Hem llegit articles; hem conegut informes; hem sentit xifres, i dades, fredes, esgarrifants i rutinàries; hem assistit a actes, més o menys protocol·laris, més o menys impactants; ens hem sumat a manifestos, i fins i tot hem col·laborat activament a donar suport i fer visible el Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones. I tanmateix −i ens dol molt reconèixer-ho−, ens continua dominant una gran dosi d’escepticisme i de perplexitat davant d’aquesta causa.
 |
| “Després de la mort, la llibertat”, una de les obres que forma part de l’exposició Un cant a l’esperança, de l’artista Pepa Espasa. La imatge de fons és el rostre de la poeta afganesa Nadià Anjoman, morta −presumptament− pel seu marit l’any 2005, després que la jove haguera publicat un llibre de poemes. L’exposició es pot visitar al Centre d’Art Ca Lambert, de Xàbia, fins al 8 de gener de 2012. |
I és que, al costat dels motius per a l’optimisme, sobretot aquells que deriven de la conscienciació i la visibilitat del problema, continuem detectant motius d’alarma. Perquè, contra la no-paritat, profundament instal·lada −encara!− en la realitat de cada dia, entre drets i deures atribuïts a homes i dones, només hi ha un camí inqüestionable i productiu: educació, educació i educació. I tanmateix, segons les conclusions d’un informe elaborat per la Federación de Mujeres Progresistas, a partir de quasi 1.400 qüestionaris realitzats en instituts de secundària, el 80% dels joves entrevistats considera que la xica ha de complaure el seu xicot; més del 40% pensa que el xic té l’obligació de protegir-la, a ella, i al voltant d’un 60% està d’acord que els zels són normals en una relació. Amb això no volem dir que els homes amb instint protector siguen maltractadors en potència, ni tampoc que les dones abocades a la complaença i gaudi de les seues parelles estiguen predestinades a esdevenir màrtirs de la causa. Però sí que ens atrevim a asseverar que aquestes consideracions alimenten unes relacions poc o gens fonamentades en la igualtat, en la llibertat o en l’autodeterminació personals.
Fa uns mesos vam parlar en aquest bloc (Ja n'hi ha prou, de prínceps blaus) de la història d’una Ventafocs moderna que havia superat la seua decadència afectiva i personal després d’haver arribat a una conclusió tan evident com dificultosa: “Després d’haver viscut anys amb un, es va adonar que els prínceps no et salven... tampoc els camioners, ni els discjòqueis, ni les pastisseres... Va deixar de sentir-se culpable, es va perdonar i fou conscient que l’única capaç de salvar-te... ets TU MATEIXA!” Ningú amb dos dits de consciència hauria de dubtar que aquest és el camí.
 |
| Imatge de la protagonista de La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, en un pòster que la il·lustradora Myriam Cameros ha cedit des de la xarxa per a recordar el 25N. |
Conclusions com les de la Ventafocs són les que pretenen expandir diverses associacions que centren les seues activitats a denunciar i combatre el maltractament, com ara la Xarxa de Dones de la Marina Alta (xarxadones@gmail.com). O com Matria (associaciomatria@gmail.com), una associació amb l’objectiu primer de facilitar suport, orientació, informació o assessorament a dones que pateixen o han patit violència, assetjament o discriminació, però que tampoc oblida la importància de la formació, de la informació i de l’educació en la igualtat i per a la igualtat.
 |
| Esquela amb què la Xarxa de Dones de la Marina Alta ha volgut recordar les 69 víctimes de la violència masclista computades a Espanya des del novembre de 2010 fins al de 2011. Imaginen-se l’impacte mediàtic si aquestes dones hagueren mort a conseqüència d’un atemptat terrorista... |
De l’Associació Matria va partir la idea de mostrar, el dia 25 de novembre, en un envelat instal·lat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema il·lustren una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera.
Poden veure el muntatge de foto i poema complet a la pàgina de Periodistas en Español (derechos humanos dia internacional contra la violencia de genero...), inserit en un article esplèndid on, entre altres coses, l’autor de la imatge n’explica el sentit simbòlic, i la manera d’extraure el màxim profit tècnic, a aquella “cadira buida” captada a l’N-332, en algun punt entre Oliva i el Verger:
“Para mejor sugerir con la foto la idea de precariedad del trabajo de las esclavas del sexo, M. L. opta por buscar un lugar que pudiera sugerir al mismo tiempo el tráfago de la vida que pasa y la soledad de la silla vacía en un entorno inquietante de residuos desparramados por el suelo [...]. Fueron necesarias dos sesiones al anochecer para intentar crear tensión visual a la imagen por la vía de usar una combinación con cierta complejidad de seis fuentes de iluminación: flas a la señal de stop, luces largas rasantes del coche de apoyo del fotógrafo estacionado en el camino al suelo, luces de los coches circulando sobre el asfalto, la estela de los pilotos traseros de un coche que pasa de largo dibujando los colores de la bandera de España, los puntos de luz de edificios en la lejanía y la propia luz del cielo desvaneciéndose en la hora mágica de la penumbra.”
NATGES DE NILÓ, 3
Clavades dia i nit
[a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.
Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils:
[centelleig
en natges de niló.
Roda i roda la mola...
Rossins novells de cos
i vells de càstig.
MjE
Gràcies a l’amic Eduard Vilamitjana, que en va fer la lectura a la Sala de Plens, les “Natges de niló” van sonar davant dels representants de tots els grups polítics de l’Ajuntament de Dénia. Assegura Eduard que “la idea va quedar molt clara a tothom”, la qual cosa ens satisfà. I més completa seria la satisfacció si, a banda d’idees clares, de dates commemoratives com aquesta partira el compromís clar de posar en marxa accions concretes i contundents per tal d’educar en el respecte i en la igualtat entre gèneres. Però ens temem que no van per ací, ara mateix, les polítiques educatives.
