Don Mariano no para. L'altre dia, mentre els carrers de Madrid s'omplien novament de gent que reclama la dimissió del govern en ple i l'inici d'un procés constituent que restaure la democràcia segrestada, el mandatari treia pit a Nova York, on requeria l'entrada d'Espanya al Consell de Seguretat de l'ONU i exigia als anglesos nous diàlegs sobre Gibraltar (són els dos temes que més ens preocupen en aquests moments). Des de la ciutat esmentada, el retallaire en qüestió va felicitar la immensa majoria d'espanyols que no havien participat a les manifestacions (pel que es veu, don Mariano entén que, qui no ix al carrer a protestar, està a favor de les polítiques incendiàries que brollen del desgovern que ell presideix).
 |
| Don Mariano, arreglant Espanya. |
En tornar de cals ianquis, don Mariano se'n va anar corrent a presidir una reunió amb els presidents i presidentes dels governs autònoms, els quals i les quals es van desplaçar a Madrid amb els seus corresponents seguicis (supose que, a banda de dietes, hotels i desplaçaments, dinarien també a la salut del populatxo) i, després de passar-se el matí garbellant aigua, la reunió va concloure amb un principi d'acord (més val això que una punyà a l'ull). Tot seguit, el dignatari va viatjar fins a Malta acompanyat de set ministres i d'un nodrit grup d'empresaris espanyols, per tal d'obrir mercats en aquelles terres tan potents (ignorem quins foren els empresaris seleccionats, el nombre de mercats que van obrir i els diners que ens ha costat a tots la tal excursió). El desvanit president ha acabat la setmana participant en la campanya electoral de Galícia, on, amb el morro que el caracteritza, va prometre que continuarà dient la veritat a tots els espanyols. Miren, miren:
 |
| Xe, don Mariano: no cal que diga sempre la veritat; alguna mentideta de tant en tant alegraria la crisi i despistaria l'enemic, home! |
Les anades i vingudes de don Mariano buscant solucions a la crisi que ens afecta (altrament dit, l'estafa), les infantils declaracions i actituds d'algunes i alguns dignataris que conformen la primera línia de foc del cos mandatari actual, i els rocambolescos despropòsits provocats per la mediocritat de la desprestigiada classe política en general, ens recorden contínuament les èpoques de la més profunda Espanya Canyí, quan no la magistral pel·lícula de Berlanga ¡Bienvenido, Mister Marshall! Tanmateix, les converses quotidianes ressonen fragoroses al ritme de les expressions que la susdita crisi (altrament dit, la susdita estafa) ha posat de moda.
Burrera Comprimida SA, fent-se eco del sentir popular, va iniciar fa unes setmanes una tasca lexicogràfica encaminada a glossar les referències crisístiques (altrament dit, estafístiques) més usades actualment en l'argot popular. Heus ací una nova entrega:
EL GLOSSARI DE BUCOMSA
5a entrega
I començarem amb algunes dites populars que inclouen la mort com a element bàsic per a donar-los gràcia, o sentit metafòric, als respectius aforismes. De ben segur, els nostres avantpassats llegiran des del cel aquest Burribloc i premiaran amb un somriure les explicacions d'unes frases que ells van utilitzar en vida, i que nosaltres reproduïm amb tots els respectes a la seua memòria:
MORIR-SE DE GUST. Abastar un instant de glòria i/o èxtasi. Normalment s'utilitza per a referir el moment àlgid d'un orgasme embogit, on l'explosió sexual provoca onomatopeies sobrehumanes de caràcter inintel·ligible ("em vaig morir de gust!" --deia Batiste recordant una nit amb Pepiqueta), o per a mostrar satisfacció i desvaniment per les desgràcies de l'adversari. En temps d'estafa, els polítics es passen el dia morint-se de gust amb les crisis dels rivals. Pel que es veu, és necessari morir-se per a ser feliç.
MORIR-SE DE GANA. Frustració per no poder acomplir un desig o ànsia. Hi ha persones que es moren de gana de morir-se de gust.
MORIR-SE D'ENVEJA. Morir-se de gana de matar els que es moren de gust.
 |
| Recollons, Rafelet! |
LLEVAR-SE EL MORT DE DAMUNT. Evadir covardament la pròpia culpa en algun succés de conseqüències desagradables. Acte de pilleria habitual en mandataris mediocres i en directius incompetents, que solen passar els morts als altres per a lliurar-se de la responsabilitat que els correspon (endossar el mort). Quan els duros botaven, alguns presumptes innocents estafaven els morts i després se'ls llevaven de damunt; ara, pel que es veu, els esmentats morts clamen venjança.
 |
| Ave Maria Puríssima!! |
Com bé apuntava Josep Folqués al Burrigrup, els lingüistes de Pepelàndia també incorporen a l'argot expressions pseudopoètiques per tal de suavitzar el sentit d'algunes referències. Així, per exemple, al rescat li diuen "línia de crèdit"; a les retallades, "mesures d'eficiència"; modificar la Llei de Manifestació és "modular-la"... i, per a Wert, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era un "desenfocament del procés educatiu a Espanya". Però la saviesa popular n'utilitza unes altres no tan cursis en la forma i més aclaridores en el fons:
OFRENAR GLÒRIES. És una manera solemne de garbellar aigua, però en versió valenciana. Pel que es veu, don Mariano s'ha tocat els cataplins amb les glòries ofrenades i, als pressupostos de l'Estat, ha assignat als valencians una xifra que no arriba ni a la categoria d'almoina. M'ha vingut al cap una de les historietes del Decameró que s'intitula: "Farsa del cornut apallissat i content".
L'AEROPORT SENSE AVIONS. És una glòria ofrenada a no sé qui, construïda per a no sé què i finançada no sé com, però amb diners de tots. El fet que l'aeroport de Castelló no tinga avions li dóna un caràcter únic, totalment distint a la resta d'aeroports.
 |
| ¡Madre del amor hermoso! |
SER APOLÍTIC. Condició que s'autoatribueixen algunes persones que diuen ser de bé. La majoria d'apolítics que conec voten el PP, malparlen dels catalans, es manifesten contra la llei de l'avortament i contra els matrimonis entre persones del mateix sexe, asseguren que tots els polítics són iguals, es creuen el que diuen a Canal 9 i volen matar Xavi Castillo.
SER VALENCIÀ (O VALENCIANA) DE PURA CEPA. És com ser apolític, però amb una valenciania a l'estil "Conxa Piquer". No confonguen aquests valencians amb els de soca-rel; els pura cepa solen parlar castellà, tenen por que els catalans trenquen la unitat d'Espanya, adulen els ofrenaglòries i s'ofenen quan senten La Muixeranga.
LA LEGISLACIÓ VIGENT. És el conjunt de lleis que regulen el merder politicosocial i econòmic que ens afecta (conegut com a "crisi", altrament dit "estafa"). Les susdites lleis deixen clar en tot moment els drets dels qui manen i les obligacions dels qui obeeixen. Segons els que legislen les lleis de la legislació, els contextos s'ajusten cent per cent a les estipulacions de la Constitució, una carta magna que es va redactar els anys de la picor, a la qual s'aferren els partidaris del bipartidisme i els especuladors que ens han portat a la ruïna per a mantenir els seus privilegis.
La tal Constitució diu que tots som iguals davant la llei...
...la de l'embut, clar!
Ofrenant velles glòries
(metàfora)
CAPÍTOLS ANTERIORS D'AQUESTA SÈRIE:
Fantàstic!!!! com sempre. No havia pogut llegir-ho abans. M'ho he passat genial
ResponEliminaVosté ho troba fantàstic perquè ens llig amb bons ulls, sra. Anònim, però nosaltres agraïm les seues paraules com si vingueren de la mateixa Loles Simón. Si aquestes coses serveixen per a alegrar benaurades existències com la seua, ja paga la pena escriure-les, mal que siga garbellant aigua... o predicant en un desert.
ResponElimina