JOAN CLIMENT, POETA. UN SUPERVIVENT DEL SEGLE XX

Per Maria Josep Escrivà

És el títol del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent —poeta, home de rellevància cívica, Fill Adoptiu de Gandia— aquest any que en fa deu de la mort de l'escriptor que, segurament, ha merescut a la Safor una estima més generalitzada i més unànime.

La foto de portada, com totes les altres si no se n'especifica una altra cosa, pertanyen a l'arxiu familiar de Joan Climent. El disseny de portada i la maquetació interior són de Josep Olaso-Edicions 96. El llibre ha estat publicat per Edicions 96, amb el suport dels ajuntaments de Gandia i de Montitxelvo, i de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB).
 
Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx es va presentar a Gandia el 18 de novembre, i a Montitxelvo, el poble de naixement del poeta, el 22, en dos actes inclosos dins de la Setmana Literària de Gandia 2014, que s'havia dedicat a recordar Joan Climent en el desè aniversari de la seua mort. En la primera de les presentacions vaig llegir un text titulat «Deixem que parlen els ocells», que vaig redactar per primera vegada quan feia pocs dies que Joan va morir i se'ns va demanar un text dedicat a la seua memòria per a publicar-lo a la premsa. Entre altres coses, allà deia:

«la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida.»

Aspecte de la sala d'actes de la Biblioteca Central de Gandia, durant la presentació del llibre Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. La família de Joan seia a la primera fila: Juan Antonio Climent i la seua dona, Teresa, a la part dreta de la foto. A l'altra banda del corredor, Àlvar Garcia (esquerra), director de l'IMAB, i Vicent Gregori (dreta),
regidor de Cultura. Foto: Dolors Pedrós.

Es pot llegir a les solapes del llibre: «Joan Climent va travessar el segle xx de cap a cap i va viure una etapa històrica de grans canvis que va plantejar proves molt dures a l'escriptor de la Vall d'Albaida. Tanmateix, Joan continuà el seu camí, el cos i la ment sencers fins a l'últim instant.» D'aquesta lliçó de vida, vista i interpretada literàriament per l'escriptor i periodista Ignasi Mora, naix el títol del volum. Els dos, Ignasi i Joan, tingueren una relació d'amistat pròxima i dilatada en el temps, que, segurament, procedia del lligam que ja tenien el pare d'Ignasi i Climent: «Tots dos van anar junts a rebre classes de violí durant la República i més tard també anaren en el mateix tren a la guerra civil espanyola —la Lleva del Biberó, els anomenaven per la seua joventut—. Després, cadascú va fer la seua i el temps hi va remarcar les diferències.»

 

Presentació a la Casa de la Música de Montitxelvo, poble natal de Joan Climent. A la taula, Josep Miquel Climent Orts, alcalde; M. J. Escrivà, representant d'Edicions 96; Ignasi Mora, autor del llibre.

A banda d'una «Nota de l'autor», d'on està extret el fragment anteriorment citat, el llibre consta dels apartats que a continuació enumere. Repassant-los, de la mà d'Ignasi Mora, podrem conèixer algunes de les dades més significatives de la vida, de l'obra i de l'entorn del poeta Joan Climent, i també farem una passejada literària per unes pàgines plenes d'humanitat i escrites amb una prosa, al meu parer, deliciosa.

1. Relat d'un naixement i d'una infància. A Montitxelvo (la Vall d'Albaida del País Valencià), un 14 de setembre de l'any 1918 naixia Joan Climent i Pasqual. Com hi escriu Ignasi, «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista típica de Montitxelvo des de la bassa del Sastre.  
Foto extreta de la pàgina del Centre Excursionista Castell de Rebollet
de la Font d'en Carròs (la Safor).

Des de l'Ajuntament de Montitxelvo s'ha senyalitzat una Ruta de l'Aigua, amb intenció de mostrar tota una cultura nascuda al voltant d'aquest element hídric. El traçat mostra diversos exemples del patrimoni hidràulic, arquitectònic i natural (com l'anterior de la bassa del Sastre) que s'han generat amb l'aigua com a protagonista. Al llibret-guia editat com a itinerari, s'hi ha tingut la sensibilitat i el bon gust de citar versos de Joan Climent en cadascun dels apartats. Benaurat el poble que celebra els seus escriptors. 

Al llibre Els colors de l'arc iris (Bromera, 2001) hi ha una primera part —«Poble»— que consta d'un únic poema titulat de manera significativa «Poema essencial»:

És llegenda tocada de siluetes
i el camí de l’ermita porta al cim.

Del tossal la remor de la garriga
baixa la vall oberta fins al llit
on l’aigua del barranc té nom de riu.
Rauquen al riu granotes de la infància
que trepitja corrals, riuraus, amors,
barrancs on es banyaven caderneres,
les llunes dels hiverns i dels estius,
els besos inventats per la innocència
i aquells espais on eren papallones,
la música de l’aigua permanent,
els ocells capturats per a les gàbies
de casa amb les cançons del camp.
Fonts perdudes i tu i jo i campana
de les dotze dissoltes color verd.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

 J. C.

2. Gandia: 1931-1936. «Joan Climent va estudiar el batxillerat sencer, l'Elemental i el Superior, que va acabar en el curs 36-37, ja en plena guerra civil. Però només primer i segon els va fer a l'Escola Pia de Gandia. Després, a partir de tercer i fins la resta del batxillerat, assistí a les classes del Centre de Segona Ensenyança, que depenia de l'Institut Lluís Vives de València [...].» 

Joan Climent fotografiat als Jardins de Vivers de València. Anys 30.

I esclata la guerra, i Climent, en un dels molts textos en primera persona que apareixen intercalats en la narració principal, hi escriu: «Apreníem a ser hòmens. A pesar de tot, jo almenys no m'acabava de prendre seriosament la guerra. Hi havia hagut bombardejos al port i a Gandia, i algunes morts, però de totes maneres... Al desembre de 1937 ens van reclutar per tal d'anar al front de guerra.»


3. Document inèdit sobre la guerra civil. Es tracta d'un text llarg, que Climent redacta en primera persona. En paraules d'Ignasi «em va lliurar tot un relat detallat sobre la seua vivència trasbalsadora de la guerra civil espanyola. Una persona com ell, que confiava en la raó humana, fins i tot en una certa bondat de les persones, es negava emocionalment a explicar de forma definitiva aquell període de barbàrie màxima. [...] No puc, per tant, obviar el relat bèl·lic de Climent, sinó transcriure'l fil per agulla a continuació.» I aquest relat bèl·lic és impactant, sorprenent i, en una paraula, esborronador. A pesar de la duresa dels fets que narra, no hi manquen anècdotes humanes molt boniques, i gestos d'amistat i l'alè d'esperança que suposa haver conservat la vida i les ganes de tornar a començar.

En l'any 1941 es va casar amb Aurelia Sanz. El matrimoni va tenir dos fills: Juan Antonio i Marilín.

«[...] entre les virtuts de Climent, una en brillava per damunt de totes: la capacitat d'adaptació —els psicòlegs, d'això, en diuen intel·ligència—, la immensa habilitat de convertir el gra més ínfim d'esperança en una germinació triomfant de vida. A pesar de tot.»


4. Entrevista suposada d'un tal Josep Rausell a Joan Climent. L'entrevistador va existir en la vida real: Josep Rausell (Gandia, 1926-2006) fou escriptor i periodista; bon amic i company d'inquietuds culturals i cíviques de Climent. L'entrevista és una creació més que versemblant entre els infinits mons possibles que valida la literatura. Gràcies a ella sabem que Joan va treballar com a funcionari públic de l'Ajuntament de Gandia, durant més de 40 anys. Es va jubilar l'any 1984. Aquesta data és important, perquè, sorprenentment, només a partir d'aleshores comença Joan Climent a publicar els primers poemes en català. Aquest canvi de llengua literària en una persona de la generació de Climent és un fet extraordinari al qual Ignasi Mora atorga molta importància, i amb raó.

Amb Josep Rausell, a la dreta de la foto, el «suposat» entrevistador.

També explica el nostre protagonista, a l'entrevistador de ficció: «Gràcies a don Rafael [Rafael Guzmán, treballador a càrrec del registre d'entrada de l'Ajuntament, en els anys en què hi entrà a treballar Climent] vaig conèixer l'atmosfera social de la Gandia de la primera meitat del segle xx i, a més a més, em va començar a despertar l'estima per aquells carrers i cases que ja eren els meus. Aquelles converses em serviren posteriorment per a estructurar el meu llibre sobre la Delicà de Gandia i la seua llegenda, que va morir a causa d'un gesmil que li va caure al cap, que és com dir d'un rosetó de la Seu...».


5. Diari íntim d'una dona. El capítol duu una nota a peu de plana que diu «Diari apòcrif atribuït a Adelina Bataller». I és un altre dels recursos —crec que molt encertat— que utilitza Ignasi Mora per a tractar-hi, des de la introspecció d'unes notes disperses, senzilles, privades, la relació de Joan amb aquesta dona que fou, des de ben jove, companya d'activisme cultural, d'inquietuds socials i polítiques, i més tard, companya de vida fins al final. Adelina i Joan es conegueren a Ràdio Gandia. Joan hi treballava com a locutor, i ella hi va entrar també, amb només catorze anys. A partir d'aleshores s'establí entre els dos una relació d'amistat molt especial. 

Amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70.

«Molts dies em trobe al costat del micròfon un got d’aigua amb una flor, una rosa blanca o una rosella que sembla impossible que haja pogut arribar a la Ràdio sense desfullar-se. O hi trobe uns caramelets. I avui hi havia un llibre de poemes d’un poeta estranger. Per això, fora del meu horari de treball, qualsevol excusa és bona per a anar a la Ràdio, encara que només siga pujar i baixar, un moment.» [Fragment del «Diari íntim d'una dona» datat a setembre de 1947].


6. Notes per a una biografia sobre Joan Climent. A banda de la feina com a funcionari públic, i de la dedicació com a escriptor (fins als anys 80 no va publicar en català), Climent va treballar com a locutor a Ràdio Gandia, i es va encarregar de posar en funcionament i de coordinar una emissora a l'Institut Laboral, més tard, institut Ausiàs March. Sota un epígraf titulat «El despertar de la cultura», Ignasi Mora hi escriu: «De la mateixa manera que se sol dir que, la història, l'escriuen els vencedors, crec sincerament que en aquest cas el guió i la història l'escrivia Climent, si bé no al seu favor, sinó dissimulant-se entre altres, amagant així el seu protagonisme.»

A l'esquerra de la foto, Àngels Moreno, escriptora; a la dreta, Rosa Morant, periodista. Segons he pogut saber gràcies a Àngels, la foto estaria datada a principis dels anys setanta. «De vegades —m'ha explicat Àngels Moreno— fèiem reportatges a tres veus de pobles o de certs llocs de relleu del nostre entorn per al periòdic Ciudad. La foto està presa en una de les excursions. Aquella temporada, Rosa Morant col·laborava en Ciudad, com Joan i com jo mateixa.»

El metge cirurgià Pasqual Molina, fundador de l'Associació Cultural Premi Iaraní, des d'on ha impulsat gran quantitat d'iniciatives literàries en l'àmbit faller, va participar en la presentació del llibre a Gandia, on va manifestar: «crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural, en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle xx, en la qual Joan Climent no estiguera involucrat». Personalment, crec que no seria exagerat ampliar aquest període de temps d'implicació fins al final dels seus dies, amb 86 joveníssims anys.

D'esquerra a dreta: Josep Rausell, Joan Climent, Adelina Bataller, Joan Fuster i Salvador Rovira, en un acte de l'Ateneo Juvenil de Gandia, cap a la meitat dels anys 60.

Conta Pasqual Molina que, en una ocasió en què es varen reunir ell mateix, Gabriel Garcia Frasquet i Joan Climent, per tal de valorar els llibrets de falla de la ciutat des del CEIC Alfons el Vell —Centre d'Estudis i Investigacións Comarcals del qual va formar part Joan durant catorze anys—, Climent va manifestar el seu descontent amb la qualitat general i el to desfasat dels poemes publicats en aquells volums fallers. Com a conseqüència d'aquell comentari, que Pasqual Molina sabé rendibilitzar, l'any 2001, el mateix en què s'anomenà Joan Climent Fill Adoptiu de Gandia, va nàixer el premi Joan Climent dedicat a premiar el millor poema publicat en un llibre de falla, la qual cosa ha significat una motivació important a l'hora de cuidar la qualitat dels poemes que apareixen en aquelles publicacions. Glòria al premi, a l'associació Premi Iaraní que el va impulsar, i a qui el va inspirar.


7. L'obra literària. Es poden consultar totes les dades bibliogràfiques de Joan Climent, de manera ràpida i exhaustiva, a la pàgina de l'autor a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC. Però no puc deixar de citar una altra vegada Ignasi Mora, per a compartir rotundament, amb ell, aquesta conclusió: «les circumstàncies de l'època no afavoriren que publicara prompte. Però sobre els pilars de la seua obra poètica va sostenir la seua vida, que en cadascun dels seus moments hi trobava la vertebració i fins i tot una bona part del seu sentit.»
 

Presentació del llibre Contraclaror (Columna, 1994). A la taula, d'esquerra a dreta, l'historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, el poeta Marc Granell, Joan Climent i el Regidor de Cultura del moment, Antonio Arjona. Hi podem distingir també, a l'extrem dret de la foto, el poeta Josep Lluís Roig.
Biblioteca Central de Gandia, Sala Tirant. Any 1994. Foto: Tono Creus.

8. El final. «La nit del 30 de desembre de 2004, just l'anterior al dia de la seua mort, Climent va treballar fins tard en la supervisió de la immediata edició d'un altre dels seus llibres: Poemes a l'alegria [CEIC Alfons el Vell, Associació Cultural Premi Iaraní i Junta Local Fallera de Gandia, 2005, pòstum]. L'acompanyava Pasqual Molina, impulsor de l'edició.» 

Joan amb el seu fill, Juan Antonio Climent Sanz.

9. Oracions gramaticals a Joan Climent. L'últim apartat del llibre, de només dues pàgines, és un bell text escrit a la manera de prosa poètica, on la veu del narrador Mora i els versos del poeta Climent es fusionen, com es van fusionar les paraules compartides durant tants anys entre els dos escriptors, i com es van fusionar les vides dels dos amics.

«Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre... No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat. 

Al seu despatx de l'Ajuntament de Gandia, el mateix any de la seua jubilació. Desconec l'autoria de la foto.

Qui posava el motor / de l’aigua fresca en marxa / ja no vindrà mai més. Però l’ha substituït un altre, que també fa versos. I aquell tornarà, com torna el riu, perquè no sabem res de res, sinó que el nostre desig esdevé realitat i en els somnis també sentim el batec de la vida.»

Ignasi Mora. Els versos en cursiva són de Joan Climent.

Gràcies als familiars de Joan Climent, especialment a Juan Antonio i a Tere, que ens han facilitat en tot moment la tasca de recopilació de fotos i d'edició del llibre. Tant l'autor com l'editorial hem tractat amb el màxim respecte i amb la màxima delicadesa tots i cadascun dels episodis d'aquesta publicació, que són també els episodis d'unes vides llargues, complexes i durament condicionades per les circumstàncies. Com totes les vides humanes, al cap i a la fi.

Per a Adelina Bataller, que segurament ja mai no ho podrà llegir, però que hi és, indissolublement lligada a la vida de Joan Climent i dels qui l'admirarem sempre.

A la memòria de Joan Climent i Pascual.