Un dels objectius d’aquest bloc, que no perd de vista
l’esport de pegar parells de coces servint-se, tant com pot, de la matèria
grisa i del sentit de l’humor, és el de donar cabuda i fer costat a les causes
nobles; a les honroses batalles individuals o col·lectives; als projectes
constructius que no utilitzen el ciment com a matèria primera. A les persones
humanes que bracegen contra el vent i la marea dels pantocràtors i de les seues
patologies depredadores, dels atacs impúdics perpetrats contra el nostre patrimoni cultural,
natural, humà, lingüístic, o contra qualsevol dels patrimonis que conformen la
nostra identitat com a poble.
El projecte Enllà del foc, impulsat i coordinat des de l’Ecomuseu Vernissa Viu és una d’aquestes “honroses batalles”. I, tot i que altres blocs amics se n’estan fent ressò des de fa temps, el nostre benintencionat Burribloc no podia quedar-se’n al marge. I estem contents que l’ocasió haja arribat just ara, perquè podem aprofitar per compartir una bona notícia que al final explicarem.
En qualsevol dels enllaços activats ací dalt trobareu les intencions, les finalitats, la manera de col·laborar i les primeres accions que defineixen aquest intent d’estratègia de mobilització col·lectiva contra el que els seus impulsors consideren (i considerem) impassibilitat i absoluta manca de voluntat política per a gestionar el territori abans, durant i després d’un incendi forestal. Uns dies després del que, a primeries de juny d’enguany, va arrasar la serra de la Cuta (la Safor), Miquel Camarena, president del col·lectiu Vall de Vernissa, va redactar un article, al meu parer brillant, que es va titular “De nou, el foc”, i amb el qual, defugint les pressuposades afectacions emotives, pegava al clau de la necessitat de gestió i de la possible viabilitat econòmica dels pobles d’interior. Si interessara, clar −això ho dic jo, no Miquel−, més enllà de les tres P del model que, a la costa de la comarca, i de bona part del País Valencià, ens ha correspost en dissort. A saber: “playa, pipas, paseo”.
De moment, però, ens quedem amb les mesures urgents per reparar, sacsejar consciències i intentar prevenir desastres com els dels últims incendis a la Safor. Amb aquesta finalitat, i amb l’honrosa aspiració de sensibilitzar a través de la mirada artística, l’Ecomuseu Vernissa Viu té previst muntar una exposició fotogràfica itinerant, on s’aplegaran 50 imatges de 5 dels fotògrafs més compromesos de la comarca: Ximo Ferri, Natxo Francés, Àlex Oltra, Àlex Ruiz i Juantxo Ribes. Les fotografies faran un recorregut pels incendis, pel territori i per la gent, amb diferents episodis del foc. I s’espera, així mateix, sumar-hi la complicitat dels escriptors.
En aquest moment, tots i totes les que hem cregut, i seguirem creient, en aquest projecte col·lectiu, comptem amb un bon incentiu per a l’optimisme en aquesta primera fase d’actuació. I és que, a través de Verkami, s’han superat els 3.000 euros necessaris per a començar a mirar amb esperança més enllà del foc. I encara queden 4 dies, per si algú −entitat, empresa o individu− se n’ha quedat amb les ganes.
 |
| Barranc d’Atanasi, Ròtova, gener de 2012. Nou mesos després de l’incendi que, l’abril abans, hi va fer estralls. Foto: Jordi Puig |
El projecte Enllà del foc, impulsat i coordinat des de l’Ecomuseu Vernissa Viu és una d’aquestes “honroses batalles”. I, tot i que altres blocs amics se n’estan fent ressò des de fa temps, el nostre benintencionat Burribloc no podia quedar-se’n al marge. I estem contents que l’ocasió haja arribat just ara, perquè podem aprofitar per compartir una bona notícia que al final explicarem.
En qualsevol dels enllaços activats ací dalt trobareu les intencions, les finalitats, la manera de col·laborar i les primeres accions que defineixen aquest intent d’estratègia de mobilització col·lectiva contra el que els seus impulsors consideren (i considerem) impassibilitat i absoluta manca de voluntat política per a gestionar el territori abans, durant i després d’un incendi forestal. Uns dies després del que, a primeries de juny d’enguany, va arrasar la serra de la Cuta (la Safor), Miquel Camarena, president del col·lectiu Vall de Vernissa, va redactar un article, al meu parer brillant, que es va titular “De nou, el foc”, i amb el qual, defugint les pressuposades afectacions emotives, pegava al clau de la necessitat de gestió i de la possible viabilitat econòmica dels pobles d’interior. Si interessara, clar −això ho dic jo, no Miquel−, més enllà de les tres P del model que, a la costa de la comarca, i de bona part del País Valencià, ens ha correspost en dissort. A saber: “playa, pipas, paseo”.
 |
| Riu Vernissa, al seu pas per Llocnou de Sant Jeroni. Abril de 2009 |
“Des d’associacions com la nostra, mai ens cansarem de
reivindicar, d’alçar la veu on faça falta, de continuar clamant contra la manca de voluntat política envers la protecció del nostre patrimoni mediambiental,
com un dels grans actius dels pobles d’interior, amb economies rurals a cada
cop més malmeses pels brutals canvis dels sistemes econòmics que ens toca
patir. Entenem que ja començaria a ser hora que algú explicara als lúcids
mandataris que ens (des)governen, si és que de veritat no ho saben, que un
patrimoni mediambiental potent com el que gaudíem a la nostra vall, a més
d’atorgar qualitat de vida als seus habitants, és capaç per si mateix de
generar economia local, en resultar atractiu per al visitant, com acreditava
l’èxit de les convocatòries excursionistes organitzades des d’associacions com
la nostra o el Club Esportiu Llocnou; així com les polítiques de recuperació i
promoció de rutes i sendes dutes a terme, tant per l’Ajuntament de Llocnou de Sant
Jeroni i la resta de corporacions municipals de la nostra vall com pels
projectes de custòdia del territori de l’Ecomuseu Vernissa Viu o els pioners
del Centre Excursionista de Ròtova i les actuacions de les societats de
caçadors locals.”
 | |
| Raïm de pastor rebrotat al terme de Ròtova després de l’incendi de 2011. Foto: Joana Todo. En aquest enllaç se n’han recollit més imatges: |
La primera setmana de setembre vaig estar al Parc Nacional de les Cévennes franceses, on, des de fa molts anys, existeix una xarxa d’ecomuseus connectats entre les diferents regions que integren aquella zona muntanyenca. Segons la pàgina informativa: “una xarxa de museus i de sendes d’interpretació del patrimoni de cada massís”. Una “associació creada
per ajudar a preservar la memòria del
territori, mitjançant la
proposta d’un sistema de
valoració dels actius fidel a les expectatives de la població local i els visitants”. Ja sé que els francesos estan a anys llum de nosaltres, en mobilització col·lectiva, en autoestima cultural, nacional i de tot tipus (en alguna cosa s’havia de notar que l’ús discrecional de la guillotina no fou una anècdota històrica), però la qüestió és bastant més essencial. I és que, si volem canviar la consciència mediambiental dominant, si volem apostar i treballar per un model econòmic i de vida molt més sostenible i respectuós, primer haurem de començar per canviar els caps. O almenys per endreçar-los una mica.
Potser sóc extrema en aquests pensaments, però, si respectar la terra és estimar-la; si estimar-la és voler conèixer-la millor, ser conscient de les seues potencialitats i de les seues febleses; presumir-ne, parlar-li en la llengua en què ens parla; no consentir que se la difame, no permetre els ultratges contra ella, invertir econòmicament a tenir-ne cura, a embellir-la i no a esbocinar-la; actuar en favor de l’autoestima, i no l’autoodi... Si tot això −com em sembla− és un conjunt de suposicions interconnectades...: no crec ni poc ni molt que els nostres governants tinguen damunt la taula aquest full de ruta. Ni que estiguen disposats, per exemple, a deixar perdre l’oportunitat de construir una urbanització de xalets a 15 km de la mar que es diga Suspiros del Mediterráneo a canvi de mantenir-hi una alqueria amb bassa de reg i tarongers: una bella proposta d’allotjament rural, d’altra banda. Però..., i si el poble apostara, majoritàriament, per l’alqueria? A les Cévennes, per exemple, ho tingueren ben clar.
Dalt, una de les imatges que formarà part de l’exposició Enllà del foc. Extreta de Levante-EMV. Autor: Ximo Ferri
Dalt, una de les imatges que formarà part de l’exposició Enllà del foc. Extreta de Levante-EMV. Autor: Ximo Ferri
De moment, però, ens quedem amb les mesures urgents per reparar, sacsejar consciències i intentar prevenir desastres com els dels últims incendis a la Safor. Amb aquesta finalitat, i amb l’honrosa aspiració de sensibilitzar a través de la mirada artística, l’Ecomuseu Vernissa Viu té previst muntar una exposició fotogràfica itinerant, on s’aplegaran 50 imatges de 5 dels fotògrafs més compromesos de la comarca: Ximo Ferri, Natxo Francés, Àlex Oltra, Àlex Ruiz i Juantxo Ribes. Les fotografies faran un recorregut pels incendis, pel territori i per la gent, amb diferents episodis del foc. I s’espera, així mateix, sumar-hi la complicitat dels escriptors.
En aquest moment, tots i totes les que hem cregut, i seguirem creient, en aquest projecte col·lectiu, comptem amb un bon incentiu per a l’optimisme en aquesta primera fase d’actuació. I és que, a través de Verkami, s’han superat els 3.000 euros necessaris per a començar a mirar amb esperança més enllà del foc. I encara queden 4 dies, per si algú −entitat, empresa o individu− se n’ha quedat amb les ganes.
 |
És evident que el títol d’aquesta entrada tenia una segona part: “Feliç el país... on l’home no fa malbé la terra on viu”. Són paraules d’Alexander von Humboldt que el nostre Joan Pellicer i Bataller va recollir a la introducció del 1r volum del seu Costumari botànic. Ens agrada emparar-nos amb l’aura benèfica de Joan, per a mamprendre camins importants amb bon peu. La foto és de Natxo Francés. |
Aquest tipus d'iniciatives són les que ens reconcilien amb l'afany de lluita i defensa del nostre medi ambient, així que gràcies per recolzar-les per mitjà de la seua difusió. Al cap i a la fi, sempre hi ha esperança i possibilitats en el col.lectiu humà, sempre a les antípodes d'una administració adormida -per no dir mesquina- i cada dia més allunyada d'allò que en teoria és competència seua.
ResponEliminaUna de les coses què més angoixa dóna és pensar i saber que és que els preocupa ben poc que es cremi una muntanya o deu. Tenen la lliçó del EX president del Estats Units d'Amèrica del Nord, el benvolgut Sr. Bush, ben apresa. Ara fa ara uns anys, aquest bon senyor digúe que per acabar amb els focs als boscos el que hauriem de fer és tallar tots el arbres. Desitjo que amb aquestes paraules no estic donant cap idea a ningú.
ResponEliminaAquest és un article amb molta força confegit amb paraules honestes, sensates i fins i tot dolces, però que de passada ens fot un mastegot a més d'un. Gràcies. Eduard
Quina entrada més bonica! M'he emocionat llegint alguns fragments. Quina sort tenim els valencians i valencianes de poder comptar amb aquesta mirada il·lusionadora, perquè quan els mesquins caiguen ens caldrà reprendre tantes i tantes coses que no podem perdre ara la il·lusió per fer-ho possible.
ResponEliminaUn abraç ben fort.
Salut!
xv
Gràcies als tres (Jovi, Eduard -Vilamitjana- i Anònim -Xavi Ródenas: espere que es puga dir) pels vostres comentaris. Primer, perquè formeu un trio d'aquells que honrarien qualsevol amistat. És curiós, perquè trobe que no us deveu conèixer entre vosaltres, i tanmateix, la causa "Enllà del foc" us ha ajuntat ací en tirereta. Hem de propiciar l'ocasió de passar, de la virtualitat, a l'ajuntamenta en persona.
ResponEliminaCrec que tota la gent que treballa en aquest i altres projectes per l'estil, creiem fermament en les possibilitats d'un col·lectiu humà que camina en direcció diametralment oposada a la que porten els polítics establerts. I igual que crec en el potencial humà, també crec que un altre tipus de política i de gestió del territori és possible.
Encara que Eduard estiga ací un poquet catastrofista, el disculparem per la joieta de paraula --"mastegot"!-- que ha aportat fins als dominis del burribloc.
Abraçada triple. I cuideu-vos, que us necessitem, als tres, íntegres. A no parar i a no callar. Ja ho sabeu.