ELS COMPTES DE LA VELLA

"El señor quiere mucho a España, por eso la puso en el mejor sitio del mundo, donde no hace ni mucho frío ni mucho calor. Y la colocó entre los mares por los que pasan más barcos [...]"

Hem començat aquest burriarticle amb una afirmació al·lucinant, publicada als Textos escolares de 1r curs de 1955. De segur que el caràcter anacrònic de la referida banalitat i l'ingenu paternalisme de la seua redacció han provocat la rialla dels lectors, però m'atrevisc a dir que la tal estupidesa és perfectament equiparable a qualsevol proclama dels bufanúvols actuals, sobretot quan s'enfebreixen en patriotismes passats de moda i/o justifiquen amb excuses de mal pagador les estafes socials i econòmiques provocades per les seues ineptituds (o per la seua cobdícia). Les modes modernes de fer el ridícul formen part de la nostra realitat quotidiana, i per això ens semblen tan normals, però no tinc cap dubte que, quan estiguen fora de temps, l'opinió pública es mofarà dels escampafums actuals amb la mateixa sorna amb què nosaltres ara ho fem amb els arguments que esgrimia el franquisme per aborregar el populatxo (a l'article El florido pernil (cliic) publicàvem altres bacoretes similars a la del "Señor que quiere mucho a España"). 

Hermano Lobo era una revista que denunciava en clau d'humor
el desvergonyiment dels mandataris. Han passat 38 anys,
i encara estem pegant-li voltes al mateix nano. 

Ja se sap que les estructures polítiques de l'Estat no exigeixen als governants cap tipus de capacitat ni preparació per a desenvolupar les responsabilitats que pretenen assumir; així, la missió del líder és captar vots, siga com siga, i l'obligació de la tropa acomodada al voltant dels pessebres és pegar la cabotà a tot el que diga l'amo. Amb eixe sistema, apareixen els que estan en política per a forrar-se, els mentiders convulsius, els que no tenen vergonya ni la coneixen, els que no tenen escrúpols de cap tipus i els que no tenen ni puta idea del que es porten entre mans. Imaginen-se, per exemple, què passaria si un metge, en una conferència sobre medicina, afirmara que fumar és sa per als pulmons i regula les masses cardiovasculars del cerebel! (és un dir)...; doncs, això mateix. Però si una consellera de cultura confon Ausiàs March amb Joanot Martorell, o un advocat madrileny s'especialitza en educació per a espanyolitzar catalans, o una vicepresidenta de govern sonríe quan li recorden les troles que deia quan estava a l'oposició, o un ajuntament consent que els seus afins saquegen empreses públiques, o qualsevol rebentasoques arma empastres econòmics que després hem de pagar entre tots... doncs, no passa res: ells mateixos diuen que la política és així.

Les portades de la revista Hermano Lobo (1975) que estem utilitzant
per a il·lustrar aquest burriarticle han estat recopilades per
l'amiga Maria Dolors Lloret. Gràcies, so guapa!

Un dels aspectes on el desvergonyiment dels mandataris clama al cel amb més força és l'econòmic. Els xarraires oficials aprofiten el caràcter avorrit de les matemàtiques i els pocs coneixements que tenim els votants en assumptes macroeconòmics per a vendre fum a quatre pessetes el duro (em recorden  el concurs de xarlatans que organitzen els antics venedors ambulants, on vaig tenir el gust de veure l'entranyable oriolà Ramonet guanyar una edició simulant la venda de la Manga del Mar Menor al més pur estil d'un venedor de mantes tradicional). A ells els dóna igual dir quatre que vint-i-quatre, i quan apareixen ruïnes com les que ara rellueixen (i les que no relluiran mai), ens parlen de la prima de risc i del dèficit públic, i ho apanyen no pagant els creditors, retallant serveis públics, incrementant impostos, fent reformes laborals que només poden augmentar el desastre i repartint almoines de 400 euros al mes. Els jerarques més generosos també han col·laborat en la crisi rebaixant-se el jornal; per això, els que cobraven 90.000 eurots a l'any ara només en cobren 85.000 (més dietes, desplaçaments, i assignacions diverses, això sí). 

Pel que es veu, l'any 75 hi havia una crisi...
o era també una estafa?
Això de "VEO, PATRIA, TU INFLACIÓN"
sembla una "Elegía financiera" guapa.
M'agradaria llegir-la. 

Com a complement al paràgraf anterior, ens permetem recomanar el vídeo que enllacem a continuació. Recull poc més de 5 minuts de la intervenció de José María Gay durant una mesa de debat que va tenir lloc a Elx a finals de setembre. Podran veure i escoltar les afirmacions de l'esmentat economista sobre la política econòmica del govern. Malgrat el dramatisme del seu contingut, l'audiovisual és molt fàcil d'entendre, amé i, fins i tot, divertit. El sr. Gay utilitza la claredat argumental del compte de la vella per a qüestionar i posar pates per amunt el desgavell que estan propiciant els mandataris, i lamentar la pobra reacció de la ciutadania. "Este es un país de chorizos, lo digo con todo el respeto... y el pueblo tiene que decir ¡basta!". Així comença el discurs de José María Gay... però miren, miren... i escolten, escolten:

                                     

Possiblement als nostres lectors no els sorprendran

 les paraules de José María Gay, però podem 

ensenyar el vídeo als pares, als sogres, als amics... i 

als coneguts que presumeixen de ser apolítics. 

Si clamoroses són les bravates, frivolitats i estupideses que sentim dir als polítics de Madrid, més lamentables són encara els destarifos d'aquells que han revestit amb quincalles el País Valencià per tal de convertir-lo en la Comunidad Valenciana que ells s'han inventat. Ho han fet tot pols, i encara amenacen amb nimietats, com ara la de retirar ajudes i subvencions als que usen o porten a les seues sigles l'expressió "País Valencià" (per cert, en Serafí... vosté sap que eixa denominació resa al preàmbul de l'Estatut?... I vosté sap que eixa classe de cacicades atempten contra la Constitució que vosté tantes vegades anomena?... Aleshores, què collons sap vosté?). 

Donya Rita (que, segons un periodista que conec se li pareix cada vegada més a Xavi Castillo) va anar a Madrid a donar lliçons de valenciania, i amenaçà a tornar a presentar-se a les eleccions argumentant que ella "no sap fer altra cosa només que ser alcaldessa" (jo conec moltes persones, donya Rita, que no saben fer només que faena, i ara no en tenen gràcies a l'esclafit de la bambolla taulellera que vostés van propiciar). N'Alberto, envoltat d'ofrenaglòries, bamba cap ací i cap allà amb uns discursos que, sens dubte, servirien d'inspiració al mateix Grouxo Marx... i així anem: Amb un Canal 9 que s'ha arruïnat arruïnant; amb els deutes penjant per les orelles; amb les entitats financeres valencianes enganxades amb un fil de cosir; amb els xiquets anant a escola en barracons i amb fiambreres de recapte; amb les cues dels hospitals cada vegada més patètiques; amb les cambres plenes d'imputats; amb la taxa d'ocupació cada cop més clamorosa... I, això sí, amb uns mandataris, cada vegada més mudats, entestats a continuar planificant-nos el futur entre glòries ofrenades i aeroports sense avions. 

Gràcies de nou, Maria Dolors.

I acabaré igual com hem començat, és a dir, amb una bravata d'eixes que hui provoquen la rialla, però que, en la seua època, formava part de la normalitat de cada dia. És una de les frases que va pronunciar donya Pilar Primo de Rivera en un discurs de l'any 42. Miren, miren:

"Las mujeres nunca descubren nada; les falta desde luego el talento creador, reservado por Dios para las inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho".

- Dominus vobiscum. 

- Et cum spiritu tuo.

Ai!... si donya Pilar alçara el cap!