«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

Per Maria Josep Escrivà


Llegir el Diari de Sotaia, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat.

Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià d'Etnologia, a la ciutat de València, fins al 17 de setembre.

Diari de Sotaia és una petit tresor literari d'un centenar de pàgines, que reclama ser llegit a sota d'un garrofer o a la vora de la mar, de bon matí o quan el sol tramunta, deixant-se acompanyar només per l'oreig muntanyenc o per la brisa marina. Connectarem així fàcilment amb l'esperit del llibre, amb una filosofia de vida concebuda i gaudida des de la humilitat volguda, que Joan Pellicer perseguí i que intentà practicar tot al llarg dels seus dies. No és casual, ací, que «humil» derive de la paraula llatina humus, que vol dir «terra»:

«La llar encesa, la nit serena i el llibre obert. No demane més història que aquesta, no vull una altra cosa que aquesta soledat, aquest silenci, aquest recolliment, aquesta rude i encisadora pobresa. Sí. La pobresa acceptada, escollida, estimada, que trempa i afina, que reviva i enllumena. Els esplais de la vida menuda. Els tresors de la poquesa. Les delícies de la pobresa. Què més? Què de millor? A fora, tot l'assossec de la muntanya, el lleu i làctic resplendor de la lluna...»

I aprofiteu, si no ho heu fet encara, per visitar l'exposició que se li dedica al Museu Valencià d'Etnologia. És petita, i no té cap pretensió científica, sinó la de retre memòria i acostar-nos l'etnobotànic, l'humanista, l'escriptor —qui pot dubtar-ho ja?—, el personatge singular i sensible, des dels seus objectes personals, eines de treball o alguns detalls que testimonien la seua personalitat irrepetible. Allà hi ha un text on Pellicer explica el seu concepte d'«etnobotànica» i des d'on podem deduir clarament que la seua feina i la seua passió anaven molt més enllà de l'«estudi etnogràfic de la classificació o descripció que un grup humà realitza dels recursos botànics que troba al seu medi natural», que és com els diccionaris i les enciclopèdies la defineixen: 

«Es podria definir l'etnobotànica com la cultura de les plantes [...], un concepte on els quatre elements bàsics són: terra, flora, poble i llengua. La terra que nodreix una flora i el poble que la utilitza, la interroga i la interpreta mitjançant una llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals.»

Poble i llengua, per tant, com dos elements imprescindibles, culturalment indestriables del coneixement de les plantes del nostre entorn. I fins aquest grau de comunió amb la terra experimentava l'home botànic. Intel·lectualment i espiritualment, sí, però també físicament, corporalment, orgànicament inseparables:

«En la Mariola de nou. Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai havia d'haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l'àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres.»

Un bell tret que defineix el llibre és la fina precisió en les descripcions de moltes espècies botàniques des d'un llenguatge ple de lirisme. Aquesta sensibilitat poètica no era només innata. Joan fou un gran lector de poesia, i dels poemes de les seues autores i autors admirats extreia citacions, imatges poètiques, versos, que assimilava i inseria en els seus estudis: unes fonts de saviesa tan preades com el testimoniatge viu dels informants amb els quals conversava. Fixeu-vos en aquest fragment dedicat a la «pebreta», de nom científic Nigella damascena, tan expressiu com la mateixa aparença de la flor:

«L'aranya blava. L'estrella del camp. La pebreta de fruits negrellosos, picants, excitants i aromàtics, i tan benvolguts i usats a la cuina pels àrabs a tall d'espècia. Però quina flor, la blavissa i filigranada Nigella! Luxosa, barroca i tan subtil i senzilla.»

La fotografia està extreta de la pàgina Flora catalana.net, valuosíssima per a qui tinga curiositats botàniques, a nivell d'aficionat, com jo.

És inacabable, Joan Pellicer. Després de la lectura, se m'ha quedat el llibre tot subratllat i amb un grapat d'interrogants al costat de tants, tantíssims noms de plantes, pròximes i alhora desconegudes encara, mots que brillen com pedres precioses damunt del paper, que caldrà buscar, rastrejar, aprendre's, associar amb la realitat vegetal corresponent, per a continuar caminant per sendes, per bancals i per muntanyes, retent digna memòria al mestre i a l'amic.

«Flamejat de gratitud. Vida sóc. Res no és trivial.»

Els paràgrafs transcrits en lletra de color ocre estan extrets del llibre Diari de Sotaia, publicat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI (València, 2017), en el setantè aniversari del naixement de Joan Pellicer i deu anys després de la seua mort. 

Aquest volum de caràcter memorialístic recull les notes que Joan va escriure des de l'1 d'octubre de 1984 fins al 27 de desembre de 1985. Segons consta a la contraportada del llibre, «el mateix Joan Pellicer va començar a preparar el diari per a la seua edició, però es va quedar inèdit a la seua mort».

Per si en teniu curiositat, en aquest mateix blog vam publicar l'any 2012 una altra entrada dedicada a Joan Pellicer, que vam titular Joan Pellicer: «doneu-me un poc de la vostra saviesa».