...

............................................................................

dimarts, 6 d’octubre del 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «LLEPASSA» I «PAROT». ESTELLESIANAMENT...


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet
 
Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste i Consol Martínez Bella



Setembre és el mes del poeta Vicent Andrés Estellés. Ho és des que, l'any 2010, l'escriptor Josep Lozano ens va recordar que el dia 4 de setembre de 1924 va nàixer a Burjassot (l'Horta) el que es considera el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV. I ens va adreçar una lletra de convit, a la societat i al món de la cultura, per tal de celebrar l'efemèride amb el que ell va anomenar «Festa Estellés». La crida de Lozano ha servit, curiosament i feliçment, per traçar un fil, de poble en poble, enllaçats a la tardor per aquests homenatges dedicats en places i carrers al «fill del forner que feia versos». Divendres 25 de setembre celebràrem la FES Gandia; i divendres 2 d'octubre, la cita estellesiana ens convocà a Oliva; el pròxim dia 8 serà la Font d'En Carròs el poble encarregat d'organitzar la seua Festa Estellés, en aquest cas per primera vegada. Això sense eixir de la comarca de la Safor. Si voleu veure'n un mapa global, amb les FES recorrent el País de cap a cap, visiteu el blog Festa Estellés. Realment fa patxoca.


He vist a la xarxa que aquesta bestiola és una «libèl·lula vermella». Sense canviar de llengua, allò que, a les comarques valencianes, en diem un «parot roig». En desconec el nom científic.
L'ha fotografiat Júlia Llorca Tauste.

I ara caldria preguntar-nos què té a veure el paràgraf introductori amb els dos mots que hem triat per redactar aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules». La resposta és el que podeu llegir a continuació.

Un gran poeta —entre moltes altres qualitats, segur— és aquell que sap imprimir el seu caràcter en els versos que escriu, i viceversa. De manera que arriba un moment en què les seues maneres i fins i tot una sèrie de paraules s'han impregnat de la personalitat del poeta i ja porten imprès allò que en diríem, en el cas del que ens ocupa, «Denominació d'Origen Estellés». Penseu, per exemple, en els adjectius «elemental», o «fosforescent», «assumiràs», «canyars» o «entrecuix», «fill de puta» —hi ha algun altre poeta haja utilitzat la paraulota amb més eficàcia?—. O «cànter». I «parot» i «llepassa», també.
 

Serreig, aferradís o herba del lladre són alguns noms comuns catalans d'açò que, a la Safor, coneixem com a «llepassa».
Imatge extreta de la pàgina Flora catalana.net

Fa dies que ens calfem el cap indagant en la forma, en l'etimologia i en la realitat exacta que designa la paraula «llepassa», aquella herba comuna que creix als marges i vores de camins —abans, sobretot, que s'estenguera la neurosi col·lectiva de ruixar-los amb herbicida—, i al final, hem arribat a unes poques conclusions: 

1. Que podem trobar la paraula escrita, i per tant l'entrada de diccionari, amb la forma «llepassa» i «llapassa». És una pura qüestió de vacil·lació vocàlica provocada per la neutralització dels dos sons  /e/, /a/ en els dialectes orientals; però en valencià els discriminem clarament i per això, en la nostra modalitat occidental del català, pronunciem i escrivim «llepassa». Estellés també ho feia així. Ací en tenim la prova infal·lible:


Fragment de poema mecanoscrit (i corregit pel propi autor) de L'inventari clement original, el que, una vegada editat, vàrem convenir a titular
L'inventari clement de Gandia
.
 
2. Que als catàlegs de flora i pàgines diverses on hi ha explicacions i fotos d'espècies vegetals hem trobat moltes herbes anomenades «llapassa» / «llepassa», amb els corresponents noms científics que ací no és lloc de reproduir. Però totes tenen una característica en comú, que és la que va saber aprofitar metafòricament Vicent Andrés Estellés: que les espigues d'aquesta herba s'enganxen, o s'apeguen, insistentment, quan entren en contacte amb la roba, amb els cabells, o amb el pèl dels animals. De fet, els mallorquins li diuen, a l'herba, amb tota l'expressivitat del pleonasme, «aferradís». La forma «llapassa» procedeix del llatí lappaceus i aquest, de lappa, que en castellà, per exemple, ha donat, a més del nom del vegetal (lampazo) el del mol·lusc aquell que s'adhereix a les roques de manera quasi irreversible. El Diccionari Normatiu Valencià, de l'AVL, inclou l'expressió «apegar-se com una llepassa» amb el sentit de «buscar compulsivament la companyia d'un altre».


En aquesta foto preciosa de Júlia Llorca Tauste podem veure una espiga d'ordi bord, o de margall bord.

Recorde que, de xiquetes, quan encara es jugava entre bancals i caminals de terra, recollíem espigues —per a nosaltres llepasses també— com la de la foto i ens les llançàvem, a manera de dards, contra la roba. Totes aquelles que s'hi quedaven clavades eren nóvios que acabaríem tenint en el futur —pobres il·luses!—. Des de ben prompte teníem clar el caràcter apegalós de l'amor. Preparant aquesta entrada he anat a parar a una pàgina on s'explica, del margall bord, que «l'orientació de les arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.» Deduïsc que és un dels admirables recursos de supervivència, el d'assegurar-se la reproducció, del món vegetal. I crec que no és gens desgavellat associar la particularitat anterior amb la imatge tan encertada dels versos d'Estellés reproduïts a la imatge de dalt: «[...] són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos».


Una altra fotografia de Júlia, delicadíssima, d'aquesta mena d'avena borda que, pel seu caràcter aeri, sembla que es troba a mitjan camí
entre ser dard de llapassa i ser libèl·lula..., o parotet.

La paraula «libèl·lula» té una sonoritat perfectament acordada amb la natura volàtil, lleugera, flotant... de l'insecte al qual fa referència. «Libèl·lula»: paraula esdrúixola, que conté quatre vocals diferents i un únic so consonàntic, líquid, el de la /l/, que rellisca entre els altres, i els enllaça, però tocant-los a penes. Ens pot resultar irresistible aquesta al·literació, amb efectes de filigrana poètica. Però, en la realitat de les séquies, de les sendes, de les basses, dels bancals i dels tolls, la nostra paraula, tan carregada de suggeriments entranyables, tan familiar ella i de sonoritat tan bruscament consonàntica, en aquest cas, és «parot», o el seu diminutiu afectiu, «parotet».


Un parot equilibrista, amb les seues ales d'encaix.
Foto: Júlia Llorca Tauste.

El Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll apunta que el mot «parot» és un augmentatiu de «pare» i s'hi queda ben assaciat, amb açò que crec just considerar un atreviment flagrant. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, apunta hipòtesis diferents sobre l'origen de la paraula, però sembla que per cap d'elles no posaria la mà al foc. Com a curiositat vistosa només, ací recollirem la relacionada amb el caràcter marjalenc, o albuferenc, que remarca el lingüista, i d'ací la connexió amb els parissos, que és paraula emprada a Sueca (l'Horta) per a designar uns altres animalons «que naden pels quadros o vivers d'arròs». Més endavant, Coromines assenyala també la coincidència de «parot» amb una mena d'ocell, un pardal, o teuladí mascle.

Però, per molt que rastregem etimologies i escorcollem entrades de diccionari, no hem trobat explicació ni associació més lluminosa que la que ens va regalar —tornem-hi— el mestre Vicent Andrés Estellés, que, al mateix poema ja citat de L'inventari clement de Gandia, relaciona així «llepassa» i «parot» i defineix la primera metaforitzada en el segon, o viceversa, que no sé què és primer. 

I l'una i l'altre, en un volantí poètic admirable, de tan senzill, transmeten a la perfecció el caràcter desficiós i apegalós del record:

COM UN COS D'ELEGIA, IV

Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
                                       que em recorre la vida.


V. A. Estellés: L'inventari clement de Gandia, Edicions 96, 2012.


Crec que aquesta fotografia de Consol Martínez Bella pot funcionar com un autèntic poema visual. Precís, plàstic i essencial, com el poema d'Estellés, aquest «parot vegetal», llepassa omnipresent de la memòria.

Mireu com s'hi ha volgut recrear Àngela Guixot, literàriament i reflexivament, amb l'estil exquisit de la prosa poètica que ja la caracteritza.


Així com passen, hi ha dies que perden els seus noms. Tantes de coses que hi van ser, així com passen, no són sinó memòria omplint-se, a poc a poc, de buidor.

I així com passen, hi ha noms que enfiten tots els dies. Noms com espigues que s’enganxen a la pell i ens recorren la vida. Noms com les hores d’un rellotge sense busques que així com passen, no passen. I són memòria omplint-se de memòria. Memòria-llepassa.
 


Quan Bogart la mirava d’aquella manera com només Rick sabia mirar-la, ella es va adonar que necessitava fugir. I, fent-se la il·lusa, la protagonista de Casablanca, va triar fugir. Prou que sabia, però, que no basta un avió ni creuar la mar quan és a la pell, al fol·licle inflamat de cada pèl, que s’hi aferra, la memòria-llepassa. Prou que sabia que els dies, tots els dies, li vindrien enfitats. Que tindria París a la dutxa, París escurant, París tornant de la botiga, i París entre els fulls del diari. Fins i tot quan un vent, girat de sobte, li fera voleiar el barret i, percaçant-lo, haguera de creuar el carrer, un poc espantada, fent parar els cotxes... fins i tot en aquell moment tindria París. Quotidianament i en totes les coses, com una llepassa, sempre tindria París.

Som un tot de memòria collida a manolls de records que no sempre triem: no poden sedassar les espigues que se’ns claven a la pell. No podem. I és potser per això que Ingrid Bergman va dir que per a ser feliç només cal tindre bona salut i mala memòria.

A. G.



Un moment de la Festa Estellés Gandia, fotografiat per Àlex Oltra.
El lloc de celebració, la plaça del Rei Jaume I. Ens hi acompanyà, en la part musical, el cantautor Carles Pastor.




I aquesta és una instantània de la III Festa Estellés a Oliva,
celebrada el dia 2 d'octubre, a vora de la cripta de l'església de Santa Maria.
L'acompanyament musical anà a càrrec del cantautor Martí Jover.
Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.



Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput

Grau, escar



 

4 comentaris:

  1. Fenomenal l'article que heu escrit a quatre mans: mireu què diu l'estellesiana Aina Monferrer (UJI) sobre la qualificació en l'obra d'Estellés: https://www.academia.edu/11637692/La_qualificaci%C3%B3_estellesiana._Comentari_d_alguns_dels_seus_elements_clau
    En la pàgina 14: "LA
    MEMÒRIA VITAL ÉS UN ESPAI FÍSIC".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi: ara ja puc donar-te les gràcies, en nom de tot l'equip 'vidasecreter', per les teues paraules amables, i sobretot, per la teua aportació.

      He llegit l'article d'Aina, i és una lectura estellesiana bonica i interessant, des de l'òptica i el discurs més acadèmics, en el seu cas, més formals, però entenedor i assequible. I ha sigut molt bonic trobar-hi citada, justament, la mateixa estrofa que nosaltres citem. Si és que jo sempre he pensat que hi ha motius objectius i inqüestionables per a defensar les qualitats i l'actractiu d'un poema determinat (a banda de gustos personals i subjectius).
      Al final, Aina Monferrer amb els seus fonaments teòrics i ben ordenats, i nosaltres des de la intuïció i el gaudi purament estètics i des de les possibilitats que ens ofereix el suggeriment, hem arribat a una conclusió pareguda. M'ha agradat llegir això, referit a Estellés: «En aquest estil poètic allunyat del simbolisme (llevat d’en algun dels seus primers poemaris), allò genuí d’aquest poeta rau principalment en el contrast semàntic, en els desplaçaments qualificatius i en el joc d'àmbits d'ús i de registres en un mateix enunciat.» Al nostre poema, «llepassa» i «parot», que es complementen, es retroalimenten, s'enriqueixen recíprocament en aquella qualitat «vegetal». És impressionant, la quantitat de camins, humans, intel·lectuals, emotius, que ens obri la poesia. Gràcies, Jordi (i Aina també) per compartir-los.

      Elimina
  2. Ai, Estellés, poeta de tots, qui t'ho havia de dir... NOSALTRES que, sabedors de tantes coses que ens podies donar, hem optat per condivar-te --i convidar-nos-- a sopar a la nostra manera, val a dir ESTELLESIANAMENT, arreu del País.
    Per sempre, ESTELLÉS!

    ResponElimina
  3. Uns quants noms grans, puntals de les nostres lletres, ens han modalitzat, convertits en adverbis, els nostres pensaments, les nostres sensibilitats, la nostra manera de saber més digne el nostre país. Això ho saps tu molt bé, benvolgut amic i eminència.

    És una sort immensa haver tingut mestres de qui encara ens queda tantíssim per aprendre.

    Afectuosament, i admirativament.

    MjE

    ResponElimina


Vam disposar aquest apartat per a recordar, a poc a poc,

 les burrientrades més significatives i entranyables 

que s'han publicat al Burribloc durant 

els seus 23 anys de vida activa.


I seguim el recorregut amb l'article publicat 

el 7 de juliol de 2016 dedicat a LA GOSSA SORDA,

grup pegolí que s'havia acomiadat dels escenaris amb

un concert multitudinari que va tenir lloc al seu poble.

"LA GOSSA SORDA, per omnia in secula seculorum..."

és el títol de l'article en qüestió. 


LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer La nit del 18 al 19 de juny  de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa m...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


Aquesta és una de les preciositats més 

importants del catàleg abans comentat. 

El poema que la Dama del Grau va dedicar

 a la seua mare, reproduït i comentat per la pròpia 

autora al Pulcribloc el 13 d'abril de 2015.


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE


«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Maria Josep Escrivà a PASSA LA VIDA - 13/04/15

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana. *Pepita Vidal Chova. Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.* Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la m... més »

CENT D'ESTELLÉS. Memorietes d'una gravació

*Per Salvador Bolufer* L'any 2013 va veure la llum el CD *Estellés en solfa* (MFactory Music), un treball discogràfic que vam portar a cap el compositor Enric Murillo i jo mateix, amb l'ajuda inestimable de Maria Josep Escrivà —Dama del Grau— en l'assessoria lingüística, la selecció de textos i l'elaboració del magnífic llibre-estoig que acompanyaria el disc. Al final d'aquest article inserirem l'enllaç a un audiovisual on podran escoltar com sona aquesta gravació. *Portada del llibre-disc Estellés en solfa. Excel·lent disseny de Pau Àlvarez* Un contratemps a les cordes vocals em ... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.