Sèrie:
HISTÒRIES I HISTÈRIES
1a entrega:
UNA D'ESPIES: ALÍCIA D'ESPANYA
(1 spies: The Alícia of Spain)
HISTÒRIES I HISTÈRIES
1a entrega:
UNA D'ESPIES: ALÍCIA D'ESPANYA
(1 spies: The Alícia of Spain)
Un tal Prosper Mérimée,
francés de la França, va escriure una narració —Carmen— en la qual
es basa la famosa òpera homònima de Georges Bizet. La Carmen de la tal
ficció representava una guapíssima xicota espanyola, gitana ella, amb un
geni com un espigó i propícia a enamoraments complicats i volcànics;
segurament eixe perfil de dona no feia massa gràcia als soques puritans
de l'època franquista, i per això, quasi un segle després de l'esmentada obra, els incombustibles Quintero, León y Quiroga van compondre la
cançó Carmen de España, amb la qual qüestionaven el novel·lista gal i mostraven una "cigarrera de Sevilla" més pròxima a l'estampa oficial de la Sección Femenina d'aleshores. Miren el començament de la tornada de tan sonora cançoneta: Carmen de España, Manola./ Carmen de España, valiente./ Carmen con bata de cola/ pero cristiana y decente... I miren l'acabament: Tengo fuego en las pestañas/ cuando miro a lo gaché./ Yo soy la Carmen de España/ y no la de Mérimée/ y no la de Mérimée.
Aquesta Carmen de España, la va encarnar en el seu moment Carmen Sevilla (el seu cognom real és García), que també fou batejada com "Novia de España" quan es va casar amb el músic Augusto Algueró. Sembla clar que aquesta classe d'espanyolades donaven força a les referències artístiques de l'època i provocaven llàgrimes enfebrides d'amor patri, la qual cosa —suposem— va propiciar que un grapat d'artistes (o aspirants a ser-ho) adoptaren tan sonor gentilici com a reclam (recorde una dona que solia cantar a la festa del seu carrer, i sempre es presentava com "Pepica d'Espanya").
Les
ridiculeses temperamentals que protagonitzen a diari determinades
figures de la desprestigiada casta política ens fan recordar moltes
vegades l'ambient d'aquella Espanya canyí plena de bruixots encorbatats i
marujones histèriques; per això, i amb la idea de donar al relat que a
continuació relatarem l'aire tragicòmic que li correspon, hem tingut a
mal batejar una de les seues protagonistes —n'Alícia Sánchez-Camacho—
amb un nom de xaranga i pandereta: ALÍCIA D'ESPANYA.
Possiblement algú pense que, al tal nom de pila, li vindria millor el complement "al País de les Meravelles" (segons en Serafí Castellano caldria dir "Alícia en la Comunidad de las Maravillas"), però nosaltres considerem que això de "d'Espanya" li diu més, a les formes folklòriques, estridents i imperials que empra n'Alícia per a proclamar les seues proclames, i executar els seus sorollosos parells de coces en favor del ranci espanyolisme que defensen els caporals del partit que ella presideix a Catalunya, és a dir, el PP. Alícia d'Espanya és una dona catalana que lluita contra el catalanisme català dels catalans de Catalunya, i defensa les teories sucursalistes amb el mateix ardor que ho fa qualsevol ofrenaglòries de les valències més emblavides.
Aquesta Carmen de España, la va encarnar en el seu moment Carmen Sevilla (el seu cognom real és García), que també fou batejada com "Novia de España" quan es va casar amb el músic Augusto Algueró. Sembla clar que aquesta classe d'espanyolades donaven força a les referències artístiques de l'època i provocaven llàgrimes enfebrides d'amor patri, la qual cosa —suposem— va propiciar que un grapat d'artistes (o aspirants a ser-ho) adoptaren tan sonor gentilici com a reclam (recorde una dona que solia cantar a la festa del seu carrer, i sempre es presentava com "Pepica d'Espanya").
 |
| Belén Esteban també fou nomenada "Princesa de España" en un programa de TV. A la foto de l'esquerra, amb el seu primer nas; a la dreta, amb la seua segona cara. |
Possiblement algú pense que, al tal nom de pila, li vindria millor el complement "al País de les Meravelles" (segons en Serafí Castellano caldria dir "Alícia en la Comunidad de las Maravillas"), però nosaltres considerem que això de "d'Espanya" li diu més, a les formes folklòriques, estridents i imperials que empra n'Alícia per a proclamar les seues proclames, i executar els seus sorollosos parells de coces en favor del ranci espanyolisme que defensen els caporals del partit que ella presideix a Catalunya, és a dir, el PP. Alícia d'Espanya és una dona catalana que lluita contra el catalanisme català dels catalans de Catalunya, i defensa les teories sucursalistes amb el mateix ardor que ho fa qualsevol ofrenaglòries de les valències més emblavides.
Doncs
bé: segons conten, a l'estiu de l'any 2010, n'Alícia d'Espanya es va
reunir en un restaurant de Barcelona amb una tal Victòria Álvarez, la
qual era o havia sigut (presumptament, clar) núvia d'un fill de Jordi
Pujol. En la presumpta conversa que tingueren les presumptes amigues
durant el presumpte dinar, sembla que la sra. Álvarez va contar a
n'Alícia la presumpta monomania del seu excompany d'omplir el cotxe de
borses i sacs replets de bitllets de 500€, i emportar-se'ls,
presumptament, a un banc d'Andorra (disculpen l'abús de l'ús del
"presumpte", però tal com està el pati convé anar amb peus de plom).
Segons les mateixes fonts, na Victòria va confessar a n'Alícia d'Espanya
que ella solia acompanyar el nuvi als referits viatges, però que
ignorava si les borses contenien bitllets de 500 o figues poletanes,
fins un dia que va obrir el maleter del cotxe i hi va descobrir un autèntic
dineral. La dona assegura que va demanar explicacions al presumpte i li
va donar a entendre que no viatjaria més amb ell en aquelles
condicions, a la qual cosa va correspondre el sr. Pujol Ferrusola amb amenaces i represàlies, les quals V. A. diu que va denunciar a l'Oficina de la Dona Maltractada, però que ni la susdita institució ni els Mossos d'Esquadra li van fer ni puto cas.
Tot apunta que la cosa hagués quedat en un simple dinar entre amigues (d'eixos que inclou tertúlia privada amb intercanvi de confidències), a no ser per un periòdic de tirada estatal que ha publicat, dos anys i mig després!, una part del contingut d'aquella presumpta conversa i, com que les dues comensals asseguraven no haver dit ni pruna ni tampoc havien venut l'exclusiva a les revistes del cor, sorgiren unes sospites que ràpidament foren confirmades: algú havia amagat un micròfon a la florera de la taula on dinaren i es contaren confidències les protagonistes d'aquesta historieta..., i havien gravat les confessions de Victòria Álvarez!... Uns desconeguts havien espiat Alícia d'Espanya!
 |
| Hi ha qui diu que n'Alícia d'Espanya sabia que hi havia un micro amagat entre les flors, però ella es fa com un bou quan li insinuen tal possibilitat.
Rabent i veloç, la dama de les espanyes va acudir a denunciar que havia sigut espiada. Diu el diari que n'Alícia es va contradir i va fer alguna botija a l'hora de prestar declaració, ja que el dia d'autos va tenir lloc 30 mesos enrere i podria ser acusada d'haver encobert o de no haver comunicat a la policia, en temps i forma, la informació que li havia passat l'amiga sobre uns fets presumptament constitutius de delicte (la sra. Sánchez-Camacho considera que no era ella qui havia d'haver denunciat el presumpte billetaire). Na Victòria, al seu torn, també va acudir al jutjat a denunciar coses i, fins i tot, va fer declaracions a una TV on va contar contalles de pel·lícula de Hitchcock (si les tals contalles són verídiques i ningú no va fer res per evitar-les, vol dir que estem més malament del que ens pensem; i si són falses, vol dir que la sra. Álvarez està més malament del que ella mateixa es pensa).
També hi ha qui sospita que Alícia d'Espanya
portava un micro de casa, amagat al bolso entre
les eines de maquillatge. Ai dolor!
|
I mira per on, sembla que aquest succés ha destapat una presumpta xarxa d'espionatge de magnitud encara desconeguda; una castanya més que caldrà sumar als milantamil casos delictius que afecten el món del politiqueig i el seu entorn de màfies i corrupteles. La cosa és greu (molt greu, diria jo), però la manera rocambolesca de fer, descobrir i resoldre (o, millor encara, de no resoldre) aquesta classe d'assumptes ens desperta el sarcasme i ens fa recordar les aventures de Mortadelo y Filemón o d'aquell Anacleto, agente secreto tan propis de l'Espanya canyí que abans comentàvem (micròfons amagats a les floreres, viatges a Andorra amb el cotxe carregat de bitllets de 500, núvies agraviades i perseguides...). I, a més, resulta curiós que, dos anys i mig després d'aquell dinar delator, haja destapat la trama un diari que no simpatitza massa amb les idees catalanistes (recordem que el grup polític on pertany Jordi Pujol ara defensa el dret a l'autodeterminació, cosa que no feia 30 mesos enrere)...; i ens temem que el tal periòdic tampoc no és partidari de la branca mariana que actualment mana del PP i del govern espanyol.
I a la tal branca mariana pertany ALÍCIA D'ESPANYA, una dona de 45 anys que, igual com la seua coreligionària Maria Dolores de Cospedal (Cospedal de la Manxa) és divorciada i mare soltera per fecundació in vitro (açò no tindria cap importància si no fóra perquè el partit que les susdites propugnen va donar més febra que un porc solt quan es va aprovar la llei del divorci, i ara està donant-ne per a salar en histèries sobre conceptes familiars que exclouen mares sense pares, pares sense mares i fecundacions de ciència terrenal). En fi... ho agafarem com una cosa més de les moltes hipocresies estratègiques que han propiciat el moment desastrós que ara estem vivint. Allà cadascú amb la seua consciència, però seria desitjable que, el dia que tot rebente, cadascú pague les culpes en la mesura que li corresponga. Amén.
Burrera Comprimida del País Valencià (BUCOPAVA)
2013
Pròxima entrega: FUMATA NEGRA
Vaig sentir dir a Wyoming l'altre dia que, encara que li pesava, com més malament anava Espanya, més audiència tenia El Intermedio. Crec que, al redactor en cap de la BUCOPAVA (que bo!)li passa paregut: com més esperpèntica és la situació dels que manen, més punta li trau. No és cap consol, però està clar que, com hem dit sempre, amb humor i malabava les coses es porten millor i, sobretot, fan més forat. Que no l'abandonen les burreres, però, sobretot, no deixe mai de contar-nos-les.
ResponEliminaCrec que sé qui ha escrit aquest treball. Magnífic. M'agraden molt els records a les espanyolades que ens va tocar viure i les que ens toquen hui en dia. Tot preciós.....però hi ha una frase.... "és una dona catalana que lluita contra el catalanisme català ......" Això aquesta frase no la pot millorar ningú. Mirant i llegint-ho bé, podriem dir que l'història d'aquest país tant ple de folklore, folklòriques, folklòrics i folklorades s'escriurà en còmics, TEBEOS com els anomenavem fa ja un temps. Els Mortadelos, Els PPs goteras seràn els que ho faran. Però dagut a com van les coses en aquest con..... de país, recordo ara que quan, com ja he dit abans, els còmics es deien Tebeos, hi havia tanta fam i tanta misèria, que teniem personatges com en Carpanta sempre famèlic, teniem el reporter Tribulete explicant-nos les notícies a la seva manera ???? com fan hui algubs mitjans de comunicació, i teniem també en Zipi Zape com a punta de llança, però tots ells amb gana de dies..... Hauriem de llegir l'història en aquest tebeos que és el lloc més escaient i millor. Com deia una vegada en Lluis Llach es tenien que amanir el cervell per a poder dir les coses. Gràcies per escriure treballs com aquest. Moltes gràcies per les formes. Es la millor manera. Per cert una abraçada molt gran per a la persona que ha escrit el primer comentari d'aquest treball. Eduard
ResponEliminaAprofite la primera frase del comentari d'Eduard per a descarar-me i aclarir que, si no apareix el meu nom als articles que escric, no és perquè no vulga donar la cara ni pretenga jugar a jocs misteriosos; m'agrada que aparega Burrera Comprimida SA com a signant per allò de donar a les coses que fem un caire institucional (pura estratègia de màrqueting corporatiu) i també perquè així em faig a la idea que, a través de les meues gramàtiques, la burrera ens representa a tots els que compartim pensaments, intencions i complicitats.
ResponEliminaJo estic convençut que els creadors dels personatges de TEBEO que anomena l'Eduard s'inspiraven en personatges reals, i parodiaven amb gràcia, a través de les historietes, les ridiculeses de determinades formes d'actuar; però els problemes actuals van més enllà de la típica colla de bufanúvols i salvapàtries que acostumen a fer el ridícul amb els seus deliris de grandesa... les màfies de corruptes (materials i ideològics) i els seus corresponents seguicis de mediocres i llepons estan posant seriosament en perill la convivència entre les persones, i això sempre s'acaba malament. Pel que diu Wyoming, sóc dels que pensa que l'humor també pot triomfar quan les coses funcionen bé, encara que no hi haja lladres, estúpids, polítics, faulistes i cínics per a parodiar. Quan es va acabar el franquisme també deien que els cantautors provinents de la nova cançó ja no tenien vida (fins i tot, un president de generalitat que li deien Lerma els va defenestrar perquè ja no li feien cap falta); possiblement els més fluixets van desaparéixer, però Lluís Llach, Raimon i Ovidi Montllor, entre molts altres, també eren d'eixa partida, i mira per on... les seues respectives obres són el que són, i amb pasta per a continuar sent.
L'Eduard acaba dedicant una abraçada molt gran a l'autora del primer comentari; jo faig dues abraçades, a més de grans, solemnes: Una per a l'esmentada autora del primer comentari, i l'altra per a l'autor del segon. He dit.