...

............................................................................

dimecres, 29 de febrer del 2012

LA POETA SZYMBORSKA: UNA NOBEL EXPERTA EN BURRERA —DE LA SÀVIA!


Per Maria Josep Escrivà

 

Gràcies al premi Nobel de Literatura, l’any 1996 vam descobrir l’existència d’una poeta polonesa de nom Wisława Szymborska, que havia guanyat el màxim guardó mundial en matèria de lletres “per la precisió irònica amb què ha il·luminat fragments de la realitat humana en el seu context històric i ideològic”, segons el veredicte oficial del jurat.
 

Wisława Szymborska, 1998. 
Imatge extreta d’internet.





RETRAT DE DONA

Deu ser a elecció.
Canviar perquè no canvie res.
És fàcil, impossible, difícil, val un intent.
Té els ulls, si fos possible, una vegada blaus, una altra grisos,
negres, alegres, sense causa plens de llàgrimes.
Dorm amb ell com una qualsevol, única al món.
Li parirà quatre fills, cap fill, un.
Ingènua, però la que millor aconsella.
Dèbil, però podrà amb el pes.
No té cap, doncs el tindrà.
Llegeix Jaspers, i revistes de dones.
No sap el perquè d’aquest clau i construirà un pont.
Jove, com sempre jove, encara jove.
Sosté a les mans un teuladí alatrencat,
els diners propis per a un viatge llarg i aliè,
una maça, una compresa i una copa de vodka.
Cap on corre?, no està cansada?
Que no, un poc, molt, no passa res.
O l’estima o s’hi entesta.
Per les coses bones, per les dolentes i per l’amor de Déu.


El dia 2 de febrer, quan vaig conèixer la mort de Szymborska, vaig estampar el meu dol personal contra aquell mur de facebook on les coses a penes s’hi enganxen amb un fugaç vist i no vist. Però, per a sorpresa de mi mateixa, van passar les hores i els dies, i la gent va continuar manifestant-hi el seu “M’agrada”, que ja sabeu que és la manera moderna de mostrar adhesions i complicitats en aquella xarxa de proximitats dubtoses. Això m’ha animat a esplaiar-me una mica més ací. A facebook vaig traslladar, quasi per la necessitat d’escriure alguna cosa urgent en aquell matí, unes impressions que, d’alguna manera, ja havia exposat en una pàgina de la revista Caràcters on un o una poeta comenta un poema seleccionat per ell mateix. Quan em va arribar el torn de triar a mi, vaig optar per un de Szymborska. Especial per diversos motius. 

Imatge: “Retrat del jove Skizo” és la il·lustració de Joaquim Pijoan que apareixia a la pàgina “M. J. E. tria Wisława Szymborska”, al núm. 42 de Caràcters, de gener, de 2008.


Però tornem al mur de facebook, 02 febrer a les 12:53

Tots, i totes les qui estem afectades per la síndrome de la poesia sabem a hores d’ara que ha mort la polonesa, premi Nobel de l’any 1996, Wisława Szymborska. Sé que és de petulants parlar d’un mateix. Però jo m’he quedat òrfena de mestra. Sense Szymborska, entre altres coses, no hi hauria un llibre de M. J. Escrivà que es titula Flors a casa, en homenatge i resposta −dit siga amb tota la humilitat del món− a un poema de Szymborska que es titula “Sota una petita estrella”, un fragment del qual fa:


Demano perdó a l’atzar per anomenar-lo necessitat.
Demano perdó a la necessitat, si, tanmateix, m’equivoco.
Que no s’enrabiï la felicitat perquè la prengui per meva.
Que els morts no em tinguin a mal que en perdi el record.
Demano perdó al temps per tot el món que no copso en un instant.
Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer.
Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.
Perdoneu-me, ferides obertes, per haver-me punxat al dit.
Demano perdó als que clamen des d’un abisme pel minuet d’aquest disc.
Demano perdó a la gent de les estacions per dormir a les cinc del matí.
Dispensa’m, esperança abandonada, per riure de tant en tant.

Del llibre Un cas qualsevol (1970), recollit a l’antologia Vista amb un gra de sorra, Columna-Proa, 1998. Trad. Josep M. de Sagarra.

La primera vegada que vaig llegir, aquest “Sota una petita estrella”, vaig pensar que, malgrat la contrició amb què comença cada vers, la poeta es felicitava, com qui no vol la cosa, per haver sabut trobar, en cada cas, la victòria individual de la supervivència. I aquesta honestedat xocant que es podria interpretar com a no gens altruista em va despertar admiració per qui en donava fe.


Durant la cerimònia d’entrega del Nobel, l’any 1996.
En una entrevista d’El País, titulada “Pequeños detalles de Szymborska”, l’escriptora conta que una vegada va rebre una carta on una dona li demanava que deixara de fumar, i que li hauria volgut contestar que havia anat a molts soterrars de gent més jove que ella que mai no havien fumat. Però, en comptes d’això, va agrair a la seua admiradora que es preocupara per la seua salut.


Però fou a través d’una afortunada anècdota personal, més que no a partir de la interpretació apriorística dels seus versos, que vaig entendre l’abast d’aquella justificació decisiva per a la concessió del Nobel, la de la “precisió irònica amb què il·lumina fragments de la realitat”. L’any 2003 vaig tenir l’honor de participar en el XIII Seminari de Traducció Poètica, organitzat per la ILC, a Farrera de Pallars. Una experiència de gratíssim record gràcies a la qual vaig conèixer Eva Lipska, una altra poeta de Cracòvia, i bona amiga de Szymborska, que ens va contar que, quan la Nobel li va trucar per comunicar-li personalment la concessió del premi, la seua gran preocupació era resoldre quina roba s’hauria de posar per assistir a la cerimònia oficial de lliurament. Des d’aleshores ja no he pogut tornar a llegir la poesia d’aquesta dona sense imaginar-me-la enutjada amb aquesta molèstia protocol·lària, perfecte motiu quotidià que ella hauria pogut elevar a la categoria sarcàstica de poema. 

 Eva Lipska amb Szymborska, a sa casa de Cracòvia, l’any 2010. Foto: John Albert Jansen.


Crec que, amb tots els honors dedicats des d’aquest burribloc, podríem anomenar la poeta Szymborska “Nobel experta en burrera”. En burrera de la sàvia. Ella s’autoretratà en un poema com “una de tantes”: “Podia haver sigut jo mateixa, però sense que me’n sorprengués,/ cosa que hauria significat/ ser algú completament diferent” (és una traducció improvisada a partir de la castellana de Gerardo Beltrán d’“Una del montón”). I va reconèixer, a la mateixa entrevista citada dEl País, que lhumor era la meua manera de ser; i que des de menuda va tenir tendència a buscar la part còmica de les coses, tot i que hi ha coses que mai no li van fer cap gràcia: lodi, la violència, lestupidesa agressiva.

Szymborska utilitza la ironia de manera despietada, però sense escarafalls, amb elegància. De vegades la seua poesia és tendra, i de vegades amarga com el sèver, descarnada. Però sempre captiva per la barreja atrevida i brillant de motius de la quotidianitat més pròxima amb pensaments i referències d’alt voltatge intel·lectual. Tot això per acabar rient-se, fins i tot, de la pròpia ombra, per dessacralitzar, per relativitzar-ho tot, per defugir afectacions. Ella, que manifestà en moltes ocasions una veneració absoluta per la poesia, també ridiculitzà la imatge que, generalment, es té dels poetes. O la que elles, i ells mateixos, s’han fabricat. Per exemple −ni més ni menys− al discurs que pronuncià en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel:


Una foto de Mariusz Kubik, de la poeta en 2009. Viquipèdia.

El pitjor són els poetes. La seua tasca és d’una lamentable manca de fotogènia. Un està assegut a taula, o estès en un sofà, amb la vista clavada a la paret o al sostre, de tant en tant escriu set versos, un dels quals ratlla després d’un quart d’hora, i transcorre una hora més en la qual no passa res... Quin espectador suportaria una cosa semblant?” [A partir de la traducció de M. P. Malinowski Rubio i M. Filipowicz-Rudek. Hiperión ed.]



Així sembla que va resoldre la preocupació de la vestimenta, la nostra admirada Szymborska.

Ocuparia un grapat de pàgines més parlant de la poesia −i de la personalitat que ha transcendit a través dels seus escrits− de Wisława Szymborska. Però sóc conscient del mitjà que estic utilitzant, i sé que ja m’hi he excedit més que massa. Demane disculpes per la grafomania que m’ha atacat en aquesta ocasió, i acabe aquest escrit versionant (i aprofitant, per tant, la feina prèvia de traducció de G. Beltrán i Abel A. Murcia ) un poema de l’últim llibre publicat per Szymborska: Aquí, Bartleby editores, 2009. Per a quan la traducció al català...?


TERRORISTES

Es passen els dies pensant
com matar per matar,
i quants matar-ne per matar-ne molts.
Fora d’això mengen amb gana,
resen, es llaven els peus, donen de menjar als ocells,
parlen per telèfon rascant-se l’aixella,
s’aturen la sang quan es tallen un dit,
si són dones compren compreses,
ombra d’ulls, flors per als búcars,
tots bromegen una mica quan estan d’humor,
beuen suc de taronja tret de la nevera,
a la nit miren la lluna i les estrelles,
es posen els auriculars amb música tranquil·la
i dormen plàcidament fins a l’alba
−a no ser que això en què pensen ho hagen de fer de nit.


Szymborska va voler que, quan morira, se li dedicara un funeral laic. No podia ser duna altra manera. Segons els mitjans que sen feren ressò, de la notícia, més de 8.000 persones acomiadaren la que és considerada la Mozart de la poesia. Era el 10 de febrer de 2012, en un gèlid migdia. Les seues cendres reposen al cementeri Rakowicki de Cracòvia.

 


La Pologne? La Pologne? Allà hi fa un fred terrible, oi que sí? —m’ha demanat, i ha sospirat alleujada. Perquè ara n’hi ha tants, d’aquests països nous, que al capdavall, el més assenyat és parlar del clima.

[Fragment del poema “Quatre mots”, del llibre La sal, de 1962. Trad. Josep M. de Sagarra.]
Foto de Reuters del funeral de Wisława Szymborska, el dia 10 de febrer de 2012, a Cracòvia.
 




diumenge, 26 de febrer del 2012

PIM, PAM, PUMMM!

Començarem aclarint que el títol d'aquesta burrientrada és pura estratègia de màrqueting. El servei d'estadístiques de blogger ens indica que els posts amb títols estrambòtics reben més visites que els ortodoxos o excessivament rebuscats. De totes les maneres, els burribreus que ara els oferim conformen un poti-poti de notícies que podrien comparar-se a una mascletà informativa (metafòricament parlant, clar està). Així doncs... PIM, PAM, PUMMMMM! Comencem:


------------------------------------------------


LA SAGA DELS HUMILS. Quan el darrer congrés peperiste ja havia abastat el clímax d'alegries autosatisfetes, el reforçat líder, don Mariano, va pronunciar amb veu entretallada per l'emoció: "La sabiduría siempre es humilde y la necedad, por el contrario, arrogante. Nosotros preferimos la humildad". Com era d'esperar, la multitud d'humils i humiles que hi eren presents van arrancar-se amb una sorollosa ovació que va fer tremolar les parets del recinte. No hi havia per a menys. 

La burrera és humil
o és arrogant?
La referida frase és una espècie de teoria sobre la humilitat que fou inventada fa molts anys, suposem que per algun damnificat dels bufanúvols. Però ara, don Mariano, que tot ho reinventa, l'ha feta seua, segurament per a donar un toc poètic a les seues eufòries, i tal vegada inspirat per la modèstia del seu antecessor, l'humil José María Aznar, o per la senzillesa quasi eremítica de les tres pepístiques majors, na Esperanza Aguirre (la més humil de totes), i les també "nas" de Cospedal i Sáenz de Santamaría. Les hosts valencianes del senyor Rajoy tampoc no es queden darrere en matèries humils: el desministrat sr. González Pons, l'indultat sr. Camps, el gracioset sr. Rus o la subtil donya Rita són clars exemples de modèstia en el seu màxim exponent... i no cal dir el sr. Fabra (el de la loteria), qui va inaugurar un aeroport tan humil que, per no tenir, no té ni avions. Comprenen per què són tan savis?


------------------------------------------------


LA TEORIA DE LA CONSPIRACIÓ. Suposem, don Mariano, que vosté ara té el cap calent amb les reformes laborals i financeres, controlant primes de risc, intentant transmetre confiança als mercats i guanyant-se el beneplàcit d'eixa xica alemanya que, pel que es veu, mana de les europes comunitàries. Però estem segurs que algú li haurà contat tot el que està passant aquests dies al País Valencià (Comunidad Valenciana per a vosté). Com que determinats mitjans de comunicació (no cal que li diga quins), amb la complicitat de RTVV (la pseudotele pública que deu 1.300 milions d'euros) ja s'han enganxat de nou a la teoria de la conspiració per a justificar la rebolica, pensem que els seus testaferros li deuen haver transmés que l'assumpte està controlat. Però, com que vosté no es xupla el dit, estem segurs que té la mosca darrere l'orella. Vosté ha lloat públicament la grandesa dels "humils" que governen aquestes terres des de fa una pila d'anys (massa com per a culpabilitzar a la competència de l'empastre que ací estem suportant), i damunt, els casos de corrupció continuen apareixent i sembla que no porten camí d'acabar-se (potser ja li han arribat notícies del que estan descobrint dels alts càrrecs de l'exdepartament de don Blasco, i també deu saber que tots els dits del cas Urdangarín apunten cap a la terreta nostra, de les flors, de la llum i de l'amor).


25/02/12. València aclama els seus humils.
Ho veu, don Mariano? (foto V. Ferri)


I tot això, don Mariano, ha propiciat que aquesta comunitat autònoma haja abastat quotes de morositat inaguantables, que han provocat talls de llum a les escoles i els instituts; que les farmàcies amenacen a tallar el subministrament de fàrmacs; que moltes empreses hagen hagut de tancar les portes per no poder aguantar els deutes de la Generalitat... I la gent, senyoria, protesta, i més encara quan veuen que estan retallant-ho tot excepte els sous i les assignacions que s'embutxaquen els humils i els presumptes innocents.


------------------------------------------------


LA BIESPANYA CANYÍ. Ja sabem, don Mariano, que tant vostés com els del PSOE continuen entestats que la cosa política a les Espanyes siga un joc de dos: vostés o ells. Així, es presenten uns als altres com a enemics polítics, i tracten la resta de formacions i moviments socials com a neomaçons, separatistes, insubmisos, extremistes o dimonis emplomats. Però en aquest cas, molt senyor meu, atribuir les mobilitzacions a l'acció estratègica dels "enemics" ens sembla una forma de considerar que la gent és manipulable i, per tant, imbècil. I això és, al nostre modest entendre, faltar al respecte, don Mariano. Tinga en compte que, a banda dels temors humans a perdre el tan cloquejat estat del benestar amb les seues polítiques de sálvese quien pueda, cada vegada hi ha més persones amb el cos demanant terra, i amb el ventre pregant un platet de calent. 
Segons els diaris, açò ho va dir vosté. Ho tinc emmarcat, don Mariano.

A més, senyor, si les forces psoeres (que, per cert, ni a València ni a Espanya estan per a tirar coets) s'han afegit al carro de les protestes, caldrà que reconega que estan en el seu dret (per no dir en la seua obligació). Permeta'm recordar-li que vostés, no fa massa temps, s'apuntaven a qualsevol bombardeig que poguera desprestigiar el contrari, com ara les mogudes de la Conferència Episcopal contra la llei d'avortament o les bodes homosexuals, la protesta enfervorida contra el trasllat dels documents de la guerra civil que reclamava la Generalitat de Catalunya, o la ridícula campanya que van muntar contra l'Estatut perquè, segons vostés, la unitat d'Espanya corria perill. També recorde la humilitat de donya Esperanza, quan convidava el personal a rebel·lar-se contra la pujada de l'IVA que va determinar don Zapatero. Però això ja són aigües passades, perquè estic segur que ara, que mana vosté, baixaran l'IVA, pujaran les pensions, reduiran considerablement l'atur sense provocar noves bambolles immobiliàries i, si es presenta, diran "Diego" on van dir "digo" per tal de mantenir els privilegis del poder. Fins ara estan fent vostés les mateixes coses que darrerament feia el PSOE (si cap, més carregadetes de bombo) i ara diu que això és bo per a Espanya. Vosté va prometre que ho arreglaria tot, i a tots ens alegraria que així fóra, però, clar està, sense atropellar els drets fonamentals dels que no som responsables del merder que ara vivim. Si vol trobar culpables, pegue una miradeta a les seues rodalies més pròximes i veurà quina escampada d'humils hi ha amb la butxaca plena. 


------------------------------------------------


EL ENEMIGO. I tornant als esdeveniments de València, ha vist vosté, don Mariano, fotos de l'actuació de la policia contra els manifestants?... Mire, mire:




A la xarxa n'hi ha un fotimer (ho dic per si té temps de mirar-ne alguna entre retallada i retallada). Ja sap que han pegat la volta al món i que la premsa internacional ha posat el crit al cel. L'endemà va aparéixer en roda de premsa la sra. Sánchez dels Lleons (per si no ho sap, donya Paula, el valencià lo parla un poquet) recomanant que eixes coses no tornaren a passar (no sabem si es referia a la manifestació o a les barbàries policials). També va eixir el cap de la policia pegant punyades damunt la taula i tractant els manifestants com "l'enemigo". Que por, don Mariano! Els més malpensats diuen que el sr. Antonio Moreno --així s'anomena el susdit-- es deixa influenciar per algunes de les seues amistats, i per això, la policia de València sol arribar sempre tard a determinats llocs. A més, hi ha precedents sobre l'irregular i poc ortodox comportament d'aquest cos de seguretat. Que se sàpiga, no hi ha cap dimissió ni destitució motivada per aquesta barbàrie i, comprenga, don Mariano, que adduir que l'esmentat senyor fou nomenat en l'època de Rubalcaba ni és excusa ni és res. Ara manen vostés.


Tinc entés que el sr. Moreno va dir després que s'havien malinterpretat les seues paraules (referint-se a l'episodi de l'enemigo), però tinc la sensació que eixa minidisculpeta no minva per a res la gravetat dels fets. El meu avi Batiste, que no sabia ni llegir ni escriure, sempre deia que quan no vulgues que una cosa se sàpiga, no la digues... i quan no vulgues que et malentenguen, no digues burrades. 


------------------------------------------------


I acabem per hui. Ens hagués agradat contar-li, a don Mariano, alguna coseta d'última hora referent al sr. Camps, però no volem amargar-li el dia. En una altra ocasió li parlarem de l'assumpte, i li preguntarem si coneix els motius pels quals don Francisco va firmar la pròrroga de la fórmula I poc abans de dimitir com a president de la Generalitat. Així, el xicon va comprometre els diners dels valencians fins a l'any 2019. I ací està, cobrant d'ací i d'allà, sense fer res de trellat, i donant més febra que un porc solt. 


Però no puc reprimir-me a ensenyar al mandatari de Madrid l'opinió del no culpable, quan va conéixer la sentència contra el jutge Garzón. Miren, miren:


Vosté troba que això és normal, don Mariano?




dimecres, 22 de febrer del 2012

PROPOSICIÓ DESHONESTA

Lamentable.
No troben, senyories?
Per tal de publicar una nova edició de burribreus, ara estem recapitulant comentaris i opinions sobre els esdeveniments politicosocials dels darrers dies. I observem que, amb massa freqüència, els mandataris del partit governant atribueixen les protestes que estan caient-los damunt als enemics que, segons ells, no poden guanyar-los a les urnes i munten complots per a desprestigiar-los. Amb això justifiquen la situació caòtica que han provocat les seues polítiques de balafiament, les seues manies persecutòries, les causes corruptes on alguns d'ells estan implicats, la morositat vergonyosa que ha portat a la ruïna molts dels seus proveïdors, els seus aeroports sense avions... i, fins i tot, l'actitud que adopta la policia cada vegada que, als capos, els agafa el bou. Les formes que estan emprant els gendarmes per a impedir que els estudiants defensen els seus drets són, senzillament, vergonyoses i impròpies d'un temps on, segons diuen, gaudim un estat de dret (cada vegada més virtual). La sra. Sánchez dels Lleons i el policia en cap (que, damunt, tracta els manifestants d'enemics) van parlar en roda de premsa, però sembla que no van estar massa convincents.


Centre de València. Dimarts, 21 de febrer de 2011.
Són estudiants, donya Rita... i no és que vagen als bous!
(Foto: mur d'Agustí Cerdà)


Doncs bé, senyors mandataris del partit governant: com que eixes excuses ja comencen a fer oloreta de pudent i, a més, la cosa se'ls està fugint de les mans, nosaltres farem una proposta que podria aclarir el concepte sobre la dinàmica de les urnes que tenen vostés. Heus-la a continuació:

Aprofitant que la situació de RTVV és, en tots els aspectes, desastrosa, podrien habilitar una junta gestora que s'encarregara de coordinar el susdit ens públic durant tot el que queda de legislatura. La gestora que proposem estaria formada per valencians especialistes en les matèries relacionades amb el mitjà (periodistes, filòlegs, economistes, docents, artistes, tècnics...). Per descomptat, també hi hauria una representació dels actuals treballadors (ei! he dit "treballadors", no directius). En cap dels casos, ni vostés ni els seus "enemics" polítics en seleccionarien els membres (així s'estalviarien la faenassa), ja que eixa tasca la realitzarien, segons sectors, els òrgans col·legiats, federacions o els representants de cada col·lectiu.

Auxili!!
Aquesta comissió estaria obligada a evitar manipulacions (de vostés o de qui siga), a defensar el dret a la informació, a garantir la pluralitat (ideològica i política), a promocionar els nostres artistes (sense censures ni llistes negres), a donar oportunitats als nostres creadors, a establir un control de qualitat, a donar cobertura a TOTS els representants polítics i agents socials, a gestionar la part econòmica d'una manera racional i viable i, en definitiva, a complir i fer complir la normativa en política lingüística i, si cap, a estudiar modificacions de l'estatut actual per tal d'adequar-lo als temps que corren. Vostés només haurien d'assumir els 1.300 milions d'euros que s'han berenat a la salut del populatxo, i procurar alguna ubicació més adequada per als dirigents que han posat a dit, i que han estat valedors de vostés per ajudar-los a consumar el caos i el desvergonyiment.

Si accepten aquesta modesta proposta (susceptible de millora, per descomptat) i, a més, fan unes petites reformes a la nostra particular llei electoral (com per exemple, baixar el llistó del 5 al 3%), estarem en condicions de comprovar si a les pròximes eleccions trauen vostés els mateixos resultats. Si és així, podran  continuar rebufant les seues majories, i jo acabaré pensant que, veritablement, tenim el que ens mereixem. S'hi animen?

Cuiden-se, senyories, però cuiden més encara eixa generació de joves que ara mateix estan cara a la seua policia (la de vostés), amb el cor esperançat i amb un llibre per bandera. No consenten que paguen ells les conseqüències d'un merder que no han provocat, i deixen-los que aspiren a construir un futur millor que el que rebran per herència. 

Au! Bona nit, senyories. 

Ací els tenen, senyories. Ells són el futur, i vostés ja comencen
a ser el passat. (Foto de Jordi Salvia, enllaçada per Núria Cadenes).


divendres, 10 de febrer del 2012

PEPE TONO

TALLS I RETALLS (capítol 3r)

Recordatori del programa de BURRERA COMPRIMIDA que es va emetre
 a CANAL 37 TV durant 3 temporades (2001-2003) amb el títol:
 LA SONATA DE LA PECATA MINUTA 


         CAPÍTOLS ANTERIORS:


Miniatura
7 d'octubre de 2011




Miniatura
21 de desembre de 2011







PEPE TONO és la denominació d'aquesta 3a entrega de la sèrie. Recull un resum de l'edició núm. 55 del programa emés en directe el 14/06/2002, amb la participació de LA ROMÀNTICA DEL SALADAR com a grup convidat. Podran escoltar alguns fragments de les interpretacions que ens oferiren en directe aquella nit màgica, i sentir les opinions d'alguns dels seus components, entre ells PEP BAS, l'amic entranyable que ens va deixar l'any 2010, i a qui hem volgut dedicar aquest record.

Entre bromes i paròdies, la Pecata Minuta reivindicava el PEPE TONO com a himne de La Marina. Per això, la interpretació de la tal peça, cantada per tota la gent que omplia el plató, constitueix un dels moments més emotius de l'audiovisual que ara els presentem.

Hem inclòs també uns talls retallats del mateix programa pertanyents a la secció GROSSO MO-DO pecata informativa setmanal, un dels espais més clàssics de la Sonata de la Pecata Minuta.

El programa fou, com sempre, molt divertit. Hi van intervindre: Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Cristina Seguí, el Pintat de Parevell, Pep el Tito i el mestre Giovani Pastoreli (a banda de la ja referida ROMÀNTICA DEL SALADAR). Heus ací el vídeo:


PEPE TONO I LA ROMÀNTICA DEL SALADAR
                            


GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en les anteriors entregues, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:

La carxofa microfònica
 de la Pecata Minuta.


Instantànies extretes de diverses edicions.

La Castanya, Pepa Guardiola, Ximo Rovira i Joan Monleon
foren alguns dels convidats al programa.



dimecres, 8 de febrer del 2012

DIJOUS DE CELEBRACIONS COMPARTIDES

J. M. Almela
Com que la vida del món no es compon només d'escàndols i corrupcions, crisis i fatalitats, polítics i mentiders, Mourinhos i senyorius, secretaris generals, aeroports sense avions, generalitats en fallida, farmàcies que no cobren, instituts sense llum, escoles en barracons, tribunals populars, pilotes i marxadors, infantes i urdangarins, mediocres i bufanúvols, grans hermanos, Gürtels, Emarses, Brugals, Bancs, Cams i Camps, coets i campanes, Rites i Barberàs, maresmeues desesperades i etcèteres diverses, aquest humil burribloc es complau d'oferir-los de tant en tant algunes de les petites grans coses que reconforten les ànimes i tonifiquen els esperits, normalment protagonitzades per gent de pau, que encara fa coses per gust de fer-les, i que sol practicar activitats, sovint ignorades per les tribus mediàtiques que ens envolten. I dijous, dia 9, se celebraran dos actes culturals que toquen de prop la gent de Bucomsa i, per tant, ens abelleix divulgar-los amb el rigor afectiu que mereixen.

Michel amb Fidel Castro
1975
El primer ens arriba de la mà del meu paisà i amic Joan Miquel Almela, que presentarà a Dénia el seu llibre Michel. La voz que desgarró el telón de acero (per qüestions pressupostàries està escrit només en castellà, però aspirem que algun dia puga ser traduït a la llengua connatural de l'autor i del personatge protagonista). Es tracta d'una biografia molt completa de la vida i obra del cantant pegolí Miquel Samper Michel. Ens consta l'intens treball de camp i les peripècies que va haver d'acomboiar Joan Miquel per tal d'aconseguir les abundants referències biogràfiques que nodreixen el seu magnífic text i les fotografies que l'il·lustren, algunes d'elles dignes d'emmarcar. Michel forma part de la generació de cantants que triomfaren en la dècada dels 60 pertot arreu del món mundial, però les seues aventures professionals a l'antiga URSS atorgaren un caràcter especial a la seua carrera. En aquesta etapa s'ha inspirat Almela per a donar títol al llibre.

Michel a Canal 37
Any 2002


Michel va morir el mes de gener de l'any 2009, i la publicació que ens ocupa va veure la llum 18 mesos després. Aleshores no existia el burribloc; per tant, parlar de Miquel era una assignatura que encara teníem pendent, ja que ens unia una entranyable amistat amb el referit cantant, qui, a més a més, va col·laborar desinteressadament en algunes activitats burrocomprimides, com ara l'Ambaixada assassina de l'any 97.
I aquesta presentació ens proporciona l'excusa perfecta per a dedicar un pensament al personatge més internacional que ha donat el meu poble, i que fou també amic personal i defensor de la causa Bucomsa. L'acte serà a les 20 h del susdit dijous, 9 de febrer, a la Casa de Cultura de Dénia. La participació de Vicent Balaguer i els audiovisuals que Almela ha preparat seran al·licients que proporcionaran a l'esdeveniment un caràcter encara més especial.





--------------------------------------------------------------------


I la segona ens arriba de Maria Josep Escrivà, una de les ànimes d'aquest benintencionat burribloc, i autora de textos, en prosa i en vers, d'eixos que per on passen deixen. Ens diu el següent:



Mentre a Dénia es recordarà el cantant, i artista polifacètic, Michel, a València, la professora de filosofia, i autora de diversos treballs assagístics, Anna Lis, presentarà en societat el seu primer llibre de ficció. Un recull de narracions aplegades sota el títol global de Les temptacions que ha publicat Edicions 96. Són 26 relats que conten històries d’ahir i d’avui, d’amors, de desamors, d’alegries, de tristeses..., units pel fil conductor de la bona música atemporal, i redactats amb una llengua molt pròxima, viva i plàstica com els personatges que encarnen cada història. Introduirà l’acte el periodista i escriptor Adolf Beltran, que, de segur, sabrà presentar a l’autora des de la complicitat i la companyonia de molts anys de coneixença.


Una foto recent d'Anna Lis


Per a complicitats, aquesta petita narració que Anna ha volgut dedicar al seu company de travessies vitals, Marc [Granell]. Una bella i entremaliada demostració d’estima −a la qual ens voldríem adherir, des de l’amistat, i amb admiració−, cap a qui molts i moltes considerem mestre espiritual infal·lible. Enhorabona, Anna, i llarga vida a les teues temptacions. Des d'ací celebrem amb tu la teua alegria, que és també un poquet nostra.

AMOR ETERN (A Marc)

Quan vaig conéixer qui seria el meu marit, aleshores ja escriptor famós, en vaig aprendre els entrellats de la literatura. Guiada per ell, vaig llegir l’essencial i crec que vaig adquirir un gust impecable per a la lírica. Em creia capaç de distingir la sinceritat de la impostura sota les belles paraules dels poetes. Pensava que quasi tots mentien, que l’eufonia era la seua única veritat i l’estètica la seua particular ètica, encara que en açò també hi hagueren diferències, ara guanyava l’autenticitat, ara guanyava la màgia.

Vam paladejar junts els més bonics poemes d’amor i res no em va commoure més que els versos quevedians «polvo será mas polvo enamorado». Ens els cantàvem mútuament perquè el nostre amor, n’estàvem convençuts, era per sempre.

Així portem uns quants anys, tan feliços. Amor i literatura. Sóc la seua dona estimada i el seu crític més respectat, com em diu. Poema que escriu, poema que passa per la mena d’ull de Déu que he esdevingut per a ell.

Tanmateix..., no sé… Anit, amb el seu darrer manuscrit a les mans, em vaig acomodar al sofà i vaig començar a llegir «Si ho he comprés bé, l’amor dura una mirada». Complaguda però alarmada el vaig mirar. Ell, somrient, em va sostindre la mirada.






Dijous, 9 de febrer
19,30 h


CASA DEL LIBRO 
(Passeig de Russafa, 11)


València


Amb la intervenció de l'autora
i d'Adolf Beltran (escriptor 
i periodista)








En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................