CORRE, BEL·LISA. EL MÓN VA A LA CATÀSTROFE

Per Maria Josep Escrivà

 

Com quasi sempre, els poetes, ja ho havien dit abans: “Tinc desigs de posar un telegrama,/ un telegrama sense cap adreça,/ que diga solament: ‘Bel·lisa, corre!'/ Llança’t per la finestra, pel balcó,/ des del tramvia en marxa, des del pont./ Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe”. (V. A. Estellés)

 
Sé que no sorprendré ningú si, en aquests moments, reconec que cada vegada se’m fan més difícils de pair les notícies d’actualitat. En el trajecte de 45 minuts que hi ha entre ma casa i la feina, pràcticament cap dia sóc capaç de mantenir la ràdio engegada de principi a final. Ahir, per exemple, a les 19.05 de la vesprada, aproximadament, vaig sentir aquelles inspiradíssimes declaracions del president de la Generalitat Valenciana, n’Alberto Fabra, segons les quals podem saber que les vora 50.000 ha de l’incendi, que en els primers dies de juliol ha assolat els Serrans i l’Alt Palància, es van cremar per culpa de la calor, de l’aire inoportú, de la fusta dels arbres, que va i entren en combustió en contacte amb les flames... I de l’espurna fatídica que, al pobre desgraciat que treballava en la caseta de Cortes, se li va escapar mentre col·locava unes plaques solars. Trobe, i pregue que se’m disculpe la pobresa d’esperit, que això seria com mantenir a pa i aigua −molt poquet pa i molt poqueta aigua− durant mesos i mesos, una velleta de 90 anys, i que en una ventada s’obrira una finestra i la pobra dona es morira d’una pulmonia. La culpa la té la finestra, per obrir-se just quan la velleta estava més dèbil. 

Natxo Francés, autor d’aquesta imatge de l’últim dels incendis que hem patit a la Safor, ens ha reconegut que no és la seua intenció embellir un desastre, i que es limita a fotografiar el que veu. També accepta que, “malauradament, alguns desastres són molt fotogènics”. I fa seua aquella sentència amb què el periodista de Radio 3, Ramón Trecet, acabava el seu programa: “Buscad la belleza, es lo único que merece la pena en este asqueroso mundo”. És artista d’idees clares, aquest fotògraf que admirem cada dia un poquet més.

Després d’això..., m’ha paregut sentir que la Generalitat es proposa canviar la llei d’edificació en sòl cremat? en alguns casos excepcionals, diuen?; i que, després de l’incendi, es podria reobrir el tema de l’abocador de Dosaigües, desestimat en el seu moment perquè el sòl s’havia considerat “d’especial protecció”? Si hi instal·len, finalment, l’abocador, la culpa la tindrà el treballador a qui se li va escapar l’espurna quan col·locava plaques solars. Ja ho saben.

En la mateixa tanda de notícies suculentes, em va estremir d’emoció saber −això devia ser al voltant de les 19.15 hores−, que la “Comunitat Valenciana” posseeix el rècord pel que fa al nombre d’individus imputats dintre de tot l’Estat espanyol. Això ho va dir la periodista de Ràdio València, i també que algun d’aquests distingits protagonistes (ja poden imaginar que les notícies repassaven el cas Bankia) s’havien afanyat a recordar que “estar imputat només vol dir anar a declarar al jutjat acompanyat pel teu advocat”. Gràcies per l’aclariment. Els que s’ho prenen amb aquesta filosofia han fet molts mèrits, segons l’acusació, per a “desestabilitzar el sistema financer del país”, però encara van sol·licitar, quan hi eren a temps, una petita almoina als que estan per damunt d’ells en distinció, per veure si “sanejaven” la seua mala sort. Entre els il·lustres imputats (33, dels quals 11 són valencians), n’hi ha un grapat, de tots els grups polítics, però els “xics de la pel·lícula”, els més coneguts, i els que cobraven més, d’acord amb el rang d’estafadors que posseïen (ai, perdó, d’estafadors presumptes), són Rodrigo Rato, Ángel Acebes i José Luis Olivas: tres grans prohoms del PP. Mon pare, que no sap res de política, anit comentava que no hi ha ningú que siga ric i siga honrat al mateix temps. M’ho apunte.

Ja veuen que la foto torna a posar el dit en la nafra del foc. Però, en aquest cas, l’hem triada perquè ens resulta pedagògica per a il·lustrar aquella acusació contra Bankia segons la qual l’entitat financera “alterava el precio de las cosas”.  Al perfil de Fb d’El Jueves, la revista que sale los miércoles, hi podem llegir: “Nos acusan de ser irreverentes, inconformistas, irritantes e incluso zafios. ¡Y lo dicen como si fuese algo malo!”

En l’apartat internacional, els colps baixos van arribar una mica abans de les 19.30, procedents del Japó. Ara resulta que la històrica catàstrofe nuclear de Fukushima, i les seues conseqüències devastadores, s’haurien pogut evitar. Que no van ser provocades només per l’infaust terratrèmol i el posterior tsunami, no: aquella admirada “terra del sol naixent”, no s’escapa tampoc de comportaments tan lletjos on les competències i els interessos de poder, en aquest cas entre el Govern japonès, la companyia elèctrica TEPCO i els reguladors, col·ludeixen, com diuen els mitjans, la qual cosa, en el llenguatge dels comuns mortals, significa “entendre’s fraudulentament amb algú”, o −pitjor encara, si recordem les més de 150.000 persones que van haver d’abandonar les seues cases−, “pactar secretament en perjudici d’algú.” Realment, “el món va a la catàstrofe”, fins i tot allà on fa alguns segles els poetes zen escrivien coses com ara: 

“Ai, com voldria,

en esta vida d’ara,                 

ésser feliç!

Tant m’és si sóc en l’altra

ocell o cuc de terra.”

O també:

“Quan ja és l’hora

quina mort més serena

bella rosella.”

Foto: MjE

Esgotada amb tanta calamitat junta, aquest matí de dissabte he decidit agafar el tren i anar-me’n a València, disposada a gaudir amb una actitud molt més frívola: a veure què hi havia en les rebaixes d’estiu. Com que les hores es presentaven llargues i caloroses, abans d’iniciar el via crucis he decidit esmorzar. M’abellia menjar-me un pastisset de pèsols. El desig m’ha durat cosa de cinc minuts: el temps que he tardat a entrar en una pastisseria del carrer de Pelai. A València no saben què és un pastisset de pèsols. Més encara: a València ja no saben ni què és un pèsol. Quanta raó tenia Estellés: “Corre, Bel·lisa. El món va a la catàstrofe”. Per qüestió de principis, no he abandonat al primer intent, i m’he recorregut dos, tres pastisseries més perseguint el meu desig impossible. He acabat esmorzant un croissant i una orxata, en una cafeteria, per allò del mestissatge cultural. Damunt del taulell, a les portades dels diaris: “Felipe González compara Eurovegas amb un puticlub, en una xarrada a la Complutense”.

L’esmorzar se m’ha fet agre, com era previsible. I he ajornat les rebaixes per a un altre moment més compassiu. De totes maneres, no voldria deixar perdre l’ocasió de fer una crida solidària, i suggerir-los que, si alguna vegada se’ls obri la gana estant a València, facen el favor de demanar pastissets de pèsols, a veure si, a base de tossudesa, aconseguim introduir el producte en la ciutat, i ja que estem, ressuscitem a la capital del País una paraula tan entranyable. No sé vostès, però jo sóc de les que pensen que les úniques possibilitats de goig que ens queden han de provenir d’aquests petits plaers quotidians. Com ara pegar un mos a un pastisset de pèsols acabat de traure del forn. 

Aquesta foto prové del bloc Les receptes de Reme de Rafa Faus Garcia.
El xicot recull receptes de sa mare, que fan molt bona pinta.
Aconsellem, si els agrada la cuina casolana, que li peguen una miradeta.