No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la poeta afganesa
Nadià
Anjoman.
Ja ve de llarg que un grapat de voluntats humanes, des de diverses −i
complementàries− manifestacions artístiques, ens aplegàrem al voltant d’una
causa i d’un objectiu comuns: fer visible, i clamar, en contra de la situació
de maltractament que pateixen milers de dones arreu del món. En especial, en aquest cas, les dones sotmeses al règim dels talibans.
En concret, el vídeo que presentem a continuació, gravat i editat per Santiago Thevenet, amb el suport de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament
de Xàbia, parteix d’una actuació al Centre d’Art Ca Lambert de la ciutat el dia
11 de novembre de 2011.
El projecte parteix d’una idea de l’artista de Dénia Pepa Espasa. Amb
el títol d’Un cant a l’esperança,
obra plàstica, poesia i música es van aplegar a l’entorn del nom d’una dona
afganesa, poeta, estudiant de la Universitat d’Herat, que amb 25 anys va
publicar un llibre de poemes titulat Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), i a
partir d’ací va començar a ser coneguda a l'Afganistan, Iran i Pakistan. Aquest
fet, absolutament intolerable per les ments islamistes més extremes, li va
costar la vida. Nadià Anjoman va morir a Herat, assassinada, presumptament, pel seu marit, l’any 2005.
Un motiu de l’obra “Llaços d’amor”, de Pepa Espasa. Panells de tela foradada, llaços fets de paper, tela, cola i roses.
Crec que és important remarcar que el suposat agressor (que va passar
uns mesos a la presó) no era talibà, sinó un home format culturalment. Arran
d’aquest cas, però inspirada en milers de dones que viuen situacions d’exclusió
social només per motius de gènere, l’escriptor afganès establert a París, Atiq
Rahimi va publicar una novel·la titulada Syngué sabour (La piedra de la
paciencia). Rahimi fou amic d’Anjoman, i arran de la publicació del llibre,
que va merèixer el premi Goncourt, va fer aquestes declaracions a El
País, les quals ens permetem traduir literalment:
Una imatge extreta d'internet de la poeta afganesa Nadià Anjoman (1995-2005).
“La seua mort va provocar en mi un atac de ràbia que encara continua
viu [...]. Els camins de la violència i els seus efectes en la història del meu
país d’origen són indesxifrables. El marit de Nadià no era cap talibà, sinó un
home culte i educat, algú que havia acceptat que ella acudira a reunions
literàries amb homes i amb dones. Però un dia, la mare de Nadià va anar a veure
el marit i li va dir: ‘Nosaltres te l’hem entregada, ¿i tu la deixes que
s’arrossegue d’aquesta manera pels carrers? Vergonya per a tu!'. I li va exigir
que la tancara. Pero ell la va matar. Amb tot això vull dir que a l’Afganistan,
com en altres països de la zona, hi ha un sistema social que empeny la gent cap
a la violència”.
Foto de la tapa del piano que va fer servir Marta Espinós
a Xàbia. L’11 de novembre de 2011. A la paret del fons es pot veure l’obra“El perfum”, una teranyina feta amb pètals de rosa perfumats.
L’exposició de Pepa Espasa es
complementa amb un recital poètic a càrrec de Josep Vicent Cabrera (autor també
de les versions al català) i de M.
J. Escrivà, sobre 9 poemes de l’afganesa, acompanyat ininterrompudament per
la improvisació al piano de Marta Espinós.
Edicions 96 n’ha publicat un petit
recull poètic que hem volgut titular, a partir de la traducció lliure d’un vers
colpidor de Nadià Anjoman, Jo, que no he
valgut els budells d’un gos.
Un poema il·lustratiu, esborronador com tots els que coneixem d’Anjoman pot ser aquest ghazal.
GHAZAL
No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui
demanar? Dir què?
Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria
de llegir, no dir què?
Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!
Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?
No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú en
qui confie.
Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure
hui?
Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu
fracàs i aquest desig;
no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només
que poguera parlar.
Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació
del conhort
però no puc volar més. Vull saber a qui podria
dir...
Malgrat que estic callada i no puc recordar cap
cançó,
encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor
que hauria de parlar.
Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va
rebentar;
que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante
a les preocupacions anades.
Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire
cada volta;
una filla d’Afganistan que pot parlar allà on
necessite parlar.
[Versió de J. V. Cabrera feta a partir
de la traducció a l’anglès de Khizra Aslam.]
“Lapidació”. Tela reciclada i tenyida i
pedres embenades.
En la cartela explicativa
d’aquesta obra, Pepa Espasa explica: “Les teles estan tenyides de blau, perquè
és el color de la majoria dels burca que porten les dones. La tela del centre
és l’enreixat que porten a l’altura de la cara, i les pedres són les que els
llancen fins a matar-les, les quals han de tindre una mesura establida: ni
massa menudes ni massa grans. Les he embenades per a representar el dolor, com
els forats de les teles fan al·lusió a les ferides. La llum seria l’ànima que
ascendeix.”
Amb aquest VÍDEO, de només 2 min 39 segons, volem oferir una petita
mostra del que pretenem que siga un homenatge a la poeta
afganesa Nadià Anjoman. El projecte dintre el qual s’engloba, Un cant a l’esperança, està dedicat a totes les dones que pateixen el maltractament, i
vol ser un cant contra el silenci i la indiferència.
Vídeo de Santiago
Thevenet. Un tast del recital poeticomusical, i de les obres plàstiques que
formen el projecte Un cant a l’esperança.
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes
de les burrientrades precioses que s'han publicat
al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»
Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »
*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra
BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.