150 ANYS DE LA VIETA, EL FERROCARRIL CARCAIXENT-GANDIA-DÉNIA

Per Maria Josep Escrivà

«El 8 de febrer de 1864 es posava en marxa el tramway Carcaixent-Gandia, tirat per cavalls. Pocs anys després fou prolongat fins a Dénia, ja amb màquines de vapor. Eixa infraestructura va marcar la vida econòmica, cultural i social de Carcaixent i dels pobles i comarques que connectava». Del «Pròleg» a La Vieta. Una aproximació al Ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia, Edicions 96, 2014.

No és la primera vegada que parlem en aquest bloc de l'enyorat tren Carcaixent-Gandia-Dénia. Ara volem compartir, i celebrar, des d'ací la notícia de la publicació d'un llibre —a la imatge següent, la portada—, el material de partida del qual procedeix d'un altre que es va publicar l'any 2003, i que es va exhaurir, titulat com el subtítol que porta ara la nova edició, revisada, ampliada pel que fa a text i també a material gràfic, i redissenyada.

Autors: Josep V. Bataller, José M. Fernández, Fernando Rodríguez.
Disseny i maquetació de Pau Àlvarez López-Edicions 96.
Fotografia de portada cedida per Paco Agulló.

«Esperem que aquest llibre servisca no només per a admirar-nos del nostre passat, sinó també per a conscienciar-nos del nostre potencial col·lectiu de cara al futur. En les nostres mans està recuperar eixe patrimoni i traure-li'n profit.» És un desig formulat des de l'associació Carcaixent M'agrada, que ha organitzat tota una sèrie d'activitats dedicades a commemorar els 150 anys del primer viatge de la línia Carcaixent-Gandia, i ha impulsat l'edició del llibre. Un desig que subscrivim i compartim.

En aquesta nova edició de La Vieta, s'hi incorpora una conversa amb tres maquinistes. Com hi diuen els autors, un «testimoni viu [...], un element rellevant i emocional per a reconstruir el que fou la línia Carcaixent-Dénia.» El text és, clar i ras, una joia; un document molt curiós, valuós i encantador. S'inclou dintre de l'apartat anomenat, genèricament, «Els herois de la línia» on també es pot llegir una entrevista a l'última guardessa viva localitzada de la línia, de nom Antonia Sanz Biosca. Les guardesses eren familiars de ferroviaris que s'encarregaven de tancar el pas als carrers i camins que creuaven la via.

De la conversa amb els maquinistes, massa llarga per ser reproduïda ací en la seua totalitat, n'oferim només un extracte. Però, si tenen ocasió de fullejar el llibre, comprovaran que no té pèrdua.

Personatges

Francisco Llorca Garcia (F. L.): començà a treballar en la línia l'any 1944, fins a l'any 1969 en què va ser clausurada.

Francisco Albiñana Ibáñez (F. A.): hi començà l'any 1942, de peó, ajudant d'encenedor, fogoner, maquinista...

Antonio Vidal Soto (A. V.): hi començà a treballar el 1945, amb setze anys, fins l'any 1969. 

F. A.: Quan nosaltres, Francisco Llorca i jo, entràrem, tot el personal que hi havia era personal castigat, és a dir, «rojos». Això era molt habitual en aquella època (la guerra havia acabat pocs anys abans). Molta gent era desplaçada, del sud al nord, del nord al sud, com a represàlia. Molta gent de RENFE foren degradats i passaren a treballar ací, en una línia xicoteta com aquesta de Carcaixent a Dénia. Hi havia catalans, murcians, gallecs, gent de tot Espanya. Nosaltres ingressàrem molt jovenets. Jo hi vaig entrar als setze anys.

[...] La FEVE (Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta) després ha passat a ser competència de la Generalitat. El nostre jornal era llavors de deu pessetes i tretze cèntims, això en l’any 42. Unes 300 pessetes al mes. Nosaltres cobràvem per mesos. El pico dels cèntims anaven a la Seguretat Social.

Higinio Beneyto, maquinista (baix) i Antonio Vidal, fogoner (dalt) conduïren la locomotora núm. 21 0-3-OT de Valere Mabille.
Fotografia cedida per Paco Agulló.

A. V.: Quins horaris fèiem? Depèn. Jo he tardat de Carcaixent a Dénia unes 25 hores, sense parar a esmorzar o dinar, tot seguit. En aquella època no teníem carbó, utilitzàvem pedres, i per això les màquines estaven fetes un desastre. Jo he aplegat a carregar aigua a Carcaixent per a la màquina, i haver de tornar a parar a la Barraca per carregar-ne una altra vegada. I una altra a Tavernes i una altra a Gandia.
 

F. A.: Per què? Perquè la màquina perdia, consumia més del normal. Encara havies de tornar a carregar aigua al Verger, Dénia... i per això tardaves 25 hores, sense haver dinat, i les màquines estaven fetes pols. Imagineu com aplegàvem ací, en quines condicions. Poc a poc millorà un poc la situació i se reparaven les màquines. Al principi, com feia falta de tot, del cementeri (de màquines) venien a aquesta línia.

[...] En aquella època una cosa molt bona per a nosaltres era l’estraperlo d’arròs. Llavors ho fèiem tots. L’arròs, l’amagàvem al caixó del carbó, a la màquina, al costat de la caldera. Arribàvem a ficar dos o tres-cents quilos d’arròs, en companya del carbó. En el mateix caixó posàvem sis sacs de cinquanta quilos. I ens guanyàvem deu cèntims per quilo. I així podíem fumar, prendre cafè i fer-nos una copeta de tant en tant amb tres-centes pessetes al mes. Eixe era tot el nostre goig.
 

F. L.: Gràcies a ell [l’estraperlo] fumàvem debades, bevíem cervesa, anàvem al cine...
 

A. V.: ...convidàvem les xiques... I a poc a poc et feies el mínim per casar-te. La nóvia anava guardant un poc d’eixos guanys, venia al mercat el dimarts, comprava una cassoleta... et feies una mesa camilla...
 

F. L.: Quina velocitat aconseguíem? Depèn del trajecte. En l’època del vapor podíem aplegar als seixanta entre Tavernes i Gandia, perquè era pla. Quan arriben els automotors augmenta la velocitat molt; podíem fer vuitanta i molt més. Amb els automotors ja donava igual el tipus d’orografia. Podia pujar a vuitanta.
 

F. A.: Però abans... De vegades al Portitxol veies un en bicicleta des del tren i li deies: «eh!, vols pujar al tren?» I et contestava...: «No, gràcies, que tinc pressa.» Les pujades del Portitxol, en un i en l’altre sentit, eren un patiment. Amb l’arribada dels automotors tot això canvia.

A. V.: Quan anàvem cara amunt podies fins i tot baixar, caçar perdius i agarrar-les. Allí en la muntanya de la Valldigna n’hi havia moltes pasturant i era molt senzill caçar-les.

F. L.: Jo recorde una anècdota..., d’un dia, pujant la Barraca Guerrero i jo en un mercaderies. Jo anava de fogoner, i veiérem un melonar de melons d’Alger, i en veiérem un que pesaria... Guerrero em digué: «ja veuràs demà eixe...». L’endemà, a les sis del matí, en un correu, una foscor que feia... Em deixe caure, però..., que podia amb el meló? Em va vindre justet, mentre pujava el tren, per a pujar-lo a l’últim vagó. Ens el menjàrem a Tavernes, mentre fèiem maniobres. Era tan gran que tots menjàrem meló.
 
A. V.: El Nadal, teníem el costum de celebrar-lo fent eixir un «tren de reis», que portava regalets per les estacions. Pujàvem els fills dels empleats, i allí fèiem el número dels reis... En cada estació posaven música, repartien dolços, tiràvem petardets, i així, així fins a Dénia.
 
F. A.: Els regals, els comprava la companyia per als fills dels empleats. També fèiem un dinar de Nadal, pagat per la companyia.
 
F. L.: Llavors tots ens coneixíem, l’ambient era molt familiar. Jo ara ho comente amb la dona. Vas de Dénia a Alacant i no coneixes ningú. És tan trist això! Abans ens coneixíem tots; els empleats de les estacions, els dels trens... Ara no coneixes ningú. Són records de tota una vida que no s’obliden mai. Jo encara m’asome i li dic, a la dona: «mira, eixe tren va amb retard». I em diu: «Però, encara estàs amb això?» Què voleu!, han sigut molts anys.

Tren de Reis a l’estació de Valldigna. El maquinista, Vicente Torró Ferrando, a l’esquerra de la imatge. Els reis, d’esquerra a dreta: Antonio Vidal, Antonio Silvestre i Higinio Beneyto.
Fotografia cedida per Anabel Vidal, filla de maquinista i rei mag...

F. A.: Teníem viatgers de tot tipus: llauradors, comerciants, i en estiu cada vegada va ser més freqüent buscar les zones de platja. Gent d’Alberic, Alzira, del poble, anaven cap a Gandia, Oliva, Dénia... buscant la platja. A l’estiu, molt sovint portàvem doble tren: dos màquines; fins i tot la dièsel agarrava més unitats i portava maquineta de carbó davant i la dièsel darrere. Eixos dies agarràvem tots els vagons de passatgers que teníem. Muntàvem un espectacle, tots contents, tots cantant... I en el sentit contrari tots anaven al Palmar. Vos en recordeu?

A. V.: Els diumenges encara fèiem trens especials, de la gent que volia anar. Com no era massa car el bitllet; això estava a l’abast de tots. Per això el diumenge moltes vegades era el dia de més feina: «Ara m’han fotut, tren especial a Dénia, precisament el dia que tenia festa». I és que tenies festa un diumenge al cap de les mil. Al principi treballàvem tots els diumenges, i poc a poc lliuràvem alguns i fèiem torns.

F. L.: Jo he arribat a estar quatre mesos sense un diumenge de festa, i la meua nóvia estava... Un dia la vaig tindre amb ella... Descarrilà un tren a Tavernes i varen cridar tota la quadrilla: «Al descarrilo!». I estiguérem tota la nit allí. Per sort em donaren festa al diumenge següent, que si no... L’oratge també ens ha jugat alguna mala passada de tant en tant. Per exemple l’última nevada que recorde em va pillar amb «la Sarita» (un tren). La pobra va haver de tirar d’un altre tren, a causa de la neu, i de dos arbres que varen caure. Això devia ser l’any 57. 

Accident al terme d’Oliva el 23 de març de 1961. El maquinista Patricio Pla explica a les autoritats què ha passat. Eixint d’Oliva en un pas a nivell sense guarda partiren pel mig un camió carregat de taronges. La màquina se’n va eixir de la via. A la imatge s’aprecia una roda del camió. El fogoner era Antonio Vidal. Fotografia cedida per Pepe Almiñana.

A. V.: Respecte de la pluja, jo recorde una vegada, per la muntanyeta, anar davant d’un automotor, tocant les travesses i els rails dins de l’aigua, per confirmar que seguien allí, dient a l’automotor: «Avant, avant», i així aplegà a l’estació.

F. A.: Jo recorde un dia que venia de Dénia amb el correu i la màquina dièsel, per la zona d’Oliva i el Molinell, i no veges com venia la Gallinera d’aigua! Em vaig dir «Jo d’ací no passe». I Paco venia en sentit contrari i el veig parat davant de mi, en la mateixa via! Què férem? Retrocedir a Oliva, molt poc a poc, i canviar de via. Recorde anar amb la canya davant, tocant per comprovar si seguien les vies al seu lloc.

A. V.: Una vivència molt bonica va ser quan els americans feren una pel·lícula que es dia Krakatoa, al este de Java, el 1967. La va dirigir Bernard L. Kowalski. Dénia devia simular el port de Singapur. Portaren xinos en autobusos des de Madrid. De colp i repent la localitat estava plena de xinos, amunt i avall, gent ben pareguda, actors... Higinio Beneito com a maquinista i jo com a fogoner autoritzat participàrem perquè l’acció ocorria quan l’erupció del Krakatoa, és a dir, en 1882, la mateixa època que varen construir la locomotora que teníem. Conduíem el tren que feia la seua entrada al port de Dénia al començament de la pel·lícula.

F. L.: En aquella època la línia travessava la localitat i arribava al port, per tal de poder carregar i descarregar directament de la via als vaixells. En algunes seqüències apareix la màquina.

Higinio Beneyto i Antonio Vidal amb els actors de Krakatoa,
al este de Java. Fotografia cedida per Anabel Vidal.

A. V.: Els actors eren molt coneguts en aquell moment: Maximilian Schell, Diane Baker, Brian Keith, Barbara Werle, John Leyton... A voltes, quan he vist pel·lícules d’algun d’ells he pensat: «A eixe li he dit bona vesprada» i m’he quedat molt ample. Quan feren la pel·lícula tota la zona del port la tenien llogada. També els magatzems. Recorde que quan anàrem el dissabte, encara disfressats, a cobrar, teníem en el sobre molts més diners dels que ens corresponien per la paga i quatre hores extraordinàries, i quan ho diguérem ens contestaren que eixe extra era per la nostra participació en la pel·lícula. Quan els companys s’enteraren, tots volien ser artistes.

F. A.: La veritat és que han sigut moltes anècdotes. Tenim moltes coses per recordar. Va ser una llàstima quan tancaren la línia el 1969.

F. L.: El tancament de la línia va ser per interessos polítics. A Pasqual Hermanos, entre altres, li interessava que la línia a Dénia isquera des de Silla i no des de Carcaixent. Ell tenia molts magatzems a Cullera, i interessava que la línia passara per allí.

F. A.: També és cert que en aquells anys es tancaren moltes línies de la FEVE per deficitàries. Si aquest ferrocarril haguera estat a Alzira, no el tanquen.

Al revers de la fotografia, s'hi pot llegir: «Buenos Aires, 21 de julio de 1958. A  nuestro apreciado y buen amigo Higinio Beneyto [el maquinista de la foto], señora e hijas, repetimos este motivo de grato recuerdo en nuestro viaje de Carcagente a Oliva el 9 de marzo de 1957. Cuando le cambien la máquina Diesel por esta simpàtica locomotora, sirva esta foto de perpétuo recuerdo. Ricardo Sánchis y Señora.»
Fotografia cedida per Paco Agulló.

F. L.: El colp per a Carcaixent va ser molt dur. Els magatzems de taronja, uns cinquanta, han tancat; la duana de la taronja, que estava ací, ha desaparegut; la companyia de la Transfesa, una empresa important de RENFE, també desapareix. El mal que li feren, al poble, encara és evident.

A. V.: La gent pràcticament no es va menejar pel seu trenet. Era una altra època. La gent tenia por, i existien forts interessos creats per darrere.

F. A.: L’últim viatge el va fer Timor. Existeixen fotos d’aquell esdeveniment. La veritat és que la decadència de la línia venia d’abans. Qualsevol negoci necessita renovar-se, i ells feien el contrari. Deixaven que tot anara trencant-se; no es renovaven les peces ni les màquines. Teníem una màquina, la Sarita, que era de lo millor que tenia RENFE en aquell moment, i per no renovar unes bateries, deixaren que anara fallant... Amb tants milions com costava!

F. L: Un dia vingué ací un governador de València. Ens va prometre que no es tancaria la línia i pràcticament l’endemà ja tenia data de defunció el trajecte. Deixaren perdre material de molt de valor.

El trenet circulant entre tarongers, segurament en el tram entre Oliva i Gandia. Any 1900, aproximadament.
Fotografia: Arxiu Municipal de Gandia.

A. V.: Però ningú podrà esborrar de la nostra memòria, i de la de molts riberencs, les vivències i els records de tota una època. Molts hem crescut sentint el soroll de la nostra màquina.

F. L.: I molts hem patit els seus retards i deficiències tècniques… Però en són molts més els bons records.

F. A.: Esperem que tot això quede en la memòria col·lectiva, tal com sempre quedarà en la dels que treballàrem en eixa línia. Gràcies per fer-nos partícips d’uns moments viscuts, inoblidables per a vosaltres, importantíssims per a nosaltres, com a testimonis del passat. Un passat del qual som hereus i responsables de mantenir-lo viu per als que ens segueixen.

 

TREN GANDIA-DÉNIA...: TURURUT!

Per Maria Josep Escrivà

La gent que vivim entre les comarques de la Marina i la Safor tenim requetesabut que, entre Dénia (44.000 hab., aprox.) i Gandia (75.000 hab., aprox.) no hi ha tren. I que n'hi havia. N'hi va haver fins l'any 1974. Era l'últim tram de la línia Carcaixent-Dénia; un ferrocarril de via estreta que va unir la comarca de la Ribera amb la Marina, passant per la Safor, des de l'any 1864. A l'any que ve es compliran, precisament 150 anys d'aquesta efemèride. L'11 de juliol de 1969 el tren Carcaixent-Dénia era clausurat; el tram Gandia-Dénia ho fou definitivament l'11 de febrer de 1974.

La línia Carcaixent-Dénia es va obrir el 8 de febrer de 1864. El 14 de desembre de 1883 començà a circular la primera locomotora
a vapor entre Gandia i Dénia.

Informació extreta del llibre Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia (2003), dels autors J. V. Bataller, J. M. Fernández Ros, F. Rodríguez Serres. La foto, del tren estacionat a Dénia, pertany a Francisco Agulló Andrés, encarregat també del projecte editorial.

Des de la desaparició del tren, per motius —sembla— de baixa rendibilitat econòmica, el tren Gandia-Dénia ha estat reivindicat contínuament. És una raresa, una situació excepcional, un despropòsit incomprensible fins i tot per a les ments més lúcides: menys de 40 quilòmetres de costa orfes de ferrocarril, amb un nombre d'habitants més que notable —i encara més durant la temporada d'estiu—, un nivell de desenvolupament turístic i econòmic solvent i amb un trànsit comercial molt important que inclou, fins i tot, a partir de Dénia, la connexió amb les Illes Balears. 

Dos ciclistes, fotografiats al terme de Bellreguard, aprofiten la "via verda" que és ara l'antiga via del trenet entre Gandia i Oliva.

Una anomalia, per a major indignació dels habitadors d'aquestes comarques, que els distints partits en el govern utilitzen per a recriminar-se recíprocament, però només quan no està en les seues mans executar-ne la solució. Quan ho està, s'hi deixen recriminar i ja està. Com en tantíssims altres assumptes on es barregen maliciosament interessos polítics i econòmics, una històrica presa de pèl davant de la qual el poble s'hauria —ens hauríem— de rebel·lar amb contundència. Ho parlàvem fa uns dies, amb aquella indignació barrejada d'impotència que aflora cíclicament en les converses de les persones que se senten burlades. I en aquell moment de distensió, prenent una cervesa amb unes amigues a la plaça de l'Arxiduc Carles de Dénia, els vaig prometre que recuperaria aquest text, a mig camí entre la realitat i la ficció, amb el no-tren Gandia-Dénia com a lamentable protagonista del succeït. Està escrit al voltant de l'any 2008. Però no caduca...; ja  m'agradaria que caducara!

El tren que venia de Carcaixent, i arribava fins a Dénia, creuava en aquest punt el riu Serpis, d'eixida i d'entrada a Gandia. Des d'ací, la vista de la ciutat cap al nord és espectacular i només la gaudeixen els qui van a peu o en bicicleta.

«És ben sabut que les comarques de la Marina i la Safor mantenen des de sempre vincles molt estrets.

»Tampoc no és notícia que entre les dues capitals de comarca, Dénia i Gandia, hi ha una enyorança compartida que ens agermana més encara, una escissió entre les dues veïnes, una ratlla discontínua sobre el mapa de nord a sud i de sud a nord. Un finisterre real i traumàtic que un pateix quan, en arribar a Gandia amb el tren de rodalia, sent anunciar allò de "final de trajecte", i resulta que volia arribar fins a Dénia.

En aquest mapa de la xarxa ferroviària espanyola, extret d'Internet,
es pot comprovar perfectament la mosseta de no-via en aquell extrem triangular per on la península Ibèrica s'endinsa en la mar Mediterrània. Just entre Gandia i Dénia. Dues ciutats eminentment turístiques a les comarques centrals valencianes. El tramet pintat de verd correspon a la via estreta fins Alacant.

»Més dramàtica encara fou l’escena que vaig contemplar fa uns dies, quan, a l’estacioneta dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana de Dénia, una pobra família que acabava de baixar del ràpid d’Eivissa demanava a la finestreta: "quatre per a Gandia..., per favor". Ingenus...!

—No hi ha tren a Gandia, senyors —els respon amb resignació i amabilitat el dispensador de bitllets–, però poden creuar Dénia amb les bicicletes, els dos nens, les motxilles i la torre d’ensaïmades, i preguntar a l’estació d’autobusos si els ho deixen carregar tot al portaequipatges, que ara a l’estiu, ja se sap...

La una de la vesprada, trenta graus a l’ombra, els xiquets tenen fam...

–I diga’ns una cosa: on va aquest tren...?

Vista cap al nord amb la vieta de l'extren i Gandia al fons.

»L’empleat, com si s’esperara la pregunta, els informa: en tenen un d’ací a mitja hora; dues hores justes i fan transbordament al Campello. No obliden res a dintre. Mitja horeta més de viatge i Alacant. D’allí poden agafar un tren cap a València... hora i mitja a penes. I de València, rodalia a Gandia: cinquanta minuts exactes. Total, si no perden temps en els canvis, a l’hora de sopar estan a Gandia de sobres, i amb les ensaïmades i tot... 

La família s’enretira de la finestreta. Enraona a una distància prudent. El pare torna a buscar l’empleat de l’estació: 

–I a quants quilòmetres diu que està Gandia...? —el turista fa càlculs de cap... Li importa si... —posa damunt del taulell d’atenció als viatgers el fardell d’ensaïmades—. A nosaltres ens destorbaran més que res... I a continuació la parella escarba entre l'equipatge, buscant un calçat més còmode per a ells i per a les dues criatures.

Vista cap al sud de la "via verda", abans via estreta del tren Carcaixent-Dénia. Per ací hauria arribat a l'altura de Palmera. Al fons es veu Oliva i darrere, la muntanya Segària, ja al terme del Verger.

»Això que hi narre és un cas real. També ho va ser l’anunci que un parell de dies després, poc dalt o baix, vam conèixer als noticiaris: un nou pla dit "Estratégico de Infraestructuras y Transporte" elaborat pel Ministeri de Foment. Des de la pantalla, la ministra Álvarez deia que el tren és bàsic en l’objectiu d’aconseguir un sistema de transports eficient per satisfer amb qualitat les necessitats de mobilitat de la ciutadania. I allí estava el mapa dels camins de ferro que recorren la península, sobreimpressionat, tot travessat d’artèries tremoloses. Però aquella punta de fletxa maleïda en el mapa, aquell angle peninsular que s’endinsa en la mar, aquells poquets trenta-set quilòmetres entre Dénia i Gandia (per carretera, que per mar en són encara menys) continuaven blancs, buits, orfes, sense cap ratlleta que per fi comunicara del tot, de nord a sud i de sud a nord, les nostres comarques escindides. No hi comptem la bicicleta. Ni l'anar a peu, que ja se sap com és de vell...»

Una imatge d'un capvespre d'octubre de 2013, mirant cap al nord, amb el cim del Mondúver a la dreta, i el molló de la Creu a l'esquerra. De quantes fetes i desfetes han sigut testimonis les muntanyes!

ADDENDA (1 de novembre)

Digueu-li casualitat, coincidència d'inquietuds o desficis comuns, però ahir mateix, la gent de Compromís va llançar una "crida per agafar el tren Gandia-Oliva-Dénia", amb una convocatòria simultània a les dues estacions, de Dénia i de Gandia, per al 9 de novembre a les 11.30. Des de l'enllaç mateix us en podreu descarregar el bitllet (ací tocaria dibuixar la iconeta del somriure virtual).

Els pomesagres, que s'estalvien de repetir el discurs conegut d'"això no ha de servir per a res", "jo em moriré i això no ho veuré" i etcètera. Es tracta, bonagent, de fer el màxim de visible —i si és possible de manera lúdica— una reivindicació històrica; de donar suport a les esmenes que Compromís ha presentat a Madrid, reclamant que s'assigne el pressupost inicial necessari per a engegar aquest projecte. I també es tracta —i ací vénen les reciprocitats, companys i companyes polítics— que la societat civil demostrem que aquestes són algunes de les prioritats que volem que es tinguen en compte quan arribe el gloriós dia en què les maneres de fer política al nostre país mamprendran un rumb cap al sentit comú i cap a la decència. Més o menys com el tren que tornem a reivindicar amb fermesa, vaja!

Aquest és el nostre bitllet d'embarcament. Qui l'ensenya és Enric Vengut, el secretari comarcal de Compromís per la Marina Alta. Vinga, va, el dia 9: "passatgers, al tren...!" Gràcies per posar, Quique.

  

2a ADDENDA (6 de novembre)

Ens ha agradat molt aquest article d'opinió Francesc Xavier Tro i Molines (Xavi Tro per als amics i les amigues), portaveu del grup municipal BLOC-Compromís a l’Ajuntament de Benissa. Perquè és claret, assequible, parla de les necessitats quotidianes de la gent, i perquè ens pareix honest. I podria semblar que l'honestedat és una virtut en perill d'extinció en la classe política, però a mi no m'ho sembla. L'honestedat és una obligació inherent a la classe política, a pesar que fa massa temps que trobem motius per creure el contrari. I, la ciutadania, l'hauríem de reclamar.