MIL POETES DISTINTS EN UN SOL ESTELLÉS VERTADER

Per Maria Josep Escrivà
 
A la pregunta de "Hi ha influències del poeta de Burjassot en la seua obra?", que Ezequiel Castellano sol formular als poetes que entrevista, des d'El Punt-Avui, amb motiu de l'Any Estellés, quan m'hi arriba el torn, m'atrevisc a respondre-li, amb una rotunditat un tant pretensiosa que, ara, a bou passat, no puc deixar de reconèixer amb un cert rubor: "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés". Per molts motius pretensiosa, però, d'entrada per un de natura intrínsecament estellesiana: perquè dir "l'obra d'Estellés", com si fóra un tot unitari i homogeni és ignorar que aquesta obra és diversa fins al desconcert; cromàtica, i tan rica en registres que, de vegades, sembla impossible que un mateix autor puga responsabilitzar-se de poemes que poden arribar a provocar efectes tan contradictoris en els lectors com, per exemple, els que —complets, o a fragments, depenent de l'extensió— expose tot seguit, sense cap altra finalitat que la de reprendre la pregunta de Zequi Castellano per a matisar-ne la resposta. Així: influències d'Estellés...? De quin Estellés de tots...?

Moltes pedres juntes fan un marge.

Un fragment, per exemple, de "La rosella", d'una subtilesa quasi zen, deliciós com ell a soles: 

Amb un pessic, un sol pessic de brisa, 

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire, 

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,
 
ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te'n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa [...]

I ara els primers versos del poema 27 del llibre Pedres de foc: de tot excepte subtils. Per recórrer a paraules d'altres que ja s'ho han tret abans dels dits...: "Estellés escrivia sense tabús sobre el sexe". I amb un gust en moltes ocasions qüestionable —m'hi atreviria a afegir jo.

Entre les cames, escampada, aquell
dilluns d'estiu a Natzaret, tots sols,
me la mamaves, pur desfici, mentre
t'arromangaves el vestit, i es veien

les teues cuixes, fins el cul, i tu
me la mamaves sense deixar res,
fins em treies els ous i me'ls llepaves, [...]

Amb aquests contrastos lírics anava torbant-me mentalment diumenge passat, mentre feia una passejada entre el Pla de Corrals i Barxeta, i descobria astorada que, a finals de gener, una primavera prematura començava a instal·lar-se sobre tota cosa viva.

El Buixcarró, vist des del terme de Barxeta, i filtrat
per les branques florides d'un ametler.

Vaig recordar que, una vegada, una persona havia sigut capaç de descobrir vestigis estellesians en un poema meu per l'únic motiu determinant que hi havia fet servir l'adjectiu "elemental". En un primer moment em va espantar aquella ment preclara, però un comentari tan reduccionista com espontani em va fer pensar en la sòlida personalitat que arriba a assolir un poeta quan hi ha adjectius, o adverbis, com en el cas d'Estellés, que ja s'associen irremeiablement a ell, com si per sempre més formaren part del seu ADN literari.

En aquest poema, per exemple, on hi ha una consideració molt interessant sobre Déu, hi apareix, aquell adjectiu amb D. O. estellesiana: "elementals". El poeta de Burjassot evoca Déu en molts dels seus poemes, des d'una intimitat emotiva corprenedora, tot i que no siguen, precisament, els més recordats. "Tot allò que perdura":

Era precís pensar en Déu expressament?

Era precís pensar literalment en Déu?

En tot cas crec que Déu ho comprenia tot.

Feia la vista grossa, si es pot parlar així.

[...]

Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust

de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor

a la vida en els ulls, en les mans, en les dents.

Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu.

Ara ens volia amants, elementals i plens.

Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres.

Li creixien les ungles com els creixen als morts.
Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia.

Figueres en un bancal sense conrear. Quasi irreconeixibles, de tan embullades.

 
I en l'extrem oposat a aquella esgarrifança íntima hi hauria, per exemple, aquest "Epitafi, I", amb el toc d'humor negre, inconfusible també, amb què el poeta descarta qualsevol idea de transcendència associada amb la mort:

t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala

Alguns haikus són tot suggeriment, com aquest núm. IV del poema "Estivella", d'un llibre potser poc conegut, que es diu Vida secreta.

Agrana; arruixa.
La cadira baixeta.
Mirar qui passa.

La bella immediatesa d'aquesta imatge tan senzilla em recorda una altra que motiva un dels fragments de "Com un cos d'elegia", un poema que forma part del llibre recuperat de l'Arxiu Històric de Gandia, que hem publicat a Edicions 96: L'inventari clement de Gandia.

Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel i s'adorm al remat.

La serenitat feta paisatge, en aquesta foto de la casa Corrals,
en un migdia de finals de gener que començava a ennuvolar-se.

I s'allunya com del cel a la terra d'aquesta altra composició bastida amb un punt interessant de surrealisme i el seu sentit de l'humor destarifat:

l'una a l'altra es passaven la guitarra assegudes damunt l'estora
molt dolçament la polsaven cantaven i l'agrunsaven
ella a les cinc es descordà la brusa i li va donar el pit

Humor que també trobem en un dels llibres que més pot sorprendre per la seua factura formal..., i per l'erotisme inspirat per la princesa Carmesina, Primera audició, i més sabent que es troba entre els publicats encara als anys setanta:

Molt conegut és el poema
de Llibre de Meravelles,
"Spill, o Llibre de les Dones",
amb la dedicatòria que fa:
A la vora del riu, mare,
m'he deixat les espardenyes.
I el vers únic:
Si són les espardenyes...

Ah
princesa 
Carmesina,
obriria
vostra
brusa,
saltarien
vostres
pits
com 
dos
tigres
o
lleons,
i veuria, més avall, vostra molsa al [dessota de l'emblema del melic.
Digna 
sou
i
ho
seríeu
més dessota
el
meu
cos
pelut
i
aspre
com
un
vers
de
l'Odissea. 

Dir Estellés és, per tant, dir totes aquestes i moltes altres veus encara. Potser hauria sigut massa llarg d'explicar a l'amic periodista d'El Punt-Avui, i per això vaig simplificar la resposta. I ara, amb el permís de Vicent Andrés d'Estellés, em fan ganes d'agafar-li prestada una mica de la seua mala bava, dita en els seus potents alexandrins característics. Molt adequada en aquests últims dies en què les notícies ignominioses de l'actualitat ens trauen a ballar. 

I amb això, sí, potser sí que sóc "més creient que practicant" de l'obra d'aquest ingent poeta contemporani valencià que cada dia admire més: molts, moltíssims poetes distints en un sol Estellés vertader.

HORACIANES, LXIV [fragment]

he sentit l'arribada estimulant de l'odi.
àvidament el sent arribar cor amunt.
on hi havia el respecte hi haurà l'odi des d'ara.
ell farà i desfarà i dictarà el poema.
ell dictarà molt més encara: la conducta.
[...]

no us espanteu, vosaltres que m'estimeu encara.
si bé es mira, hauríeu d'alegrar-vos moltíssim.
sent arribar la càlida fertilitat de l'odi.
com arriba la llum o com arriba l'aigua.
ara visc l'absoluta normalitat de l'odi.

torne a dir-ho. és un odi terriblement concret.
de tan concret com és, se'm fa la vida clara
i estime més l'afecte, la rosa o la finestra,
és un odi concret i ben delimitat.
ha de fructificar un dia qualsevol. 

Incipients flors de prunera en un bancal del camí
de Pla de Corrals a Barxeta.

Gràcies, Vicent Sanxis, per l'ajuda en la identificació,
i per tota l'aportació informativa.

"Ha de fructificar un dia qualsevol".