SER UNA DONA D'AFGANISTAN

Un cant contra el silenci i la indiferència

Per Maria Josep Escrivà

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de la poeta afganesa Nadià Anjoman.

Ja ve de llarg que un grapat de voluntats humanes, des de diverses −i complementàries− manifestacions artístiques, ens aplegàrem al voltant d’una causa i d’un objectiu comuns: fer visible, i clamar, en contra de la situació de maltractament que pateixen milers de dones arreu del món. En especial, en aquest cas, les dones sotmeses al règim dels talibans.

En concret, el vídeo que presentem a continuació, gravat i editat per Santiago Thevenet, amb el suport de la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Xàbia, parteix d’una actuació al Centre d’Art Ca Lambert de la ciutat el dia 11 de novembre de 2011.

El projecte parteix d’una idea de l’artista de Dénia Pepa Espasa. Amb el títol d’Un cant a l’esperança, obra plàstica, poesia i música es van aplegar a l’entorn del nom d’una dona afganesa, poeta, estudiant de la Universitat d’Herat, que amb 25 anys va publicar un llibre de poemes titulat Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), i a partir d’ací va començar a ser coneguda a l'Afganistan, Iran i Pakistan. Aquest fet, absolutament intolerable per les ments islamistes més extremes, li va costar la vida. Nadià Anjoman va morir a Herat, assassinada, presumptament, pel seu marit, l’any 2005.

Un motiu de l’obra “Llaços d’amor”, de Pepa Espasa. Panells de tela foradada, llaços fets de paper, tela, cola i roses.

Crec que és important remarcar que el suposat agressor (que va passar uns mesos a la presó) no era talibà, sinó un home format culturalment. Arran d’aquest cas, però inspirada en milers de dones que viuen situacions d’exclusió social només per motius de gènere, l’escriptor afganès establert a París, Atiq Rahimi va publicar una novel·la titulada Syngué sabour (La piedra de la paciencia). Rahimi fou amic d’Anjoman, i arran de la publicació del llibre, que va merèixer el premi Goncourt, va fer aquestes declaracions a El País, les quals ens permetem traduir literalment:

Una imatge extreta d'internet de la poeta afganesa Nadià Anjoman (1995-2005).

“La seua mort va provocar en mi un atac de ràbia que encara continua viu [...]. Els camins de la violència i els seus efectes en la història del meu país d’origen són indesxifrables. El marit de Nadià no era cap talibà, sinó un home culte i educat, algú que havia acceptat que ella acudira a reunions literàries amb homes i amb dones. Però un dia, la mare de Nadià va anar a veure el marit i li va dir: ‘Nosaltres te l’hem entregada, ¿i tu la deixes que s’arrossegue d’aquesta manera pels carrers? Vergonya per a tu!'. I li va exigir que la tancara. Pero ell la va matar. Amb tot això vull dir que a l’Afganistan, com en altres països de la zona, hi ha un sistema social que empeny la gent cap a la violència”.

Foto de la tapa del piano que va fer servir Marta Espinós a Xàbia. L’11 de novembre de 2011. A la paret del fons es pot veure l’obra “El perfum”, una teranyina feta amb pètals de rosa perfumats. 

L’exposició de Pepa Espasa es complementa amb un recital poètic a càrrec de Josep Vicent Cabrera (autor també de les versions al català) i de M. J. Escrivà, sobre 9 poemes de l’afganesa, acompanyat ininterrompudament per la improvisació al piano de Marta Espinós. Edicions 96 n’ha publicat un petit recull poètic que hem volgut titular, a partir de la traducció lliure d’un vers colpidor de Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d’un gos.

Un poema il·lustratiu, esborronador com tots els que coneixem d’Anjoman pot ser aquest ghazal.

GHAZAL

No hi ha cap desig de parlar una altra volta: a qui demanar? Dir què?

Jo, que no valc els budells d’un gos, què no hauria de llegir, no dir què?

Què hauria de dir? Que la mel per a mi és com verí!

Plore! El puny del cruel! Se me’n riu! No ho diria?

No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú en qui confie.

Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure hui?

Jo i aquest racó d’esclavatge; la pena del meu fracàs i aquest desig;

no puc fer-hi res; i les paraules d’afecte, només que poguera parlar.

Ai cor meu, hi havia primavera i hi havia l’estació del conhort

però no puc volar més. Vull saber a qui podria dir...

Malgrat que estic callada i no puc recordar cap cançó,

encara tostemps, alguna cosa es meneja al meu cor que hauria de parlar.

Ah, recordeu el bon dia quan aquesta gàbia es va rebentar;

que la solitud se n’ha anat, delit meu, i jo cante a les preocupacions anades.

Jo no sóc aquell desmai fràgil que tremola a l’aire cada volta;

una filla d’Afganistan que pot parlar allà on necessite parlar.

[Versió de J. V. Cabrera feta a partir de la traducció a l’anglès de Khizra Aslam.]

“Lapidació”. Tela reciclada i tenyida i pedres embenades.

En la cartela explicativa d’aquesta obra, Pepa Espasa explica: “Les teles estan tenyides de blau, perquè és el color de la majoria dels burca que porten les dones. La tela del centre és l’enreixat que porten a l’altura de la cara, i les pedres són les que els llancen fins a matar-les, les quals han de tindre una mesura establida: ni massa menudes ni massa grans. Les he embenades per a representar el dolor, com els forats de les teles fan al·lusió a les ferides. La llum seria l’ànima que ascendeix.”

 

Amb aquest VÍDEO, de només 2 min 39 segons, volem oferir una petita mostra del que pretenem que siga un homenatge a la poeta afganesa Nadià Anjoman. El projecte dintre el qual s’engloba, Un cant a l’esperança, està dedicat a totes les dones que pateixen el maltractament, i vol ser un cant contra el silenci i la indiferència.

  

 

Vídeo de Santiago Thevenet. Un tast del recital poeticomusical, i de les obres plàstiques que formen el projecte Un cant a l’esperança. 

A la vostra disposició.