats de comunicació i l’agilitat que ofereix internet. “Difondre el discurs poètic en català més enllà de les fronteres lingüístiques” continua sent, segons Joan Navarro, la motivació que l’empeny en aquesta tasca fructífera. Res de més oposat a cap presumpció localista, per part del saforíssim d’Oliva.

Estació d’Alexanderplatz. Una foto de Joan Navarro
publicada al núm. 37 de la revista electrònica sèrieAlfa.

En aquesta mateixa línia de “trencar barreres” entre la comunitat literària, s’hi va expressar Xavier Aliaga, periodista de formació, novel·lista per devoció i un dels blocaires més actius i amb més capacitat de generar diàleg (almenys a les nostres lletres) entre els seus seguidors cibernautes. A pesar d’aquesta evidència, Aliaga hi va remarcar un tòpic que encara circula entre la gent afeccionada a la lletra escrita, respecte d’internet. I és que s’hi continua considerant que tot allò que es penja a la xarxa és dolent o, en el cas excepcional de no ser-ho, només serveix com un pas previ, o camp de proves, abans que l’obra arribe al destí final, i digne, que és la publicació en paper. De moment, els seus “Apunts de literatura i arts” del bloc Sota la Creueta conviuen amb molta solvència amb les seues publicacions en premsa escrita.

Christelle Enguix parlava en nom de Josep Porcar,
dissenyador de la pàgina saforissims.org
Mentre, Jordi Puig es barallava amb la connexió.
Foto: Joan Andreu Gascó

Finalment, Francesc Vila, periodista especialitzat en comunicació corporativa, i saforíssim responsable de la difusió en xarxa d’aquest projecte que just comença a posar-se en marxa, ens ho va posar en safata a l’hora de titular aquesta entrada, perquè, en referir-se al fenomen de la creació literària associada a internet, hi va parlar d’“escriptura al núvol”, que és com dir que, connectats a la xarxa, escrivim en algun lloc intangible, i ens adrecem a lectores i lectors incerts, en aquells dominis incommensurables i ficticis. I alhora tan certs com que, des del núvol, un dia es precipita la pluja irrenunciable que fertilitza la terra.

Membres de Saforíssims SL, als jardins de Foment de Gandia,
després d’un dinar de germanor al restaurant Santanjordi.