JOAN CLIMENT, POETA. UN SUPERVIVENT DEL SEGLE XX

Per Maria Josep Escrivà

És el títol del llibre que Ignasi Mora ha escrit sobre Joan Climent —poeta, home de rellevància cívica, Fill Adoptiu de Gandia— aquest any que en fa deu de la mort de l'escriptor que, segurament, ha merescut a la Safor una estima més generalitzada i més unànime.

La foto de portada, com totes les altres si no se n'especifica una altra cosa, pertanyen a l'arxiu familiar de Joan Climent. El disseny de portada i la maquetació interior són de Josep Olaso-Edicions 96. El llibre ha estat publicat per Edicions 96, amb el suport dels ajuntaments de Gandia i de Montitxelvo, i de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia (IMAB).
 
Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx es va presentar a Gandia el 18 de novembre, i a Montitxelvo, el poble de naixement del poeta, el 22, en dos actes inclosos dins de la Setmana Literària de Gandia 2014, que s'havia dedicat a recordar Joan Climent en el desè aniversari de la seua mort. En la primera de les presentacions vaig llegir un text titulat «Deixem que parlen els ocells», que vaig redactar per primera vegada quan feia pocs dies que Joan va morir i se'ns va demanar un text dedicat a la seua memòria per a publicar-lo a la premsa. Entre altres coses, allà deia:

«la gran saviesa de Joan Climent, allò que els que el vam conèixer guardem ara com a nostre és haver entès que l’optimisme, i l’alegria, són una forma de revolta i de resposta, la manifestació de la victòria de la creativitat, de la paraula i, al cap i a la fi, de la vida.»

Aspecte de la sala d'actes de la Biblioteca Central de Gandia, durant la presentació del llibre Joan Climent, poeta. Un supervivent del segle xx. La família de Joan seia a la primera fila: Juan Antonio Climent i la seua dona, Teresa, a la part dreta de la foto. A l'altra banda del corredor, Àlvar Garcia (esquerra), director de l'IMAB, i Vicent Gregori (dreta),
regidor de Cultura. Foto: Dolors Pedrós.

Es pot llegir a les solapes del llibre: «Joan Climent va travessar el segle xx de cap a cap i va viure una etapa històrica de grans canvis que va plantejar proves molt dures a l'escriptor de la Vall d'Albaida. Tanmateix, Joan continuà el seu camí, el cos i la ment sencers fins a l'últim instant.» D'aquesta lliçó de vida, vista i interpretada literàriament per l'escriptor i periodista Ignasi Mora, naix el títol del volum. Els dos, Ignasi i Joan, tingueren una relació d'amistat pròxima i dilatada en el temps, que, segurament, procedia del lligam que ja tenien el pare d'Ignasi i Climent: «Tots dos van anar junts a rebre classes de violí durant la República i més tard també anaren en el mateix tren a la guerra civil espanyola —la Lleva del Biberó, els anomenaven per la seua joventut—. Després, cadascú va fer la seua i el temps hi va remarcar les diferències.»

 

Presentació a la Casa de la Música de Montitxelvo, poble natal de Joan Climent. A la taula, Josep Miquel Climent Orts, alcalde; M. J. Escrivà, representant d'Edicions 96; Ignasi Mora, autor del llibre.

A banda d'una «Nota de l'autor», d'on està extret el fragment anteriorment citat, el llibre consta dels apartats que a continuació enumere. Repassant-los, de la mà d'Ignasi Mora, podrem conèixer algunes de les dades més significatives de la vida, de l'obra i de l'entorn del poeta Joan Climent, i també farem una passejada literària per unes pàgines plenes d'humanitat i escrites amb una prosa, al meu parer, deliciosa.

1. Relat d'un naixement i d'una infància. A Montitxelvo (la Vall d'Albaida del País Valencià), un 14 de setembre de l'any 1918 naixia Joan Climent i Pasqual. Com hi escriu Ignasi, «per les dates podem suposar que la casa i el poble feien olor de verema.»

Una vista típica de Montitxelvo des de la bassa del Sastre.  
Foto extreta de la pàgina del Centre Excursionista Castell de Rebollet
de la Font d'en Carròs (la Safor).

Des de l'Ajuntament de Montitxelvo s'ha senyalitzat una Ruta de l'Aigua, amb intenció de mostrar tota una cultura nascuda al voltant d'aquest element hídric. El traçat mostra diversos exemples del patrimoni hidràulic, arquitectònic i natural (com l'anterior de la bassa del Sastre) que s'han generat amb l'aigua com a protagonista. Al llibret-guia editat com a itinerari, s'hi ha tingut la sensibilitat i el bon gust de citar versos de Joan Climent en cadascun dels apartats. Benaurat el poble que celebra els seus escriptors. 

Al llibre Els colors de l'arc iris (Bromera, 2001) hi ha una primera part —«Poble»— que consta d'un únic poema titulat de manera significativa «Poema essencial»:

És llegenda tocada de siluetes
i el camí de l’ermita porta al cim.

Del tossal la remor de la garriga
baixa la vall oberta fins al llit
on l’aigua del barranc té nom de riu.
Rauquen al riu granotes de la infància
que trepitja corrals, riuraus, amors,
barrancs on es banyaven caderneres,
les llunes dels hiverns i dels estius,
els besos inventats per la innocència
i aquells espais on eren papallones,
la música de l’aigua permanent,
els ocells capturats per a les gàbies
de casa amb les cançons del camp.
Fonts perdudes i tu i jo i campana
de les dotze dissoltes color verd.

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te
Montitxervo del meu infantil cérvol
llegenda dibuixant els garrofers,
oliveres, coloms, senders, muntanyes.
Tossal i cim. A sota vall i riu.

 J. C.

2. Gandia: 1931-1936. «Joan Climent va estudiar el batxillerat sencer, l'Elemental i el Superior, que va acabar en el curs 36-37, ja en plena guerra civil. Però només primer i segon els va fer a l'Escola Pia de Gandia. Després, a partir de tercer i fins la resta del batxillerat, assistí a les classes del Centre de Segona Ensenyança, que depenia de l'Institut Lluís Vives de València [...].» 

Joan Climent fotografiat als Jardins de Vivers de València. Anys 30.

I esclata la guerra, i Climent, en un dels molts textos en primera persona que apareixen intercalats en la narració principal, hi escriu: «Apreníem a ser hòmens. A pesar de tot, jo almenys no m'acabava de prendre seriosament la guerra. Hi havia hagut bombardejos al port i a Gandia, i algunes morts, però de totes maneres... Al desembre de 1937 ens van reclutar per tal d'anar al front de guerra.»


3. Document inèdit sobre la guerra civil. Es tracta d'un text llarg, que Climent redacta en primera persona. En paraules d'Ignasi «em va lliurar tot un relat detallat sobre la seua vivència trasbalsadora de la guerra civil espanyola. Una persona com ell, que confiava en la raó humana, fins i tot en una certa bondat de les persones, es negava emocionalment a explicar de forma definitiva aquell període de barbàrie màxima. [...] No puc, per tant, obviar el relat bèl·lic de Climent, sinó transcriure'l fil per agulla a continuació.» I aquest relat bèl·lic és impactant, sorprenent i, en una paraula, esborronador. A pesar de la duresa dels fets que narra, no hi manquen anècdotes humanes molt boniques, i gestos d'amistat i l'alè d'esperança que suposa haver conservat la vida i les ganes de tornar a començar.

En l'any 1941 es va casar amb Aurelia Sanz. El matrimoni va tenir dos fills: Juan Antonio i Marilín.

«[...] entre les virtuts de Climent, una en brillava per damunt de totes: la capacitat d'adaptació —els psicòlegs, d'això, en diuen intel·ligència—, la immensa habilitat de convertir el gra més ínfim d'esperança en una germinació triomfant de vida. A pesar de tot.»


4. Entrevista suposada d'un tal Josep Rausell a Joan Climent. L'entrevistador va existir en la vida real: Josep Rausell (Gandia, 1926-2006) fou escriptor i periodista; bon amic i company d'inquietuds culturals i cíviques de Climent. L'entrevista és una creació més que versemblant entre els infinits mons possibles que valida la literatura. Gràcies a ella sabem que Joan va treballar com a funcionari públic de l'Ajuntament de Gandia, durant més de 40 anys. Es va jubilar l'any 1984. Aquesta data és important, perquè, sorprenentment, només a partir d'aleshores comença Joan Climent a publicar els primers poemes en català. Aquest canvi de llengua literària en una persona de la generació de Climent és un fet extraordinari al qual Ignasi Mora atorga molta importància, i amb raó.

Amb Josep Rausell, a la dreta de la foto, el «suposat» entrevistador.

També explica el nostre protagonista, a l'entrevistador de ficció: «Gràcies a don Rafael [Rafael Guzmán, treballador a càrrec del registre d'entrada de l'Ajuntament, en els anys en què hi entrà a treballar Climent] vaig conèixer l'atmosfera social de la Gandia de la primera meitat del segle xx i, a més a més, em va començar a despertar l'estima per aquells carrers i cases que ja eren els meus. Aquelles converses em serviren posteriorment per a estructurar el meu llibre sobre la Delicà de Gandia i la seua llegenda, que va morir a causa d'un gesmil que li va caure al cap, que és com dir d'un rosetó de la Seu...».


5. Diari íntim d'una dona. El capítol duu una nota a peu de plana que diu «Diari apòcrif atribuït a Adelina Bataller». I és un altre dels recursos —crec que molt encertat— que utilitza Ignasi Mora per a tractar-hi, des de la introspecció d'unes notes disperses, senzilles, privades, la relació de Joan amb aquesta dona que fou, des de ben jove, companya d'activisme cultural, d'inquietuds socials i polítiques, i més tard, companya de vida fins al final. Adelina i Joan es conegueren a Ràdio Gandia. Joan hi treballava com a locutor, i ella hi va entrar també, amb només catorze anys. A partir d'aleshores s'establí entre els dos una relació d'amistat molt especial. 

Amb Adelina Bataller, en una imatge presa a Conca en els anys 70.

«Molts dies em trobe al costat del micròfon un got d’aigua amb una flor, una rosa blanca o una rosella que sembla impossible que haja pogut arribar a la Ràdio sense desfullar-se. O hi trobe uns caramelets. I avui hi havia un llibre de poemes d’un poeta estranger. Per això, fora del meu horari de treball, qualsevol excusa és bona per a anar a la Ràdio, encara que només siga pujar i baixar, un moment.» [Fragment del «Diari íntim d'una dona» datat a setembre de 1947].


6. Notes per a una biografia sobre Joan Climent. A banda de la feina com a funcionari públic, i de la dedicació com a escriptor (fins als anys 80 no va publicar en català), Climent va treballar com a locutor a Ràdio Gandia, i es va encarregar de posar en funcionament i de coordinar una emissora a l'Institut Laboral, més tard, institut Ausiàs March. Sota un epígraf titulat «El despertar de la cultura», Ignasi Mora hi escriu: «De la mateixa manera que se sol dir que, la història, l'escriuen els vencedors, crec sincerament que en aquest cas el guió i la història l'escrivia Climent, si bé no al seu favor, sinó dissimulant-se entre altres, amagant així el seu protagonisme.»

A l'esquerra de la foto, Àngels Moreno, escriptora; a la dreta, Rosa Morant, periodista. Segons he pogut saber gràcies a Àngels, la foto estaria datada a principis dels anys setanta. «De vegades —m'ha explicat Àngels Moreno— fèiem reportatges a tres veus de pobles o de certs llocs de relleu del nostre entorn per al periòdic Ciudad. La foto està presa en una de les excursions. Aquella temporada, Rosa Morant col·laborava en Ciudad, com Joan i com jo mateixa.»

El metge cirurgià Pasqual Molina, fundador de l'Associació Cultural Premi Iaraní, des d'on ha impulsat gran quantitat d'iniciatives literàries en l'àmbit faller, va participar en la presentació del llibre a Gandia, on va manifestar: «crec poder assegurar que no hi va haver cap activitat cultural, en la nostra ciutat, en la segona meitat del segle xx, en la qual Joan Climent no estiguera involucrat». Personalment, crec que no seria exagerat ampliar aquest període de temps d'implicació fins al final dels seus dies, amb 86 joveníssims anys.

D'esquerra a dreta: Josep Rausell, Joan Climent, Adelina Bataller, Joan Fuster i Salvador Rovira, en un acte de l'Ateneo Juvenil de Gandia, cap a la meitat dels anys 60.

Conta Pasqual Molina que, en una ocasió en què es varen reunir ell mateix, Gabriel Garcia Frasquet i Joan Climent, per tal de valorar els llibrets de falla de la ciutat des del CEIC Alfons el Vell —Centre d'Estudis i Investigacións Comarcals del qual va formar part Joan durant catorze anys—, Climent va manifestar el seu descontent amb la qualitat general i el to desfasat dels poemes publicats en aquells volums fallers. Com a conseqüència d'aquell comentari, que Pasqual Molina sabé rendibilitzar, l'any 2001, el mateix en què s'anomenà Joan Climent Fill Adoptiu de Gandia, va nàixer el premi Joan Climent dedicat a premiar el millor poema publicat en un llibre de falla, la qual cosa ha significat una motivació important a l'hora de cuidar la qualitat dels poemes que apareixen en aquelles publicacions. Glòria al premi, a l'associació Premi Iaraní que el va impulsar, i a qui el va inspirar.


7. L'obra literària. Es poden consultar totes les dades bibliogràfiques de Joan Climent, de manera ràpida i exhaustiva, a la pàgina de l'autor a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC. Però no puc deixar de citar una altra vegada Ignasi Mora, per a compartir rotundament, amb ell, aquesta conclusió: «les circumstàncies de l'època no afavoriren que publicara prompte. Però sobre els pilars de la seua obra poètica va sostenir la seua vida, que en cadascun dels seus moments hi trobava la vertebració i fins i tot una bona part del seu sentit.»
 

Presentació del llibre Contraclaror (Columna, 1994). A la taula, d'esquerra a dreta, l'historiador i escriptor Ferran Garcia-Oliver, el poeta Marc Granell, Joan Climent i el Regidor de Cultura del moment, Antonio Arjona. Hi podem distingir també, a l'extrem dret de la foto, el poeta Josep Lluís Roig.
Biblioteca Central de Gandia, Sala Tirant. Any 1994. Foto: Tono Creus.

8. El final. «La nit del 30 de desembre de 2004, just l'anterior al dia de la seua mort, Climent va treballar fins tard en la supervisió de la immediata edició d'un altre dels seus llibres: Poemes a l'alegria [CEIC Alfons el Vell, Associació Cultural Premi Iaraní i Junta Local Fallera de Gandia, 2005, pòstum]. L'acompanyava Pasqual Molina, impulsor de l'edició.» 

Joan amb el seu fill, Juan Antonio Climent Sanz.

9. Oracions gramaticals a Joan Climent. L'últim apartat del llibre, de només dues pàgines, és un bell text escrit a la manera de prosa poètica, on la veu del narrador Mora i els versos del poeta Climent es fusionen, com es van fusionar les paraules compartides durant tants anys entre els dos escriptors, i com es van fusionar les vides dels dos amics.

«Dic que tot es queda sempre. Perquè som un riu, l’aigua que fa via cap a la mar esdevindrà núvol i pluja, i un dia tornarà, i un altre dia i un altre i un altre... No és ficció o nosaltres podem fer i fem de la ficció realitat. Potser és la terra, potser és la llengua la causant d’aquesta eternitat. 

Al seu despatx de l'Ajuntament de Gandia, el mateix any de la seua jubilació. Desconec l'autoria de la foto.

Qui posava el motor / de l’aigua fresca en marxa / ja no vindrà mai més. Però l’ha substituït un altre, que també fa versos. I aquell tornarà, com torna el riu, perquè no sabem res de res, sinó que el nostre desig esdevé realitat i en els somnis també sentim el batec de la vida.»

Ignasi Mora. Els versos en cursiva són de Joan Climent.

Gràcies als familiars de Joan Climent, especialment a Juan Antonio i a Tere, que ens han facilitat en tot moment la tasca de recopilació de fotos i d'edició del llibre. Tant l'autor com l'editorial hem tractat amb el màxim respecte i amb la màxima delicadesa tots i cadascun dels episodis d'aquesta publicació, que són també els episodis d'unes vides llargues, complexes i durament condicionades per les circumstàncies. Com totes les vides humanes, al cap i a la fi.

Per a Adelina Bataller, que segurament ja mai no ho podrà llegir, però que hi és, indissolublement lligada a la vida de Joan Climent i dels qui l'admirarem sempre.

A la memòria de Joan Climent i Pascual.

LA POETA SZYMBORSKA: UNA NOBEL EXPERTA EN BURRERA —DE LA SÀVIA!

Per Maria Josep Escrivà

 

Gràcies al premi Nobel de Literatura, l’any 1996 vam descobrir l’existència d’una poeta polonesa de nom Wisława Szymborska, que havia guanyat el màxim guardó mundial en matèria de lletres “per la precisió irònica amb què ha il·luminat fragments de la realitat humana en el seu context històric i ideològic”, segons el veredicte oficial del jurat.

 

Wisława Szymborska, 1998. 

Imatge extreta d’internet.

RETRAT DE DONA

Deu ser a elecció.

Canviar perquè no canvie res.

És fàcil, impossible, difícil, val un intent.

Té els ulls, si fos possible, una vegada blaus, una altra grisos,

negres, alegres, sense causa plens de llàgrimes.

Dorm amb ell com una qualsevol, única al món.

Li parirà quatre fills, cap fill, un.

Ingènua, però la que millor aconsella.

Dèbil, però podrà amb el pes.

No té cap, doncs el tindrà.

Llegeix Jaspers, i revistes de dones.

No sap el perquè d’aquest clau i construirà un pont.

Jove, com sempre jove, encara jove.

Sosté a les mans un teuladí alatrencat,

els diners propis per a un viatge llarg i aliè,

una maça, una compresa i una copa de vodka.

Cap on corre?, no està cansada?
Que no, un poc, molt, no passa res.
O l’estima o s’hi entesta.
Per les coses bones, per les dolentes i per l’amor de Déu.

El dia 2 de febrer, quan vaig conèixer la mort de Szymborska, vaig estampar el meu dol personal contra aquell mur de facebook on les coses a penes s’hi enganxen amb un fugaç vist i no vist. Però, per a sorpresa de mi mateixa, van passar les hores i els dies, i la gent va continuar manifestant-hi el seu “M’agrada”, que ja sabeu que és la manera moderna de mostrar adhesions i complicitats en aquella xarxa de proximitats dubtoses. Això m’ha animat a esplaiar-me una mica més ací. A facebook vaig traslladar, quasi per la necessitat d’escriure alguna cosa urgent en aquell matí, unes impressions que, d’alguna manera, ja havia exposat en una pàgina de la revista Caràcters on un o una poeta comenta un poema seleccionat per ell mateix. Quan em va arribar el torn de triar a mi, vaig optar per un de Szymborska. Especial per diversos motius. 

Imatge: “Retrat del jove Skizo” és la il·lustració de Joaquim Pijoan que apareixia a la pàgina “M. J. E. tria Wisława Szymborska”, al núm. 42 de Caràcters, de gener, de 2008.

Però tornem al mur de facebook, 02 febrer a les 12:53

“Tots, i totes les qui estem afectades per la síndrome de la poesia sabem a hores d’ara que ha mort la polonesa, premi Nobel de l’any 1996, Wisława Szymborska. Sé que és de petulants parlar d’un mateix. Però jo m’he quedat òrfena de mestra. Sense Szymborska, entre altres coses, no hi hauria un llibre de M. J. Escrivà que es titula Flors a casa, en homenatge i resposta −dit siga amb tota la humilitat del món− a un poema de Szymborska que es titula “Sota una petita estrella”, un fragment del qual fa:

Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.

Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.

Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.

Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.”

Del llibre Un cas qualsevol (1970), recollit a l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna-Proa, 1998. Trad. Josep M. de Sagarra.

La primera vegada que vaig llegir, aquest “Sota una petita estrella”, vaig pensar que, malgrat la contrició amb què comença cada vers, la poeta es felicitava, com qui no vol la cosa, per haver sabut trobar, en cada cas, la victòria individual de la supervivència. I aquesta honestedat xocant que es podria interpretar com a no gens altruista em va despertar admiració per qui en donava fe.

Durant la cerimònia d’entrega del Nobel, l’any 1996.

En una entrevista d’El País, titulada “Pequeños detalles de Szymborska”, l’escriptora conta que una vegada va rebre una carta on una dona li demanava que deixara de fumar, i que li hauria volgut contestar que havia anat a molts soterrars de gent més jove que ella que mai no havien fumat. Però, en comptes d’això, va agrair a la seua admiradora que es preocupara per la seua salut.

Però fou a través d’una afortunada anècdota personal, més que no a partir de la interpretació apriorística dels seus versos, que vaig entendre l’abast d’aquella justificació decisiva per a la concessió del Nobel, la de la “precisió irònica amb què il·lumina fragments de la realitat”. L’any 2003 vaig tenir l’honor de participar en el XIII Seminari de Traducció Poètica, organitzat per la ILC, a Farrera de Pallars. Una experiència de gratíssim record gràcies a la qual vaig conèixer Eva Lipska, una altra poeta de Cracòvia, i bona amiga de Szymborska, que ens va contar que, quan la Nobel li va trucar per comunicar-li personalment la concessió del premi, la seua gran preocupació era resoldre quina roba s’hauria de posar per assistir a la cerimònia oficial de lliurament. Des d’aleshores ja no he pogut tornar a llegir la poesia d’aquesta dona sense imaginar-me-la enutjada amb aquesta molèstia protocol·lària, perfecte motiu quotidià que ella hauria pogut elevar a la categoria sarcàstica de poema. 

 Eva Lipska amb Szymborska, a sa casa de Cracòvia, l’any 2010. Foto: John Albert Jansen.

Crec que, amb tots els honors dedicats des d’aquest burribloc, podríem anomenar la poeta Szymborska “Nobel experta en burrera”. En burrera de la sàvia. Ella s’autoretratà en un poema com “una de tantes”: “Podia haver sigut jo mateixa, però sense que me’n sorprengués,/ cosa que hauria significat/ ser algú completament diferent” (és una traducció improvisada a partir de la castellana de Gerardo Beltrán d’“Una del montón”). I va reconèixer, a la mateixa entrevista citada d’El País, que l’humor era “la meua manera de ser”; i que des de menuda va tenir tendència a buscar la part còmica de les coses, tot i que hi ha coses que mai no li van fer cap gràcia: “l’odi, la violència, l’estupidesa agressiva”.

Szymborska utilitza la ironia de manera despietada, però sense escarafalls, amb elegància. De vegades la seua poesia és tendra, i de vegades amarga com el sèver, descarnada. Però sempre captiva per la barreja atrevida i brillant de motius de la quotidianitat més pròxima amb pensaments i referències d’alt voltatge intel·lectual. Tot això per acabar rient-se, fins i tot, de la pròpia ombra, per dessacralitzar, per relativitzar-ho tot, per defugir afectacions. Ella, que manifestà en moltes ocasions una veneració absoluta per la poesia, també ridiculitzà la imatge que, generalment, es té dels poetes. O la que elles, i ells mateixos, s’han fabricat. Per exemple −ni més ni menys− al discurs que pronuncià en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel:

Una foto de Mariusz Kubik, de la poeta en 2009. Viquipèdia.

“El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentable manca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vista clavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un dels quals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual no passa res... Quin espectador suportaria una cosa semblant?” [A partir de la traducció de M. P. Malinowski Rubio i M. Filipowicz-Rudek. Hiperión ed.]

Així sembla que va resoldre la preocupació de la vestimenta, la nostra admirada Szymborska.

Ocuparia un grapat de pàgines més parlant de la poesia −i de la personalitat que ha transcendit a través dels seus escrits− de Wisława Szymborska. Però sóc conscient del mitjà que estic utilitzant, i sé que ja m’hi he excedit més que massa. Demane disculpes per la grafomania que m’ha atacat en aquesta ocasió, i acabe aquest escrit versionant (i aprofitant, per tant, la feina prèvia de traducció de G. Beltrán i Abel A. Murcia ) un poema de l’últim llibre publicat per Szymborska: Aquí, Bartleby editores, 2009. Per a quan la traducció al català...?

TERRORISTES

Es passen els dies pensant

com matar per matar,

i quants matar-ne per matar-ne molts.

Fora d’això mengen amb gana,

resen, es llaven els peus, donen de menjar als ocells,

parlen per telèfon rascant-se l’aixella,

s’aturen la sang quan es tallen un dit,

si són dones compren compreses,

ombra d’ulls, flors per als búcars,

tots bromegen una mica quan estan d’humor,

beuen suc de taronja tret de la nevera,

a la nit miren la lluna i les estrelles,

es posen els auriculars amb música tranquil·la

i dormen plàcidament fins a l’alba

−a no ser que això en què pensen ho hagen de fer de nit.

Szymborska va voler que, quan morira, se li dedicara un funeral laic. No podia ser d’una altra manera. Segons els mitjans que se’n feren ressò, de la notícia, més de 8.000 persones acomiadaren la que és considerada “la Mozart de la poesia”. Era el 10 de febrer de 2012, en un gèlid migdia. Les seues cendres reposen al cementeri Rakowicki de Cracòvia.

 

—La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí? —m’ha demanat, i ha sospirat alleujada. Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

[Fragment del poema “Quatre mots”, del llibre La sal, de 1962. Trad. Josep M. de Sagarra.]

Foto de Reuters del funeral de Wisława Szymborska, el dia 10 de febrer de 2012, a Cracòvia.