JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà

Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer

“No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels passadissos i corredors o el lèmur [“fantasma d’un mort”] dels sofàs i de les moquetes, ans el seny de la comarca, el geni del país, l’ànima de la terra.” 

Joan Pellicer i Bataller, metge i etnobotànic.
Imatge extreta de levante-emv.com
Manuel Alcañiz (text i foto) li va dedicar un article molt bonic,
un any després de la seua mort.

Les paraules inicials són una mena de declaració de principis amb la qual Joan Pellicer (1947-2007) es posiciona des de la primera pàgina del 3r volum del seu Costumari botànic. Amb això exposa −i crec que alhora resol−, sense embuts, una de les contradiccions amb què convivia a l’hora de dur endavant la seua tasca botànica. No li agradava l’ambient acadèmic establert; preferia l’aire lliure als aires condicionats; un marge a una càtedra i, tot i reconèixer respectuosament el treball d’aquells erudits de qui s’havia nodrit, cercava i perseguia els coneixements que custodien els ancians nadius del territori que fou el seu principal camp d’estudi: les comarques del centre del País Valencià. Allò que aquest extraordinari metge i etnobotànic denominà −adoptant alhora el concepte del seu admirat Oriol de Bolòs− “territori diànic”, o Diània.

El dia 10 de juliol de 2012, Joan hauria fet 65 anys. N’han passat 5 des que ens va deixar físicament. Ens comptem entre les persones afortunades a qui va regalar estones del seu temps; entre les qui van compartir amb ell llargues i suculentes converses, i inoblidables passejades. Mai no li podrem compensar aquest privilegi. Ell tampoc no acceptaria cap compensació. No busquen, per tant, objectivitat en aquestes línies.

Riu Serpis baixant pel Racó del Duc, entre Vilallonga i l’Orxa. El protagonista d’un llibre de culte: De la Mariola a la mar. Foto: MjE, 2009

Joan Pellicer fou un humanista, un savi que esdevenia persona immensament fràgil si li mancava l’estima, si alguna vegada detectava que la seua feina o la seua persona eren menystingudes. Necessitava poc per a ser feliç, però allò que el feia feliç tenia per a ell un valor incalculable. Diria que aquest era l’eix de la seua vida: l’estima en totes les seues manifestacions; i aquest el lligam que l’unia al món, l’energia que absorbia i que propagava a partir de la manera que tenia d’entendre-la, aquesta estima, que era des del respecte absolut, des de la veneració a la llibertat, des d’una pregona enyorança, una autenticitat que, segons com, recordava les turbulentes passions dels romàntics.

En certa ocasió descendíem des del Montcabrer cap a Cocentaina, i vam passar pel costat d’uns xops vells que resistien a la vora de la senda, desgastats per totes les agressions imaginables, però amb troncs fornits encara. Aleshores Joan els va acariciar l’escorça recoberta amb una saludable crosta de líquens, i adreçant-se als arbres els va pregar: “doneu-me un poc de la vostra saviesa”. 

Relíquia d’allò que fou un ametler, falcat per evitar que s’ascle per l’extrem. Una prova d’intervenció humana en la natura que ha acabant modelant una obra d’art. La imatge està presa a la Serrella, en la tardor de 2010.

Mentre redacte aquest text es declara un incendi al Montcabrer i a altres zones de la serra Mariola. Segons tots els indicis, el foc ha estat provocat. Em puja a la gola aquella maledicció que entona Lluís Llach per uns altres motius assassins: “que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies/ i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”, i una indigerible desolació de fatídica coincidència. Tire mà d’una de les demostracions de vitalisme desbordant amb què el propi Joan es refereix a aquella serra: 

“...hi ha coses, fets, esdeveniments o llocs que ens arriben tan caramulls d’estima i de bells records, tan densos de fascinació i de misteri que qualsevol intent de parlar-ne esdevé una autèntica gosadia que només amb tota la humilitat possible es pot portar a terme. A aquesta sort de llocs pertany la serra de Mariola, la de les innúmeres fonts, la de les mil i una flors, la de nom de gentil donzella.” 

i almenys així renove el convenciment que garantir el futur del nostre País significa lluitar per ell, contra tot i contra tots els qui ens el volen estrangular: perquè ho devem als qui ens han precedit, i als qui ens han ensenyat a estimar-lo incondicionalment i irrenunciablement.

Flor de penquera en un bancal del terme de Miramar,
on Pellicer va viure els últims anys de la seua vida.

“Les carxofes de tots aquests cards, florides o a punt de florir, collides la nit de Sant Joan, s’han fet servir tradicionalment a tall d’ordalies amatòries, per a fer averanys sentimentals o com un oracle d’enamorats, normalment de part de les fadrines, però també dels fadrins.” [Costumari botànic, 3]

Acadèmicament, Joan Pellicer era Doctor en Medicina i Cirurgia. Però la seua tasca més important, aquella cap a la qual va encaminar els seus interessos, el seu immens desig de saber, les seues il·limitades passions, i −molt important−, el seu potencial compilador i divulgatiu, tot això ho va focalitzar en l’aprofitament popular de les plantes del nostre entorn; allò que el diccionari encara es resisteix a incorporar dintre de la seua ortodòxia semàntica, l’etnobotànica: “estudi etnogràfic de la classificació o descripció dels recursos botànics que un grup humà troba al seu medi natural.” Ja saben a què em referisc, si mai l’havien vist en acció, amb un manollet d’alguna herba de muntanya, quan, asseguda a la porta de casa d’algun carrer de poble, hi havia una dona amb aspecte d’haver viscut molts anys, i moltes coses, i Joan se n’anava cara a ella: “com diria vostè que es diu esta planteta...?” Només si considerava que l’atzar li havia posat davant una “bona informadora”, tirava mà d’algun paper, i d’un bolígraf, i prenia notes, amb afany, com si li estigueren revelant la fórmula de l’elixir de llarga vida. Preguntava; deixava parlar; es girava de cara a qui en aquell moment l’acompanyava i exclamava “ho has sentit? és increïble...!”, aguditzant l’exclamació en la segona i. Va estar molt de temps resistint-se a utilitzar gravadora, perquè assegurava que la gent es retreia, si descobria l’artefacte.

Va publicar una dotzena de llibres, a banda de nombrosos articles, de les seues col·laboracions televisives, i d’infinites xarrades on va saber utilitzar el seu encís com a comunicador per a incentivar el respecte i l’admiració pel medi natural, cultural i humà que amb tanta passió acostava al seu auditori. En la seua sensibilitat convergia la ciència natural, l’admiració per la literatura (especialment per la poesia), per l’estètica feta art, per la mitologia i l’antropologia, i pels plaers humans, sempre que alimentaren, alhora, el cos i l’esperit. Tot ha acabat conformant una espècie de “cosmogonia pelliceriana”, si se’m permet l’expressió, indestriable de la seua aportació científica i del seu tarannà humà. Com aquella barreja olfactiva que desprenia sa casa, d’herbes de tota mena, de paper imprès assaonat pel temps, d’alguna menja cuita a foc lent, i de fum de tabac.

Per a repassar els títols que componen la biografia de Joan Pellicer, poden consultar l’article de comiat afectuós,  “Joan Pellicer, in memoriam” que Daniel Climent i Giner li va dedicar al número 72 de la revista Mètode, en la qual Pellicer va publicar una sèrie titulada “Botànica estimada”, entre els anys 2001-2004, que es pot revisar on line gràcies al bell saber fer de la gent que gestiona aquesta magnífica publicació de difusió de la investigació del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Amb la desaparició de Joan Pellicer, molta gent amb la qual havia practicat el bell costum −encara!− de la correspondència escrita, ens vam quedar sense l’últim −probablement−, escriptor de cartes, de les de paper i sobre i segells de col·leccionista. Aquest mitjà ens aproximava un home en la seua vessant íntima més reflexiva, la menys condicionada, i segurament també per això la més sincera. Bondats innates al marge, Pellicer fou molt crític amb un model de cultura acomodatícia que, segons ell, proliferava cada vegada més. Arremetia sense embuts contra la indiferència mediambiental de la majoria dels polítics, contra la degradació del nostre territori. Les seues cartes transmetien el seu caràcter enyorívol, de neoromàntic ferit pels atacs del progrés mal entès. Però sempre s’hi sobreposava una força corrosiva amb la qual atacava a dentellades, amb la llengua esmolada de qui la dominava a la perfecció, que no temia res ni ningú, sens dubte perquè era la d’una persona lliure.

“Treballe amb cor, però faig allò que puc [...] en un ambient social tan dòcil amb el mandarí de torn com hostil amb qualsevol despuntar d’idealisme. [...] El meu treball, amerat d’estima, sobre la cultura de la nostra flora, tant al barranc com a la biblioteca, al camp com a casa. El meu treball, que ara per a mi, més que mai, no té espera, el meu Hort de Diana, que tantes hores em furta i em regala, m’ocupa i em despreocupa; el meu calvari i tortura, tresor i ofrena més volguda.”

Dues imatges d’un tram que recorre els termes de Miramar, Bellreguard i Guardamar de la Safor, i que els respectius ajuntaments han tingut a bé batejar com a “Ruta de l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller”. Poden imaginar amb quin dels dos marges se sentiria més identificat Joan?

“Al circ de la serra de la Safor, dia per dia, li estan rosegant els arrimalls; als nostres nus platjars fa anys que s’han violat les dunes i les motes; i, ara, a les marjals de la comarca estan a punt de desaparèixer els nenúfars. I tot això pareix que no interessa ningú ni els polítics ni intel·lectuals, ni encara, que fort!, els artistes i poetes.”

Altres vegades, els seus escrits eren la pura expressió del seu amor infinit, d’un desig de fusió radical amb la terra:

“Ésser fidel a la sang de la terra que t’ha vist nàixer i estimar totes les seues antigues cultures com igualment genuïnes i enriquidores. Ésser fidel a la saba de la terra que t’ha vist créixer i estimar la seua mar i les seues muntanyes, els seus boscos i rius, capcers i avencs, valls i planes, com formant part del propi cos i de la pròpia ànima. Ésser només el batec d’aqueixa saba.”
 
Font de Baix, entre els termes d’Otos i Bèlgida, a la comarca de la vall d’Albaida.
Foto: MjE, estiu de 2012

Cap a mitjan de gener de 2007 va arribar la seua última carta. Estava escrita el dia 6 i hi incloïa la generosa esperança “Que les estreles et porten dia per dia del Novell Any ’07 tot allò que somniant desitges”. A la carta, de les poques que enviava manuscrites, hi havia una referència a aquella època de calmes, i una esborronadora i lúcida profecia que ja no vaig tenir temps de respondre-li, perquè va deixar d’existir només uns dies després:

“Som en el ple de les minves de gener. És l’hora de tallar les millors canyes per a plantar una barraca per viure damunt la terra nodrissa i una escala per a pujar al cel. I és temps també d’eixir a agafar eriçons de mar o garotes, garoïnes, bogamarins o olletes, els saborosos fruits dels rocs del coster posats al descobert per la marea baixa i les calmes benignes”.

Va deixar inèdita una tesi doctoral que havia llegit l’any 2005. S’hi referia com a l’Hort de Diana, i consta de milers de pàgines que contenen informació sobre 500 plantes. I va expressar per escrit, en un dels volums del Costumari, un designi que continua pendent d’acomplir-se, i que nosaltres voldríem recordar, en tribut a la tasca ingent de Joan Pellicer, i en justícia a la lliçó de vida i a la petja inesborrable que per sempre més custodiaran els seus camins i les seues muntanyes.

“Tot plegat demanaria un equip format per botànics, farmacòlegs, metges, etnògrafs, filòlegs, historiadors i estudiosos de la mitologia, coordinats per algun departament de la universitat [...], per tal que algun venturós jorn un tal equip d’investigadors, acoblat als volts de la primera càtedra d’Etnobotànica de la Universitat de València, existisca, amb fruitosos resultats, en aquesta privilegiada llenca del planeta Terra, en aquest país de la Mediterrània occidental que és pont entre Europa i Àfrica”. [2004]

 

“Bons viatges, estimats i pacients lectors! I que la Terra òmpliga d’un oratjol feliç les veles de la nau de les vostres vides i us procure una venturosa i fruitosa navegació per la verda mar de les Mil i Una Meravelles de Diània.” 

[Meravelles de Diània, 2002]

Capvespre des de la mar de Sotaia, antiga denominació amb què Joan es referia al seu poble de naixement, Bellreguard (la Safor).
Desembre de 2011. Foto: MjE

"Talls i retalls" és una sèrie de reportatges que recorden el programa La sonata de la pecata minuta, una experiència televisiva practicada per la gent de Burrera Comprimida entre els anys 2001 i 2003. Joan Pellicer en va protagonitzar com a convidat l'edició número 42, emesa en directe el 8 de març de 2002. En memòria d'aquella màgica entrevista, l'equip de Bucomsa ha dedicat a la memoria de Joan el capítol 5é de la referida sèrie.

Algunes imatges que componen el vídeo són casolanes i de poca qualitat, però ens donen una idea de l’altura humana i de la saviesa de Joan, que sabia transmetre com ningú les aures benignes de les seues bondats. Heus ací l'enllaç:

JOAN PELLICER. Les bondats d'un savi. (cliiic)