LA FAULA DE LES PILOTES

Per Salvador Bolufer

"La faula de les pilotes" és un poema que vaig escriure en els temps en què els duros botaven, quan el formigó era sinònim de riquea i prosperitat i la moda dels camps de golf havia d’atraure a les nostres geografies tots els rics del planeta. L'any 2017, quan el vaig incloure al llibre de poemes satírics Versos (per)versos (Edicions 96) ja podia considerar-se una crònica de fets, però l’any 2007, quan va guanyar la primera edició del Premi Malva, era només una amanida de versets de caire premonitori.

L'any 2007 es preveia que l'esclafit de la bombolla es produiria
4 anys després. Possiblement, el càlcul es basava en el temps
           que tardarien a ocupar els pocs terrenys que encara estaven verges.            Igual pensaven continuar una temporadeta més formigonant
els camps de golf que estigueren en bancarrota per falta de rics. 

Jo no entenc de camps de golf i desconec si hi ha algun poble que s'haja fet ric amb eixa classe de complexos, però en aquella època es parlava d'una vintena de projectes golfistes en els àmbits geogràfics de la Safor i la Marina Alta, és a dir, 18 o 20 camps de golf entre Calp i Tavernes de la Valldigna (uns 70 quilòmetres de distància). Deixant ideologies a banda, a molta gent no ens quadraven els comptes ni comptant amb els dits, i més sabent que, a la resta de territoris desbocats per la cultura del taulell, els havien venut la mateixa burra.

Qui advertia dels possibles efectes de l'estafa immobiliària
era l'FMI, o siga, el Fons Monetari Internacional.
No eren els ecologistes que estaven "contra el progrés".

L'any 2000 havien inaugurat a Benidorm Terra Mítica, un parc temàtic promogut per la Generalitat Valenciana en temps d'Eduardo Zaplana —ara acusat d'una nodrida col·lecció de delictes—, en relació amb el qual prometien no sé molts milers de llocs de treball i un impacte econòmic espectacular en 100 quilòmetres a la redona, i va acabar sent una de les estafes més clamoroses de l'època (que ja és dir). Entre altres barbaritats, i amb l'excusa de "salvar l'empresa", es va autoritzar la venda d'uns terrenys dotats d'aigua i d'infraestructures per al parc. Com era d'esperar, els esmentats terrenys van caure en mans de l'especulació, i els més malpensats pensàvem que tot això estava premeditat des del principi.

La història de Terra Mítica s'escriu entre trames
corruptes i tramoies desvergonyides.
Aquesta és una d'elles.

I amb eixa experiència, els malpensats també pensàvem que amb els camps de golf podrien portar les mateixes intencions, és a dir, engolosir ajuntaments a entrar en joc i així aconseguir les oportunes requalificacions, drets d'aigua, llum i totes les infraestructures necessàries perquè vingueren els rics a enriquir-nos jugant a golf. Després, si es consumava el fracàs, no hi hauria més remei que destinar eixos terrenys a l'especulació urbanística per tal d'aprofitar-los. L'any següent va esclafir la susdita bombolla, i el desastre clamorós va tenir conseqüències que encara estem pagant.

Encara es poden veure quilòmetres sencers plens
de relíquies com aquesta. Conseqüències de l'esclafit.
Suposem que tot açò forma part dels 70.000 milions
d'eurots que ens va costar el rescat de la banca. 

Ara vivim temps d'incertesa. Les incidències produïdes pel canvi climàtic són cada vegada més preocupants i, per si faltava poc, el món sencer està bregant contra una pandèmia de dimensions encara desconegudes. Segons els científics, s'imposa una manera de viure diferent per a afrontar el futur i, com a conseqüència, s'imposen també noves maneres de distribuir recursos per tal d'amortir l'alarmant índex de pobresa i de misèria en constant increment, i garantir d'alguna manera la supervivència de la humanitat. Les trames corruptes intentaran de nou controlar l'economia a base de faules, funambulismes, visites de rics i burros que volen. Esperem que no ho aconseguisquen. 

LA FAULA DE LES PILOTES

de Salvador Bolufer

Cosconelles mètriques

Pinten bastos d’entusiasme constructor

que confon especular amb construir,

i provoca un malefici destructor

que complica els avenirs del llaurador 

i amenaça a esclatar i a esclafir.

Les taronges amenacen de morir 

i els dimonis d’assecar el riu Bullent;

certs negocis fan perill de convertir

els contorns de Sant Antoni en un patir

i el record de Penya-roja en un turment. (1)

Bull l’ardor per maltractar el medi ambient

amb l’excusa que tothom serem més rics

i al final, segons indica el precedent,

només solen disfrutar del partiment

els artistes de la Metro... i els amics.

Els contraris a eixa rengla d’embolics

han vingut argumentant raons de pes,

i els pillastres, els mediocres i els cacics,

addueixen que són quatre pobres xics

que caminen a la contra del progrés. 

Els sabuts s’han agarrat a un clau encés,

afectats per la febril monomania

de convéncer els polítics del congrés, 

que autoritzen camps de golf, de tres en tres,

col·locats pertot arreu en bateria. 

El futur del nostre pa de cada dia

són les boles i els forats en miniatura;

nou circuits rondant la nostra rodalia

i altres tants que s’han previst prop de Gandia

formaran un paradís en floritura. 

Els excessos al final passen factura

i els abusos originen malalties;

pot servir qualsevol nova genitura,

mes si no tenim control amb la mesura 

cremarem les provisions en quatre dies. 

Cal pensar com rescatar les energies

que han perdut els llauradors desesperats

i mirar com redimir tantes manies 

que han cobert els nostres caps de fantasies 

mentre ens omplin els bancals plens de forats.

Els paisatges dels contorns privilegiats

s’unflaran d’apartaments i d’autopistes, 

i els dolls d’aigua que regaven els sembrats

serviran per a escurar els excusats

i rentar-los les pilotes, als golfistes.

Que ens perdonen si hem pecat de pessimistes

qüestionant el procedir dels patriotes

que prediquen amb paraules populistes

i amenacen amb els euros egoistes

a deixar-nos amb el rabo entre les potes...

Perquè el golf és un esport per als golfistes

que controlen els forats amb les pilotes. 

(1) El riu Bullent, Sant Antoni i Penya-roja són paratges del terme de Pego, poble de l’autor, on hi havia projectat un dels 18 camps de golf previstos en 30 quilòmetres a la redona i on, tretze anys després, encara sura el fantasma d'aquell projecte ple de misteris misteriosos.   

DE QUÈ PARLE QUAN PARLE DE CULTURA. Amb motiu del XV Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana

Per Maria Josep Escrivà

En aquest país nostre, el que voldríem que fóra molt més país del que ho és ara, continua associant-se la paraula «cultura» i fins i tot «llengua» (la catalana que parlem els valencians; el nostre «valencià» històric) a una ideologia d'esquerres, progressista i, fins i tot «nacionalista». Això és: qualsevol actitud política, i jo diria que humana també, que deriva d'atribuir un alt valor a la idea de «nació» (siga quina siga la nació; l'espanyola, també) i als senyals identitaris que comporta.

Falten quatre dies per a les eleccions autonòmiques i municipals. I, a pesar de ser conscient que incórrec en pecat greu d'utopia, innocent i dissonant en els temps que ens toca viure, jo desitge i aspire a tenir un país on la defensa i el treball en favor de la llengua, les manifestacions culturals de qualitat, el respecte i l'orgull pel nostre medi i pel nostre territori siguen un fet transversal, que estiguen a la base de totes les ideologies. Que tot això conforme els fonaments sobre els quals, aleshores sí, cadascú podrà desplegar maneres de fer, matisos ideològics diversos. Crec que no és tan difícil. Hi ha pobles, com el basc, o el català, que, amb alguna excepció dissonant, tenen claríssim quin és el terra sòlid del qual s'alimenta l'arbre frondós, amb totes les ramificacions que en deriven. Això és el que jo voldria. Una altra cosa és que la realitat és com és, ara per ara.

Guardó corresponent al XV Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana, categoria individual. És obra de l'artista FV Nogueroles, gandià establert a Girona pel qual sent admiració i afecte. Un detall bonic que ja forma part dels amulets benèfics que poblen ma casa. El Premi Abril es concedeix a persones i col·lectius de la comarca que treballen des d'àmbits molt diversos i que s'han destacat pel seu treball en defensa de la nostra llengua, del territori i dels nostres conciutadans.

Amb motiu del lliurament del XV Premi Abril, concedit pel Col·lectiu Compromís de la Safor-Valldigna, vaig llegir el text que reproduïsc a continuació. Abans, però, participant d'una de les conxorxes secretes més ben dissimulades amb què m'han enxampat mai, va fer acte d'aparició en escena Salvador Bolufer, trobador en cap d'aquesta burricasa, i, aquella vesprada del 8 de maig, mantenidor per sorpresa de la guardonada en la categoria individual, que vaig ser jo. I amb paraules tan commovedores com aquestes, el senyor Bolufer va contribuir a ratificar-me en el convenciment que hi ha algunes amistats de les que no s'acaben mai que componen, juntament amb la meua família, el meu més gran tresor de vida. Gràcies una altra vegada, pegolí sense parangó.

Per a Maria Josep, el conreu de les lletres [...] és també la matèria primera que necessita per a relaxar el cos i alimentar l’ànima. I així, les seues il·lusions, els seus desenganys, les seues reivindicacions, les seues sensibilitats amb les persones, amb la cultura i amb el medi ambient; els seus enyors, les seues estimes i les seues esperances es desenvolupen entre gramàtiques benignes i entre homenatges permanents a la paraula.

Gandia, 8 de maig de 2015

Estic molt contenta de poder compartir camí amb gent com vosaltres. Voldria dir-vos unes paraules, que us podran semblar un tant contradictòries; una barreja d’agre i de dolç. Diria que són el reflex de la situació política, social, humana en general que vivim i cauria en la falsedat si m’expressara d’una altra manera.

En primer lloc, l’enhorabona més sincera als altres col·lectius premiats (Euram Safor i La Casa Calba) que estan fent una feina impagable, importantíssima en la comarca. Els primers des del camp de l’economia i les infraestructures; els segons, des de la gestió cultural privada. Quina llàstima que tot això encara no arribe a la societat amb la contundència i la justícia que mereix. La qüestió és que fa temps que sé de cert que ho tenim tot, al nostre país, per sentir-nos-en orgullosos, però cal activar-ho, cal que la gent ho sàpiga, que hi confie. I ací ve la impotència i, molt sovint, la decepció. Perquè és una qüestió de desconeixença, d'ignorància, o és una qüestió de perversió, de centralisme dominant i caníbal? D'espanyolisme covard i ranci? Tot això, i més, se'm passa pel cap aquests dies, per culpa, i gràcies, a la distinció amb què m’honoreu. 

Foto de família oficial.
D'esquerra a dreta, darrere: Pau Pérez, Vicent Estruch, Joan Antoni Reina, Pere Cremades (Euram Safor), Laura Morant, Rafa Ferrer (Compromís), Salvador Bolufer (mantenidor per sorpresa; mig camuflat a la foto).
Davant: Enric Sigalat (President Euram Safor), Isa Cogollos (La Casa Calba), Pepa Izquierdo (Secretària Comarcal de Compromís la Safor-Valldigna), M. J. Escrivà, Maria Josep Gonga (la nostra Gongui; Pluja Teatre) i Lorena Milvaques (Compromís). L'autora de la foto és Júlia Llorca Tauste.

Crec que no s’ha d’amagar, i pretendre desmarcar-nos-en seria poc ètic, que tenim motius per al desànim, per al desconcert, per a la incredulitat, per a la malfiança, per a l’escepticisme. Però aquests motius no ens serveixen per a res; ens restarien forces, i contribuirien a desconfiar de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats, a dubtar de les nostres aspiracions, i fins i tot de les nostres conviccions. I això mai de la vida. També tenim motius per a l'esperança, per a l'autoafirmació, per a fer-nos forts, i fortes, en allò que són certeses inamovibles, encara que el sector més fanàtic i més pobret d’enteniment de la nostra classe política més conservadora es divertisca modelant segons el seu gust i segons els seus interessos electorals...., hipòcrites i malèvols. Totes eixes certeses inamovibles (qui som, quina llengua parlem, quina cultura ens ha fet ser com som, i quina volem que hereten els qui ens succeiran, quin país volem i quins representants no volem...); totes eixes certeses són les que ens duen a actuar, a no defallir, a intentar aportar a la nostra societat el millor que sabem fer (amb les paraules en el meu cas; no subestimeu les paraules: són bombes de gran precisió, quan convé, i fan molta por). De vegades ericen la pell, fan bategar el cor amb força, i de vegades juguen males passades (i si no, que li ho diguen a la senyora Rita Barberà...). 

 

Foto de família extraoficial, a la seu de Foment AIC (Agricultura, Indústria i Comerç) de Gandia. Està un poquet tèrbola, però és que no podia deixar passar per alt aquest posat de gentleman color turquesa del nostre amic Ignasi Minyana. El flanquegen, començant per l'esquerra: Laura Morant, Salvador Bolufer (ací es veu bastant millor), Isabel Canet, M. Rosa Sabater Soliva. I per la dreta: Raül Navarro, Rafa Ferrer, M. J. Escrivà, Vicent Olaso.

Hem perdut molt de temps en indefinicions, en deixar-nos enredar, en fer-nos els ofesos... Crec que ja és hora de fer pedagogia de la veritat. Dir qui som, i defensar-ho amb orgull, amb autoestima, ens fa més forts. No hi ha garantia de futur sense la garantia d’estima pel que som i pel que volem ser.

El guardó que m'atorgueu és el número 15, amb els precedents de persones i col·lectius admirats per mi (l’escolapi Pare Faus, el Col·lectiu de Mestres de la Safor, Pels Pobles de la Safor, el CEIC Alfons el Vell, Joan Climent, Ignasi Mora, Josep Piera, Pluja Teatre...): Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana, en defensa de la cultura, la que compartim amb tots els territoris de parla catalana i de la llengua, el nostre valencià que té tants noms diferents i és una sola entitat vertadera. Li pese a qui li pese. S'ha de ser ignorants, i pobres d'enteniment, per a presumir de ser burros, i per a convertir-ho en la D. O. d’una manera de fer política i de representar la ciutadania que —amb el seu, amb el nostre vot, no ho oblidem— avala o rebutja aquesta manera de fer política.

Doncs bé, la vostra distinció m'afalaga tant com em produeix un poc de perplexitat, perquè jo només he fet, en els últims vora 25 anys, allò que sé fer mitjanament bé. M'afalaga, m'ataranta, em posa en alerta i em provoca desficis. Mirem al nostre voltant: treballem per la llengua, i no tenim ni un sol mitjà de comunicació escrita (dels anomenats «convencionals») que puga donar la notícia de l'acte d'avui en valencià. Tampoc tenim ràdio ni televisió públiques i en valencià. Treballem per la llengua i per la cultura, i per això se'ns pretén demonitzar. Perquè en aquest país nostre, treballar per la llengua, i per la cultura, en valencià, significa marcar-se en favor d'una ideologia política. Que conste i que quede ben clar que jo estic ben orgullosa de la meua. Però això no és propi d'un país normal. La cultura hauria de ser un orgull, un bé transversal de tothom. Llengua, literatura, els nostres clàssics, art, medi, patrimoni: tot això és la riquesa més gran que tenim, i la més duradora (molt més que els parcs aquàtics, wonderwalls, macroprojectes ruïnosos..., que són focs d’artifici, que enlluernen en el moment, però es volatilitzen de seguida entre el no-res), i tanmateix hi ha qui ens fa creure (ens fa creure, repetisc, perquè això és una actitud programada i premeditada) que dir cultura és equivalent a dir això que no interessa a ningú; equivalent a precarietat, a borumballa improductiva, a antigor, a avorriment, a reducte no gens influent en la societat. A la dreta, mai no li ha interessat invertir en cultura, ni esforçar-se a oferir-ne una visió actual, moderna, profitosa. Els ha donat més rèdit matxacar-la, crear confusió, escampar la mentida i la por en qüestions de llengua, d’identitat, d’orígens... que és tot una mateixa cosa. La gent ignorant és molt més manipulable, i la gent manipulable es traga les mentides amb alegria (vegeu Rus i la seua promesa de portar la platja a Xàtiva). 

Amb Isa Cogollos (gerent de La Casa Calba) i Pere Cremades (Euram Safor).
Trobe que és una foto preciosa. Moltes gràcies, Júlia Llorca Tauste.

La meua família és gent senzilla, treballadora. No hi ha ningú, a part de mi, que haja fet estudis superiors. Però jo sempre he tingut la sort de percebre al meu voltant un sentiment d’admiració i de respecte cap a allò que en podríem dir «cultura» i «educació». «Que bonico és saber!», expressat així, amb una barreja de respecte i d’enveja. Aquest respecte i aquesta veneració pel saber és el privilegi i el tresor que jo avui celebre al vostre costat i allò que m’agradaria, més que res en el món, poder transmetre com a llegat (amb tota la modèstia, però amb tota la dedicació i tota l’honestedat) a la societat de la qual forme part.

I, com que el llenguatge en què jo em trobe més còmoda és el poètic, voldria, per últim (de moment), i si m'ho permeteu, dedicar-vos, a tota la gent que treballeu per construir un país millor, un poema que vaig fer servir de felicitació el passat Any Nou. Una metàfora de l’esperança en un projecte compartit. Per a tots vosaltres:

CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

gener de 2015

MIL POETES DISTINTS EN UN SOL ESTELLÉS VERTADER

Per Maria Josep Escrivà
 
A la pregunta de "Hi ha influències del poeta de Burjassot en la seua obra?", que Ezequiel Castellano sol formular als poetes que entrevista, des d'El Punt-Avui, amb motiu de l'Any Estellés, quan m'hi arriba el torn, m'atrevisc a respondre-li, amb una rotunditat un tant pretensiosa que, ara, a bou passat, no puc deixar de reconèixer amb un cert rubor: "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés". Per molts motius pretensiosa, però, d'entrada per un de natura intrínsecament estellesiana: perquè dir "l'obra d'Estellés", com si fóra un tot unitari i homogeni és ignorar que aquesta obra és diversa fins al desconcert; cromàtica, i tan rica en registres que, de vegades, sembla impossible que un mateix autor puga responsabilitzar-se de poemes que poden arribar a provocar efectes tan contradictoris en els lectors com, per exemple, els que —complets, o a fragments, depenent de l'extensió— expose tot seguit, sense cap altra finalitat que la de reprendre la pregunta de Zequi Castellano per a matisar-ne la resposta. Així: influències d'Estellés...? De quin Estellés de tots...?

Moltes pedres juntes fan un marge.

Un fragment, per exemple, de "La rosella", d'una subtilesa quasi zen, deliciós com ell a soles: 

Amb un pessic, un sol pessic de brisa, 

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire, 

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,
 
ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te'n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa [...]

I ara els primers versos del poema 27 del llibre Pedres de foc: de tot excepte subtils. Per recórrer a paraules d'altres que ja s'ho han tret abans dels dits...: "Estellés escrivia sense tabús sobre el sexe". I amb un gust en moltes ocasions qüestionable —m'hi atreviria a afegir jo.

Entre les cames, escampada, aquell
dilluns d'estiu a Natzaret, tots sols,
me la mamaves, pur desfici, mentre
t'arromangaves el vestit, i es veien

les teues cuixes, fins el cul, i tu
me la mamaves sense deixar res,
fins em treies els ous i me'ls llepaves, [...]

Amb aquests contrastos lírics anava torbant-me mentalment diumenge passat, mentre feia una passejada entre el Pla de Corrals i Barxeta, i descobria astorada que, a finals de gener, una primavera prematura començava a instal·lar-se sobre tota cosa viva.

El Buixcarró, vist des del terme de Barxeta, i filtrat
per les branques florides d'un ametler.

Vaig recordar que, una vegada, una persona havia sigut capaç de descobrir vestigis estellesians en un poema meu per l'únic motiu determinant que hi havia fet servir l'adjectiu "elemental". En un primer moment em va espantar aquella ment preclara, però un comentari tan reduccionista com espontani em va fer pensar en la sòlida personalitat que arriba a assolir un poeta quan hi ha adjectius, o adverbis, com en el cas d'Estellés, que ja s'associen irremeiablement a ell, com si per sempre més formaren part del seu ADN literari.

En aquest poema, per exemple, on hi ha una consideració molt interessant sobre Déu, hi apareix, aquell adjectiu amb D. O. estellesiana: "elementals". El poeta de Burjassot evoca Déu en molts dels seus poemes, des d'una intimitat emotiva corprenedora, tot i que no siguen, precisament, els més recordats. "Tot allò que perdura":

Era precís pensar en Déu expressament?

Era precís pensar literalment en Déu?

En tot cas crec que Déu ho comprenia tot.

Feia la vista grossa, si es pot parlar així.

[...]

Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust

de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor

a la vida en els ulls, en les mans, en les dents.

Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu.

Ara ens volia amants, elementals i plens.

Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres.

Li creixien les ungles com els creixen als morts.
Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia.

Figueres en un bancal sense conrear. Quasi irreconeixibles, de tan embullades.

 
I en l'extrem oposat a aquella esgarrifança íntima hi hauria, per exemple, aquest "Epitafi, I", amb el toc d'humor negre, inconfusible també, amb què el poeta descarta qualsevol idea de transcendència associada amb la mort:

t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala

Alguns haikus són tot suggeriment, com aquest núm. IV del poema "Estivella", d'un llibre potser poc conegut, que es diu Vida secreta.

Agrana; arruixa.
La cadira baixeta.
Mirar qui passa.

La bella immediatesa d'aquesta imatge tan senzilla em recorda una altra que motiva un dels fragments de "Com un cos d'elegia", un poema que forma part del llibre recuperat de l'Arxiu Històric de Gandia, que hem publicat a Edicions 96: L'inventari clement de Gandia.

Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel i s'adorm al remat.

La serenitat feta paisatge, en aquesta foto de la casa Corrals,
en un migdia de finals de gener que començava a ennuvolar-se.

I s'allunya com del cel a la terra d'aquesta altra composició bastida amb un punt interessant de surrealisme i el seu sentit de l'humor destarifat:

l'una a l'altra es passaven la guitarra assegudes damunt l'estora
molt dolçament la polsaven cantaven i l'agrunsaven
ella a les cinc es descordà la brusa i li va donar el pit

Humor que també trobem en un dels llibres que més pot sorprendre per la seua factura formal..., i per l'erotisme inspirat per la princesa Carmesina, Primera audició, i més sabent que es troba entre els publicats encara als anys setanta:

Molt conegut és el poema
de Llibre de Meravelles,
"Spill, o Llibre de les Dones",
amb la dedicatòria que fa:
A la vora del riu, mare,
m'he deixat les espardenyes.
I el vers únic:
Si són les espardenyes...

Ah
princesa 
Carmesina,
obriria
vostra
brusa,
saltarien
vostres
pits
com 
dos
tigres
o
lleons,
i veuria, més avall, vostra molsa al [dessota de l'emblema del melic.
Digna 
sou
i
ho
seríeu
més dessota
el
meu
cos
pelut
i
aspre
com
un
vers
de
l'Odissea. 

Dir Estellés és, per tant, dir totes aquestes i moltes altres veus encara. Potser hauria sigut massa llarg d'explicar a l'amic periodista d'El Punt-Avui, i per això vaig simplificar la resposta. I ara, amb el permís de Vicent Andrés d'Estellés, em fan ganes d'agafar-li prestada una mica de la seua mala bava, dita en els seus potents alexandrins característics. Molt adequada en aquests últims dies en què les notícies ignominioses de l'actualitat ens trauen a ballar. 

I amb això, sí, potser sí que sóc "més creient que practicant" de l'obra d'aquest ingent poeta contemporani valencià que cada dia admire més: molts, moltíssims poetes distints en un sol Estellés vertader.

HORACIANES, LXIV [fragment]

he sentit l'arribada estimulant de l'odi.
àvidament el sent arribar cor amunt.
on hi havia el respecte hi haurà l'odi des d'ara.
ell farà i desfarà i dictarà el poema.
ell dictarà molt més encara: la conducta.
[...]

no us espanteu, vosaltres que m'estimeu encara.
si bé es mira, hauríeu d'alegrar-vos moltíssim.
sent arribar la càlida fertilitat de l'odi.
com arriba la llum o com arriba l'aigua.
ara visc l'absoluta normalitat de l'odi.

torne a dir-ho. és un odi terriblement concret.
de tan concret com és, se'm fa la vida clara
i estime més l'afecte, la rosa o la finestra,
és un odi concret i ben delimitat.
ha de fructificar un dia qualsevol. 

Incipients flors de prunera en un bancal del camí
de Pla de Corrals a Barxeta.

Gràcies, Vicent Sanxis, per l'ajuda en la identificació,
i per tota l'aportació informativa.

"Ha de fructificar un dia qualsevol".