LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «LLEPASSA» I «PAROT». ESTELLESIANAMENT...

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet
 
Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste i Consol Martínez Bella

Setembre és el mes del poeta Vicent Andrés Estellés. Ho és des que, l'any 2010, l'escriptor Josep Lozano ens va recordar que el dia 4 de setembre de 1924 va nàixer a Burjassot (l'Horta) el que es considera el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV. I ens va adreçar una lletra de convit, a la societat i al món de la cultura, per tal de celebrar l'efemèride amb el que ell va anomenar «Festa Estellés». La crida de Lozano ha servit, curiosament i feliçment, per traçar un fil, de poble en poble, enllaçats a la tardor per aquests homenatges dedicats en places i carrers al «fill del forner que feia versos». Divendres 25 de setembre celebràrem la FES Gandia; i divendres 2 d'octubre, la cita estellesiana ens convocà a Oliva; el pròxim dia 8 serà la Font d'En Carròs el poble encarregat d'organitzar la seua Festa Estellés, en aquest cas per primera vegada. Això sense eixir de la comarca de la Safor. Si voleu veure'n un mapa global, amb les FES recorrent el País de cap a cap, visiteu el blog Festa Estellés. Realment fa patxoca.

He vist a la xarxa que aquesta bestiola és una «libèl·lula vermella». Sense canviar de llengua, allò que, a les comarques valencianes, en diem un «parot roig». En desconec el nom científic.
L'ha fotografiat Júlia Llorca Tauste.

I ara caldria preguntar-nos què té a veure el paràgraf introductori amb els dos mots que hem triat per redactar aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules». La resposta és el que podeu llegir a continuació.

Un gran poeta —entre moltes altres qualitats, segur— és aquell que sap imprimir el seu caràcter en els versos que escriu, i viceversa. De manera que arriba un moment en què les seues maneres i fins i tot una sèrie de paraules s'han impregnat de la personalitat del poeta i ja porten imprès allò que en diríem, en el cas del que ens ocupa, «Denominació d'Origen Estellés». Penseu, per exemple, en els adjectius «elemental», o «fosforescent», «assumiràs», «canyars» o «entrecuix», «fill de puta» —hi ha algun altre poeta haja utilitzat la paraulota amb més eficàcia?—. O «cànter». I «parot» i «llepassa», també.

 

Serreig, aferradís o herba del lladre són alguns noms comuns catalans d'açò que, a la Safor, coneixem com a «llepassa».
Imatge extreta de la pàgina Flora catalana.net

Fa dies que ens calfem el cap indagant en la forma, en l'etimologia i en la realitat exacta que designa la paraula «llepassa», aquella herba comuna que creix als marges i vores de camins —abans, sobretot, que s'estenguera la neurosi col·lectiva de ruixar-los amb herbicida—, i al final, hem arribat a unes poques conclusions: 

1. Que podem trobar la paraula escrita, i per tant l'entrada de diccionari, amb la forma «llepassa» i «llapassa». És una pura qüestió de vacil·lació vocàlica provocada per la neutralització dels dos sons  /e/, /a/ en els dialectes orientals; però en valencià els discriminem clarament i per això, en la nostra modalitat occidental del català, pronunciem i escrivim «llepassa». Estellés també ho feia així. Ací en tenim la prova infal·lible:

Fragment de poema mecanoscrit (i corregit pel propi autor) de L'inventari clement original, el que, una vegada editat, vàrem convenir a titular
L'inventari clement de Gandia.

 

2. Que als catàlegs de flora i pàgines diverses on hi ha explicacions i fotos d'espècies vegetals hem trobat moltes herbes anomenades «llapassa» / «llepassa», amb els corresponents noms científics que ací no és lloc de reproduir. Però totes tenen una característica en comú, que és la que va saber aprofitar metafòricament Vicent Andrés Estellés: que les espigues d'aquesta herba s'enganxen, o s'apeguen, insistentment, quan entren en contacte amb la roba, amb els cabells, o amb el pèl dels animals. De fet, els mallorquins li diuen, a l'herba, amb tota l'expressivitat del pleonasme, «aferradís». La forma «llapassa» procedeix del llatí lappaceus i aquest, de lappa, que en castellà, per exemple, ha donat, a més del nom del vegetal (lampazo) el del mol·lusc aquell que s'adhereix a les roques de manera quasi irreversible. El Diccionari Normatiu Valencià, de l'AVL, inclou l'expressió «apegar-se com una llepassa» amb el sentit de «buscar compulsivament la companyia d'un altre».

En aquesta foto preciosa de Júlia Llorca Tauste podem veure una espiga d'ordi bord, o de margall bord.

Recorde que, de xiquetes, quan encara es jugava entre bancals i caminals de terra, recollíem espigues —per a nosaltres llepasses també— com la de la foto i ens les llançàvem, a manera de dards, contra la roba. Totes aquelles que s'hi quedaven clavades eren nóvios que acabaríem tenint en el futur —pobres il·luses!—. Des de ben prompte teníem clar el caràcter apegalós de l'amor. Preparant aquesta entrada he anat a parar a una pàgina on s'explica, del margall bord, que «l'orientació de les arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.» Deduïsc que és un dels admirables recursos de supervivència, el d'assegurar-se la reproducció, del món vegetal. I crec que no és gens desgavellat associar la particularitat anterior amb la imatge tan encertada dels versos d'Estellés reproduïts a la imatge de dalt: «[...] són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos».

Una altra fotografia de Júlia, delicadíssima, d'aquesta mena d'avena borda que, pel seu caràcter aeri, sembla que es troba a mitjan camí
entre ser dard de llapassa i ser libèl·lula..., o parotet.

La paraula «libèl·lula» té una sonoritat perfectament acordada amb la natura volàtil, lleugera, flotant... de l'insecte al qual fa referència. «Libèl·lula»: paraula esdrúixola, que conté quatre vocals diferents i un únic so consonàntic, líquid, el de la /l/, que rellisca entre els altres, i els enllaça, però tocant-los a penes. Ens pot resultar irresistible aquesta al·literació, amb efectes de filigrana poètica. Però, en la realitat de les séquies, de les sendes, de les basses, dels bancals i dels tolls, la nostra paraula, tan carregada de suggeriments entranyables, tan familiar ella i de sonoritat tan bruscament consonàntica, en aquest cas, és «parot», o el seu diminutiu afectiu, «parotet».

Un parot equilibrista, amb les seues ales d'encaix.
Foto: Júlia Llorca Tauste.

El Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll apunta que el mot «parot» és un augmentatiu de «pare» i s'hi queda ben assaciat, amb açò que crec just considerar un atreviment flagrant. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, apunta hipòtesis diferents sobre l'origen de la paraula, però sembla que per cap d'elles no posaria la mà al foc. Com a curiositat vistosa només, ací recollirem la relacionada amb el caràcter marjalenc, o albuferenc, que remarca el lingüista, i d'ací la connexió amb els parissos, que és paraula emprada a Sueca (l'Horta) per a designar uns altres animalons «que naden pels quadros o vivers d'arròs». Més endavant, Coromines assenyala també la coincidència de «parot» amb una mena d'ocell, un pardal, o teuladí mascle.

Però, per molt que rastregem etimologies i escorcollem entrades de diccionari, no hem trobat explicació ni associació més lluminosa que la que ens va regalar —tornem-hi— el mestre Vicent Andrés Estellés, que, al mateix poema ja citat de L'inventari clement de Gandia, relaciona així «llepassa» i «parot» i defineix la primera metaforitzada en el segon, o viceversa, que no sé què és primer. 

I l'una i l'altre, en un volantí poètic admirable, de tan senzill, transmeten a la perfecció el caràcter desficiós i apegalós del record:

COM UN COS D'ELEGIA, IV

Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
                                       que em recorre la vida.

V. A. Estellés: L'inventari clement de Gandia, Edicions 96, 2012.

Crec que aquesta fotografia de Consol Martínez Bella pot funcionar com un autèntic poema visual. Precís, plàstic i essencial, com el poema d'Estellés, aquest «parot vegetal», llepassa omnipresent de la memòria.

Mireu com s'hi ha volgut recrear Àngela Guixot, literàriament i reflexivament, amb l'estil exquisit de la prosa poètica que ja la caracteritza.

Així com passen, hi ha dies que perden els seus noms. Tantes de coses que hi van ser, així com passen, no són sinó memòria omplint-se, a poc a poc, de buidor.

I així com passen, hi ha noms que enfiten tots els dies. Noms com espigues que s’enganxen a la pell i ens recorren la vida. Noms com les hores d’un rellotge sense busques que així com passen, no passen. I són memòria omplint-se de memòria. Memòria-llepassa. 

Quan Bogart la mirava d’aquella manera com només Rick sabia mirar-la, ella es va adonar que necessitava fugir. I, fent-se la il·lusa, la protagonista de Casablanca, va triar fugir. Prou que sabia, però, que no basta un avió ni creuar la mar quan és a la pell, al fol·licle inflamat de cada pèl, que s’hi aferra, la memòria-llepassa. Prou que sabia que els dies, tots els dies, li vindrien enfitats. Que tindria París a la dutxa, París escurant, París tornant de la botiga, i París entre els fulls del diari. Fins i tot quan un vent, girat de sobte, li fera voleiar el barret i, percaçant-lo, haguera de creuar el carrer, un poc espantada, fent parar els cotxes... fins i tot en aquell moment tindria París. Quotidianament i en totes les coses, com una llepassa, sempre tindria París.

Som un tot de memòria collida a manolls de records que no sempre triem: no poden sedassar les espigues que se’ns claven a la pell. No podem. I és potser per això que Ingrid Bergman va dir que per a ser feliç només cal tindre bona salut i mala memòria.

A. G.

Un moment de la Festa Estellés Gandia, fotografiat per Àlex Oltra.
El lloc de celebració, la plaça del Rei Jaume I. Ens hi acompanyà, en la part musical, el cantautor Carles Pastor.

I aquesta és una instantània de la III Festa Estellés a Oliva,
celebrada el dia 2 d'octubre, a vora de la cripta de l'església de Santa Maria.
L'acompanyament musical anà a càrrec del cantautor Martí Jover.
Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput

Grau, escar



 

LA CRÍTICA [FALLERA], EN TO DE CRÍTICA

Àngela Guixot és una dona de ciències. Però jo sospite que des de sempre ha mantingut amb les lletres un idil·li secret que últimament s’ha posat de manifest. Ho dic perquè les seues gramàtiques no pateixen la feblesa insegura de les escriptures novençanes, sinó més bé tot el contrari. Àngela, on posa l’ull, posa la ploma i, al compàs d’una literatura fresca i no gens convencional, és capaç de retratar tendreses i amargors sense pèls al teclat, i també de pegar un cop de lletra amb contundència volcànica quan la sang li ho reclama o quan les circumstàncies li ho aconsellen.

Però sobretot, Àngela és amiga nostra i benefactora d’aquesta santa casa, i molts de vostés ja saben que ens agrada presumir d’afectes i complicitats quan tenim ocasió de fer-ho. Per això hem volgut perfumar el Burribloc que ara tenen entre cella i cella amb l’article, signat per la sra. Guixot, que han publicat al seu llibret d'aquest any 2015 —Dones com jo, es titula— els també amics de la Falla barri sant Francesc d’Oliva. Un autèntic festeig literari. 

I amb aquesta experiència fallera, la nostra amiga haurà descobert —segurament— que és un error rebutjar de manera sistemàtica les possibilitats que brinden algunes falles —cada vegada més— per a desenvolupar inquietuds artístiques i literàries, i per a sumar granets d’arena en favor de la nostra llengua i de la cultura popular. L'esperit faller que nosaltres entenem es basa en alegries harmòniques i complicitats creatives, i no en els renills dels bufanúvols ni en les ploreres dels que s'arrisquen a patir ataquets d'èxit entre glòries campaneres i entre vols de banderins. 

Heus tot seguit l’article en qüestió. Enhorabona i gràcies, Àngela Guixot:

Per Àngela Guixot Escrivà
Fotos de Júlia Llorca Tauste

No desertes, rebel·la’t —si pots, és clar.
Joan Fuster

Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. Malgrat això, i tot i la distància sempre mantinguda, mai no he accedit tampoc a la indiferència. I és l’enyorança que se m’apodera quan hi pense. Potser és arriscat, amb estes referències, opinar ací sobre les dones i les falles, però la vida és risc. I no hem de deixar d’anar a l’era per la pols. No, si pensem que l’era és important, i, com va dir Fuster, hi ha un fet evident: les falles són importants. I és menester que falles i dones assumim riscos per tal d’hissar les veles, que tenim per davant tota la mar, i hem estat massa temps lligades de velam, i conduïdes on no anàvem...

...que les falles tenien l’encàrrec de ser moviment popular i de veïns contra les autoritats locals, contra el clero, contra els grans empresaris i contra la societat burgesa. I a cop de sàtira enginyosa i crítica mordaç i combativa manifestar el desacord i el sentiment de malestar del poble. I diuen que un temps ho van ser, sí, que van ser pedra en la sabata de tota la plana major, i tan incòmodes els hi van arribar a resultar que les van haver de captivar. Cortesament, això sí, festejant-les amb premis a l’elegància, a les bones maneres, al bon gust... cap premi a la crítica, clar. I fent-los la cort amb falleres majors de bones famílies, com ara la filla de Franco. I després, la néta de Franco. I entremig, la duquessa d’Alba i tot un seguit de filles de generals i nétes de ministres, totes elles preparadíssimes, màximes representants d’allò que és poble i d’allò que és valencià, que passejaven pel Cap i Casal, camí de l’ofrena. L’ofrena, per cert, nova de trinca, acabadeta d’inventar per unes monges, any quaranta-u, com quasi tot el que van ser les falles després d’aquell captiveri: un invent de l’època franquista. I allà tothom content, de no tindre paraules, i unflat, de no cabre en la pell, que ja tenien falles d’anomenada i ostentació, totes catòliques i conservadores, plenes de bones famílies i de polítics i mandataris tan i tan desvanits que des dels millors balcons institucionals cridaven allò de “¡que vivan las fallas!”...

Fotos: Júlia Llorca Tauste. Fetes al taller de l'artista faller Josep Sanchis. Acompanyen la (pseudo)explicació del llibret
de la Falla barri sant Francesc d'Oliva.

…i no és això, companys, no deuria ser això. Les falles van quedar amansides pel règim i utilitzades pel sistema, buides de crítica social i farcides de normes, protocols i jerarquies verticals que, a més a més, en estar fetes per hòmens i controlades per hòmens, van resultar notablement masclistes…

…A les comissions falleres existien les seccions femenines representades, com no, per un home. Va haver molts anys de no tindre-hi dret de vot, les dones. I en casar-se ja no podien ser falleres, ni tan sols assistir als diferents actes. I no va ser fins a mitjan dels anys setanta que alguna dona va poder entrar a formar part d’una junta directiva. També al món de les falles, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, darrere dels que han tingut càrrecs de responsabilitat i poder de decisió. Que si netejar i engalanar el casal, que si triar les teles i confeccionar la indumentària, o les disfresses, que si fer els bunyols, que si preparar les rifes, que si la cura dels xiquets, dels xiquets fallers, i dels fills fallers… sabates, pentinat, fermalls… sempre pendent, la mare. Mare abans que fallera. I alhora casa impol·luta, que són dies de visita i de convits al saló. Mestressa abans que dona. També a la societat, la dona ha hagut d’ocupar sempre un paper secundari, un paper de fer faena, molta faena, a l’ombra i sense veu. I en esmena, els diumenges, tacó de pam i adreç de perles, i a lluir-se pel passeig del braç de l’home... Què és una fallera major? 

S’obri parèntesi: i eixa mateixa resposta podria aplicar-se a un faller major?...

...Si no en sap de sexes, la il·lusió... Es tanca parèntesi.

El llibret de falla Dones com jo ha estat coordinat i dissenyat
per Enric Escrivà.

Al llarg de la història, les dones hem hagut de ser rebels per necessitat. Reivindicatives, per supervivència. I cau pel seu propi pes que la dona rebel i reivindicativa alhora pot anhelar representar la seua falla, que una cosa és la dona i l’altra el símbol. I la pregunta “què és una fallera major?” fa referència al símbol: què simbolitza, la fallera major? què simbolitza, vestida d’opulència, talment l’aristocràcia, i posada de banda amb bandera espanyola?

Mai no m’ha donat encantalls, el món de les falles. I és l’enyor que em corprèn quan hi pense, que no la indiferència. La indiferència seria una fugida tirant a derrotista. I entre el triomfalisme de pet dels ofrenaglòries i el victimisme irreverent dels que arrunsen els muscles, just en el centre, està l’enyor. I està el país…

…I quin país no tindríem amb la força de les falles, amb eixe gran motor capaç de mobilitzar la societat valenciana, si, com les dones, des de la rebel·lia, reivindicaren el seu lloc, allò que eren de primera intenció: 

                                                                    moviment del poble per tal de fer més poble.

No desertem, rebel·lem-nos —si podem, és clar... I què en penseu?: podem?