...

............................................................................

diumenge, 28 d’octubre del 2012

ELS COMPTES DE LA VELLA

"El señor quiere mucho a España, por eso la puso en el mejor sitio del mundo, donde no hace ni mucho frío ni mucho calor. Y la colocó entre los mares por los que pasan más barcos [...]"

Hem començat aquest burriarticle amb una afirmació al·lucinant, publicada als Textos escolares de 1r curs de 1955. De segur que el caràcter anacrònic de la referida banalitat i l'ingenu paternalisme de la seua redacció han provocat la rialla dels lectors, però m'atrevisc a dir que la tal estupidesa és perfectament equiparable a qualsevol proclama dels bufanúvols actuals, sobretot quan s'enfebreixen en patriotismes passats de moda i/o justifiquen amb excuses de mal pagador les estafes socials i econòmiques provocades per les seues ineptituds (o per la seua cobdícia). Les modes modernes de fer el ridícul formen part de la nostra realitat quotidiana, i per això ens semblen tan normals, però no tinc cap dubte que, quan estiguen fora de temps, l'opinió pública es mofarà dels escampafums actuals amb la mateixa sorna amb què nosaltres ara ho fem amb els arguments que esgrimia el franquisme per aborregar el populatxo (a l'article El florido pernil (cliic) publicàvem altres bacoretes similars a la del "Señor que quiere mucho a España"). 


Hermano Lobo era una revista que denunciava en clau d'humor
el desvergonyiment dels mandataris. Han passat 38 anys,
i encara estem pegant-li voltes al mateix nano. 

Ja se sap que les estructures polítiques de l'Estat no exigeixen als governants cap tipus de capacitat ni preparació per a desenvolupar les responsabilitats que pretenen assumir; així, la missió del líder és captar vots, siga com siga, i l'obligació de la tropa acomodada al voltant dels pessebres és pegar la cabotà a tot el que diga l'amo. Amb eixe sistema, apareixen els que estan en política per a forrar-se, els mentiders convulsius, els que no tenen vergonya ni la coneixen, els que no tenen escrúpols de cap tipus i els que no tenen ni puta idea del que es porten entre mans. Imaginen-se, per exemple, què passaria si un metge, en una conferència sobre medicina, afirmara que fumar és sa per als pulmons i regula les masses cardiovasculars del cerebel! (és un dir)...; doncs, això mateix. Però si una consellera de cultura confon Ausiàs March amb Joanot Martorell, o un advocat madrileny s'especialitza en educació per a espanyolitzar catalans, o una vicepresidenta de govern sonríe quan li recorden les troles que deia quan estava a l'oposició, o un ajuntament consent que els seus afins saquegen empreses públiques, o qualsevol rebentasoques arma empastres econòmics que després hem de pagar entre tots... doncs, no passa res: ells mateixos diuen que la política és així.

Les portades de la revista Hermano Lobo (1975) que estem utilitzant
per a il·lustrar aquest burriarticle han estat recopilades per
l'amiga Maria Dolors Lloret. Gràcies, so guapa!

Un dels aspectes on el desvergonyiment dels mandataris clama al cel amb més força és l'econòmic. Els xarraires oficials aprofiten el caràcter avorrit de les matemàtiques i els pocs coneixements que tenim els votants en assumptes macroeconòmics per a vendre fum a quatre pessetes el duro (em recorden  el concurs de xarlatans que organitzen els antics venedors ambulants, on vaig tenir el gust de veure l'entranyable oriolà Ramonet guanyar una edició simulant la venda de la Manga del Mar Menor al més pur estil d'un venedor de mantes tradicional). A ells els dóna igual dir quatre que vint-i-quatre, i quan apareixen ruïnes com les que ara rellueixen (i les que no relluiran mai), ens parlen de la prima de risc i del dèficit públic, i ho apanyen no pagant els creditors, retallant serveis públics, incrementant impostos, fent reformes laborals que només poden augmentar el desastre i repartint almoines de 400 euros al mes. Els jerarques més generosos també han col·laborat en la crisi rebaixant-se el jornal; per això, els que cobraven 90.000 eurots a l'any ara només en cobren 85.000 (més dietes, desplaçaments, i assignacions diverses, això sí). 


Pel que es veu, l'any 75 hi havia una crisi...
o era també una estafa?
Això de "VEO, PATRIA, TU INFLACIÓN"
sembla una "Elegía financiera" guapa.
M'agradaria llegir-la. 

Com a complement al paràgraf anterior, ens permetem recomanar el vídeo que enllacem a continuació. Recull poc més de 5 minuts de la intervenció de José María Gay durant una mesa de debat que va tenir lloc a Elx a finals de setembre. Podran veure i escoltar les afirmacions de l'esmentat economista sobre la política econòmica del govern. Malgrat el dramatisme del seu contingut, l'audiovisual és molt fàcil d'entendre, amé i, fins i tot, divertit. El sr. Gay utilitza la claredat argumental del compte de la vella per a qüestionar i posar pates per amunt el desgavell que estan propiciant els mandataris, i lamentar la pobra reacció de la ciutadania. "Este es un país de chorizos, lo digo con todo el respeto... y el pueblo tiene que decir ¡basta!". Així comença el discurs de José María Gay... però miren, miren... i escolten, escolten:

                                     
Possiblement als nostres lectors no els sorprendran
 les paraules de José María Gay, però podem 
ensenyar el vídeo als pares, als sogres, als amics... i 
als coneguts que presumeixen de ser apolítics



Si clamoroses són les bravates, frivolitats i estupideses que sentim dir als polítics de Madrid, més lamentables són encara els destarifos d'aquells que han revestit amb quincalles el País Valencià per tal de convertir-lo en la Comunidad Valenciana que ells s'han inventat. Ho han fet tot pols, i encara amenacen amb nimietats, com ara la de retirar ajudes i subvencions als que usen o porten a les seues sigles l'expressió "País Valencià" (per cert, en Serafí... vosté sap que eixa denominació resa al preàmbul de l'Estatut?... I vosté sap que eixa classe de cacicades atempten contra la Constitució que vosté tantes vegades anomena?... Aleshores, què collons sap vosté?). 





Donya Rita (que, segons un periodista que conec se li pareix cada vegada més a Xavi Castillo) va anar a Madrid a donar lliçons de valenciania, i amenaçà a tornar a presentar-se a les eleccions argumentant que ella "no sap fer altra cosa només que ser alcaldessa" (jo conec moltes persones, donya Rita, que no saben fer només que faena, i ara no en tenen gràcies a l'esclafit de la bambolla taulellera que vostés van propiciar). N'Alberto, envoltat d'ofrenaglòries, bamba cap ací i cap allà amb uns discursos que, sens dubte, servirien d'inspiració al mateix Grouxo Marx... i així anem: Amb un Canal 9 que s'ha arruïnat arruïnant; amb els deutes penjant per les orelles; amb les entitats financeres valencianes enganxades amb un fil de cosir; amb els xiquets anant a escola en barracons i amb fiambreres de recapte; amb les cues dels hospitals cada vegada més patètiques; amb les cambres plenes d'imputats; amb la taxa d'ocupació cada cop més clamorosa... I, això sí, amb uns mandataris, cada vegada més mudats, entestats a continuar planificant-nos el futur entre glòries ofrenades i aeroports sense avions. 


Gràcies de nou, Maria Dolors.


I acabaré igual com hem començat, és a dir, amb una bravata d'eixes que hui provoquen la rialla, però que, en la seua època, formava part de la normalitat de cada dia. És una de les frases que va pronunciar donya Pilar Primo de Rivera en un discurs de l'any 42. Miren, miren:

"Las mujeres nunca descubren nada; les falta desde luego el talento creador, reservado por Dios para las inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho".

- Dominus vobiscum. 
- Et cum spiritu tuo.

Ai!... si donya Pilar alçara el cap!

dimarts, 9 d’octubre del 2012

GARBELLANT AIGUA



Don Mariano no para. L'altre dia, mentre els carrers de Madrid s'omplien novament de gent que reclama la dimissió del govern en ple i l'inici d'un procés constituent que restaure la democràcia segrestada, el mandatari treia pit a Nova York, on requeria l'entrada d'Espanya al Consell de Seguretat de l'ONU i exigia als anglesos nous diàlegs sobre Gibraltar (són els dos temes que més ens preocupen en aquests moments). Des de la ciutat esmentada, el retallaire en qüestió va felicitar la immensa majoria d'espanyols que no havien participat a les manifestacions (pel que es veu, don Mariano entén que, qui no ix al carrer a protestar, està a favor de les polítiques incendiàries que brollen del desgovern que ell presideix).

Don Mariano, arreglant Espanya.
En tornar de cals ianquis, don Mariano se'n va anar corrent a presidir una reunió amb els presidents i presidentes dels governs autònoms, els quals i les quals es van desplaçar a Madrid amb els seus corresponents seguicis (supose que, a banda de dietes, hotels i desplaçaments, dinarien també a la salut del populatxo) i, després de passar-se el matí garbellant aigua, la reunió va concloure amb un principi d'acord (més val això que una punyà a l'ull). Tot seguit, el dignatari va viatjar fins a Malta acompanyat de set ministres i d'un nodrit grup d'empresaris espanyols, per tal d'obrir mercats en aquelles terres tan potents (ignorem quins foren els empresaris seleccionats, el nombre de mercats que van obrir i els diners que ens ha costat a tots la tal excursió). El desvanit president ha acabat la setmana participant en la campanya electoral de Galícia, on, amb el morro que el caracteritza, va prometre que continuarà dient la veritat a tots els espanyols. Miren, miren:

Xe, don Mariano: no cal que diga sempre la veritat;
alguna mentideta de tant en tant alegraria la crisi
i despistaria l'enemic, home!

Les anades i vingudes de don Mariano buscant solucions a la crisi que ens afecta (altrament dit, l'estafa), les infantils declaracions i actituds d'algunes i alguns dignataris que conformen la primera línia de foc del cos mandatari actual, i els rocambolescos despropòsits provocats per la mediocritat de la desprestigiada classe política en general, ens recorden contínuament les èpoques de la més profunda Espanya Canyí, quan no la magistral pel·lícula de Berlanga ¡Bienvenido, Mister Marshall! Tanmateix, les converses quotidianes ressonen fragoroses al ritme de les expressions que la susdita crisi (altrament dit, la susdita estafa) ha posat de moda.

Burrera Comprimida SA, fent-se eco del sentir popular, va iniciar fa unes setmanes una tasca lexicogràfica encaminada a glossar les referències crisístiques (altrament dit, estafístiques) més usades actualment en l'argot popular. Heus ací una nova entrega:

EL GLOSSARI DE BUCOMSA

GLOSSES DE CRISI
5a entrega

I començarem amb algunes dites populars que inclouen la mort com a element bàsic per a donar-los gràcia, o sentit metafòric, als respectius aforismes. De ben segur, els nostres avantpassats llegiran des del cel aquest Burribloc i premiaran amb un somriure les explicacions d'unes frases que ells van utilitzar en vida, i que nosaltres reproduïm amb tots els respectes a la seua memòria:

MORIR-SE DE GUST. Abastar un instant de glòria i/o èxtasi. Normalment s'utilitza per a referir el moment àlgid d'un orgasme embogit, on l'explosió sexual provoca onomatopeies sobrehumanes de caràcter inintel·ligible ("em vaig morir de gust!" --deia Batiste recordant una nit amb Pepiqueta), o per a mostrar satisfacció i desvaniment per les desgràcies de l'adversari. En temps d'estafa, els polítics es passen el dia morint-se de gust amb les crisis dels rivals. Pel que es veu, és necessari morir-se per a ser feliç. 

MORIR-SE DE GANA. Frustració per no poder acomplir un desig o ànsia. Hi ha persones que es moren de gana de morir-se de gust. 

MORIR-SE D'ENVEJA. Morir-se de gana de matar els que es moren de gust. 

Recollons, Rafelet!

LLEVAR-SE EL MORT DE DAMUNT. Evadir covardament la pròpia culpa en algun succés de conseqüències desagradables. Acte de pilleria habitual en mandataris mediocres i en directius incompetents, que solen passar els morts als altres per a lliurar-se de la responsabilitat que els correspon (endossar el mort). Quan els duros botaven, alguns presumptes innocents estafaven els morts i després se'ls llevaven de damunt; ara, pel que es veu, els esmentats morts clamen venjança.

CARREGAR AMB EL MORT. Assumir la culpa que un altre s'ha llevat de damunt. Habitual en infeliços, faves i algun que altre llepó consentit. 

QUI TINGA EL MORT, QUE SE’L VETLE!! Expressió utilitzada per a declinar responsabilitats i exigir que siguen assumides per qui corresponga. Desentendre's de problemes aliens. Els estafadors que han provocat l'estafa que patim (altrament dit, la crisi) han omplit la paradeta de morts, i ara pretenen que els vetlem entre tots. En castellà s'invoca la nomenclatura marinera per a referir aquesta dita ("¡Cada palo que aguante su vela!"). 

Ave Maria Puríssima!!

Com bé apuntava Josep Folqués al Burrigrup, els lingüistes de Pepelàndia també incorporen a l'argot expressions pseudopoètiques per tal de suavitzar el sentit d'algunes referències. Així, per exemple, al rescat li diuen "línia de crèdit"; a les retallades, "mesures d'eficiència"; modificar la Llei de Manifestació és "modular-la"... i, per a Wert, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era un "desenfocament del procés educatiu a Espanya". Però la saviesa popular n'utilitza unes altres no tan cursis en la forma i més aclaridores en el fons:

GARBELLAR AIGUA. Parlar molt sense dir res. Donar opinions gratuïtes desproveïdes de trellat, i estructurades amb oratòria petulant d'efectes similars als d'un disc ratllat. Per a entendre bé aquesta dita, proven a tirar aigua dins un garbell... i després... garbellen, garbellen!!

OFRENAR GLÒRIES. És una manera solemne de garbellar aigua, però en versió valenciana. Pel que es veu, don Mariano s'ha tocat els cataplins amb les glòries ofrenades i, als pressupostos de l'Estat, ha assignat als valencians una xifra que no arriba ni a la categoria d'almoina. M'ha vingut al cap una de les historietes del Decameró que s'intitula: "Farsa del cornut apallissat i content".


L'AEROPORT SENSE AVIONS. És una glòria ofrenada a no sé qui, construïda per a no sé què i finançada no sé com, però amb diners de tots. El fet que l'aeroport de Castelló no tinga avions li dóna un caràcter únic, totalment distint a la resta d'aeroports.


¡Madre del amor hermoso!

SER APOLÍTIC. Condició que s'autoatribueixen algunes persones que diuen ser de bé. La majoria d'apolítics que conec voten el PP, malparlen dels catalans, es manifesten contra la llei de l'avortament i contra els matrimonis entre persones del mateix sexe, asseguren que tots els polítics són iguals, es creuen el que diuen a Canal 9 i volen matar Xavi Castillo.

SER VALENCIÀ (O VALENCIANA) DE PURA CEPA. És com ser apolític, però amb una valenciania a l'estil "Conxa Piquer". No confonguen aquests valencians amb els de soca-rel; els pura cepa solen parlar castellà, tenen por que els catalans trenquen la unitat d'Espanya, adulen els ofrenaglòries i s'ofenen quan senten La Muixeranga.

LA LEGISLACIÓ VIGENT. És el conjunt de lleis que regulen el merder politicosocial i econòmic que ens afecta (conegut com a "crisi", altrament dit "estafa"). Les susdites lleis deixen clar en tot moment els drets dels qui manen i les obligacions dels qui obeeixen. Segons els que legislen les lleis de la legislació, els contextos s'ajusten cent per cent a les estipulacions de la Constitució, una carta magna que es va redactar els anys de la picor, a la qual s'aferren els partidaris del bipartidisme i els especuladors que ens han portat a la ruïna per a mantenir els seus privilegis. 

La tal Constitució diu que tots som iguals davant la llei...

...la de l'embut, clar!


Ofrenant velles glòries

dijous, 4 d’octubre del 2012

FELIÇ EL PAÍS...


Un dels objectius d’aquest bloc, que no perd de vista l’esport de pegar parells de coces servint-se, tant com pot, de la matèria grisa i del sentit de l’humor, és el de donar cabuda i fer costat a les causes nobles; a les honroses batalles individuals o col·lectives; als projectes constructius que no utilitzen el ciment com a matèria primera. A les persones humanes que bracegen contra el vent i la marea dels pantocràtors i de les seues patologies depredadores, dels atacs impúdics perpetrats contra el nostre patrimoni cultural, natural, humà, lingüístic, o contra qualsevol dels patrimonis que conformen la nostra identitat com a poble. 
Barranc dAtanasi, Ròtova,
gener de 2012.
Nou mesos després de l
incendi que,
l
abril abans, hi va fer estralls.
Foto: Jordi Puig

El projecte Enllà del foc, impulsat i coordinat des de lEcomuseu Vernissa Viu és una d’aquestes “honroses batalles”. I, tot i que altres blocs amics se n’estan fent ressò des de fa temps, el nostre benintencionat Burribloc no podia quedar-se’n al marge. I estem contents que l’ocasió haja arribat just ara, perquè podem aprofitar per compartir una bona notícia que al final explicarem.

En qualsevol dels enllaços activats ací dalt trobareu les intencions, les finalitats, la manera de col·laborar i les primeres accions que defineixen aquest intent destratègia de mobilització col·lectiva contra el que els seus impulsors consideren (i considerem) impassibilitat i absoluta manca de voluntat política per a gestionar el territori abans, durant i després d’un incendi forestal. Uns dies després del que, a primeries de juny denguany, va arrasar la serra de la Cuta (la Safor), Miquel Camarena, president del col·lectiu Vall de Vernissa, va redactar un article, al meu parer brillant, que es va titular “De nou, el foc”, i amb el qual, defugint les pressuposades afectacions emotives, pegava al clau de la necessitat de gestió i de la possible viabilitat econòmica dels pobles dinterior. Si interessara, clar això ho dic jo, no Miquel−, més enllà de les tres P del model que, a la costa de la comarca, i de bona part del País Valencià, ens ha correspost en dissort. A saber: playa, pipas, paseo.

Riu Vernissa, al seu pas per Llocnou de Sant Jeroni.
Abril de 2009
Des d’associacions com la nostra, mai ens cansarem de reivindicar, d’alçar la veu on faça falta, de continuar clamant contra la manca de voluntat política envers la protecció del nostre patrimoni mediambiental, com un dels grans actius dels pobles d’interior, amb economies rurals a cada cop més malmeses pels brutals canvis dels sistemes econòmics que ens toca patir. Entenem que ja començaria a ser hora que algú explicara als lúcids mandataris que ens (des)governen, si és que de veritat no ho saben, que un patrimoni mediambiental potent com el que gaudíem a la nostra vall, a més d’atorgar qualitat de vida als seus habitants, és capaç per si mateix de generar economia local, en resultar atractiu per al visitant, com acreditava l’èxit de les convocatòries excursionistes organitzades des d’associacions com la nostra o el Club Esportiu Llocnou; així com les polítiques de recuperació i promoció de rutes i sendes dutes a terme, tant per l’Ajuntament de Llocnou de Sant Jeroni i la resta de corporacions municipals de la nostra vall com pels projectes de custòdia del territori de l’Ecomuseu Vernissa Viu o els pioners del Centre Excursionista de Ròtova i les actuacions de les societats de caçadors locals.”

Raïm de pastor rebrotat al terme de Ròtova
després de l
incendi de 2011.
Foto: Joana Todo.

En aquest enllaç se n
han recollit més imatges:

La primera setmana de setembre vaig estar al Parc Nacional de les Cévennes franceses, on, des de fa molts anys, existeix una xarxa decomuseus connectats entre les diferents regions que integren aquella zona muntanyenca. Segons la pàgina informativa: una xarxa de museus i de sendes dinterpretació del patrimoni de cada massís”. Una “associació creada per ajudar a preservar la memòria del territori, mitjançant la proposta d’un sistema de valoració dels actius fidel a les expectatives de la població local i els visitants”. Ja sé que els francesos estan a anys llum de nosaltres, en mobilització col·lectiva, en autoestima cultural, nacional i de tot tipus (en alguna cosa s’havia de notar que l’ús discrecional de la guillotina no fou una anècdota històrica), però la qüestió és bastant més essencial. I és que, si volem canviar la consciència mediambiental dominant, si volem apostar i treballar per un model econòmic i de vida molt més sostenible i respectuós, primer haurem de començar per canviar els caps. O almenys per endreçar-los una mica. 

Potser sóc extrema en aquests pensaments, però, si respectar la terra és estimar-la; si estimar-la és voler conèixer-la millor, ser conscient de les seues potencialitats i de les seues febleses; presumir-ne, parlar-li en la llengua en què ens parla; no consentir que se la difame, no permetre els ultratges contra ella, invertir econòmicament a tenir-ne cura, a embellir-la i no a esbocinar-la; actuar en favor de lautoestima, i no lautoodi... Si tot això com em sembla és un conjunt de suposicions interconnectades...: no crec ni poc ni molt que els nostres governants tinguen damunt la taula aquest full de ruta. Ni que estiguen disposats, per exemple, a deixar perdre loportunitat de construir una urbanització de xalets a 15 km de la mar que es diga Suspiros del Mediterráneo a canvi de mantenir-hi una alqueria amb bassa de reg i tarongers: una bella proposta d’allotjament rural, daltra banda. Però..., i si el poble apostara, majoritàriament, per l’alqueria? A les Cévennes, per exemple, ho tingueren ben clar.

Dalt, una de les imatges que formarà part de lexposició Enllà del foc. Extreta de Levante-EMV. Autor: Ximo Ferri
 
De moment, però, ens quedem amb les mesures urgents per reparar, sacsejar consciències i intentar prevenir desastres com els dels últims incendis a la Safor. Amb aquesta finalitat, i amb lhonrosa aspiració de sensibilitzar a través de la mirada artística, lEcomuseu Vernissa Viu té previst muntar una exposició fotogràfica itinerant, on saplegaran 50 imatges de 5 dels fotògrafs més compromesos de la comarca: Ximo Ferri, Natxo Francés, Àlex Oltra, Àlex Ruiz i Juantxo Ribes. Les fotografies faran un recorregut pels incendis, pel territori i per la gent, amb diferents episodis del foc. I s’espera, així mateix, sumar-hi la complicitat dels escriptors. 

En aquest moment, tots i totes les que hem cregut, i seguirem creient, en aquest projecte col·lectiu, comptem amb un bon incentiu per a loptimisme en aquesta primera fase dactuació. I és que, a través de Verkami, shan superat els 3.000 euros necessaris per a començar a mirar amb esperança més enllà del foc. I encara queden 4 dies, per si algú entitat, empresa o individu se nha quedat amb les ganes.



És evident que
el títol daquesta entrada tenia una segona part:
Feliç el país... on lhome no fa malbé la terra on viu.

Són paraules dAlexander von Humboldt
que el nostre Joan Pellicer i Bataller va recollir a la introducció
del 1r volum del seu Costumari botànic
.
 Ens agrada emparar-nos amb l
aura benèfica de Joan,
per a mamprendre camins importants amb bon peu.


La foto és de Natxo Francés.


Vam disposar aquest apartat per a recordar, a poc a poc,

 les burrientrades més significatives i entranyables 

que s'han publicat al Burribloc durant 

els seus 23 anys de vida activa.


I seguim el recorregut amb l'article publicat 

el 7 de juliol de 2016 dedicat a LA GOSSA SORDA,

grup pegolí que s'havia acomiadat dels escenaris amb

un concert multitudinari que va tenir lloc al seu poble.

"LA GOSSA SORDA, per omnia in secula seculorum..."

és el títol de l'article en qüestió. 


LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer La nit del 18 al 19 de juny  de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa m...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


Aquesta és una de les preciositats més 

importants del catàleg abans comentat. 

El poema que la Dama del Grau va dedicar

 a la seua mare, reproduït i comentat per la pròpia 

autora al Pulcribloc el 13 d'abril de 2015.


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Maria Josep Escrivà a PASSA LA VIDA - 13/04/15

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »

CENT D'ESTELLÉS. Memorietes d'una gravació

*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.