LA VENTAFOCS JA NO CREU EN PRÍNCEPS BLAUS

Per Maria Josep Escrivà

Aquest text, amb algunes variacions, s’ha publicat al suplement “Posdata”, de Levante-EMV, el dia 27 de maig de 2011.

Edicions 96 ha publicat La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus, una versió actual i trencadora del conte tradicional més versionat de tots els temps. El títol de l’orginal castellà, La Cenicienta que no quería comer perdices, fou un fenomen literari i social a la xarxa, un èxit virtual abans que l’editorial Planeta se’n fera càrrec de l’edició en paper. Com a mostra, a facebook consta que, a quasi 18.500 persones, els agrada La Cenicienta...

Portada de la Ventafocs publicada per Edicions 96.

En una presentació a la llibreria Lluna, a Palma, Magdalena Vàzquez, professora de la Universitat de les Illes Balears, i bona coneixedora de la literatura tradicional tractada, especialment, des d’una perspectiva de gènere, ens hi va fer veure que La Ventafocs comença en aquell moment en què solen acabar la majoria dels contes de fades (“i foren feliços i menjaren anissos...”), però des d’un final capgirat. Perquè la protagonista, després d’haver-se casat amb el seu príncep blau, abocada al destí irremeiable d’anar encavallada damunt d’unes sabates de cristall... “de taló de pam i de punta...”, reconeix que hi ha ficat la pota ben ficada.

“...el pitjor de tot: havia d’anar encavallada damunt de les sabates de cristall, de taló de pam... i de punta! Quin vertigen!”

Amb això ja podem endevinar que aquest llibre no és només una nova variació a partir del relat on la protagonista −dona de classe humil, maltractada en l’entorn familiar− aconsegueix la felicitat gràcies a la intercessió d’una fada, i a la condició principesca d’un home redemptor de donzelles. No: La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus és la història de la decadència afectiva i personal d’una dona. Però d’una dona el creixement personal de la qual ha de passar per reconèixer “que els prínceps no et salven... tampoc els camioners, ni els discjòqueis, ni les pastisseres...” Fins arribar a la revelació que “l’única capaç de salvar-te... ets tu mateixa.” Només amb aquesta il·luminació s’aconsegueix canviar el rumb d’una vida que ha començat amb un peu enforfuguit en sabata de cristall.

“Només tenia el seu príncep estimat, l’esquena torta, els peus esclafats i el cor destrossat.”

Les autores, Nunila López Salamero (text) i Myriam Cameros Sierra (il·lustracions) han fabricat una imatge, en absolut convencional, d’una Ventafocs allunyada en tot dels cànons establerts de bellesa que, conscient de la seua anul·lació com a persona, pronuncia les úniques paraules màgiques capaces de reconduir la seua vida:

“Ja basta de prínceps blaus. Prou!”

Aquesta exclamació exerceix de consigna per tal que una fada (grosseta, peluda i morena, per descomptat!), habitant del món interior d’una mateixa, actue com a força moral i al·licient en contra de la resignació, i a favor d’un nou camí de vida marcat per una fletxa que indica: “Coses boniques”.

L’autora de les il·lustracions és Myriam Cameros Sierra
http://myriamcameros.blogspot.com/

Val a dir que el llibre, a pesar del drama que planteja, està impregnat d’una ironia i d’un sentit de l’humor contagiosos i potents. Així, Ventafocs, vegetariana estricta en aquesta versió, s’ha casat amb un consumidor empedreït de cervellets de canari, que és el recurs que la traductora ha trobat per tal de substituir les “perdices” que solen posar la guinda a les contalles de tradició castellana. O el lloc on la protagonista obri els ulls a la seua grisa existència, l’establiment on tantes altres dones esperen fent cua amb la missió de satisfer els desitjos dels seus prínceps estimats, és “La perdicería” en castellà i “La pardaleria” en la traducció catalana.

“Primer començà plorant pel príncep, per tants canaris sacrificats i per les sabates. Després continuà plorant en recordar que la madrastra la maltractava, que el seu pare la tractava pitjor [...] Ho va plorar tot, tot...”

No estalvia tampoc, aquest àlbum de text sintetitzat al màxim, els tocs d’atenció, amb humor però sense eufemismes, quan cal prevenir de la ceguesa afectiva de conseqüències nefastes. I en un repàs ràpid per d’altres personatges de contes clàssics, es diu de la Caputxeta Vermella que li “havia eixit violent el caçador. Per culpa de les seues diòptries emocionals, ella no li havia vist l’escopeta”.

La Ventafocs ja no creu en prínceps blaus podria ser un manual d’ús en la formació de l’autoestima emocional de tantes víctimes propiciatòries d’una tradició cruel on, a massa dones, els ha tocat jugar el paper de “xiquetes passives a l’espera que els demanen la mà i els lleven la vida”.

“Va aprendre a estar amb ella mateixa, a concedir-se el seu temps, i a confiar.”

A nosaltres, traduint, llegint, i donant a conèixer la història d’aquesta Ventafocs catàrtica, se’ns ha quedat un boníssim sabor de boca. A veure si encara resultarà que els finals amb anissos existeixen... Sobretot si, els anissos, se’ls procura una mateixa.