Durant les huit temporades que va estar en antena el programa Bon profit, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (Carmenzilla del Pedàs), amb el també nostre Pep el Tito (Titus magnanimun), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa.
"El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era molt variada i, en aquest cas, els versos s'inspiraven en la primera revisió mèdica que em van fer per a complir amb el reglament de l'empresa on treballava. Va ser inclòs al llibre Burrera comprimida (Edicions del Bullent, 1999), llavors amb el títol "La revisió", i fou presentat a la Fira del Llibre de València aquell mateix any. Allí es va donar una de les anècdotes més entranyables que recorde. M'agrada contar-la sempre que en tinc ocasió, i això mateix faré tot seguit:
Jo havia gravat un casset amb textos del llibre esmentat, entre els quals s’incloïa el poema que ara ens ocupa. Al servei de megafonia de la Fira tingueren a bé reproduir la susdita gravació, la qual cosa va propiciar que se sentira pertot arreu del recinte.
Tenia curiositat per saber com reaccionaria la gent que poguera escoltar els meus versos recitats per mi mateix, i vaig iniciar una volteta pels Vivers amb eixa intenció. En el moment en què sonava "La revisió" (en aquest cas recitant a duo amb Tomàs Llopis) hi havia un grup de vellets i velletes que s’havien aturat prop d’un dels bafles per tal d’escoltar la recitació, i em vaig acostar sigil·losament cap allí amb la idea d’escodrinyar els comentaris d’aquelles persones que no sabien que jo era jo. Escoltaven els versos amb molta atenció, mentre dibuixaven un somriure de complicitat amb aquella manera divertida de contar la història d’una revisió mèdica i, en acabar-se la recitació, van començar a aplaudir acaloradament encarats cap a l’altaveu per on havien sentit l'àudio. De sobte, el vellet que pareixia més docte va exclamar: «Això és de Bernat i Baldoví!»; i una velleta, que semblava la més espavilada, li va replicar: «No pot ser, perquè quan vivia Bernat i Baldoví encara no havien inventat el colesterol» (un dels versos del poema parla del colesterol, i això va motivar la reacció d'aquella entranyable senyora).
 |
| La imatge de la meua mà enlairant el potet de pixum sempre ha sigut una de les preferides dels professionals que han dissenyat dissenys per a la burricausa. |
L'any 2009 va veure la llum el CD El Cantar de la Burrera (MFactory Music), un treball discogràfic on vaig tenir el gust de posar veu a una selecció de poemes satírics de collita pròpia, i on també vam incloure aquest tema, ja amb el títol actual: "El potet de pixum".
Recentment, a manera d'experiment maquinat en temps de pandèmia i de "noves normalitats", els serveis de Bucomsa han preparat un audiovisual basat en el recontrareferit poema. Per a l'efecte, hem barrejat els fragments que l'any 1999 interpretava Tomàs Llopis a ritme de Tàrrega, amb la versió interpretada per mi, 10 anys després, a ritme del "Colesterol blues", d'Enric Murillo, amb la nostra Cristina Martí a la guitarra. Tant el muntatge de l'àudio com la mescla d'imatges —del passat i del present— recorden afectes i complicitats que he compartit durant molts anys amb el professor Llopis, mestre i amic de qui ara els parla per escrit.
Entre altres coses, el vídeo pretén retre un homenatge a l'amistat i al bon rotllo. Miren, miren:
"El potet de pixum" ha estat un clàssic en tots els espectacles que s'estructuraven al voltant de la nostra burricausa. Quasi 30 anys després continua en plena vigència. Fins i tot, per a algunes persones que conec és una espècie de poema de capçalera. Per molts anys que ho siga.
Heus a continuació el text del poema:
EL POTET DE PIXUM
de Salvador Bolufer
He pixat dins un potet
el primer pixum del dia;
després, amb un taponet,
he tapat el barralet
resguardant la porqueria.
I és que el metge m'exigia
que em fera una revisió,
per a veure si tenia
principis de malaltia
o algun tipus d'infecció.
Preocupat, pensava jo:
"serà un excés de consum?,
o serà la reacció
de la caixa d'un pulmó
ofegat de tant de fum?".
Per aclarir la qüestió,
i a l'assumpte veure llum,
he pres la gran decisió
d'agafar per direcció
la consulta de costum.
Amb dos gotes de perfum,
mudat com un margalló
i amb el potet de pixum
amagat al pantaló.
Per a fer-me l'extracció,
a una vena m'han punxat.
Per a prendre'm la tensió,
m'han deixat el braç inflat.
I al saber el resultat
s'ha posat seriós el metge,
i diu que vol que passege
perquè estic sempre assentat.
Tinc el ventre un poc tocat,
però no tinc res al fetge;
i un granet que està inflamat,
ha ordenat que me'l netege
amb cotó en pèl ben mullat.
Per culpa d'un constipat,
em piten pitos al pit,
i tinc un queixal corcat
que si es posa molt pesat
no em deixa dormir de nit.
A l'anàlisi ha eixit
tocat el colesterol,
i el metge ha dit que no vol
ni que taste l'ou fregit,
botifarres ni embotit,
ni suquet de caragol.
I amb paraules de consol,
p'a menjar m'ha consentit
un trosset de pa petit,
taronges sense pinyol,
algun platet de bullit
i un cabàs de floricol.
Fins i tot m'han prohibit
del tot que bega i que fume,
i damunt que m'acostume
a no vetlar per la nit.
Mes quan he pegat un crit
maleint la mala sort,
és quan el metge m'ha dit
que practique algun esport,
perquè així estaré més fort,
mal que es quede el cos rendit,
mal que es quede algun peu tort.
Pareix ser que estiga escrit:
entre la vida i la mort
hi ha un espai molt reduït.
Qualsevol cos ben parit
sempre arriba al mateix port.
Del consultori he eixit
sumit en gran depressió,
derrotat i derruït
i amb aires de decepció.
He quedat com un pendó,
quan el metge amb molt de fum
m'ha imposat l'obligació
de fer-me una revisió
tots els anys com a costum.
Amb dos gotes de perfum,
mudat com un margalló,
i amb un potet de pixum
amagat al pantaló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada