TREN GANDIA-DÉNIA...: TURURUT!

Per Maria Josep Escrivà

La gent que vivim entre les comarques de la Marina i la Safor tenim requetesabut que, entre Dénia (44.000 hab., aprox.) i Gandia (75.000 hab., aprox.) no hi ha tren. I que n'hi havia. N'hi va haver fins l'any 1974. Era l'últim tram de la línia Carcaixent-Dénia; un ferrocarril de via estreta que va unir la comarca de la Ribera amb la Marina, passant per la Safor, des de l'any 1864. A l'any que ve es compliran, precisament 150 anys d'aquesta efemèride. L'11 de juliol de 1969 el tren Carcaixent-Dénia era clausurat; el tram Gandia-Dénia ho fou definitivament l'11 de febrer de 1974.

La línia Carcaixent-Dénia es va obrir el 8 de febrer de 1864. El 14 de desembre de 1883 començà a circular la primera locomotora
a vapor entre Gandia i Dénia.

Informació extreta del llibre Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia (2003), dels autors J. V. Bataller, J. M. Fernández Ros, F. Rodríguez Serres. La foto, del tren estacionat a Dénia, pertany a Francisco Agulló Andrés, encarregat també del projecte editorial.

Des de la desaparició del tren, per motius —sembla— de baixa rendibilitat econòmica, el tren Gandia-Dénia ha estat reivindicat contínuament. És una raresa, una situació excepcional, un despropòsit incomprensible fins i tot per a les ments més lúcides: menys de 40 quilòmetres de costa orfes de ferrocarril, amb un nombre d'habitants més que notable —i encara més durant la temporada d'estiu—, un nivell de desenvolupament turístic i econòmic solvent i amb un trànsit comercial molt important que inclou, fins i tot, a partir de Dénia, la connexió amb les Illes Balears. 

Dos ciclistes, fotografiats al terme de Bellreguard, aprofiten la "via verda" que és ara l'antiga via del trenet entre Gandia i Oliva.

Una anomalia, per a major indignació dels habitadors d'aquestes comarques, que els distints partits en el govern utilitzen per a recriminar-se recíprocament, però només quan no està en les seues mans executar-ne la solució. Quan ho està, s'hi deixen recriminar i ja està. Com en tantíssims altres assumptes on es barregen maliciosament interessos polítics i econòmics, una històrica presa de pèl davant de la qual el poble s'hauria —ens hauríem— de rebel·lar amb contundència. Ho parlàvem fa uns dies, amb aquella indignació barrejada d'impotència que aflora cíclicament en les converses de les persones que se senten burlades. I en aquell moment de distensió, prenent una cervesa amb unes amigues a la plaça de l'Arxiduc Carles de Dénia, els vaig prometre que recuperaria aquest text, a mig camí entre la realitat i la ficció, amb el no-tren Gandia-Dénia com a lamentable protagonista del succeït. Està escrit al voltant de l'any 2008. Però no caduca...; ja  m'agradaria que caducara!

El tren que venia de Carcaixent, i arribava fins a Dénia, creuava en aquest punt el riu Serpis, d'eixida i d'entrada a Gandia. Des d'ací, la vista de la ciutat cap al nord és espectacular i només la gaudeixen els qui van a peu o en bicicleta.

«És ben sabut que les comarques de la Marina i la Safor mantenen des de sempre vincles molt estrets.

»Tampoc no és notícia que entre les dues capitals de comarca, Dénia i Gandia, hi ha una enyorança compartida que ens agermana més encara, una escissió entre les dues veïnes, una ratlla discontínua sobre el mapa de nord a sud i de sud a nord. Un finisterre real i traumàtic que un pateix quan, en arribar a Gandia amb el tren de rodalia, sent anunciar allò de "final de trajecte", i resulta que volia arribar fins a Dénia.

En aquest mapa de la xarxa ferroviària espanyola, extret d'Internet,
es pot comprovar perfectament la mosseta de no-via en aquell extrem triangular per on la península Ibèrica s'endinsa en la mar Mediterrània. Just entre Gandia i Dénia. Dues ciutats eminentment turístiques a les comarques centrals valencianes. El tramet pintat de verd correspon a la via estreta fins Alacant.

»Més dramàtica encara fou l’escena que vaig contemplar fa uns dies, quan, a l’estacioneta dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana de Dénia, una pobra família que acabava de baixar del ràpid d’Eivissa demanava a la finestreta: "quatre per a Gandia..., per favor". Ingenus...!

—No hi ha tren a Gandia, senyors —els respon amb resignació i amabilitat el dispensador de bitllets–, però poden creuar Dénia amb les bicicletes, els dos nens, les motxilles i la torre d’ensaïmades, i preguntar a l’estació d’autobusos si els ho deixen carregar tot al portaequipatges, que ara a l’estiu, ja se sap...

La una de la vesprada, trenta graus a l’ombra, els xiquets tenen fam...

–I diga’ns una cosa: on va aquest tren...?

Vista cap al nord amb la vieta de l'extren i Gandia al fons.

»L’empleat, com si s’esperara la pregunta, els informa: en tenen un d’ací a mitja hora; dues hores justes i fan transbordament al Campello. No obliden res a dintre. Mitja horeta més de viatge i Alacant. D’allí poden agafar un tren cap a València... hora i mitja a penes. I de València, rodalia a Gandia: cinquanta minuts exactes. Total, si no perden temps en els canvis, a l’hora de sopar estan a Gandia de sobres, i amb les ensaïmades i tot... 

La família s’enretira de la finestreta. Enraona a una distància prudent. El pare torna a buscar l’empleat de l’estació: 

–I a quants quilòmetres diu que està Gandia...? —el turista fa càlculs de cap... Li importa si... —posa damunt del taulell d’atenció als viatgers el fardell d’ensaïmades—. A nosaltres ens destorbaran més que res... I a continuació la parella escarba entre l'equipatge, buscant un calçat més còmode per a ells i per a les dues criatures.

Vista cap al sud de la "via verda", abans via estreta del tren Carcaixent-Dénia. Per ací hauria arribat a l'altura de Palmera. Al fons es veu Oliva i darrere, la muntanya Segària, ja al terme del Verger.

»Això que hi narre és un cas real. També ho va ser l’anunci que un parell de dies després, poc dalt o baix, vam conèixer als noticiaris: un nou pla dit "Estratégico de Infraestructuras y Transporte" elaborat pel Ministeri de Foment. Des de la pantalla, la ministra Álvarez deia que el tren és bàsic en l’objectiu d’aconseguir un sistema de transports eficient per satisfer amb qualitat les necessitats de mobilitat de la ciutadania. I allí estava el mapa dels camins de ferro que recorren la península, sobreimpressionat, tot travessat d’artèries tremoloses. Però aquella punta de fletxa maleïda en el mapa, aquell angle peninsular que s’endinsa en la mar, aquells poquets trenta-set quilòmetres entre Dénia i Gandia (per carretera, que per mar en són encara menys) continuaven blancs, buits, orfes, sense cap ratlleta que per fi comunicara del tot, de nord a sud i de sud a nord, les nostres comarques escindides. No hi comptem la bicicleta. Ni l'anar a peu, que ja se sap com és de vell...»

Una imatge d'un capvespre d'octubre de 2013, mirant cap al nord, amb el cim del Mondúver a la dreta, i el molló de la Creu a l'esquerra. De quantes fetes i desfetes han sigut testimonis les muntanyes!

ADDENDA (1 de novembre)

Digueu-li casualitat, coincidència d'inquietuds o desficis comuns, però ahir mateix, la gent de Compromís va llançar una "crida per agafar el tren Gandia-Oliva-Dénia", amb una convocatòria simultània a les dues estacions, de Dénia i de Gandia, per al 9 de novembre a les 11.30. Des de l'enllaç mateix us en podreu descarregar el bitllet (ací tocaria dibuixar la iconeta del somriure virtual).

Els pomesagres, que s'estalvien de repetir el discurs conegut d'"això no ha de servir per a res", "jo em moriré i això no ho veuré" i etcètera. Es tracta, bonagent, de fer el màxim de visible —i si és possible de manera lúdica— una reivindicació històrica; de donar suport a les esmenes que Compromís ha presentat a Madrid, reclamant que s'assigne el pressupost inicial necessari per a engegar aquest projecte. I també es tracta —i ací vénen les reciprocitats, companys i companyes polítics— que la societat civil demostrem que aquestes són algunes de les prioritats que volem que es tinguen en compte quan arribe el gloriós dia en què les maneres de fer política al nostre país mamprendran un rumb cap al sentit comú i cap a la decència. Més o menys com el tren que tornem a reivindicar amb fermesa, vaja!

Aquest és el nostre bitllet d'embarcament. Qui l'ensenya és Enric Vengut, el secretari comarcal de Compromís per la Marina Alta. Vinga, va, el dia 9: "passatgers, al tren...!" Gràcies per posar, Quique.

  

2a ADDENDA (6 de novembre)

Ens ha agradat molt aquest article d'opinió Francesc Xavier Tro i Molines (Xavi Tro per als amics i les amigues), portaveu del grup municipal BLOC-Compromís a l’Ajuntament de Benissa. Perquè és claret, assequible, parla de les necessitats quotidianes de la gent, i perquè ens pareix honest. I podria semblar que l'honestedat és una virtut en perill d'extinció en la classe política, però a mi no m'ho sembla. L'honestedat és una obligació inherent a la classe política, a pesar que fa massa temps que trobem motius per creure el contrari. I, la ciutadania, l'hauríem de reclamar.