LA JUSTÍCIA TERRENAL

BURRIBREUS JURÍDICS
30/01/2012

Segons diuen les sagrades escriptures, tot va començar quan Eva es va menjar la poma prohibida i va inventar el pecat (amb el passotisme d'Adam i la complicitat del dimoni, el qual, segons altres escriptures no tan sagrades, havia entrat en política per a forrar-se). Com a conseqüència, Déu va condemnar la humanitat a la pena i la misèria; a guanyar-se el pa treballant; a les cues dels hospitals; a les escoles en barracons; a suportar bufanúvols, corruptes, bigotes, mediocres i analfabets funcionals... I va anunciar que al final dels temps tindrà lloc un Judici Final on cadascú haurà de retre comptes a l'Altíssim per tal de rebre la sentència que determinarà la seua ubicació definitiva durant tota l'eternitat eterna (repetim que això està escrit a l'Antic Testament. Per a més informació poden consultar el Vaticà... però es recomana que s'esperen un poc, a veure com queden els rumors sobre els amiguismes, les corrupcions i els nepotismes que afecten la Santa Seu).

Ja saben també (Gènesi dixit) que la humanitat es va rebolicar, i això va obligar Déu a enviar un diluvi per eradicar de la terra el pecat i el desvergonyiment. Tan sols Noé, els seus familiars i una parella d'animals de cada espècie van salvar la pell. Per tal de prevenir que en el futur aparegueren nous desoris col·lectius, els descendents del patriarca van establir una sèrie de normes d'obligat compliment i uns castics sancionadors per a qui les incomplira (els tribunals, les fiscalies i els jurats populars vindrien després). Així es va inventar LA JUSTÍCIA TERRENAL.

Però la justícia terrenal no sempre és justa (invoquem de nou les sagrades escriptures per a recordar el judici contra Jesucrist, on Ponç Pilat es va rentar les mans amb aigua mineral, i el populatxo s'erigí en jurat popular per a condemnar el redemptor en favor del sanguinari Barrabàs) i, en els últims temps, sembla que els conceptes judicials han pres dimensions multicolor, en alguns aspectes de caire folklòric. Així, la premsa internacional considera que la justícia espanyola està fent el ridícul, principalment per l'enfebrit assetjament contra el jutge Garzón, i pertot arreu se senten rialles burlesques, sonores i escrites, provocades per les particularitats valencianes que envolten els assumptes judicials. Heus a continuació alguns BURRIBREUS molt breus sobre els darrers esdeveniments judicials que afecten el País Valencià (per a la justícia, la Comunitat Valenciana):

Auxiliiii!

CINC A QUATRE. Eixe fou el resultat de la votació entre els membres del jurat popular designat per a emetre el veredicte del "judici dels trages". Cinc digueren que Camps i Costa eren "no culpables" (per falta de proves), i quatre consideraren que hi havia proves suficients per a condemnar-los. Tinc la sensació que no calien tantes setmanes de pegar-li voltes al nano perquè cadascun dels membres del jurat emetera un vot que, possiblement, ja tenia pensat abans de començar el judici (estic convençut que els cinc del "no" són votants del PP, i els quatre del "sí" són "no" votants d'eixe partit). Tot i això, també sospite que algú dels "cinc" no ho tenia massa clar, perquè el fet que estigueren dos dies deliberant per a argumentar la resolució d'una manera tan ambigua podria donar a entendre que existia alguna possibilitat que es produïra un resultat a la inversa, i això hauria obligat a tornar al principi: designar un nou jurat popular i començar de nou el judici. Feien falta set vots per a la culpabilitat o cinc per a la no culpabilitat. Un resultat de sis a tres en sentit invers, per exemple, haguera propiciat l'anul·lació, la qual cosa hagués provocat un caos de conseqüències imprevisibles.

Te huevo un quiero

TE QUIERO UN HUEVO. Malgrat un veredicte tan raquític i qüestionat, les primeres reaccions de les forces vives peperistes van ser d'eufòria incontinguda, tal com ens tenen acostumats. Personatges com don Rus reptaven els enemics amb gestos tan bròfecs com infantils, i les manifestacions en favor de la justícia es deixaven sentir amb la força d'una ventositat mal reprimida. La sra. Cospedal feia des de Madrid el comunicat oficial peperí on, entre altres bravates triomfalistes, va preguntar, referint-se als dos personatges jutjats: "¿Quién repone la honorabilidad y el buen nombre de dos ciudadanos españoles...?". I ara pregunte jo: donya Dolores... vosté ha escoltat les gravacions que s'han pogut sentir durant el judici? No li ha caigut la cara de vergonya aliena? Ignorem a quina honorabilitat es refereix, però, en qualsevol cas, li recorde que aquest judici malparit és tan sols un esguitet de les calderes que fan bullir la trama Gürtel, i que la referida moguda va ser iniciada des dels interiors de la seua casa política. Per tant, no busque vosté recuperar honorabilitats entre els damnificats del sr. Camps, na Dolores. A nosaltres ens piquen molt poc els vestits dels "no culpables"; ens preocupen més els desgoverns delirants de don Francisco, que han conduït el País Valencià (Comunitat Valenciana per a vosté) a la ruïna econòmica, social i cultural. I no demanem multes ni presidis per a ningú; simplement pretenem que qualsevol justícia justa ens lliure per sempre més dels mals governants. 

Senyor! Sí, senyor!

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO. Les carasses, actituds i reaccions de don Francisco durant el judici eren molt paregudes a les que interpretaven els protagonistes de la pel·lícula que acabe de referir, i això significa que el susdit absolt pot tenir algun problema psíquic (els gestos de don Ricardo eren més propis dels moments vergonyosos que es van viure en determinades sessions). Des de la cúpula pepera de les Valències s'han afanyat a demanar a Madrid que donen a don Camps una eixida política important, i em tem que realment només pretenen que s'emporten el flamant no culpable a la capital de les Espanyes, perquè saben que, si es queda ací, els donarà (a ells) més faena que un porc solt. No oblidem que aquest senyor va ser obligat a "sacrificar-se" perquè no entorpira la carrera de don Mariano cap a la Moncloa, i ara pretendrà liderar de nou el PPCV i, possiblement, que li tornen la presidència que li van furtar. En tot cas, na Dolores, eixe problema és de vostés, que no nostre. Reponguen les honorabilitats que consideren oportunes.

CADASCÚ QUE ES TOQUE EL SEU. Els membres de l'actual govern valencià es desfan en elogis cap als seus antecessors cada vegada que tenen oportunitat. Però quan els tiren en cara la ruïnosa situació econòmica que ens afecta, solen eixir amb alguna petenera, com va fer el conseller Vela, qui es va autoexculpar dient que ell només portava 6 mesos en el càrrec. Home, no!, don José Manuel: per a dir això hauria de reconéixer prèviament que vostés han heretat un autèntic desastre, i que ara els toca anar cagalló per sèquia per a eixir del pas. A més, si no estic mal informat, vosté porta 16 anys exercint alts càrrecs en l'àrea de la qual és actualment conseller. Si vosté aleshores només feia el que li manaven, diga-ho clarament i desemmascare els autèntics culpables. Si no, la gent continuarà tirant-los les culpes a vostés, com a continuadors dels seus benvolguts predecessors. 

BURRIBREU D'EIXIDA. Teníem preparats alguns burribreus que afecten la justícia terrenal del País Valencià (Comunitat Valenciana per al Bigotes), com ara el saqueig d'Emarsa, les debilitats del duc Urdangarí o les reimputacions de l'inventor dels aeroports sense avions, sr. Fabra (per cert; quan un jutge va arxivar les causes contra el sr. esmentat, adduint que havien prescrit, els afins a don Carlos van muntar un festival en favor de la justícia. I ara tornen a qüestionar la cosa amb la tesi del complot. Com quedem?). Però no volem cansar-los amb les nostres modestes conjectures i ho deixarem estar ací, no siga cosa que ens torne la vena bíblica i ens pegue per parlar altra vegada dels inventors del pecat, del dia del judici final... o dels Quatre Genets de l'Apocalipsi. Facen bondat.

Au!, adéu.

DESPRÉS DE LES CENDRES, TORNEM A COMENÇAR

Vall de Vernissa, gener de 2012

Maria Josep Escrivà

El dia 9 d’abril de 2011 havíem estat a Morella presentant un espectacle poètic, musical i fotogràfic, amb el títol de For sale, o 50 veus de la terra, basat en un llibre homònim en el qual cinquanta poetes valencians expressen, amb el format del vers, la seua particular relació amb el lloc o la porció de territori que els és emotivament més pròxim.

Portada de For sale, o 50 veus de la terra,
dissenyada per Pau Àlvarez per a 
Edicions 96. Aquest gnom s’ha convertit en 
la mascota fidel i agredolça dels nostres recitals.

En el moment de la coordinació del llibre, només s’hi va posar com a exigència que els poemes foren inèdits, i en cap cas no se’n va marcar el to. Però, dels 50 textos, va resultar que la immensa majoria es van fer ressò d’un país maltractat, d’un medi sobreexplotat, d’uns paisatges depredats i, en resum, d’un país posat “en venda” a mercè d’especuladors i de negocis urbanístics sense escrúpols. Aquest resultat va donar peu a acompanyar cada recital amb la projecció d’una sèrie d’imatges esfereïdores que el fotògraf Natxo Francés ens va cedir desinteressadament, i que ell mateix va anomenar, en el seu conjunt, “País en venda”. I igualment va marcar −la resposta dels poetes de For sale−, el caràcter del pròleg que jo mateixa vaig redactar, amb el títol de “Quan els homes escupen a la terra...”, extret d’una citació del “Missatge del Gran Cabdill Seattle al President dels Estats Units d’Amèrica l’any 1855”:

“Allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra. Quan els homes escupen a la Terra, s’escupen a ells mateixos. Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l’home pertany a la Terra”.

Un mur monstruós d’edificis entre l’horta i la mar.
La mirada sempre compromesa de Natxo Francés
ensenya cruament els atemptats urbanístics
comesos al nostre país.

L’endemà d’aquell recital sacsejador de consciències adormides, mentre recorria els carrerets de Morella amb la intenció d’endur-me’n alguna instantània fotogràfica, a través d’una finestra oberta, un televisor difonia la notícia catastròfica d’un incendi que, des de la nit de divendres 8, arrasava sense control els termes de Benicolet, Llutxent, Almiserà i Ròtova, entre la Vall d’Albaida i la Safor. Hi vaig seguir tota l’explicació palplantada als peus de la finestra. Les flames havien cremat ja, en aquelles hores matineres del dissabte 9 d’abril, centenars i centenars d’hectàrees. Tot apuntava que el foc havia estat intencionat.

Als pobles del voltant del riu Vernissa, a la Safor, feia anys que un col·lectiu de gent, amics i còmplices de causes comunes, havien posat en marxa un projecte anomenat Ecomuseu VernissaViu, basat en un concepte nou de gestió, d’estudi i valoració d’un territori, del seu patrimoni natural i cultural, amb finalitats científiques educatives i d’optimització racional dels recursos econòmics. Amb l’incendi, una zona importantíssima emmarcada dins d’aquest projecte havia quedat carbonitzada. Només a Ròtova, 400 hectàrees, especialment el barranc d’Atanasi, amb dues reserves de flora i una de fauna, adquirit i gestionat des de fa anys pel Centre Excursionista d’aquest poble.

Foto extreta del bloc A un tir de pedra. 

El coratge i la implicació de la gent que gestiona aquest espai d’opinió 

ens mereix gran admiració, i compta amb tot el nostre suport. 

Ací hi ha la cara i la creu, amb les barrabassades dels polítics 

que ens malgovernen, i la impressionant resposta crítica, 

i raonada, de la gent que ja n’està tipa.

En aquells dies, les paraules del cabdill Seattle s’havien quedat enganxades al cap com un martelleig: “quan els homes escupen a la terra, s’escupen a ells mateixos.” No havia tornat a xafar aquella zona des de l’abril fatídic de l’any passat. I tenia pendent el deute amb mi mateixa d’escriure tot això en algun lloc. “Quan els homes escupen a la terra...” em pareixia un títol idoni que expressava l’amargor i el més que justificat sentiment de ràbia i d’impotència.

Recorrent la Ruta dels Monestirs, així es van trobar
uns companys un bon tram del camí, a penes uns dies
després de l’incendi de l’abril de 2011. Foto: Josep Olaso.

I encara gràcies que almenys els mitjans se’n feren ressò, i s’hi van sentir les veus crítiques d’aquells que ficaren el dit a les nafres de tants càrrecs públics que permeten urbanitzar indiscriminadament en terrenys que, en el cas d’una catàstrofe d’aquestes dimensions, han de ser protegits abans que qualsevol paratge natural. Si disposeu de 15 minuts, us recomane que mireu aquest reportatge produït per Punt 2. Un exemple commovedor de com, a pesar de totes les agressions, la natura segueix el seu cicle ininterrompudament.

                    

“Ròtova. Un camí entre cendres”. Un reportatge de gran qualitat dintre del programa Medi ambient, dirigit per Xelo Miralles. Amb tema musical inclòs del grup Atzukak: “Després del foc”, sobre un poema de David Gironés (min. 13 aprox.) Tot plegat, una joia de vídeo.

Deia que no havia tornat a la zona cremada. Fins diumenge passat. M’hi va acompanyar l’amic, activista incansable, i ara regidor per Ròtova, Jordi Puig. Un 8 de gener; nou mesos justos, casualment, després del drama del foc. Primer ens regalàrem una visió panoràmica de la vall de Vernissa des de dalt del castell de Palma. I després agafàrem, des de Ròtova, el camí que condueix al castigat barranc d’Atanasi. Quasi impresa a la retina duia la fotografia de Xavier Ródenas sobre la qual havíem estat treballant els tres en els últims dies: un tram de senda on les cendres encara fresques de l’incendi deixaven pas al verd indemne. Una metàfora que, presa des del costat de les no-cendres, ens havia de servir com a encoratjament esperançador de cara al nou any. Una amable imatge poètica que, per a sorpresa meua, ens va eixir al pas tot al llarg de la nostra excursió de muntanya. Perquè el barranc d’Atanasi, i el Blanc, continuen mostrant els estralls del foc. Però al voltant dels troncs cremats, i de les vores dels camins, han crescut mates de llentiscle, i de murta, i els margallons ja fa temps que s’espampolen des d’una supervivent soca negra. L’aigua hi continua fent el seu camí, a la font de les Galeries, i generant vida al seu pas. I des de les cavitats dels garrofers, s’hi veuen arrancar amb força tiges noves.

Jordi Puig va fotografiar aquest brot de garrofer 
imposant-se entre el ramatge carbonitzat d’un pi.

Tot al llarg del camí trobàrem un sotabosc lluent de murtes i de llentiscles. Els troncs negrellosos hi resisteixen per a recordar el dol viscut en aquella terra.

Una altra vegada la natura, imparable, invencible, capaç de sobreposar-se a les agressions, aliena a les misèries caduques dels humans, em va donar una bona lliçó de noblesa: “allò que s’esdevé a la terra, esdevé, també, als fills de la Terra”. Si això és així, el nostre convenciment en la capacitat d’autosuperació, i el missatge constructiu que hem estampat a la foto de Xavi, és ben factible, perquè parteix d’uns fets constatables per qualsevol que s’hi vulga deixar caure. Això és: que més enllà de les cendres, sempre, sempre creix el verd. Faríem bé −a banda de creure en aquesta espècie de fe pagana− d’actuar-hi en conseqüència. Jo començaré per canviar el títol amarg amb què havia pensat encapçalar aquestes línies per un altre de més positiu.

Xavi Ródenas, Jordi Puig i M. J. Escrivà hem volgut compondre aquesta tarja felicitadora de l’any 2012, amb el missatge que un altre model de gestió del territori, i del país en general, és, a banda de possible, vital.
I que res ni ningú no ens podrà desviar d’aquest compromís envers nosaltres mateixos.

MARIMADRID INFORMA (burribreu divertit)

Començarem aquesta burrientrada demanant disculpes per l'escassa activitat burribloquera durant els darrers dies. No és que ens hagem apuntat a la febra retalladora que estan posant de moda els polítics (ja ho han retallat tot, excepte els jornals i els privilegis que ells mateixos s'han autoconcedit), però les circumstàncies ens han obligat a reduir el temps que habitualment dediquem al burribloqueig actiu per tal de rematar uns compromisos literaris que havíem assumit. Suposem que en 8 o 10 dies podrem tornar a la nostra normalitat habitual, i continuarem oferint-los tot allò que done de si la realitat més actual amb el nostre punt de vista, bròfec, però benintencionat.

Ignasi Moreno, Sóc Qui Sóc i Pepa Pons.
Les tres signatures més prolífiques del burrigrup.

Malgrat tot, l'activitat burrifacètica està vivint moments brillantíssims a través del burrigrup del Facebook gràcies als burrigrupers Ignasi Moreno, Sóc Qui Sóc i Pepa Pons, els quals mantenen l'olla bullint amb les seues freqüents publicacions, plenes de gràcia, ironia i interés.

Comencem, doncs, l'any burribloquer amb un burribreu divertit. La protagonista és novament la nostra Marilópez, la presentadora de la tele de l'esperança (de l'Esperança Aguirre, clar) a qui vam descobrir a través d'aquell popular comentari on despotricava del moviment 15M, i documentava la violència dels indignats catalans amb unes fotos de les revoltes de Grècia. Com que la tal Marimadrid sol ficar la pota cada dos per tres, vam decidir un bon dia incorporar-la a la nòmina de muses negres del burribloc, i per això és "La nostra Mari".

Tres-cents milions de persones (segons els comptes de Marilópez)
van retre homenatge a Telemadrid, una tele tan simpàtica com Canal 9)

I hui els presentem un vídeo (molt curtet, això sí) que recull una brillant intervenció on l'esmentada negramusa anunciava que el nombre de persones que habitem el planeta Terra és de 7 bilions (la nostra Mari és un autèntic desastre en matemàtiques; en una de les manifestacions d'indignats a Madrid va dir que hi havien assistit 2.000 persones, quan els organitzadors deien que n'eren un milió i la policia deia que 200.000). La premsa internacional se'n va fer ressò quan, oficialment, vam arribar als 7 mil milions d'habitants, però la xerraire en qüestió va dir que n'érem 7 bilions (és a dir, 7 milions de milions de persones). Miren, miren i escolten:

  

Sííí, Mari, ja sé que en determinats llocs d'influència anglosaxona el bilió porta 9 zeros, però tu saps que els vehicles anglesos tenen el volant a la dreta i circulen per l'esquerra, i a la resta del món ho fem al revés (i en el teu cas sembla que la dreta per on circules és bastant extremada). Mira, Mari, qualsevol diccionari de qualsevol llengua procedent del llatí, i veuràs com els nostres bilions s'escriuen amb dotze zeros, i per tant, Mari, tu vas dir que en el món érem 7 milions de milions d'habitants (també, segons tu, 4 dels quals són asiàtics), i no 7 mil milions com marca l'ortodòxia de la llengua que parles. Segons la teua forma de comptar, els indignats de la manifestació de Madrid que tractaves de minimitzar haurien sigut mil milions; a l'inútil Senat que suportem hi hauria quasi 300.000 senadors; i, de Marilópez, n'hi hauria 1.000... I ja saps, Mari, que de Maris, no n'hi ha més que una.

Cuida't, Mari, però ensenya't a comptar amb els dits; veuràs com els comptes t'ixen més redons.

Un bilió de besos, Mari. I records a donya Esperança.