EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

Per Salvador Bolufer

Bernat Capó

Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho faran persones molt apropiades per a donar a conèixer el llegat de Bernat Capó; només pretenc, per tant, dedicar aquesta modesta entradeta a la seua memòria, i recordar en veu alta i lletra clara algunes referències anecdòtiques, relacionades amb ell, que m'afecten de manera especial.

AGNÒSTIC, REPUBLICÀ I PUDENT

Sabia que Bernat Capó era un escriptor de Benissa que havia compartit complicitats amb gent com Joan Fuster o Vicent Ventura, entre molts altres; coneixia també la seua manera peculiar, convençuda i convincent d'escriure les seues històries, però no fou fins l'any 99 quan vaig parlar amb ell per primera vegada; llavors vaig percebre la potència d'aquest home, que ja era un autèntic referent pertot arreu de la comarca i del país. Durant la primavera de l'any esmentat, Edicions del Bullent havia publicat una reedició del magnífic llibre de Bernat Espigolant pel rostoll morisc i el meu poemari Burrera Comprimida. Eixa coincidència i la mediació del meu mestre, Tomàs Llopis –sempre molt pròxim al sr. Capó–, propiciaren les meues primeres trobades amb l'escriptor benisser. La primera vegada que el vaig sentir parlar en públic es va autodefinir, així, a pèl, com "agnòstic, republicà i pudent", i això, a mi, em va fascinar (els que em coneixen bé comprendran els motius de seguida).

UN BANY D'AUTOESTIMA

Portada del llibre
Terra de cireres

Bernat aprofitava qualsevol detall sarcàstic que se li posava a tir per a traure punta als seus discursos i a les seues narracions. Ell sabia que això, a mi, m'encantava, i em temptava a escriure versos burletes sobre els personatges ridículs que rondaven els nostres contorns. Al seu llibre Terra de cireres (Edicions del Bullent, 2oo2), conta la història d'un alcalde que va dinamitar la gran roca del barranc de l'Encantà per tal de trobar el tresor de la llegenda. Lògicament, el ridícul que féu el tal batlle fou espantós, i el sr. Capó acabava escrivint "El viatger desconeix si Salvador Bolufer, l'amic pegolí, ha tingut notícia de la guilladura de la primera autoritat municipal, però creu que res no en sap, ja que si ho sabera, ja hauria compost un esgarrifós poema èpic, com només ell ho sap fer, per ser cantat, de poble en poble, amb acompanyament de guitarra". Que la ploma de Bernat et dedique una carícia així és d'eixes coses que encoratgen i animen a continuar enrossinant versos. Un autèntic bany d'autoestima. 

Dedicatòria del mestre

EL NUVOLET

Amb motiu del 80é aniversari de Bernat, els seus amics i deixebles de la Marina Alta li van organitzar un acte d'homenatge a la Seu Universitària de Benissa, on vaig tenir el privilegi de ser convidat a participar. Vaig preparar un parlament amb la idea de no decebre l'homenatjat i, a poder ser, arrancar-li eixa rialla franca que el caracteritzava. Entre altres volantins argumentals vaig explicar que, al fons de l'altar major de l'església del meu poble, hi ha una pintura de grans dimensions que representa el cel dels justos, on s'observen un fotimer de membres del santoral distribuïts en petits grupets damunt dels diversos nuvolets que s'escampen pertot arreu de la superfície celestial pintada. Vaig concloure la parida demanant que, si el cel dels justos existeix i és com el de la pintura de l'església del meu poble, jo volia que a mi m'assignaren el mateix nuvolet que a Bernat Capó, i passar allí la vida eterna o, en el seu defecte, la mort eterna. Per la sonora carcallada que es va espolsar el mestre, vaig deduir que havia aconseguit els meus propòsits amb el discurs. Moltes vegades, fins i tot en intervencions públiques, Bernat va fer referència al nuvolet que havia de compartir amb el trobador pegolí... i sempre acabava dient: "però que tarde!".

El periodista va captar la reacció de Bernat en el moment
que jo parlava del "nuvolet". La foto també retrata la rialla
del mestre Tomàs Llopis. Un luxe.  

CASUALITATS O CAUSALITATS?

Les biografies escrites de Bernat solen destacar la importància de la seua trajectòria cívica. Durant el temps en què fou regidor de l'Ajuntament de Benissa va impulsar la construcció del Centre Cultural, la compra de la Sala del Consell, la creació dels Premis 25 d'Abril, els certàmens de pintura i fotografia... i un llarg etcètera d'accions i d'infraestructures, tan ben arrelades que han sobreviscut totes les crisis i tots els governs que des de llavors han passat pel seu poble (fins i tot els del PP). Sospite que el fet que la Seu Universitària de La Marina s'assignara a Benissa no és per casualitat, com tampoc no ho és que els premis abans esmentats –en plena vigència encara– mantinguen el nom de "25 d'abril", i la principal avinguda del poble continue dient-se "del País Valencià"... malgrat tot. Estaria bé que el comentari que acabe d'escriure servira de reflexió al fotimer de regidorets i regidoretes que estan –o han estat– una pila d'anys ostentant càrrecs a l'ajuntament del seu poble, però han sigut incapaços d'aportar ni un sol bri de trellat a la seua tasca, i han sobreviscut amb més pena que glòria, mortificats per les pors, els vicis, l'autocensura i el convencionalisme. I no parle ara dels que, damunt, s'han deixat seduir per la corrupció, la indecència o el desvergonyiment.

La Biblioteca pública de Benissa porta el nom de Bernat Capó. 

... I SI LA MATEN, RESSUSCITARÀ

 EL TERCER DIA

El mateix any 99, Edicions del Bullent va crear un premi literari amb el nom de Bernat Capó, del qual ja s'han acomplit 18 convocatòries –una cada any– de manera ininterrompuda. El fet que el guanyador de la primera edició fóra l'immortal Joan Pellicer era com una premonició de l'èxit que tindria aquesta brillant iniciativa de l'amic Gabriel Sendra. 

Com a conseqüència de la presentació del llibre Burrera Comprimida (burrera per part de pare i comprimida per part de mare) havia nascut un espectacle homònim, que Bernat va presenciar en més d'una ocasió i que havia referit en algun dels seus articles de manera positiva (deia que nosaltres comprimíem la burrera que altres expandien). L'any 2001, després de 30 mesos de representacions, vam considerar que aquella moguda escènica havia cobert etapa, i vam decidir posar-li punt i final amb una última funció a la Plaça de Bous d'Ondara –que anunciaríem com "La mort de la burrera"– i amb una posterior gala a la carpa que hi havia instal·lada al Tossalet del Carme, on "despresentaríem" el llibre que havíem presentat quasi 3 anys enrere. Els susdits esdeveniments s'havien programat en dates molt pròximes al lliurament del III Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular i, durant la roda de premsa prèvia a l'acte, un periodista que coneixia bé les nostres complicitats amb Bernat li va demanar opinió sobre l'anunciada "mort de la burrera". El mestre, fent-se càrrec de la "importància" de la pregunta, va posar cara de transcendència i va contestar amb veu ferma i categòrica: "La burrera no morirà mentre hi haja gent que la motive... i si la maten, ressuscitarà el tercer dia".

Entre altres moltes coses, Bernat Capó és
fill predilecte del seu poble. 

I així fou, amic Bernat. La burrera es manté viva i ben viva, present i vigent, perquè, com tu deies, continua havent bufanúvols i politicastres que la motiven. Uns dies abans de produir-se el teu traspàs va veure la llum un altre llibre de burrera poètica –Versos (per)versos– que ha tingut a bé publicar-me Edicions 96. Tu no has arribat a llegir-lo, però el dia que a mi em toque, jo te'l portaré dedicat a eixe nuvolet del cel dels justos que tu ja has ocupat, i que hem de compartir amb la nostra gent durant tota la vida eterna... o, en el seu defecte, durant tota la mort eterna. 

Per sempre més, mestre.

  

L'últim discurs de Bernat Capó al lliurament 
del premi que porta el seu nom.