EL REPELENTE NIÑO VICENTE

Segons diuen les enquestes, la classe política està perdent popularitat i prestigi a marxes forçades. Als habituals excessos de protocol desficiós, batalles de campanar i populismes convencionals que moltes vegades rebenten la barrera del ridícul, ara s'han afegit els escàndols de corrupció que estan apareixent pertot arreu, i els efectes d'una crisi econòmica que ja comença a fer oloreta de pudent.

Però ells - els polítics - sembla ser que no es donen per al·ludits i, lluny de prendre mesures per a recuperar la confiança de la gent, continuen amb els seus comportaments poc exemplars i amb els seus arguments camaleònics per a justificar els despropòsits més injustificables, per no parlar de les habituals reaccions d'intolerància contra qui qüestiona o discrepa de les seues actituds - les dels polítics - que moltes vegades han derivat en represàlies obsessives o en venjances irresponsables. No estan massa lluny els temps dels abusos urbanístics que molts dirigents incentivaven o consentien, quan les veus crítiques eren silenciades o acusades d'estar contra eixe "progrés" de fantasia que ens ha conduït al penós moment que ara estem vivint. "Qui vinga darrere que rasque" - deien els bufanúvols-; doncs bé, ja estem ací els que hi havíem de venir darrere. On més hem de rascar?

No tenim cap dubte que - més o menys - totes les formacions polítiques compten amb persones plenament conscients i preocupades per aquesta realitat, però tenim la sensació que això des de fora no es nota, i per tant, el gran públic opina cada vegada amb més força que "tots són iguals". Clar està que si els principals dirigents no prenen les decisions que haurien de prendre excusant-se amb presumpcions d'innocència interpretades de qualsevol manera, o acorden pactes antitransfuguisme que ells mateixos s'encarreguen d'incomplir (per posar alguns exemples), no han d'estranyar-se que la gent acabe perdent-se entre núvols de polseguera bruta, on es mesclen els bons, els dolents, i un bon grapat de mediocres que busquen un refugi on pasturar les seues misèries.

Amb aquesta nova secció que hui encetem, la qual hem tingut a mal intitular "L'ALTRA BURRERA", no pretenem analitzar amb profunditat els orígens ni les conseqüències del panorama que acabem d'exposar - no tenim suficients mitjans, infraestructura ni capacitats per a fer-ho -. Simplement volem oferir un espai que siga capaç de mostrar-los - en clau d'humor - algunes xicotetes anècdotes documentades en audiovisuals, que, malgrat haver ocorregut en espais de debat públic, estan molt lluny de poder ser divulgades a través d'eixa televisió que paguem entre tots. Les prestacions que ens brinden els invents tecnològics moderns, com ara Youtube, i la gentilesa de les persones que saben utilitzar-los amb generositat ens dóna la possibilitat de poder comprovar que, de vegades, la realitat supera la ficció. 

Hem titulat aquest primer capítol "El repelente niño Vicente" en memòria del personatge de còmic homònim que va crear RAFAEL AZCONA als anys 50 per a LA CODORNIZ (recorden allò de "La revista más audaz para el lector más inteligente"?). Una de les frases que podran escoltar al vídeo que il·lustra aquest article és: "Vengo reñido de casa", i com que la tal parida és molt pròpia d'eixe xiquet de ficció, precoç, pedant i impertinent que va fabricar el mestre Azcona, hem considerat ideal emprar aquest títol. 

La minipel·lícula en qüestió va ser rodada durant un acte celebrat a les Corts Valencianes. Compta amb tres protagonistes principals (la resta hi actuen com a "extres"):

MÒNICA OLTRA - Diputada pel grup Compromís. Està en l'ús de la paraula quan un senyor comença a esgarrar paperets. Per la seua forma d'actuar contundent, directa i moltes vegades divertida, la senyora Oltra s'ha convertit en una llumeta d'esperança per a molta gent, i en una espècie de granet al cul que els ha eixit als representants del partit que actualment està en el poder autonòmic, posats a sobreviure a base de fanfàrries, autobombos i envaniments. Les intervencions i les preguntes de Mònica Oltra solen ser contestades amb boicots, rabinades infantils i extravagàncies ridícules, quan no amb insults i menyspreus a la seua persona i a la seua ideologia política. Per això, els avancem que la referida diputada protagonitzarà alguns capítols de la secció que ara estem iniciant.

LA SENYORA PRESIDENTA - Presideix i "modera" el debat. No dubtem de les seues capacitats per a exercir les susdites tasques, però està clar que el dia "d'autos" no va tenir el seu dia.

MISTER X - Hem referit així el protagonista masculí de la pel·lícula perquè desconeixem el seu nom i la seua funció en la Càmera; només sabem que és diputat (i per tant cobra un sou de l'erari públic) i que esgarra paperets quan parla Mònica Oltra.

Heus ací el vídeo anunciat. Només dura 2 minuts i 47 segons, però podran comprovar que són molt intensos. Aquest document porta unes poques setmanes penjat a la xarxa, i a hores d'ara ha tingut aproximadament 66.600 entrades. Confiem que aquesta publicació ajudarà a incrementar la xifra esmentada:  

   

                   

Tinc la curiositat de saber si els papers que esgarrava Mister X tenien alguna cosa escrita o eren fulls en blanc. Vostés què troben?