LES PERIPÈCIES DE L'INVENTARI PERDUT, I RETROBAT, D'ESTELLÉS

Per Maria Josep Escrivà

Encara ens faltava contar-ho per ací. “−Quina cosa?” −es preguntaran, presumiblement, lectors i lectores d’aquest Burribloc. “−La peripècia de l’original perdut, improvisat i retrobat de V. A. Estellés” −responem nosaltres, amb un comentari emprat dels amics d’Info TV.

Sobrecoberta (esquerra) i coberta (dreta)
de L’inventari clement que guanyà, en realitat,
el premi Ausiàs March de Gandia, l’any 1966.
L’hem sobrenomenat “de Gandia” per tal de remarcar
el lloc de la troballa: l’Arxiu Històric de la Ciutat.
L’ha publicat Edicions 96. Disseny de Pau Àlvarez.

O bé, amb una altra resposta possible: “−L’inventari clement [que] no és L’inventari clement” −en títol de Jordi Oviedo per a Levante-EMV. Què per què...? Resumint moltíssim: perquè Estellés va publicar l’any 1971 un llibre titulat L’inventari clement, com a conseqüència d’haver guanyat, cinc anys abans, el premi Ausiàs March de Gandia. I ara sabem que el llibre amb què l’immens poeta de Burjassot es presentà −i guanyà− al premi, no era, realment, aquest “inventari clement”, sinó un altre, original de 1966, que només té en comú, amb el publicat oficialment per l’Ajuntament de Gandia en qualitat de guanyador...: el títol, i l’autor!

Portada de l’Inventari oficial, però pseudoguanyador,
del premi Ausiàs March 1966.

Tot va començar l’any 2009, quan, durant la Setmana Literària de Gandia, s’havien de celebrar els 50 anys del premi Ausiàs March. Josep Lluís Roig i jo mateixa ens vam encarregar de preparar un volum antològic dedicat a recollir un poema de tots i cadascun dels llibres guardonats, des de 1959 fins a 2009. El vam titular, amb un vers de Maria Beneyto (guanyadora de l’any 1976), S’ha obert l’arbre vell com un paraigües. Va acompanyar l’Homenatge a la Paraula d’aquell any, i es va publicar en la col·lecció homònima, en col·laboració amb l’Institut Municipal d’Arxius i Biblioteques.

Portada de Maria Alcaraz.
Col·lecció “Homenatge a la Paraula”
del CEIC Alfons el Vell.

Vicent Andrés Estellés hi havia guanyat l’any 1966, amb un llibre titulat L’inventari clement. N’escollírem un poema inclòs en un apartat titulat “II. 1956-1959. Fragments”, que pot donar una idea del caràcter miscel·lani, estranyament heterogeni, d’un llibre amb el qual Estellés havia guanyat un premi en un moment en què sabem que la seua producció −tot i que encara no la publicació−, era frenètica. Però, en fi, tot allò que en altres poetes seria inconcebible, o fins i tot intolerable, en Vicent Andrés Estellés es pot qualificar  d’estellesià, com quan un vi insòlit es personalitza amb la seua Denominació d’Origen, i li atorga caràcter d’exclusiu. El destí va voler, però, que aquella primera sensació d’estranyesa trobara ben prompte una justificació genial. Perquè, just l’endemà d’haver extret el poema de L’inventari clement per a l’antologia celebratòria, Josep Lluís i jo revisàvem papers a l’Arxiu de Gandia, esperant trobar l’acta que ens aclarira qui hi havia al jurat en aquell any 66. I no ens va aparèixer l’acta, però sí un dels exemplars mecanoscrits de l’Inventari que Estellés havia presentat al certamen. O això pensàvem nosaltres. Perquè va ser suficient passar de la primera pàgina per reconèixer que aquell plec ben estructurat de poemes no tenia res a veure amb el que havíem estat fullejant la nit abans.

Públic assistent al XIII Homenatge a la Paraula,
titulat 50 anys del premi Ausiàs March,
celebrat a l’Espai d’Art de Gandia el 19 de novembre de 2009
i en el qual férem pública la troballa estellesiana.

I, clar, en aquell providencial L’inventari clement arxivat al volum 1-72 de 1966: “Expedientes varios”, del “Excmo. Ayuntamiento de Gandia”, no hi havia ni rastre d’aquell “fragment” triat per a representar el llibre guanyador de l’any 66 al S’ha obert l’arbre vell... Era ben fàcil adonar-se’n, perquè aquest poema acaba just amb uns versos que ens remeten, inevitablement, a uns altres que després han esdevingut emblemàtics dintre de l’obra d’Estellés:

I després de rentar-me les mans he preguntat

a la muller què ha fet avui per a sopar.

I la dona ha torrat un pimentó i l’enrama

d’oli, tallat en tires, i dóna gust sucar-hi. 

(S’ha obert l’arbre vell com un paraigües,
CEIC Alfons el Vell-IMAB, 2009) 

Si no era prou gran la sorpresa, encara contribuí a augmentar el nostre entusiasme el fet d’obtenir la confirmació −per part de la família d’Estellés, i de Jordi Oviedo, un investigador que havia estat organitzant l’arxiu personal del poeta− que aquell llibre continuava inèdit com a tal, i que només una petita part dels poemes havien estat refets posteriorment, i inclosos en algun volum de l’Obra Completa, normalment amb variants ben visibles. No és ací moment d’enumerar-les (això ja ho hem fet al pròleg de l’edició que acaba d’aparèixer a Edicions 96), però no voldria deixar de contrastar algun fragment d’un dels poemes que sí que s’havia refet, i publicat, molts anys després, i amb variacions de to i de sentit molt significatives. El primer poema del llibre de 1966, “Els dies”, fou  “Els fills”, als “Poemes esparsos” de l’Obra Completa, 10 (1a edició de 1990). Per qüestions biogràfiques evidents, en el primer cas, el poeta s’adreça a un “fill” que s’ha transformat en “fills” en el segon cas. La visió de la vida del pare també ha evolucionat, i no precisament cap a la complaença:

Davant teu, em sé un pobre 
home. Et demane: tin
llàstima del teu pare,
fill!

Mai sabràs com d’amarg
torne a casa, de nit,
per què t’escric açò,
fill.

[“Els dies” (fragment), L’inventari clement de Gandia, Edicions 96]

He tornat ara a casa
creuant, amarg, la nit.
Duc els ulls arrapats,
fills.

[...]

Creix, de boira, i prospera,
un sentiment hostil.
Hi ha molt de fill de puta,
fills.

[“Els fills” (fragment), Poemes esparsos, OC, 10, 3i4]

Dedicatòria manuscrita
 en una de les dues proves
 corregides per Estellés. (*)

A més de la qualitat d’inèdit, vam saber, també gràcies a Jordi Oviedo, que a l’arxiu d’Estellés es conservaven dues col·leccions de proves, amb correccions fetes pel propi autor, que el personal de l’Ajuntament de Gandia li devia haver remès de cara a una publicació imminent..., que no va arribar fins a 5 anys després. Quan el consistori Gandià requerí al guanyador de l’any 1966 un llibre al qual, l’autor, probablement, ja li havia perdut el rastre. I és gràcies a això que ara hem publicat L’inventari clement de Gandia, amb aquest afegit al títol amb què hem volgut retre honor a la ciutat que l’ha custodiat durant tants anys. En l’edició, s’hi han tingut en compte aquelles incorporacions o correccions practicades a mà per Estellés, ja que hem considerat que, en el cas que el llibre s’haguera publicat quan corresponia, s’hi haurien introduït. Un dels canvis més curiosos respecte de l’original presentat al premi és una llarguíssima dedicatòria, manuscrita a la primera pàgina, i adreçada a Vicent Ventura. Una prosa al més autèntic estil d’Estellés que ara encapçala el llibre d’Edicions 96, al costat de l’originària “A Isabel. I als nostres fills”.

(*) Les primeres línies diuen: “A Vicent Ventura, que em convidava a rotllets sequets en un vell forn que hi havia per la plaça de Mirasol i després jo el convidava a conyac i després em convidava a vi en Casa Pedro que ara la regentava [en blanc], i després trobàvem Paco Lozano que venia de Xàtiva i se n’anava a Bétera, i després un dia em pujava a casa Vicent Ventura i l’altre el pujava jo a ell a casa seua, i un dia no em va pujar ell ni el vaig pujar jo a ell i ploràvem els dos sota els estels de Misser Mascó perquè Bernat Artola acabava de morir a Madrid [...]”. I etcètera.

L’inventari clement de Gandia es va presentar, al Saló de Corones
del Palau Ducal de la ciutat, el dia 22 de novembre de 2012.
Fou un dels actes programats dintre de la Setmana Literària,
en la qual es commemorava la 50a edició
del premi Ausiàs March de Poesia.
El mateix que havia guanyat, en la 5a edició, V. A. Estellés.

Josep Piera n’ha dit, de L’inventari clement de Gandia, que és un llibre “en algunes peces sorprenent, ja en la línia del realisme emotiu, i directe, de l’Estellés més brillant”. Això ho hauran de jutjar els lectors. Els qui ens n’hem encarregat de l’edició pensem que s’hi ha fet justícia −en bona part gràcies a la perseverança en les gestions d’Àlvar Garcia, gerent de l’IMAB−, traient a la llum aquest llibre que, com hem escrit al pròleg “ens mostra els primers esclats d’un poeta excepcional. Un d’aquells llibres, i un d’aquells autors que no hauria de passar desapercebut a cap jurat amb un mínim d’olfacte poètic. Per això s’hi proclamà guanyador [l’any 1966]. Encara que fins ara no ho haguéssem sabut.” Estem segurs que l’últim poema del volum (“Educadament, Misser Mascó, 17”) passarà a formar part, al costat de molts dels de Llibre de meravelles, amb els quals s’agermana, i no només pel to..., esdevindrà, dic, un dels poemes de referència dedicats a la ciutat de València. Com aquella adreça “al costat de Mestalla”, un lloc de pelegrinatge −per què, no?−, per a mitòmans estellesians:

Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. És el món. És ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.

Les quatre parets llises i clares de ma casa.

[L’inventari clement de Gandia, p. 72]


El dia 28 de novembre, l’Acadèmia Valènciana de la Llengua va inaugurar, al Centre del Carme, una exposició titulada Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances, amb la qual comença un any que comptarà amb un seguit d’activitats dedicades al poeta de Burjassot que ha rebut, igualment per part de l’AVL, la consideració d’“escriptor de l’any” en el 2oè de la seua mort. Ens consta que no hi va haver cap autoritat política representant el govern valencià que considerara el motiu suficientment digne com per a beneïr-lo amb la seua presència física. Les autoritats acadèmiques sí que hi eren, clar, des del president, el sr. Ramon Ferrer, el vicepresident i comissari de la mostra, sr. Josep Palomero, fins al també acadèmic, lingüista i poeta, Manel Pérez-Saldanya, president de la comissió de l’Any Estellés.

En la inauguració de l’exposició del Centre del Carme de València,
dedicada a V. A. Estellés, Manel Pérez-Saldanya (al centre) fulleja,
envoltat d’acadèmics i de familiars del poeta homenatjat,
un exemplar de L’inventari clement de Gandia.
I això, què volen que els diga...!, ens va omplir d’orgull!

L’inventari clement de Gandia es presenta a València, al col·legi major Rector Peset, el dia 13 de desembre, dijous, a les 19.30 hores. Hi sou totes i tots convidats.

ON DIRÍEU QUE ATERREN ELS ÀNGELS...?

Per Maria Josep Escrivà

Estic convençuda que ens sobrevolen àngels. De nit, i de dia, i a tota hora. Ja sé que dir això, en els temps que corren, m’atorga, com a mínim, la condició de bajoca. Tot i així, n’estic convençuda: ens sobrevolen àngels. Àngels de bona pasta.

"El dia del meu descobriment, però, era hivern. I feia tant de fred que hi havia rosada blanca cobrint les herbes."

Obstinada, però, en la meua creença, i, a pesar d’utopies, sé que els àngels que ens sobrevolen estan exposats, amb tota la seua fragilitat, a les canallades dels qui habitem una mica més avall. Per això intente fixar-me en aquells llocs estratègics que un àngel podria aprofitar en el cas de necessitar un aterratge d’emergència. Aquesta petita mansarda de pissarra, per exemple, em va parèixer indicada per a un incident d’una tal volada.

Mansarda en un carrer del petit poble francès de Barre,
a la serralada occitana de les Cevenes.
Foto: Enric Cerver Olcina.

Però el lloc més idoni perquè un àngel puga aterrar és, sense cap mena de dubte, l’estudi de Maria Alcaraz Frasquet, al carrer Cervantes de Rafelcofer de la Safor. Un autèntic colomar d’àngels, amb vistes a la muntanya del Rabat, un pujolet on es va descobrir un jaciment amb restes del segle V a.C. Maria és il·lustradora, artista com la copa d’un pi, amiga estimada, i ara també mare al 50% de la colla de personatges angelicals que poblarà el llibre Àngels de nata, un conte per a tots els públics redactat en els últims anys, i que Edicions 96, amb Dolors Pedrós al capdavant, ha decidit donar cabuda entre el seu catàleg editorial d’ales obertes. Intentaré, en la mesura de les meues possibilitats, estar a l’altura de la confiança, tant de Maria i la seua il·limitada imaginació colorida, com de Dolors i la seua empresa... I més ara, que, com a treballadora de la casa, no m’interessa gens que faça fallida per culpa de la meua inconsciència! 

Maria Alcaraz Frasquet, il·lustradora, amb Pau Àlvarez, dissenyador:
si els Àngels ixen malament serà per culpa d'ells; i si ixen bé...
serà gràcies a la inspiració de l'autora!

Us deixe, com a petit tast, aquest fragment del conte en qüestió, on alguns dels protagonistes intercanvien opinions sobre la naturalesa i la confusa existència dels àngels. Us ho heu plantejat mai, vosaltres? Jo, a pesar que els temps no hi siguen gens propicis, continue creient que aquests éssers a mitjan camí entre un ocell i una persona ens sobrevolen. I si no, per quins set sous se m’hauria acudit, a mi, escriure Àngels de nata?

Les eines de treball de Maria.

 

–I ara què fem, Aldonça?

–No ho sé, Felícia, deixeu-me pensar...

–No podem contar-ho a ningú. Diu que les persones ja no creuen en àngels.

–La meua iaia sí —es va apressar a corregir la Carme, la més petita de tots nosaltres—. Sempre em diu que porte l’Àngel de la Guarda enganxat al paladar.

–Això no és igual —saltà el Cosme—. A mi em va explicar un dia mon pare que un àngel és com un dimoni, però al revés. I que de menut es pensava que n’havia vist volar algun per damunt de l’ullal de l’Alqueria del Duc, però quan va créixer va saber que aquelles bestioletes d’ales lluents no eren àngels, sinó parotets. 

–Doncs la tia Amèlia diu que els àngels són xiquets que han pujat al cel abans d’hora —aquest era el Lluïsma, un poquet panoli en temes d’aquesta naturalesa.

–Eixos són els àngels dels morts, badoc! —Gustau era el major, i li agradava fer-se el burleta—, i tenen galtes color de rosa, i cabells a rulls, i no els falta de res... Ara bé, els àngels dels morts són muts. Tu has vist que el nostre àngel siga mut?

–El nostre àngel, el nostre àngel... —ja tornava Encarna a fer la guitza—. Els àngels no són de ningú. No tenen pare ni mare, ni home ni dona. Per no ser no són ni persones.

"Quan vaig conèixer l'Aldonça... ella sí que tenia
una bella història per contar!"

–Ah no, llesta, i aleshores què són? —li va replicar Rafel.

–Són..., els àngels són...: mig ocell i mig persona!

–Els àngels no són res: ni persona, ni home, ni dona, ni xiquet, ni xiqueta... —Encarna s’havia proposat aigualir-nos la festa—. Qui vos diu que algun graciós no ens ha volgut gastar un broma?

Silenci sepulcral. Ningú no tenia, en realitat, cap argument per a demostrar que aquell ésser pansit com una bleda i recobert d’una nata blanca i gelada com la neu no fóra una estafa, una manera de prendre el pèl als xiquets, una burla a aquells amics que, desbordats de fantasia, havien transformat paraigües en bolets i llanterners en mags pirata. Ningú..., o quasi ningú...
 

"−Que no deu haver treballat de pirata, vostè...?"

[Continuarà...]