MIL POETES DISTINTS EN UN SOL ESTELLÉS VERTADER

Per Maria Josep Escrivà
 
A la pregunta de "Hi ha influències del poeta de Burjassot en la seua obra?", que Ezequiel Castellano sol formular als poetes que entrevista, des d'El Punt-Avui, amb motiu de l'Any Estellés, quan m'hi arriba el torn, m'atrevisc a respondre-li, amb una rotunditat un tant pretensiosa que, ara, a bou passat, no puc deixar de reconèixer amb un cert rubor: "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés". Per molts motius pretensiosa, però, d'entrada per un de natura intrínsecament estellesiana: perquè dir "l'obra d'Estellés", com si fóra un tot unitari i homogeni és ignorar que aquesta obra és diversa fins al desconcert; cromàtica, i tan rica en registres que, de vegades, sembla impossible que un mateix autor puga responsabilitzar-se de poemes que poden arribar a provocar efectes tan contradictoris en els lectors com, per exemple, els que —complets, o a fragments, depenent de l'extensió— expose tot seguit, sense cap altra finalitat que la de reprendre la pregunta de Zequi Castellano per a matisar-ne la resposta. Així: influències d'Estellés...? De quin Estellés de tots...?

Moltes pedres juntes fan un marge.

Un fragment, per exemple, de "La rosella", d'una subtilesa quasi zen, deliciós com ell a soles: 

Amb un pessic, un sol pessic de brisa, 

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire, 

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,
 
ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te'n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa [...]

I ara els primers versos del poema 27 del llibre Pedres de foc: de tot excepte subtils. Per recórrer a paraules d'altres que ja s'ho han tret abans dels dits...: "Estellés escrivia sense tabús sobre el sexe". I amb un gust en moltes ocasions qüestionable —m'hi atreviria a afegir jo.

Entre les cames, escampada, aquell
dilluns d'estiu a Natzaret, tots sols,
me la mamaves, pur desfici, mentre
t'arromangaves el vestit, i es veien

les teues cuixes, fins el cul, i tu
me la mamaves sense deixar res,
fins em treies els ous i me'ls llepaves, [...]

Amb aquests contrastos lírics anava torbant-me mentalment diumenge passat, mentre feia una passejada entre el Pla de Corrals i Barxeta, i descobria astorada que, a finals de gener, una primavera prematura començava a instal·lar-se sobre tota cosa viva.

El Buixcarró, vist des del terme de Barxeta, i filtrat
per les branques florides d'un ametler.

Vaig recordar que, una vegada, una persona havia sigut capaç de descobrir vestigis estellesians en un poema meu per l'únic motiu determinant que hi havia fet servir l'adjectiu "elemental". En un primer moment em va espantar aquella ment preclara, però un comentari tan reduccionista com espontani em va fer pensar en la sòlida personalitat que arriba a assolir un poeta quan hi ha adjectius, o adverbis, com en el cas d'Estellés, que ja s'associen irremeiablement a ell, com si per sempre més formaren part del seu ADN literari.

En aquest poema, per exemple, on hi ha una consideració molt interessant sobre Déu, hi apareix, aquell adjectiu amb D. O. estellesiana: "elementals". El poeta de Burjassot evoca Déu en molts dels seus poemes, des d'una intimitat emotiva corprenedora, tot i que no siguen, precisament, els més recordats. "Tot allò que perdura":

Era precís pensar en Déu expressament?

Era precís pensar literalment en Déu?

En tot cas crec que Déu ho comprenia tot.

Feia la vista grossa, si es pot parlar així.

[...]

Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust

de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor

a la vida en els ulls, en les mans, en les dents.

Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu.

Ara ens volia amants, elementals i plens.

Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres.

Li creixien les ungles com els creixen als morts.
Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia.

Figueres en un bancal sense conrear. Quasi irreconeixibles, de tan embullades.

 
I en l'extrem oposat a aquella esgarrifança íntima hi hauria, per exemple, aquest "Epitafi, I", amb el toc d'humor negre, inconfusible també, amb què el poeta descarta qualsevol idea de transcendència associada amb la mort:

t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala

Alguns haikus són tot suggeriment, com aquest núm. IV del poema "Estivella", d'un llibre potser poc conegut, que es diu Vida secreta.

Agrana; arruixa.
La cadira baixeta.
Mirar qui passa.

La bella immediatesa d'aquesta imatge tan senzilla em recorda una altra que motiva un dels fragments de "Com un cos d'elegia", un poema que forma part del llibre recuperat de l'Arxiu Històric de Gandia, que hem publicat a Edicions 96: L'inventari clement de Gandia.

Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel i s'adorm al remat.

La serenitat feta paisatge, en aquesta foto de la casa Corrals,
en un migdia de finals de gener que començava a ennuvolar-se.

I s'allunya com del cel a la terra d'aquesta altra composició bastida amb un punt interessant de surrealisme i el seu sentit de l'humor destarifat:

l'una a l'altra es passaven la guitarra assegudes damunt l'estora
molt dolçament la polsaven cantaven i l'agrunsaven
ella a les cinc es descordà la brusa i li va donar el pit

Humor que també trobem en un dels llibres que més pot sorprendre per la seua factura formal..., i per l'erotisme inspirat per la princesa Carmesina, Primera audició, i més sabent que es troba entre els publicats encara als anys setanta:

Molt conegut és el poema
de Llibre de Meravelles,
"Spill, o Llibre de les Dones",
amb la dedicatòria que fa:
A la vora del riu, mare,
m'he deixat les espardenyes.
I el vers únic:
Si són les espardenyes...

Ah
princesa 
Carmesina,
obriria
vostra
brusa,
saltarien
vostres
pits
com 
dos
tigres
o
lleons,
i veuria, més avall, vostra molsa al [dessota de l'emblema del melic.
Digna 
sou
i
ho
seríeu
més dessota
el
meu
cos
pelut
i
aspre
com
un
vers
de
l'Odissea. 

Dir Estellés és, per tant, dir totes aquestes i moltes altres veus encara. Potser hauria sigut massa llarg d'explicar a l'amic periodista d'El Punt-Avui, i per això vaig simplificar la resposta. I ara, amb el permís de Vicent Andrés d'Estellés, em fan ganes d'agafar-li prestada una mica de la seua mala bava, dita en els seus potents alexandrins característics. Molt adequada en aquests últims dies en què les notícies ignominioses de l'actualitat ens trauen a ballar. 

I amb això, sí, potser sí que sóc "més creient que practicant" de l'obra d'aquest ingent poeta contemporani valencià que cada dia admire més: molts, moltíssims poetes distints en un sol Estellés vertader.

HORACIANES, LXIV [fragment]

he sentit l'arribada estimulant de l'odi.
àvidament el sent arribar cor amunt.
on hi havia el respecte hi haurà l'odi des d'ara.
ell farà i desfarà i dictarà el poema.
ell dictarà molt més encara: la conducta.
[...]

no us espanteu, vosaltres que m'estimeu encara.
si bé es mira, hauríeu d'alegrar-vos moltíssim.
sent arribar la càlida fertilitat de l'odi.
com arriba la llum o com arriba l'aigua.
ara visc l'absoluta normalitat de l'odi.

torne a dir-ho. és un odi terriblement concret.
de tan concret com és, se'm fa la vida clara
i estime més l'afecte, la rosa o la finestra,
és un odi concret i ben delimitat.
ha de fructificar un dia qualsevol. 

Incipients flors de prunera en un bancal del camí
de Pla de Corrals a Barxeta.

Gràcies, Vicent Sanxis, per l'ajuda en la identificació,
i per tota l'aportació informativa.

"Ha de fructificar un dia qualsevol".

    

LES MUSES CORRUPTES

Per Maria Josep Escrivà

Aquest article, amb el mateix títol i alguna lleugera variació en el contingut, es va publicar a l’edició electrònica d’El Punt Avui el dia 9 de novembre de 2011. Els editors d’aquest mitjà hi inclogueren un subtitular més descriptiu, empesos segurament pels aires preelectorals d’aquests dies: “Joan Pla presenta Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, inspirada en l'expresident de la Diputació de Castelló”. No era intenció de l’autora d’aquesta petita crònica reduir-la a una personalització tan concreta. Però si ells ho diuen..., per alguna cosa deu ser!

***

Que el gènere literari anomenat “novel·la negra” haja servit tradicionalment per a donar vida a grans personatges de ficció i a històries esgarrifoses és un fet saludable que molta gent hem celebrat i gaudit amb voracitat lectora. El que ja resulta més preocupant és que determinats individus amb càrrecs polítics, i els seus comportaments, siguen en ells mateixos un filó per a la inspiració artística. Perquè la ficció literària té el do d’ennoblir i d’enriquir les misèries terrenals, però els terrenals de peu pertanyem a la classe damnificada per aquells personatges ficcionats. La novel·la de Joan Pla, Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building (Edicions 96, 2011) conjuga de manera enjogassada aquestes dues cares −la realitat i la ficció− que s’atrauen i es completen, més que no es repel·leixen. Dimarts 8 de novembre es va presentar a la Casa del Libro de València. 

Tal com hi adverteix Joan Pla:
“Tota semblança amb la realitat és pura coincidència, tot i que la crua realitat s’entesta a formar part de la ficció més imaginativa”.

Abans de donar pas a l’autor del llibre, Diego Gómez, que en féu d’introductor, hi assenyalà el caràcter de thriller de la novel·la, una història trepidant bastida sobre personatges de nom reconeixible, accions i fets amb sabor d’actualitat, i molta càrrega de compromís i d’implicació per part d’algú, el veterà Joan Pla, que no es resigna a mirar el seu món més pròxim com si fóra un mer espectador passiu i resignat. També va incidir el presentador en l’”encert editorial” (són paraules literals) a l’hora de dissenyar la portada del llibre: una imatge en taques entre dos colors molt contrastats, en la mateixa línia d’intencions de duplicitats entre la poderosa imaginació i la realitat colpidora. I així mateix va remarcar el presentador l’eficàcia del “llenguatge directe, culte i fàcil de digerir, amb tocs d’humor que els lectors interioritzem lúdicament”. És important, en aquest tipus d’obres concebudes per arribar a un públic ampli i amb ganes de deixar-s’hi atrapar. L’autor, però, va incidir en més d’una ocasió en la seua voluntat que Don Fabrizzio, a més de divertir, hauria de fer pensar.

Dolors Pedrós, editora; Diego Gómez, mestre i escriptor; Joan Pla, el creador de Fabrizzio. Foto: Neus Pedrós.

Després de la intervenció de Joan Pla, es va establir una conversa animada entre el públic assistent, des d’on es va reconèixer, a manera de positiva teràpia col·lectiva, que els polítics −els honrats i també els corruptes− són caducs, a pesar de tot. I arribarà un dia que fins les muses els hauran oblidats. Mentre que la cultura, les persones que hi treballen honestament, els grans escriptors, i la gent que aporta la seua saviesa en bé d’una col·lectivitat, és la que fa història. Què es recordarà de les comarques de don Fabrizzio quan hagen passat dècades?: l’anècdota dels faisans que havien d’aterrar a l’aeroport sense avions?, tots els finançaments il·legals d’un partit?, la bona sort d’un empedreït jugador de loteria?, o que Castelló fou el nucli on es gestaren i des d’on s’expandiren les Normes ortogràfiques de 1932?

L’aeroport de Castelló immortalitzat amb humor gràfic per Ferran Martín. Imatge extreta de lainformacion.com

Un fragment de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building relata: “...en tot aquell bolic de filtracions, rumors i hipòtesis, hi havia coses que no casaven. ‘Com un partit que es diu democràtic fa ús d’una comptabilitat B per amagar un finançament il·legal? Si els documents són determinants per aportar proves en contra del partit o de don Fabrizzio, per què el senyor Jaume Costa no els va lliurar directament al jutge? Resulta, si més no, difícil d’entendre. Alguna cosa falla, a no ser que algú s’haja proposat que continue la macabra sèrie d’assassinats. Esperem que la justícia investigue aquestes presumptes connexions molt preocupants’”.

Esperances semblants són les que conservem els esbalaïts lectors (i lectores). De moment, encara ens pot consolar que ningú s’haja apercebut, més enllà de corrupteles i de màfies polítiques, de cap “macabra sèrie d’assassinats” que pose la guinda negra al pastís.

L’autor de Don Fabrizzio encapçala la novel·la amb aquestes paraules: “Un reconeixement als polítics i empresaris que anteposen l’ètica i el progrés del País a qualsevol cant de sirena que atempte contra la dignitat personal o democràtica.” Nosaltres hi afegim: “bravo, Joan”!