CENT D'ESTELLÉS. Memorietes d'una gravació

Per Salvador Bolufer

L'any 2013 va veure la llum el CD Estellés en solfa (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació.

Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez

Un contratemps a les cordes vocals em va impedir continuar amb les tasques de gravació "experimental" que l'any 2009 havíem iniciat amb El cantar de la Burrera (MFactory Music), però aquelles experiències foren molt enriquidores per a mi i sempre m'ha agradat compartir-les, no solament pel que fa al resultat de les gravacions, sinó també a la manera de desenvolupar les faenes i al curiós i divertit anecdotari que va generar l'execució de cada projecte.

Per això, quan l'amiga Núria Santamaria (una excel·lent cantaora d'estil, per cert) em va proposar que preparara alguna activitat sobre Estellés per a l'institut on treballa com a professora, em va vindre al cap la possibilitat d'organitzar una xarrada on contaria el procés de creació d'aquell Estellés en solfa, amb les curiositats pròpies d'un estudi de gravació, les anècdotes més insòlites que vam viure i la projecció d'alguns audiovisuals relacionats amb el disc. La xerrada en qüestió s'inclouria en el programa que està preparant el centre amb motiu dels cent anys d'Estellés, una iniciativa que està duent-se a terme pertot arreu de les nostres comarques.

A la susdita commemoració s'han adherit prestigioses institucions —públiques i privades— i una gran majoria de centres culturals i educatius del País Valencià, però Les Corts Valencianes i els organismes controlats per les forces reaccionàries continuen amb les seues monomanies taurines i, com era d'esperar, han donat l'esquena a la realitat (pel que es veu, consideren que el bo de Vicent era un dimoni emplomat posseït per les malignitats catalanistes 😅😅).

Ja he començat a seleccionar material per a la xerrada que finalment hem previst a l'IES TIRANT LO BLANC de Gandia el pròxim 26 d'abril. Al vídeo que tot seguit enllaçarem podran escoltar la interpretació que vam fer del poema "Ara, senyor", inclòs en el disc abans referit. Durant els confinaments per la Covid vam pensar que una memorieta evocant la susdita gravació podria ser una bona manera de combatre la claustrofòbia i, a l'efecte, vam quedar de fer, cadascú des de sa casa, un autodoblatge de la peça esmentada. Després, la destresa del Pintaet —Parebel·lo— s'encarregaria de fondre les imatges de Miguel Ángel Gorrea (violí), Clara Dols (violoncel), Enric Murillo (piano) i la meua recitant, amb els sons de l'any 2012, però amb les cares que teníem l'any 2020. I aquest fou el resultat:  

En la vida passen coses boniques. I tothom tenim el dret a recordar-les. 

He dit. 

EL POTET DE PIXUM

Per Salvador Bolufer

Durant les huit temporades que va estar en antena el programa Bon profit, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (Carmenzilla del Pedàs), amb el també nostre Pep el Tito (Titus magnanimun), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. 

"El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era molt variada i, en aquest cas, els versos s'inspiraven en la primera revisió mèdica que em van fer per a complir amb el reglament de l'empresa on treballava. Va ser inclòs al llibre Burrera comprimida (Edicions del Bullent, 1999), llavors amb el títol "La revisió", i fou presentat a la Fira del Llibre de València aquell mateix any. Allí es va donar una de les anècdotes més entranyables que recorde. M'agrada contar-la sempre que en tinc ocasió, i això mateix faré tot seguit:

Jo havia gravat un casset amb textos del llibre esmentat, entre els quals s’incloïa el poema que ara ens ocupa. Al servei de megafonia de la Fira tingueren a bé reproduir la susdita gravació, la qual cosa va propiciar que se sentira pertot arreu del recinte. 

Tenia curiositat per saber com reaccionaria la gent que poguera escoltar els meus versos recitats per mi mateix, i vaig iniciar una volteta pels Vivers amb eixa intenció. En el moment en què sonava "La revisió" (en aquest cas recitant a duo amb Tomàs Llopis) hi havia un grup de vellets i velletes que s’havien aturat prop d’un dels bafles per tal d’escoltar la recitació, i em vaig acostar sigil·losament cap allí amb la idea d’escodrinyar els comentaris d’aquelles persones que no sabien que jo era jo. Escoltaven els versos amb molta atenció, mentre dibuixaven un somriure de complicitat amb aquella manera divertida de contar la història d’una revisió mèdica i, en acabar-se la recitació, van començar a aplaudir acaloradament encarats cap a l’altaveu per on havien sentit l'àudio. De sobte, el vellet que pareixia més docte va exclamar: «Això és de Bernat i Baldoví!»; i una velleta, que semblava la més espavilada, li va replicar: «No pot ser, perquè quan vivia Bernat i Baldoví encara no havien inventat el colesterol» (un dels versos del poema parla del colesterol, i això va motivar la reacció d'aquella entranyable senyora).

La imatge de la meua mà enlairant el potet de pixum
sempre ha sigut una de les preferides dels professionals
que han dissenyat dissenys per a la burricausa.

L'any 2009 va veure la llum el CD El Cantar de la Burrera (MFactory Music), un treball discogràfic on vaig tenir el gust de posar veu a una selecció de poemes satírics de collita pròpia, i on també vam incloure aquest tema, ja amb el títol actual: "El potet de pixum".

Recentment, a manera d'experiment maquinat en temps de pandèmia i de "noves normalitats", els serveis de Bucomsa han preparat un audiovisual basat en el recontrareferit poema. Per a l'efecte, hem barrejat els fragments que l'any 1999 interpretava Tomàs Llopis a ritme de Tàrrega, amb la versió interpretada per mi, 10 anys després, a ritme del "Colesterol blues", d'Enric Murillo, amb la nostra Cristina Martí a la guitarra. Tant el muntatge de l'àudio com la mescla d'imatges —del passat i del present— recorden afectes i complicitats que he compartit durant molts anys amb el professor Llopis, mestre i amic de qui ara els parla per escrit. 

Entre altres coses, el vídeo pretén retre un homenatge a l'amistat i al bon rotllo. Miren, miren: 

"El potet de pixum" ha estat un clàssic en tots els espectacles que s'estructuraven al voltant de la nostra burricausa. Quasi 30 anys després continua en plena vigència. Fins i tot, per a algunes persones que conec és una espècie de poema de capçalera. Per molts anys que ho siga. 

Heus a continuació el text del poema:

EL POTET DE PIXUM 

de Salvador Bolufer

He pixat dins un potet

el primer pixum del dia;

després, amb un taponet,

he tapat el barralet

resguardant la porqueria. 

I és que el metge m'exigia

que em fera una revisió,

per a veure si tenia

principis de malaltia

o algun tipus d'infecció. 

Preocupat, pensava jo:

"serà un excés de consum?,

o serà la reacció

de la caixa d'un pulmó

ofegat de tant de fum?".

Per aclarir la qüestió,

i a l'assumpte veure llum,

he pres la gran decisió

d'agafar per direcció

la consulta de costum.

Amb dos gotes de perfum,

mudat com un margalló

i amb el potet de pixum

amagat al pantaló. 

Per a fer-me l'extracció,

a una vena m'han punxat.

Per a prendre'm la tensió,

m'han deixat el braç inflat. 

I al saber el resultat

s'ha posat seriós el metge,

i diu que vol que passege

perquè estic sempre assentat. 

Tinc el ventre un poc tocat,

però no tinc res al fetge;

i un granet que està inflamat,

ha ordenat que me'l netege

amb cotó en pèl ben mullat. 

Per culpa d'un constipat,

em piten pitos al pit,

i tinc un queixal corcat

que si es posa molt pesat

no em deixa dormir de nit. 

A l'anàlisi ha eixit

tocat el colesterol,

i el metge ha dit que no vol

ni que taste l'ou fregit,

botifarres ni embotit,

ni suquet de caragol.

I amb paraules de consol,

p'a menjar m'ha consentit

un trosset de pa petit,

taronges sense pinyol,

algun platet de bullit

i un cabàs de floricol. 

Fins i tot m'han prohibit

del tot que bega i que fume,

i damunt que m'acostume

a no vetlar per la nit. 

Mes quan he pegat un crit

maleint la mala sort,

és quan el metge m'ha dit

que practique algun esport,

perquè així estaré més fort,

mal que es quede el cos rendit,

mal que es quede algun peu tort. 

Pareix ser que estiga escrit:

entre la vida i la mort

hi ha un espai molt reduït.

Qualsevol cos ben parit

sempre arriba al mateix port. 

Del consultori he eixit

sumit en gran depressió,

derrotat i derruït

i amb aires de decepció. 

He quedat com un pendó,

quan el metge amb molt de fum

m'ha imposat l'obligació

de fer-me una revisió

tots els anys com a costum.

Amb dos gotes de perfum,

mudat com un margalló,

i amb un potet de pixum

amagat al pantaló.

ESTELLÉS, BOLUFER I LA SOLFA DE MURILLO

Per Maria Josep Escrivà

Aquest cartell pretén marcar el tret d'eixida que anuncia la distribució, i la possibilitat d'adquisició, d'aquest treball musical i poètic produït per MFactory Music, executat en la composició musical per Enric Murillo, i en la interpretació recitadora per Salvador Bolufer; dissenyat en la part estètica per Pau Àlvarez-Edicions 96 i supervisat en les tecletes poètiques i lingüístiques per Maria Josep Escrivà, que ara redacta aquestes línies. Ja havíem fet una descripció i primera aproximació, al Burribloc, d'Estellés en solfa, quan la criatura donava senyals inequívocs d'aparició imminent.

Els poemes d’Estellés s’han recitat, versionat i musicat en nombroses ocasions. Però no amb la "veu de tro" (ho diu el coassessor i còmplice Tomàs Llopis) del polifacètic Salvador Bolufer, ni amb la pròdiga ornamentació musical (ho dic jo) del compositor Enric Murillo.

Fent-ho més llarg, així és com l'escriptor i còmplice de burreres des de fa molts anys, en Tomàs Llopis i Guardiola, ho escriu en un text introductori inclòs al llibre que fa de suport literari al disc. Es titula 'I fins i tot un Estellés que fa burrera'.

«La poderosa veu de Salvador Bolufer, d'una forta personalitat, ha estat durant molts anys considerada el complement indispensable i únic a la seua creació poètica, dispersa fins que va ser aplegada per primera vegada en el seu llibre Burrera comprimida (1999). Però arran d’aquesta publicació van quedar demostrades dues coses: que els poemes de Salvador Bolufer no pertanyen sols a la veu del seu autor i que la veu de tro de Salvador Bolufer podia servir per a cantar altres poetes.

 

Muntatge de Pau Àlvarez, en clau de burrera (de la bona, clar!), 

on el trobador Bolufer interpreta Estellés amb la seua veu de tro.
Potser convindria aclarir, amb el permís de l'afectat,
que la veu en qüestió està sent reparada en aquests moments,
després que patira una incòmoda però lleu avaria.
Calculem que, en uns mesos, els trons faran feredat,
de la gana amb què els regurgitarà la caixa de ressonància
boluferiana, després de tant de repòs.

»I arribats en aquest punt, l'elecció era fàcil. L'escriptor i rapsode pegolí va triar el més gran dels poetes valencians contemporanis i el va fer seu per a donar-li unes cadències que sense deixar de ser típicament boluferianes són també pròpiament estellesianes. Al capdavall, qui pot negar que entre tots els estellesos possibles no hi haja un Estellés que fa burrera? Però aquesta aproximació inicialment parcial enceta el camí cap a tots els registres del gran poeta i aquest itinerari és el que ha fet Salvador Bolufer en aquest seu últim treball.»

Un treball que ha perseguit, entre altres intencions, «aplegar-hi una mostra d'algunes de les múltiples inquietuds poètiques d'Estellés [i ara són paraules que jo mateixa vaig escriure en un altre dels textos que hi fan de pòrtic: 'Estellés en solfa']. Per això, qui ja conega treballs anteriors de Salvador Bolufer, que no espere trobar ací, únicament, la seua vena satírica, rebel, desvergonyida, de denúncia.

Arxiu V. A. Estellés.
Gentilesa de la família
per a Edicions 96.

»Estellés és un poeta multiforme, i el trobador Bolufer ha estat capaç de demostrar-ho amb una flexibilitat de registres perfectament adaptats a aquella virtut excepcional i admirable de qui fou "fill del forner", que igual com es reia de la mort, en parlava amb respecte i esgarrifança. Podia ser tendre i bròfec alhora; solemne i voluntàriament frívol; escrivia amb convenciment des de l'amargor de viure i des del més arravatat hedonisme. Era capaç d'elevar a les més altes esferes motius quotidians i clams èpics; i sabia com escopir bilis a la cara dels seus enemics i també cantar l’amor i el sexe sense cap ni un complex.


»Escolten atentament el gris i nostàlgic 'Creuant la nit', i comparen-lo amb la bella intensitat eròtica d''Aquella olor que tenia el teu cos'. O proven, igualment, a escoltar seguits, 'Atarantada per la mort', amb el seu caràcter humorístic amb puntades de surrealisme, i 'Ara, senyor', reverencial i transcendent fins a l’esgarrifança.

»Al costat de la personal interpretació del trobador Bolufer, la música, i el compositor que l’ha creada [Enric Murillo], hi intervenen amb una funció que va molt més enllà de l’acompanyament a què ens tenen acostumats aquests projectes discogràfics. Exuberant, riquíssima en instrumentació, ací, la música en absolut pretén funcionar com a adornament secundari, sinó com aquell element que emfasitza, subratlla, eleva, ens condueix, els oients, pel camí que, amb valentia i fent-hi gala de la seua aposta personal, desplega Enric Murillo com a proposta. 

»Hi ha moments en què tenim la sensació que escoltem un poema envoltats per l'atmosfera estupenda d'una pel·lícula de Hollywood (si ho volen comprovar vostès mateixos, escolten atentament la pista 10, dedicada a l'exòtica i sensual, 'Jackeley'); uns altres en què els violins arrapen l'ànima; hi ha pasdobles, i hi ha el bolero magnífic que condueix l''Un entre tants' fins al clímax coral final, on a banda del grapat de veus amigues que hi reciten, emociona —al meu entendre— la constructiva força col·lectiva que transmet.» 

Ho podran comprovar si cliquen ací: UN ENTRE TANTS, o anant a la pista núm. 15 de la pàgina d'MFactory Music. Crec que els 3 minuts i mig que dura el tema bé s'ho valen.

"Solfa" és una paraula bonica que la tradició popular ha fet servir per a referir-se a una partitura, a un text musical escrit o, en general, al solfeig.
Ens va agradar aprofitar aquest aire col·loquial per a conjugar, precisament, la paraula, els poemes, i la base musical de la partitura.

Aquest caràcter musical, i la intenció de poder fer servir cada peça amb autonomia, ha fet que Enric Murillo decidira incorporar-les al disc de manera autònoma, en 15 pistes més, instrumentals, perquè puguen servir com a base per a la recitació personal de qui ho desitge.

I per acabar caldria fer-nos, davant de vostès, la gran pregunta: com adquirir el disc? A banda de la pàgina de la discogràfica, des d'on es pot comprar còmodament, em permetran que recomane fer ús de les llibreries i/o papereries més pròximes. A banda de contribuir a la dinamització necessària d'aquests establiments, ens ajudaran a fer arribar el llibre-disc a molts més punts de venda dels que, en un principi, ni la distribuïdora ni nosaltres podríem abastir. Així, és ben fàcil: apropen-se a la llibreria que tinguen més a l'abast i pregunten per l'Estellés en solfa. I si no el tenen en aquell moment, demanen que els el porten. La distribuïdora Sendra-Marco (sendra@sendramarco.com) pot donar cobertura a totes les comarques valencianes. Per a més enllà, es poden posar en contacte amb nosaltres: estellesensolfa@gmail.com

I com sempre, a la pàgina d'Amazon hi ha tot allò que existeix en el nostre món globalitzat. I l'Estellés en solfa també hi és (a partir del 17 de juny). Comodíssim, i fiable, adquirir-lo des d'ací! 

Gràcies per les seues atencions. I bon profit!

P. S.: L'amic, periodista cultural i còmplice de saraus diversos, Jovi Lozano-Seser, ha publicat al seu bloc, Calcetins desparellats, una entrevista sucosa i molt bonica on ell i el trobador Bolufer es dediquen a dir i contradir amb art i solvència. Entre altres perletes, Jovi hi escriu, a la introducció que precedeix les preguntes i les respostes: 

«De l'amic Bolufer vaig dir que era la nostra Lady Gaga particular, és a dir, algú amb la versatilitat i originalitat suficients com per bastir un discurs artístic únic que no s'assembla a res que no siga ell mateix. Ben mirat, l'asseveració no és incerta. Per a tots els que l'hem escoltat cantar les seues burreres durant tots aquests anys, val a dir, ara que celebrem el llançament del seu nou treball, que continuen ben vives totes aquestes sucoses sinèrgies entre la música i la poesia.» 

Poden accedir des d'ací per llegir l'entrevista completa. I enhorabona, tant a l'entrevistador agut com a l'hàbil entrevistat.