Des de fa 3 anys, «LA PUBLICACIÓ» és l'acte que marca el tret d'eixida de la Festa de Moros i Cristians a Pego. És com si fos un pregó dels que tradicionalment inicien la majoria de festes populars, però amb una configuració diferent.
En aquest cas, cada filà està representada per dues persones vestides amb la indumentària pròpia de la seua comparsa per a formar dues esquadres —una per bàndol— de publicadors i publicadores. La Junta designa un «Publicador (o Publicadora) d'honor» que s'encarrega de fer un parlament adient a la causa festera i, enguany, eixe càrrec ha recaigut en la meua persona. Per motius que ara no venen al cas, ja feia anys que no exercia funcions d'eixe estil, però en aquesta ocasió vaig considerar que devia acceptar l'encàrrec i ho vaig fer amb molt de gust.
Ei! Poca broma!😅
He rebut felicitacions de gent molt diversa, fins i tot de persones que no són d'afalac fàcil, i això em fa pensar que es va aconseguir l'objectiu de desenvolupar un parlament amè, divertit i reivindicatiu. D'acord amb algunes amables peticions, transcriuré tot seguit, a manera de resum, els fragments més significatius del discurs en qüestió.
Sempre m'ha divertit fer bromes amb les pompes protocol·làries. Per això, quan em van especificar la meua condició de «Publicador d'honor», no vaig poder resistir-me a començar la intervenció posant el dit en la nafra:
«Venia preparat per a exercir com a "Publicador" a seques, però això de ser "Publicador d’Honor" no ho tenia previst i no sé si els meus dispositius sensorials podran aguantar tanta càrrega emotiva.»
Moment salvatge de la Publicació. Jo, emparedat entre
la senyora Presidenta de la Junta de Moros i Cristians de Pego
—Núria Gómez— i el senyor alcalde del poble —Enrique Moll—.
Després d'una breu introducció, vaig lamentar que l'ofici de «Publicador» no estiguera inclòs en el catàleg vigent de càrrecs festers i que no existira cap guia de referència per a modelar un discurs apropiat, la qual cosa em va obligar a amanir el text de manera autodidacta, a més tenint en compte que, des que vaig patir el contratemps a la corda vocal (dreta), les meues prestacions fòniques no aconsellen èmfasis enfervorits ni floritures entusiastes:
«Els publicadors que m’han precedit en la tasca van enllustrar les seues brillants oratòries amb uns recursos fònics que hui no estan a l’abast de la meua disfonia sonora i, per tant, he tirat mà de la imaginació per a formatar alguna dissertació que em permeta eixir del pas amb un mínim de dignitat. Seré, per tant, un publicador de formació autodidacta.»
Esquadra de Publicadors i Publicadores. Bàndol Moro
I ací començava la part més reivindicativa del parlament:
«I buscant una motivació per a la causa, vaig recordar que, pel que diuen, la Festa de Moros i Cristians va nàixer per a commemorar massacres bèl·liques de l’Edat Mitjana, on les tropes del xic i dels guerrers campejadors derrotaven la maldat ferotge del cabdill enemic, provocant el desastre, la mortaldat i la misèria entre les persones que només aspiraven a viure en pau i a tenir una vida digna. Ja sabem que la història del món s’escriu entre destrosses humanes que acaben rememorant-se cada any amb celebracions del "Dia de la Victòria", acompanyades de músiques, banderes, coets i campanes.»
«Ara mateix veiem els punts de l’Orient on estan jugant a Moros i Cristians amb bombes de veritat, d’eixes que maten criatures innocents... o allà on reviuen vells imperialismes jugant a russos i ucraïnesos... o més enllà de les marors de les mars, on estan "trampejant" i revivant les antigues batalles dels ianquis contra l’exèrcit de Panxo Villa.»
Vaig continuar amb un paràgraf contundent, rematat amb uns versos d'un poema que vaig escriure recentment: La guerra de les fal·làcies:
«I he pensat que no! Que nosaltres no som d’eixe món. Nosaltres no volem festejar les accions "dels bandarres d’immoral filosofia / que alimenten els fantasmes de la guerra... /... ni dels sàtrapes que campen cada dia /enardint la més salvatge tirania / dels psicòpates que manen de la Terra"».
«Vivim temps convulsos de crits, alarits i ressonàncies taurines... de bravates campaneres i de despotismes que queden impunes, davant la passivitat dels cataferros institucionals que miren els bous des de la burrera... (perdó)... des de la Barrera*, volia dir. Per això havia pensat incloure en el meu guió la proposta de reinventar el relat i imaginar que la nostra festa no va nàixer per a rememorar hecatombes bèl·liques, sinó per a retre homenatge a tota la gent ben nascuda que, al llarg de la història, ha poblat aquestes terres i les ha treballades perquè foren fèrtils i productives. A tota la gent mora, cristiana o de qualsevol classe, raça o condició que només pretenia viure la vida dignament».
*Ací vaig emprar una gràcia poètica del meu amic Jose Colero que, involuntàriament, confonia la burrera torera amb la Barrera taurina. Referència al Conseller de Cultura cessat recentment després d'un any de nefasta gestió (no l'han cessat per la cosa de la nefasta gestió, sinó per politiqueries de pel·lícula de Berlanga).
Esquadra de Publicadors i Publicadores. Bàndol Cristià
Ací vaig fer una invocació individualitzada a les tretze filaes del poble perquè «de manera conjunta i solidària, gestionem i administrem les alegries comunes i les bondats de la Festa en la seua millor versió, i esporguem amb contundència els desficis i les batalletes de campanar que mai no porten res de bo.»
«Encoratge les nostres filaes a transmetre bones vibracions i energies positives a les pegolines i als pegolins que compartiran amb nosaltres la força de l’espectacle i el divertiment, i també a la gent que ens visitarà vinguda des de més enllà dels entorns de Segària, Cabal, Bodoix, el Xical, el Carritxar, Mostalla, Penyalba... des de més enllà d’Oliva o de la Mar..... Això sí: Els que vinguen per la carretera de Dénia que vagen alerta amb els bordillos*, per tal d’evitar algun contratemps desagradable.»
*Referència als accessos al poble des de la carretera de Dénia, un autèntic desastre funcional. Ja fa temps que estan contrafent i rectificant errades lamentables, però sembla que eixa classe d'empastres no tenen remei.
Abel Sendra (Ambaixador), Salvador Bolufer (Publicador),
Núria Gómez (Presidenta MC) i Juanjo Bolufer (Capità)
Vaig confessar que, arribat aquest punt, en principi havia previst «la traca final del discurs amb una ràfega de gramàtiques salvatges i apoteòsiques encaminades a provocar l'èxtasi col·lectiu». Però, abans d'acabar, vaig dirigir unes paraules al públic a títol personal i en representació dels membres més veterans d’Al-Hagamba-Muza per a anunciar que, amb aquesta capitania, tancaríem un cicle que dura ja més de 50 anys. «Durant tot eixe temps hem estat en primera línia de foc. N’hem fet de tots els colorets, amb millor o amb pitjor fortuna... hem donat la cara, dalt i baix dels escenaris quan les circumstàncies ho han requerit i hem intentat aportar tot el que hem sabut i tot el que hem pogut en favor de la causa comuna...».
«Tancarem enguany eixe cicle i els pròxims 50 anys ens dedicarem a veure-vos créixer amb dignitat, a gaudir les vostres alegries en general i les alegries en particular dels moros de la Gamba...* —i esperem que prompte també de les mores de la Gamba— que continuaran escrivint la història».
*Referència a la filà AL-HAGAMBA-MUZA, de la qual forme part des de la seua fundació.
«Per molt anys que puguem brindar-vos la nostra estima, perquè, al cap i a la fi, estimar un poble és estimar la seua gent, i vosaltres sou la gent del nostre poble».
I ací va vindre la traca final que abans anunciava: ...emparedat entre el nyor Alcalde i la nyora Presidenta de la Junta de Moros i Cristians i sota la vigilància implacable del gallet de la passió que corona el campanar del nostre poble», vaig pregonar, vaig proclamar i, per descomptat, vaig PUBLICAR «l’inici de la Festa de Moros i Cristians a Pego de l’any de gràcia de 2024. Ara i sempre, pau, salut i alegria per a totes i per a tots».
I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat.
Parlament complet del Publicador de la Publicació 😅
Vídeo extret de la retransmissió en directe de Ràdio Pego 💓
