«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet
Text: Maria Josep Escrivà
i Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste i Consol Martínez Bella
Setembre és el mes del poeta Vicent Andrés Estellés. Ho és des que, l'any 2010, l'escriptor Josep Lozano ens va recordar que el dia 4 de setembre de 1924 va nàixer a Burjassot (l'Horta) el que es considera el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV. I ens va adreçar una lletra de convit, a la societat i al món de la cultura, per tal de celebrar l'efemèride amb el que ell va anomenar «Festa Estellés». La crida de Lozano ha servit, curiosament i feliçment, per traçar un fil, de poble en poble, enllaçats a la tardor per aquests homenatges dedicats en places i carrers al «fill del forner que feia versos». Divendres 25 de setembre celebràrem la FES Gandia; i divendres 2 d'octubre, la cita estellesiana ens convocà a Oliva; el pròxim dia 8 serà la Font d'En Carròs el poble encarregat d'organitzar la seua Festa Estellés, en aquest cas per primera vegada. Això sense eixir de la comarca de la Safor. Si voleu veure'n un mapa global, amb les FES recorrent el País de cap a cap, visiteu el blog Festa Estellés. Realment fa patxoca.
|
He vist a la xarxa que aquesta bestiola és una «libèl·lula vermella». Sense canviar de llengua, allò que, a les comarques valencianes, en diem un «parot roig». En desconec el nom científic. L'ha fotografiat Júlia Llorca Tauste. |
I ara caldria preguntar-nos què té a veure el paràgraf introductori amb els dos mots que hem triat per redactar aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules». La resposta és el que podeu llegir a continuació.
Un gran poeta —entre moltes altres qualitats, segur— és aquell que sap imprimir el seu caràcter en els versos que escriu, i viceversa. De manera que arriba un moment en què les seues maneres i fins i tot una sèrie de paraules s'han impregnat de la personalitat del poeta i ja porten imprès allò que en diríem, en el cas del que ens ocupa, «Denominació d'Origen Estellés». Penseu, per exemple, en els adjectius «elemental», o «fosforescent», «assumiràs», «canyars» o «entrecuix», «fill de puta» —hi ha algun altre poeta haja utilitzat la paraulota amb més eficàcia?—. O «cànter». I «parot» i «llepassa», també.
|
Serreig, aferradís o herba del lladre són alguns noms comuns catalans d'açò que, a la Safor, coneixem com a «llepassa».
Imatge extreta de la pàgina Flora catalana.net |
Fa dies que ens calfem el cap indagant en la forma, en l'etimologia i en la realitat exacta que designa la paraula «llepassa», aquella herba comuna que creix als marges i vores de camins —abans, sobretot, que s'estenguera la neurosi col·lectiva de ruixar-los amb herbicida—, i al final, hem arribat a unes poques conclusions:
1. Que podem trobar la paraula escrita, i per tant l'entrada de diccionari, amb la forma «llepassa» i «llapassa». És una pura qüestió de vacil·lació vocàlica provocada per la neutralització dels dos sons /e/, /a/ en els dialectes orientals; però en valencià els discriminem clarament i per això, en la nostra modalitat occidental del català, pronunciem i escrivim «llepassa». Estellés també ho feia així. Ací en tenim la prova infal·lible:
|
Fragment de poema mecanoscrit (i corregit pel propi autor) de L'inventari clement original, el que,
una vegada editat, vàrem convenir a titular L'inventari clement de Gandia. |
2. Que als catàlegs de flora i pàgines diverses on hi ha explicacions i fotos d'espècies vegetals hem trobat moltes herbes anomenades «llapassa» / «llepassa», amb els corresponents noms científics que ací no és lloc de reproduir. Però totes tenen una característica en comú, que és la que va saber aprofitar metafòricament Vicent Andrés Estellés: que les espigues d'aquesta herba s'enganxen, o s'apeguen, insistentment, quan entren en contacte amb la roba, amb els cabells, o amb el pèl dels animals. De fet, els mallorquins li diuen, a l'herba, amb tota l'expressivitat del pleonasme, «aferradís». La forma «llapassa» procedeix del llatí lappaceus i aquest, de lappa, que en castellà, per exemple, ha donat, a més del nom del vegetal (lampazo) el del mol·lusc aquell que s'adhereix a les roques de manera quasi irreversible. El Diccionari Normatiu Valencià, de l'AVL, inclou l'expressió «apegar-se com una llepassa» amb el sentit de «buscar compulsivament la companyia d'un altre».
|
En aquesta foto preciosa de Júlia Llorca Tauste podem veure una espiga d'ordi bord, o de margall bord. |
Recorde que, de xiquetes, quan encara es jugava entre bancals i caminals de terra, recollíem espigues —per a nosaltres llepasses també— com la de la foto i ens les llançàvem, a manera de dards, contra la roba. Totes aquelles que s'hi quedaven clavades eren nóvios que acabaríem tenint en el futur —pobres il·luses!—. Des de ben prompte teníem clar el caràcter apegalós de l'amor. Preparant aquesta entrada he anat a parar a una pàgina on s'explica, del margall bord, que «l'orientació de les arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.» Deduïsc que és un dels admirables recursos de supervivència, el d'assegurar-se la reproducció, del món vegetal. I crec que no és gens desgavellat associar la particularitat anterior amb la imatge tan encertada dels versos d'Estellés reproduïts a la imatge de dalt: «[...] són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos».
|
Una altra fotografia de Júlia, delicadíssima, d'aquesta mena d'avena borda que, pel seu caràcter aeri, sembla que es troba a mitjan camí entre ser dard de llapassa i ser libèl·lula..., o parotet. |
La paraula «libèl·lula» té una sonoritat perfectament acordada amb la natura volàtil, lleugera, flotant... de l'insecte al qual fa referència. «Libèl·lula»: paraula esdrúixola, que conté quatre vocals diferents i un únic so consonàntic, líquid, el de la /l/, que rellisca entre els altres, i els enllaça, però tocant-los a penes. Ens pot resultar irresistible aquesta al·literació, amb efectes de filigrana poètica. Però, en la realitat de les séquies, de les sendes, de les basses, dels bancals i dels tolls, la nostra paraula, tan carregada de suggeriments entranyables, tan familiar ella i de sonoritat tan bruscament consonàntica, en aquest cas, és «parot», o el seu diminutiu afectiu, «parotet».
|
Un parot equilibrista, amb les seues ales d'encaix. Foto: Júlia Llorca Tauste. |
El Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll apunta que el mot «parot» és un augmentatiu de «pare» i s'hi queda ben assaciat, amb açò que crec just considerar un atreviment flagrant. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, apunta hipòtesis diferents sobre l'origen de la paraula, però sembla que per cap d'elles no posaria la mà al foc. Com a curiositat vistosa només, ací recollirem la relacionada amb el caràcter marjalenc, o albuferenc, que remarca el lingüista, i d'ací la connexió amb els parissos, que és paraula emprada a Sueca (l'Horta) per a designar uns altres animalons «que naden pels quadros o vivers d'arròs». Més endavant, Coromines assenyala també la coincidència de «parot» amb una mena d'ocell, un pardal, o teuladí mascle.
Però, per molt que rastregem etimologies i escorcollem entrades de diccionari, no hem trobat explicació ni associació més lluminosa que la que ens va regalar —tornem-hi— el mestre Vicent Andrés Estellés, que, al mateix poema ja citat de L'inventari clement de Gandia, relaciona així «llepassa» i «parot» i defineix la primera metaforitzada en el segon, o viceversa, que no sé què és primer.
I l'una i l'altre, en un volantí poètic admirable, de tan senzill, transmeten a la perfecció el caràcter desficiós i apegalós del record:
COM UN COS D'ELEGIA, IV
Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
que em recorre la vida.
V. A. Estellés: L'inventari clement de Gandia, Edicions 96, 2012.
|
Crec que aquesta fotografia de Consol Martínez Bella pot funcionar com un autèntic poema visual. Precís, plàstic i essencial, com el poema d'Estellés, aquest «parot vegetal», llepassa omnipresent de la memòria. |
Mireu com s'hi ha volgut recrear Àngela Guixot, literàriament i reflexivament, amb l'estil exquisit de la prosa poètica que ja la caracteritza.
Així com passen, hi ha dies que perden els seus noms. Tantes de coses que hi van ser, així com passen, no són sinó memòria omplint-se, a poc a poc, de buidor.
I així com passen, hi ha noms que enfiten tots els dies. Noms com espigues que s’enganxen a la pell i ens recorren la vida. Noms com les hores d’un rellotge sense busques que així com passen, no passen. I són memòria omplint-se de memòria. Memòria-llepassa.
Quan
Bogart la mirava d’aquella manera com només Rick sabia mirar-la, ella
es va adonar que necessitava fugir. I, fent-se la il·lusa, la
protagonista de Casablanca, va triar fugir. Prou que sabia, però, que no
basta un avió ni creuar la mar quan és a la pell, al fol·licle inflamat
de cada pèl, que s’hi aferra, la memòria-llepassa. Prou que sabia que
els dies, tots els dies, li vindrien enfitats. Que tindria París a la
dutxa, París escurant, París tornant de la botiga, i París entre els
fulls del diari. Fins i tot quan un vent, girat de sobte, li fera
voleiar el barret i, percaçant-lo, haguera de creuar el carrer, un poc
espantada, fent parar els cotxes... fins i tot en aquell moment tindria
París. Quotidianament i en totes les coses, com una llepassa, sempre
tindria París.
Som
un tot de memòria collida a manolls de records que no sempre triem: no
poden sedassar les espigues que se’ns claven a la pell. No podem. I és
potser per això que Ingrid Bergman va dir que per a ser feliç només cal
tindre bona salut i mala memòria.
A. G.
|
Un moment de la Festa Estellés Gandia, fotografiat per Àlex Oltra. El lloc de celebració, la plaça del Rei Jaume I. Ens hi acompanyà, en la part musical, el cantautor Carles Pastor. |
|
I aquesta és una instantània de la III Festa Estellés a Oliva, celebrada el dia 2 d'octubre, a vora de la cripta de l'església de Santa Maria. L'acompanyament musical anà a càrrec del cantautor Martí Jover. Foto: Joan Andreu Gascó Cardona. |
Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:
Corfoll
Bruixa
Ullal
Puput
Grau, escar
Fenomenal l'article que heu escrit a quatre mans: mireu què diu l'estellesiana Aina Monferrer (UJI) sobre la qualificació en l'obra d'Estellés: https://www.academia.edu/11637692/La_qualificaci%C3%B3_estellesiana._Comentari_d_alguns_dels_seus_elements_clau
ResponEliminaEn la pàgina 14: "LA
MEMÒRIA VITAL ÉS UN ESPAI FÍSIC".
Jordi: ara ja puc donar-te les gràcies, en nom de tot l'equip 'vidasecreter', per les teues paraules amables, i sobretot, per la teua aportació.
EliminaHe llegit l'article d'Aina, i és una lectura estellesiana bonica i interessant, des de l'òptica i el discurs més acadèmics, en el seu cas, més formals, però entenedor i assequible. I ha sigut molt bonic trobar-hi citada, justament, la mateixa estrofa que nosaltres citem. Si és que jo sempre he pensat que hi ha motius objectius i inqüestionables per a defensar les qualitats i l'actractiu d'un poema determinat (a banda de gustos personals i subjectius).
Al final, Aina Monferrer amb els seus fonaments teòrics i ben ordenats, i nosaltres des de la intuïció i el gaudi purament estètics i des de les possibilitats que ens ofereix el suggeriment, hem arribat a una conclusió pareguda. M'ha agradat llegir això, referit a Estellés: «En aquest estil poètic allunyat del simbolisme (llevat d’en algun dels seus primers poemaris), allò genuí d’aquest poeta rau principalment en el contrast semàntic, en els desplaçaments qualificatius i en el joc d'àmbits d'ús i de registres en un mateix enunciat.» Al nostre poema, «llepassa» i «parot», que es complementen, es retroalimenten, s'enriqueixen recíprocament en aquella qualitat «vegetal». És impressionant, la quantitat de camins, humans, intel·lectuals, emotius, que ens obri la poesia. Gràcies, Jordi (i Aina també) per compartir-los.
Ai, Estellés, poeta de tots, qui t'ho havia de dir... NOSALTRES que, sabedors de tantes coses que ens podies donar, hem optat per condivar-te --i convidar-nos-- a sopar a la nostra manera, val a dir ESTELLESIANAMENT, arreu del País.
ResponEliminaPer sempre, ESTELLÉS!
Uns quants noms grans, puntals de les nostres lletres, ens han modalitzat, convertits en adverbis, els nostres pensaments, les nostres sensibilitats, la nostra manera de saber més digne el nostre país. Això ho saps tu molt bé, benvolgut amic i eminència.
ResponEliminaÉs una sort immensa haver tingut mestres de qui encara ens queda tantíssim per aprendre.
Afectuosament, i admirativament.
MjE