DIU EL MORT AL DEGOLLAT...: QUI T’HA FET EIXE FORAT?

El llenguatge col·loquial no sempre s'ajusta a les estructures literàries acadèmiques; amb freqüència, el mateix poble ha construït els seus propis glossaris i argots, bé siga per degeneració de les paraules oficials o per aplicació de comparatius i exageracions, més o menys gracioses. Quan oïm enmig del fragor d'una discussió allò de: “Si no calles t'arrancaré el cap... et trencaré els nassos... t'obriré com una magrana”, estem davant unes expressions exagerades (de mal gust, això sí), però sense intenció d'acomplir tan acalorades amenaces. Igualment, els afalacs –aduladors o sincers– ens porten de vegades a utilitzar ressonàncies un tant temeràries: “Per tu donaria la vida...” “Eixa xica és una reina... una mare de Déu...” “Eres la més guapa del món...” “Eres més alt que el campanar”. No cal explicar que això de donar la vida és un dir... i que els campanars estan construïts de forma que les persones no puguem tocar les campanes amb la mà.

Durant més de 4 anys, l’equip d’investigació de BURRERA COMPRIMIDA SA va publicar per entregues al voltant de 500 glosses pertanyents a la fraseologia popular més usada pels habitants de les nostres geografies més pròximes. Ho féiem amb periodicitat mensual, en una de les revistes gratuïtes que reparteixen als llocs públics. L’experiència va ser gratificant, i per això hem decidit usar el nostre burribloc per ampliar aquell glossari que vam encetar fa quasi 10 anys. En principi ho farem amb expressions, dites o aforismes que s’han creat (o s’han posat de moda) com a conseqüència de l’ambient de crisi vergonyosa que ara patim, però no descartem la possibilitat de reprendre la filosofia inicial, i jugar a lexicògrafs amb qualsevol referència viva que arribe a les nostres sofertes orelletes.

Capçalera de la secció de la revista Marina Alta
on es publicava el glossari de Bucomsa.

Amb aquesta gosadia gramatical no pretenem emular la tasca dels nostres filòlegs; no tenim espai ni coneixements suficients per a fer-ho. Simplement intentarem divertir el lector i, al mateix temps, divulgarem una sèrie de singularitats que poden ser d'interés, sobretot per a la gent més jove. Aclarim també que les glosses apareixeran disposades en fila índia i per ordre de caiguda. Comencem JA:

EL GLOSSARI DE BUCOMSA

GLOSSES DE CRISI

1a entrega

ESTAR EN CRISI. Expressió utilitzada per a referir èpoques o moments d’especial dificultat per a les persones, animals i/o coses (normalment, les crisis modernes solen estar produïdes per les coses que han fet alguns animals en detriment de les persones). Una crisi pot ser individual o col·lectiva, i s’origina per motius accidentals o per causes provocades (ex.: Si ens diuen que, a Batiste, se li ha fet l’ou dret com un meló per culpa d’una picada d’abella, estarem davant una crisi de salut individual motivada per un accident. Però si ens diuen que hi ha 5.500.000 aturats (i amb pasta per a més) i un nombre incalculable de retallats i/o reformats (i amb pasta per a molt més), cal pensar en una crisi col·lectiva provocada per irresponsabilitats irresponsables).

      

NO TINDRE UELA. Forma de referir individus propensos a l’autodivulgació de les glòries i les virtuts que ells mateixos s’atribueixen. Habitual en mandataris desvanits i en bufanúvols congènits. Normalment, els “sense uela” inauguren les coses abans de començar-les, i utilitzen els mitjans que paguem entre tots per audoadular-se. Els (des)uelats solen culpar de les crisis les ueles dels opositors o l’abella que va picar l’ou dret de Batiste.

SER UN DESVANIT. Confondre l’autoestima amb l’autoenamorament. Viure en estat d’autosatisfacció de manera continuada. Els desvanits també s’apanyen sense uela i solen pensar, al més pur estil CR7, que tothom els enveja perquè són guapos, rics i sabuts. Per això, suposem que cada dia es miren a l’espill per tal de carregar-se les piles, i s’autodediquen lloances extremes de caràcter autodidacta (ex.: ¡Qué grande eres, Ricardo!..., qué pelo tan rubio tienes, y qué ojos tan azules!). Hi ha desvanits que no coneixen la crisi... ni la vergonya tampoc.

Explicació gràfica de la referència col·loquial
"Tindre un morro que se'l xafen".

TRAURE PIT. Presumir importàncies delirants. Botinflar-se amb aires putrefactes. Bufar en caldo gelat. Fer el ridícul de manera sistemàtica. Inaugurar aeroports sense avions. Amenaçar de matar a canonades l’abella que va picar l’ou dret de Batiste.

SER UN CORRUPTE. Referència als funcionaris, governants o poders fàctics que practiquen il·legalitats o es deixen subornar per les colles de lladres i/o especuladors per tal d’alimentar les seues butxaques. Alguns corruptes han estat corromputs per corruptors indesitjables, però altres s’han autocorromput a ells mateixos en benefici de les seues pròpies maldats financeres. Quan els duros botaven, corruptors i corromputs, desvanits i (des)uelats, ens venien la burra del progrés com una gesta heroica i desinteressada sorgida de les seues capacitats, polítiques i financeres; ara diuen que són víctimes d’un complot ordit pels envejosos per a desprestigiar-los.

Així tractaven els porcatas de Porquilàndia als negrets de l'Àfrica.
Recollons, Rafelet!

SER UN TESTAFERRO. Donar la cara (i el cul) en favor dels corruptes i els desvanits (tinguen o no tinguen uela). En l’argot intern del politiqueig contemporani, el testaferro és la persona, animal o cosa que s’encarrega de fer la faena bruta (ex.: El Bigotes va organitzar una festa d’exaltació campista i va cobrar el 400% del valor real dels costos; però, els contractes, els va firmar Batiste abans que l’abella li picara l’ou dret).

SER UN LLEPÓ. És com ser un testaferro, però en versió bleda i en formes més servils. Conec llepons que han venut per un plat de llentilles ràncies la poqueta dignitat que tenien. Els llepons (o llepaires) més entusiastes són també coneguts com a pilotes, i els més enfebrits com a mamons.

  

LA BAMBOLLA IMMOBILIÀRIA. Creixement econòmic fictici basat en l’especulació, la construcció d’immobles desmesurada i embogida i la depredació del medi ambient. L’esmentada bambolla va portar com a conseqüència increments anormals de preus, requalificacions irresponsables de terrenys, la creació d’un mercat de treball insostenible i amb data de caducitat, l’enfonsament provocat d’alguns sectors econòmics tradicionals, com ara l’agricultura, o el podriment irreversible del mercat hipotecari (hi ha més causes i més conseqüències, però, pel moment, ho deixem ací). La bambolla que ara plorem i paguem entre tots (excepte els que la van provocar) va iniciar-se l’any 97, amb governs del PP a Espanya i a València; l’any 2004 va continuar inflant-se amb un govern del PSOE a Espanya i del PP a València, i 4 anys després va rebentar en les mans de l’infeliç de Zapatero (amb el PP manant a València) i s’inicià la crisi que els experts més realistes preveien des de feia temps. Quan la referida bambolla va explotar, l’ona expansiva va escampar pertot arreu les partícules escatològiques que havien servit per a inflar-la; per això, ara tot fa oloreta de merda (perdó) de caca.

SAQUEJAR. Robar en un lloc, a mans plenes i sense cap tipus de mirament, fins no deixar estaca en paret. Durant els temps d’inflament de la bambolla, els lladres i els corruptes, amb l’ajuda inestimable dels llepons i els testaferros, van saquejar les arques d’algunes empreses i institucions públiques, mentre els desvanits treien pit i nodrien amb autobombos els seus deliris de grandesa. Porca misèria!

TINDRE CÀRRECS INSTITUCIONALS. Exercir tasques directives en empreses i/o institucions públiques. Els mandataris de guàrdia, siguen o no siguen desvanits, trien a dit els càrrecs públics, els quals, també a base de ditades, nomenen els executius que regeixen i administren les tals empreses. Ara han vingut les maresmeues, i els càrrecs institucionals diuen que ells no són responsables dels saquejos perquè no estaven preparats per a ser directius i, per tant, desconeixien les malifetes dels empleats corruptes. Per a controlar i analitzar no estaven preparats, però per a fixar-se dietes astronòmiques, honoraris vergonyosos i pensions insultants, eren autèntics experts.

Primer era un banc exemplar, gràcies a l'exministre pepista Rato.
Poc després, Rato es sacrifica, cobra i se'n va.
L'endemà faltaven 10.000 milions, al dia següent 15.000 i a l'altre 19.000.
Ara (pel moment) en són al voltant de 25.000 (la premsa dixit).
Primerament, l'Estat prestaria els diners al 10% d'interés.
Ara, ja no cal tornar-los. Demà... serà un altre dia.

DIR EL MORT AL DEGOLLAT...: QUI T'HA FET EIXE FORAT? Metàfora macabra usada per comparar dos individus de la mateixa condició o les mateixes tendències. Aquesta dita és antiquíssima, però ara s’usa molt en les converses col·loquials per a ironitzar sobre les disputes parlamentàries del PP i del PSOE, quan s’acusen recíprocament dels mals de la crisi i de les solucions desesperades que cadascú ha decretat per a remeiar-les. Ningú no vol ser el mort ni tampoc el degollat, però sembla que  tots dos estan d’acord que els del populatxo paguem el forat produït per l’explosió de la bambolla que havien inflat amb merda (perdó) amb caca.

TINDRE ESPERANÇA. Confiar en un futur millor per a tots, sense mandataris mediocres i sense desvanits que no tenen uela, sense bambolles immobiliàries ni abelles que piquen l’ou dret de Batiste, on els lladres tornen els diners que han robat i els directius no preparats vagen a tirar pedres al riu. Pel moment, l’única esperança que tenim es diu Esperança Aguirre, i eixa classe d’esperances no alimenten les nostres devocions.

I jo pido que els lladres tornen tots els diners que estan robant
davant els nassos de vostés, donya Perança.

Ho deixem per ara i per hui. En la pròxima entrega continuarem glossant aquelles expressions relacionades amb la crisi que la saviesa popular ha volgut que formen part del llenguatge col·loquial de manera més o menys pejorativa. Queda molta tela per rascar (i nosaltres volem rascar-la) a partir de les dites sorgides dels processos judicials, de les escoltes telefòniques i de les barbaritats sorprenents que brollen de l’ambient tragicòmic que ens afecta.