A MIQUEL PLANA, ARQUITECTE DE LES BELLES LLETRES

Per Maria Josep Escrivà

Parlar de Miquel Plana (Olot, 1943) mitjançant aquest format intangible dels blocs se’m presenta com una contradicció estimulant. Perquè Miquel Plana és considerat com “un dels millors exponents de la bibliofília catalana contemporània”. Fa 40 anys que es dedica a l’art de fer llibres bells, per dins i per fora, des de la seua impremta del carrer de Morrot, flanquejada per totes bandes pels volcans de la Garrotxa. Un “arquitecte del llibre”, com se l’ha qualificat en més d’un ocasió, que, en paraules de Jordi Estruga (president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona), “investiga, idea, selecciona, projecta, coordina, tria els materials, il·lustra, grava, estampa, imprimeix, enquaderna, edita i fa de marxant de la majoria dels seus llibres.” Així des de l’any 1972, quan, com ell mateix diu, “els artistes eren pobres, però respectats”.

El primer llibre editat per Miquel Plana, dedicat a la vila de Cadaqués, fou Un núvol apretat per la tramuntana, de Domènec Moli. El tiratge fou de 32 exemplars, i anava il·lustrat amb 10 aiguaforts del propi editor.

De les seues virtuts professionals, del seu currículum ingent, de fites com la d’haver exposat al Centre d’Estudis Catalans de la Sorbona, se n’ha donat merescuda i bona nota per escrit, per exemple, en aquesta entrada del bloc del periodista Jordi Cervera. Però el que jo voldria fer ací és, d’una manera molt més personal, deixar constància d’una experiència literària compartida, i sobretot, d’una coneixença humana de les que marquen.

Miquel Plana és un home alt, prim i elegant, de mirada líquida, esponjada d’emocions, amb aquell punt de malenconia serena dels qui saben que han arribat a l’última etapa en el seu camí. En l’any 2004 es va posar en contacte amb mi per telèfon, per demanar-me una col·laboració en un llibre col·lectiu titulat 24 poemes d’amor, que va coordinar l’escriptor Sam Abrams i al qual he d’agrair la primera connexió amb l’editor d’Olot. Però no vaig conèixer personalment Miquel Plana fins al novembre de l’any passat.

El tipògraf i artista bibliòfil Miquel Plana, novembre de 2011.

Gràcies a aquella demanda vaig descobrir, una mica emprenyada amb mi mateixa, que era una poeta que a penes havia escrit poemes d’amor. A pesar que en Sam Abrams s’hi proposà demostrar, amb la seua selecció, que “la poesia amorosa és una de les grans especialitats de la lírica catalana, des d’Ausiàs March fins als nostres dies”, el meu petit text contenia, com a màxima prova d’efusió amorosa, la paraula “abraçada”. Era evident que les muses de l’amor no m’acompanyaven; però calia dissimular...

Miquel Plana hi il·lustra els quaderns dels vint-i-quatre poetes amb xilografies i un aiguafort. L’obra s’imprimeix amb Minerva sobre paper de fil Biblos de la casa Guarro i es presenta amb un quadern per a cada poeta. 

Edició de 124 exemplars. 

Descripció extreta d’Obres de bibliofília, 2006.

He de reconèixer que, fins aquell moment, no havia sentit parlar de Miquel Plana; no n’havia vist cap ni una de les seues creacions. O almenys això és el que jo em pensava. Perquè, uns mesos després d’haver establert aquell primer inici de col·laboració, va arribar a casa un sobre amb una felicitació pel dia de Sant Jordi: un bell punt de lectura, amb una rosa gravada que, com un flaix, em va recordar uns altres entranyables marcadors de pàgina que, uns anys abans, en una visita intrèpida a cal poeta Miquel Martí i Pol, a Roda de Ter, m’havia regalat Montserrat Sans, la seua dona, com a record del 69é aniversari del mestre admirat. Aquella sortosa coincidència no podia ser més que un senyal que s’hi encetava un fruitós camí de complicitats. 

Un parell d’anys després d’haver iniciat la tasca d’edició del magnànim llibre d’amors, Miquel Plana va patir problemes importants de cor, i va haver d’abandonar la seua feina durant una temporada, la qual cosa va dilatar en el temps l’aparició de l’obra (“Si fos una persona, hauria sortit amb barba”, me’n va dir un cop enllestida). No s’hi va interrompre, però, la comunicació epistolar, i les roses de Sant Jordi van arribar puntualment a casa. Quan s’hi va sobreposar, em vaig atrevir a demanar-li col·laboració gràfica per a la revista Caràcters (núm. 49, octubre 2009). I ell hi va accedir: 12 il·lustracions originals, seguint la tècnica de l’encuny sobre un fons de cartolina negra..., sempre que jo, posteriorment, les acompanyara de 12 poemes amb una intenció clara: “que siguin un cant a la lletra, a la llengua (en la seva defensa), a la literatura, a la flaire de les paraules...”. Reconec que la proposta em va omplir de satisfacció, i de molt de respecte també. Perquè sóc molt lenta a l’hora de treballar, i ho he de fer plenament convençuda d’allò que faig. Però em va abellir tant el repte que m’hi vaig posar. Vam titular el projecte Cal·ligrafies al buit.

COROL·LES

Per a M. P.

Funda jardins, l’arrel.
Després tremola
davant d’una corol·la,
un calze, un avenc
o una matriu
esbatanada.

Tremola de vertigen
com un pètal tremola
abans del sacrifici
d’una anemone.

Que no es diria
si no fos per l’espasme
de corol·la que es bada
al contacte del vent.  

A partir d’aquesta il·lustració de Miquel Plana, vaig escriure el poema titulat “Corol·les”, amb la modesta intenció de regalar-li’l el 23 d’abril de 2010, com a correspondència a totes les seues roses de Sant Jordi.

El motle del poema “Epitafi”,
compost amb lletres de plom.

Ell m’havia explicat que, des dels seus orígens com a impressor, aquella tècnica de treballar la imatge “a l’encuny” li havia resultat admirable, però que, amb clixés manuals era impossiblefer-hi segons quines coses, i a més a més, molt car. Ara, però, sabia que, amb la informàtica, hi havia unes màquines que permetien “fer meravelles”. I va buscar, i localitzar, una empresa de fotocomposició que en tenia una d’aquelles. Així, a un ritme molt pausat, vaig començar a enviar poemes a l’editor Plana, i ell va començar a compondre’n els textos, combinats amb les imatges. A principis de l’any 2011, però, un nou problema de salut va alentir encara més el ritme del treball. Miquel patia dolors tan forts en un braç que va témer que el llibre es paralitzaria, i jo encara tenia pendent d’escriure un parell de poemes. En aquest cas, en comptes de millorar, aquells dolors van resultar ser la irradiació d’una malaltia greu.

A pesar de tot, i amb l’ajuda imprescindible d’Elies Plana, fill d’en Miquel, la tardor de l’any passat havíem completat tot el material que havia de compondre les Cal·ligrafies, amb el colofó de rigor que en testificava el punt final. Hi faltava una part del treball d’edició. Sense saber si aquest moment arribaria, o no, i sense que això m’importara ja massa, després d’aquesta lliçó de perseverança i de força física i mental per part de Miquel, vaig voler anar a Olot per conèixer-lo en persona, ell i la seua muller, Conxita Ayats; i la que havia estat durant 40 anys la impremta on el manobre de les belles lletres havia construït autèntiques meravelles en paper. 

Tot hi era en ordre, un museu encara en actiu, més poblat últimament de quietud que d’activitat, però íntegre, un lloc on la bellesa de les eines, de cada racó, de cada estança, constituïen un món aliè al pas del temps de fora. Al damunt de les taules de treball, hi havia, ja en una fase final d’estampació, les nostres Cal·ligrafies, el motlle amb la composició de la portada, a punt de convertir-se, des del plom, en llegenda de tinta. Miquel me’l va ensenyar amb satisfacció i amb la prudència de qui sap que el destí final de tot allò no depenia ja tant d’ell com de la voluntat dels déus.

Miquel Plana, en una imatge de novembre de 2011, al seu taller d’Olot.

Avui, 4 de maig de 2012, ha arribat a casa un paquet de dimensions considerables, amb 6 exemplars de Cal·ligrafies al buit. A la primera pàgina, la “justificació del tiratge” pot servir com a testimoni escrit de la que serà, segurament, l’experiència literària més gratificant que viuré mai. La humana és la que roman al cor, sense possibilitats de ser descrita. Un privilegi immerescut que mai podrà ser agraït en la seua justa mesura.

Aquest llibre de poemes que porta per títol Cal·ligrafies al buit
conté dotze poemes i un pròleg de la poeta de la Safor Maria Josep Escrivà.

Dotze il·lustracions originals de Miquel Plana,
numerades i signades, decoren l’obra.
Les imatges s’han realitzat mitjançant tècniques robòtiques conduïdes per ordinador que forada el paper que dóna forma a la imatge.

Elies Plana ha tingut cura de la impressió dels fons de colors del linòleum, del text i de la portada. Tot s’ha realitzat en una Minerva manual.

La composició del text s’ha fet amb tipus Folio seminegre de la casa Bauer, sobre cartolina Basik de 350 g de la casa Guarro.

El llibre va embolcallat per unes cobertes i dins un estoig.
El tiratge consta de 77 exemplars.

 Portada del llibre dissenyat, il·lustrat, produït i imprès per Miquel Plana. Un privilegi  que mai podré agrair en la seua justa mesura.