Àngela Guixot és una dona de ciències. Però jo sospite que des de sempre ha mantingut amb les lletres un idil·li secret que últimament s’ha posat de manifest. Ho dic perquè les seues gramàtiques no pateixen la feblesa insegura de les escriptures novençanes, sinó més bé tot el contrari. Àngela, on posa l’ull, posa la ploma i, al compàs d’una literatura fresca i no gens convencional, és capaç de retratar tendreses i amargors sense pèls al teclat, i també de pegar un cop de lletra amb contundència volcànica quan la sang li ho reclama o quan les circumstàncies li ho aconsellen.
Però sobretot, Àngela és amiga nostra i benefactora d’aquesta santa casa, i molts de vostés ja saben que ens agrada presumir d’afectes i complicitats quan tenim ocasió de fer-ho. Per això hem volgut perfumar el Burribloc que ara tenen entre cella i cella amb l’article, signat per la sra. Guixot, que han publicat al seu llibret d'aquest any 2015 —Dones com jo, es titula— els també amics de la Falla barri sant Francesc d’Oliva. Un autèntic festeig literari.
I amb aquesta experiència fallera, la nostra amiga haurà descobert —segurament— que és un error rebutjar de manera sistemàtica les possibilitats que brinden algunes falles —cada vegada més— per a desenvolupar inquietuds artístiques i literàries, i per a sumar granets d’arena en favor de la nostra llengua i de la cultura popular. L'esperit faller que nosaltres entenem es basa en alegries harmòniques i complicitats creatives, i no en els renills dels bufanúvols ni en les ploreres dels que s'arrisquen a patir ataquets d'èxit entre glòries campaneres i entre vols de banderins.
Heus tot seguit l’article en qüestió. Enhorabona i gràcies, Àngela Guixot:
Però sobretot, Àngela és amiga nostra i benefactora d’aquesta santa casa, i molts de vostés ja saben que ens agrada presumir d’afectes i complicitats quan tenim ocasió de fer-ho. Per això hem volgut perfumar el Burribloc que ara tenen entre cella i cella amb l’article, signat per la sra. Guixot, que han publicat al seu llibret d'aquest any 2015 —Dones com jo, es titula— els també amics de la Falla barri sant Francesc d’Oliva. Un autèntic festeig literari.
I amb aquesta experiència fallera, la nostra amiga haurà descobert —segurament— que és un error rebutjar de manera sistemàtica les possibilitats que brinden algunes falles —cada vegada més— per a desenvolupar inquietuds artístiques i literàries, i per a sumar granets d’arena en favor de la nostra llengua i de la cultura popular. L'esperit faller que nosaltres entenem es basa en alegries harmòniques i complicitats creatives, i no en els renills dels bufanúvols ni en les ploreres dels que s'arrisquen a patir ataquets d'èxit entre glòries campaneres i entre vols de banderins.
Heus tot seguit l’article en qüestió. Enhorabona i gràcies, Àngela Guixot:
Per Àngela Guixot Escrivà
Fotos de Júlia Llorca Tauste
Fotos de Júlia Llorca Tauste
No desertes, rebel·la’t —si pots, és clar.
Joan Fuster
Joan Fuster
Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. Malgrat això, i tot i la distància sempre mantinguda, mai no he accedit tampoc a la indiferència. I és l’enyorança que se m’apodera quan hi pense. Potser és arriscat, amb estes referències, opinar ací sobre les dones i les falles, però la vida és risc. I no hem de deixar d’anar a l’era per la pols. No, si pensem que l’era és important, i, com va dir Fuster, hi ha un fet evident: les falles són importants. I és menester que falles i dones assumim riscos per tal d’hissar les veles, que tenim per davant tota la mar, i hem estat massa temps lligades de velam, i conduïdes on no anàvem...
...que les falles tenien l’encàrrec de ser moviment popular i de veïns contra les autoritats locals, contra el clero, contra els grans empresaris i contra la societat burgesa. I a cop de sàtira enginyosa i crítica mordaç i combativa manifestar el desacord i el sentiment de malestar del poble. I diuen que un temps ho van ser, sí, que van ser pedra en la sabata de tota la plana major, i tan incòmodes els hi van arribar a resultar que les van haver de captivar. Cortesament, això sí, festejant-les amb premis a l’elegància, a les bones maneres, al bon gust... cap premi a la crítica, clar. I fent-los la cort amb falleres majors de bones famílies, com ara la filla de Franco. I després, la néta de Franco. I entremig, la duquessa d’Alba i tot un seguit de filles de generals i nétes de ministres, totes elles preparadíssimes, màximes representants d’allò que és poble i d’allò que és valencià, que passejaven pel Cap i Casal, camí de l’ofrena. L’ofrena, per cert, nova de trinca, acabadeta d’inventar per unes monges, any quaranta-u, com quasi tot el que van ser les falles després d’aquell captiveri: un invent de l’època franquista. I allà tothom content, de no tindre paraules, i unflat, de no cabre en la pell, que ja tenien falles d’anomenada i ostentació, totes catòliques i conservadores, plenes de bones famílies i de polítics i mandataris tan i tan desvanits que des dels millors balcons institucionals cridaven allò de “¡que vivan las fallas!”...
...que les falles tenien l’encàrrec de ser moviment popular i de veïns contra les autoritats locals, contra el clero, contra els grans empresaris i contra la societat burgesa. I a cop de sàtira enginyosa i crítica mordaç i combativa manifestar el desacord i el sentiment de malestar del poble. I diuen que un temps ho van ser, sí, que van ser pedra en la sabata de tota la plana major, i tan incòmodes els hi van arribar a resultar que les van haver de captivar. Cortesament, això sí, festejant-les amb premis a l’elegància, a les bones maneres, al bon gust... cap premi a la crítica, clar. I fent-los la cort amb falleres majors de bones famílies, com ara la filla de Franco. I després, la néta de Franco. I entremig, la duquessa d’Alba i tot un seguit de filles de generals i nétes de ministres, totes elles preparadíssimes, màximes representants d’allò que és poble i d’allò que és valencià, que passejaven pel Cap i Casal, camí de l’ofrena. L’ofrena, per cert, nova de trinca, acabadeta d’inventar per unes monges, any quaranta-u, com quasi tot el que van ser les falles després d’aquell captiveri: un invent de l’època franquista. I allà tothom content, de no tindre paraules, i unflat, de no cabre en la pell, que ja tenien falles d’anomenada i ostentació, totes catòliques i conservadores, plenes de bones famílies i de polítics i mandataris tan i tan desvanits que des dels millors balcons institucionals cridaven allò de “¡que vivan las fallas!”...
Fotos: Júlia Llorca Tauste. Fetes al taller de l'artista faller Josep Sanchis. Acompanyen la (pseudo)explicació del llibret
de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.
…i no és això, companys, no deuria ser això. Les falles van quedar amansides pel règim i utilitzades pel sistema, buides de crítica social i farcides de normes, protocols i jerarquies verticals que, a més a més, en estar fetes per hòmens i controlades per hòmens, van resultar notablement masclistes…
…A les comissions falleres existien les seccions femenines representades, com no, per un home. Va haver molts anys de no tindre-hi dret de vot, les dones. I en casar-se ja no podien ser falleres, ni tan sols assistir als diferents actes. I no va ser fins a mitjan dels anys setanta que alguna dona va poder entrar a formar part d’una junta directiva. També al món de les falles, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, darrere dels que han tingut càrrecs de responsabilitat i poder de decisió. Que si netejar i engalanar el casal, que si triar les teles i confeccionar la indumentària, o les disfresses, que si fer els bunyols, que si preparar les rifes, que si la cura dels xiquets, dels xiquets fallers, i dels fills fallers… sabates, pentinat, fermalls… sempre pendent, la mare. Mare abans que fallera. I alhora casa impol·luta, que són dies de visita i de convits al saló. Mestressa abans que dona. També a la societat, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, a l’ombra i sense veu. I en esmena, els diumenges, tacó de pam i adreç de perles, i a lluir-se pel passeig del braç de l’home... Què és una fallera major?
S’obri parèntesi: i eixa mateixa resposta podria aplicar-se a un faller major?...
...Si no en sap de sexes, la il·lusió... Es tanca parèntesi.
 |
| El llibret de falla Dones com jo ha estat coordinat i dissenyat per Enric Escrivà. |
Al llarg de la història, les dones hem hagut de ser rebels per necessitat. Reivindicatives, per supervivència. I cau pel seu propi pes que la dona rebel i reivindicativa alhora pot anhelar representar la seua falla, que una cosa és la dona i l’altra el símbol. I la pregunta “què és una fallera major?” fa referència al símbol: què simbolitza, la fallera major? què simbolitza, vestida d’opulència, talment l’aristocràcia, i posada de banda amb bandera espanyola?
Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. I és l’enyor que em corprèn quan hi pense, que no la indiferència. La indiferència seria una fugida tirant a derrotista. I entre el triomfalisme de pet dels ofrenaglòries i el victimisme irreverent dels que arrunsen els muscles, just en el centre, està l’enyor. I està el país…
…I quin país no tindríem amb la força de les falles, amb eixe gran motor capaç de mobilitzar la societat valenciana, si, com les dones, des de la rebel·lia, reivindicaren el seu lloc, allò que eren de primera intenció:
moviment del poble per tal de fer més poble.
No desertem, rebel·lem-nos —si podem, és clar... I què en penseu?: podem?
Després de tot això que em diu, senyor Bolufer, jo ja no sé què dir. Es nota que m’aprecia molt vosté. I ja sap que l’estima, en este cas nostre, és d’anada i tornada, eh? Que agarra embranzida en les rectes i allà va, sense fre, fent el circuit de vosté a mi, de mi a vosté...
ResponEliminaMoltes gràcies a vosté, senyor Bolufer, per les paraules que ací em dedica, per tantes altres que hem compartit i que m’han arribat plenes de força i de coratge, per ajudar-me a descobrir que, efectivament, és un error rebutjar sistemàticament les possibilitats que brinden algunes falles, i per tantes i tantes coses que ens brinda, seguit seguit, vosté.
P.S.: Si jo li dic engrescadora i comboianta, en qui pensa vosté? Doncs ella és la culpable de tot, senyor Bolufer. En esta ocasió, es va confabular amb l’Enric, i entre els dos... ja veu...
En la meua manera d'entendre la vida i d'organitzar els meus sentiments, les estimes i les admiracions són dos conceptes distints que caminen separats, encara que en casos concrets puguen confluir en algun punt de coincidència. Vinc a dir-ho, sra. Àngela, perquè l'afecte que vosté sap que li professe no està per a res influenciat pel seu enginy literari, sinó per la seua qualitat humana. I tinga per segur que no hagués dit el que he dit si no ho haguera pensat així. Les seues gramàtiques parlen per si soles, i no necessiten cap vitamina falaguera que les enlaire; però en algun moment m'ha semblat vosté un tant insegura en les seues possibilitats, i he volgut posar en solfa una evidència que compartisc amb altres amistats potents que tenim en comú.
EliminaPoder escriure així, amiga, l'obliga en certa manera a continuar escrivint i a deixar-se publicar, per tal que el públic tinga oportunitat de gaudir en fons i en forma les seues riqueses argumentals i, si es presenta, deixar-se seduir per les idees que vosté defensa. Per això li ixen al pas Maries Joseps engrescadores i Enrics confabulats... perquè sàpiga que ajuda no li'n faltarà, ni llocs per a publicar, tampoc.
Moltes gràcies, senyor Bolufer. Per tot.
ResponElimina