...

............................................................................

divendres, 22 de febrer del 2013

ALÍCIA D'ESPANYA

Sèrie: 
HISTÒRIES I HISTÈRIES

1a entrega: 
UNA D'ESPIES: ALÍCIA D'ESPANYA 
(1 spies: The Alícia of Spain)


Un tal Prosper Mérimée, francés de la França, va escriure una narració Carmen en la qual es basa la famosa òpera homònima de Georges Bizet. La Carmen de la tal ficció representava una guapíssima xicota espanyola, gitana ella, amb un geni com un espigó i propícia a enamoraments complicats i volcànics; segurament eixe perfil de dona no feia massa gràcia als soques puritans de l'època franquista, i per això, quasi un segle després de l'esmentada obra, els incombustibles Quintero, León y Quiroga van compondre la cançó Carmen de España, amb la qual qüestionaven el novel·lista gal i mostraven una "cigarrera de Sevilla" més pròxima a l'estampa oficial de la Sección Femenina d'aleshores. Miren el començament de la tornada de tan sonora cançoneta: Carmen de España, Manola./ Carmen de España, valiente./ Carmen con bata de cola/ pero cristiana y decente... I miren l'acabament: Tengo fuego en las pestañas/ cuando miro a lo gaché./ Yo soy la Carmen de España/ y no la de Mérimée/ y no la de Mérimée.

Aquesta Carmen de España, la va encarnar en el seu moment Carmen Sevilla (el seu cognom real és García), que també fou batejada com "Novia de España" quan es va casar amb el músic Augusto Algueró. Sembla clar que aquesta classe d'espanyolades donaven força a les referències artístiques de l'època i provocaven llàgrimes enfebrides d'amor patri, la qual cosa suposem va propiciar que un grapat d'artistes (o aspirants a ser-ho) adoptaren tan sonor gentilici com a reclam (recorde una dona que solia cantar a la festa del seu carrer, i sempre es presentava com "Pepica d'Espanya").
Belén Esteban també fou nomenada
"Princesa de España" en un programa de TV.
A la foto de l'esquerra, amb el seu primer nas;
a la dreta, amb la seua segona cara. 
Les ridiculeses temperamentals que protagonitzen a diari determinades figures de la desprestigiada casta política ens fan recordar moltes vegades l'ambient d'aquella Espanya canyí plena de bruixots encorbatats i marujones histèriques; per això, i amb la idea de donar al relat que a continuació relatarem l'aire tragicòmic que li correspon, hem tingut a mal batejar una de les seues protagonistes n'Alícia Sánchez-Camacho amb un nom de xaranga i pandereta: ALÍCIA D'ESPANYA. 

Possiblement algú pense que, al tal nom de pila, li vindria millor el complement "al País de les Meravelles" (segons en Serafí Castellano caldria dir "Alícia en la Comunidad de las Maravillas"), però nosaltres considerem que això de "d'Espanya" li diu més, a les formes folklòriques, estridents i imperials que empra n'Alícia per a proclamar les seues proclames, i executar els seus sorollosos parells de coces en favor del ranci espanyolisme que defensen els caporals del partit que ella presideix a Catalunya, és a dir, el PP. Alícia d'Espanya és una dona catalana que lluita contra el catalanisme català dels catalans de Catalunya, i defensa les teories sucursalistes amb el mateix ardor que ho fa qualsevol ofrenaglòries de les valències més emblavides.

Doncs bé: segons conten, a l'estiu de l'any 2010, n'Alícia d'Espanya es va reunir en un restaurant de Barcelona amb una tal Victòria Álvarez, la qual era o havia sigut (presumptament, clar) núvia d'un fill de Jordi Pujol. En la presumpta conversa que tingueren les presumptes amigues durant el presumpte dinar, sembla que la sra. Álvarez va contar a n'Alícia la presumpta monomania del seu excompany d'omplir el cotxe de borses i sacs replets de bitllets de 500€, i emportar-se'ls, presumptament, a un banc d'Andorra (disculpen l'abús de l'ús del "presumpte", però tal com està el pati convé anar amb peus de plom). Segons les mateixes fonts, na Victòria va confessar a n'Alícia d'Espanya que ella solia acompanyar el nuvi als referits viatges, però que ignorava si les borses contenien bitllets de 500 o figues poletanes, fins un dia que va obrir el maleter del cotxe i hi va descobrir un autèntic dineral. La dona assegura que va demanar explicacions al presumpte i li va donar a entendre que no viatjaria més amb ell en aquelles condicions, a la qual cosa va correspondre el sr. Pujol Ferrusola amb amenaces i represàlies, les quals V. A. diu que va denunciar a l'Oficina de la Dona Maltractada, però que ni la susdita institució ni els Mossos d'Esquadra li van fer ni puto cas. 



Tot apunta que la cosa hagués quedat en un simple dinar entre amigues (d'eixos que inclou tertúlia privada amb intercanvi de confidències), a no ser per un periòdic de tirada estatal que ha publicat, dos anys i mig després!, una part del contingut d'aquella presumpta conversa i, com que les dues comensals asseguraven no haver dit ni pruna ni tampoc havien venut l'exclusiva a les revistes del cor, sorgiren unes sospites que ràpidament foren confirmades: algú havia amagat un micròfon a la florera de la taula on dinaren i es contaren confidències les protagonistes d'aquesta historieta..., i havien gravat les confessions de Victòria Álvarez!... Uns desconeguts havien espiat Alícia d'Espanya!

Hi ha qui diu que n'Alícia d'Espanya sabia que
hi havia un micro amagat entre les flors, però
ella es fa com un bou quan li insinuen tal possibilitat. 

Rabent i veloç, la dama de les espanyes va acudir a denunciar que havia sigut espiada. Diu el diari que n'Alícia es va contradir i va fer alguna botija a l'hora de prestar declaració, ja que el dia d'autos va tenir lloc 30 mesos enrere i podria ser acusada d'haver encobert o de no haver comunicat a la policia, en temps i forma, la informació que li havia passat l'amiga sobre uns fets presumptament constitutius de delicte (la sra. Sánchez-Camacho considera que no era ella qui havia d'haver denunciat el presumpte billetaire). Na Victòria, al seu torn, també va acudir al jutjat a denunciar coses i, fins i tot, va fer declaracions a una TV on va contar contalles de pel·lícula de Hitchcock (si les tals contalles són verídiques i ningú no va fer res per evitar-les, vol dir que estem més malament del que ens pensem; i si són falses, vol dir que la sra. Álvarez està més malament del que ella mateixa es pensa).


També hi ha qui sospita que Alícia d'Espanya
portava un micro de casa, amagat al bolso entre 
les eines de maquillatge. Ai dolor!

I mira per on, sembla que aquest succés ha destapat una presumpta xarxa d'espionatge de magnitud encara desconeguda; una castanya més que caldrà sumar als milantamil casos delictius que afecten el món del politiqueig i el seu entorn de màfies i corrupteles. La cosa és greu (molt greu, diria jo), però la manera rocambolesca de fer, descobrir i resoldre (o, millor encara, de no resoldre) aquesta classe d'assumptes ens desperta el sarcasme i ens fa recordar les aventures de Mortadelo y Filemón o d'aquell Anacleto, agente secreto tan propis de l'Espanya canyí que abans comentàvem (micròfons amagats a les floreres, viatges a Andorra amb el cotxe carregat de bitllets de 500, núvies agraviades i perseguides...). I, a més, resulta curiós que, dos anys i mig després d'aquell dinar delator, haja destapat la trama un diari que no simpatitza massa amb les idees catalanistes (recordem que el grup polític on pertany Jordi Pujol ara defensa el dret a l'autodeterminació, cosa que no feia 30 mesos enrere)...; i ens temem que el tal periòdic tampoc no és partidari de la branca mariana que actualment mana del PP i del govern espanyol. 


I a la tal branca mariana pertany ALÍCIA D'ESPANYA, una dona de 45 anys que, igual com la seua coreligionària Maria Dolores de Cospedal (Cospedal de la Manxa) és divorciada i mare soltera per fecundació in vitro (açò no tindria cap importància si no fóra perquè el partit que les susdites propugnen va donar més febra que un porc solt quan es va aprovar la llei del divorci, i ara està donant-ne per a salar en histèries sobre conceptes familiars que exclouen mares sense pares, pares sense mares i fecundacions de ciència terrenal). En fi... ho agafarem com una cosa més de les moltes hipocresies estratègiques que han propiciat el moment desastrós que ara estem vivint. Allà cadascú amb la seua consciència, però seria desitjable que, el dia que tot rebente, cadascú pague les culpes en la mesura que li corresponga. Amén. 

 Burrera Comprimida del País Valencià (BUCOPAVA)
2013


Pròxima entrega: FUMATA NEGRA 
Allò que mai no s'ha escrit sobre el Papa que ara es prejubila i sobre els conclaves cardenalicis. 

diumenge, 3 de febrer del 2013

MIL POETES DISTINTS EN UN SOL ESTELLÉS VERTADER

Per Maria Josep Escrivà
 
A la pregunta de "Hi ha influències del poeta de Burjassot en la seua obra?", que Ezequiel Castellano sol formular als poetes que entrevista, des d'El Punt-Avui, amb motiu de l'Any Estellés, quan m'hi arriba el torn, m'atrevisc a respondre-li, amb una rotunditat un tant pretensiosa que, ara, a bou passat, no puc deixar de reconèixer amb un cert rubor: "sóc més creient que practicant de l'obra d'Estellés". Per molts motius pretensiosa, però, d'entrada per un de natura intrínsecament estellesiana: perquè dir "l'obra d'Estellés", com si fóra un tot unitari i homogeni és ignorar que aquesta obra és diversa fins al desconcert; cromàtica, i tan rica en registres que, de vegades, sembla impossible que un mateix autor puga responsabilitzar-se de poemes que poden arribar a provocar efectes tan contradictoris en els lectors com, per exemple, els que —complets, o a fragments, depenent de l'extensió expose tot seguit, sense cap altra finalitat que la de reprendre la pregunta de Zequi Castellano per a matisar-ne la resposta. Així: influències d'Estellés...? De quin Estellés de tots...?




Moltes pedres juntes fan un marge.

Un fragment, per exemple, de "La rosella", d'una subtilesa quasi zen, deliciós com ell a soles: 

Amb un pessic, un sol pessic de brisa, 

sols amb dos dits, amb dos dits sols de l'aire, 

naixes i fuges, criatura aèria,

te'n vas al regne de les papallones,
 
ets i no ets, predominant rosella
per sobre el blat, i te'n vas i no tornes,
deixant als dits un tacte cereal,
un vague enyor, una suau tristesa [...]


I ara els primers versos del poema 27 del llibre Pedres de foc: de tot excepte subtils. Per recórrer a paraules d'altres que ja s'ho han tret abans dels dits...: "Estellés escrivia sense tabús sobre el sexe". I amb un gust en moltes ocasions qüestionable m'hi atreviria a afegir jo.

Entre les cames, escampada, aquell
dilluns d'estiu a Natzaret, tots sols,
me la mamaves, pur desfici, mentre
t'arromangaves el vestit, i es veien

les teues cuixes, fins el cul, i tu
me la mamaves sense deixar res,
fins em treies els ous i me'ls llepaves, [...]

Amb aquests contrastos lírics anava torbant-me mentalment diumenge passat, mentre feia una passejada entre el Pla de Corrals i Barxeta, i descobria astorada que, a finals de gener, una primavera prematura començava a instal·lar-se sobre tota cosa viva.


El Buixcarró, vist des del terme de Barxeta, i filtrat
per les branques florides d'un ametler.

Vaig recordar que, una vegada, una persona havia sigut capaç de descobrir vestigis estellesians en un poema meu per l'únic motiu determinant que hi havia fet servir l'adjectiu "elemental". En un primer moment em va espantar aquella ment preclara, però un comentari tan reduccionista com espontani em va fer pensar en la sòlida personalitat que arriba a assolir un poeta quan hi ha adjectius, o adverbis, com en el cas d'Estellés, que ja s'associen irremeiablement a ell, com si per sempre més formaren part del seu ADN literari.

En aquest poema, per exemple, on hi ha una consideració molt interessant sobre Déu, hi apareix, aquell adjectiu amb D. O. estellesiana: "elementals". El poeta de Burjassot evoca Déu en molts dels seus poemes, des d'una intimitat emotiva corprenedora, tot i que no siguen, precisament, els més recordats. "Tot allò que perdura":


Era precís pensar en Déu expressament?

Era precís pensar literalment en Déu?

En tot cas crec que Déu ho comprenia tot.

Feia la vista grossa, si es pot parlar així.

[...]

Déu ens volia lliures. Ens volia amb el gust

de la vida en la boca. Ens volia amb l’amor

a la vida en els ulls, en les mans, en les dents.

Després, ja parlaríem. Ja parlaria Déu.

Ara ens volia amants, elementals i plens.

Tenia tot l’horror de la guerra, les guerres.
Li creixien les ungles com els creixen als morts.
Unes ungles duríssimes dels hòmens de la Bíblia.


Figueres en un bancal sense conrear. Quasi irreconeixibles, de tan embullades.
 
I en l'extrem oposat a aquella esgarrifança íntima hi hauria, per exemple, aquest "Epitafi, I", amb el toc d'humor negre, inconfusible també, amb què el poeta descarta qualsevol idea de transcendència associada amb la mort:

t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala


Alguns haikus són tot suggeriment, com aquest núm. IV del poema "Estivella", d'un llibre potser poc conegut, que es diu Vida secreta.

Agrana; arruixa.
La cadira baixeta.
Mirar qui passa.


La bella immediatesa d'aquesta imatge tan senzilla em recorda una altra que motiva un dels fragments de "Com un cos d'elegia", un poema que forma part del llibre recuperat de l'Arxiu Històric de Gandia, que hem publicat a Edicions 96: L'inventari clement de Gandia.

Però jo no volia parlar de mi. Volia
escriure com qui trau la cadira a la porta
i veu passar les gents i veu rodar el cel i s'adorm al remat.


La serenitat feta paisatge, en aquesta foto de la casa Corrals,
en un migdia de finals de gener que començava a ennuvolar-se.

I s'allunya com del cel a la terra d'aquesta altra composició bastida amb un punt interessant de surrealisme i el seu sentit de l'humor destarifat:

l'una a l'altra es passaven la guitarra assegudes damunt l'estora
molt dolçament la polsaven cantaven i l'agrunsaven
ella a les cinc es descordà la brusa i li va donar el pit


Humor que també trobem en un dels llibres que més pot sorprendre per la seua factura formal..., i per l'erotisme inspirat per la princesa Carmesina, Primera audició, i més sabent que es troba entre els publicats encara als anys setanta:


Molt conegut és el poema
de Llibre de Meravelles,
"Spill, o Llibre de les Dones",
amb la dedicatòria que fa:
A la vora del riu, mare,
m'he deixat les espardeny
es.
I el vers únic:
Si són les espardenyes...



Ah
princesa 
Carmesina,
obriria
vostra
brusa,
saltarien
vostres
pits
com 
dos
tigres
o
lleons,
i veuria, més avall, vostra molsa al [dessota de l'emblema del melic.
Digna 
sou
i
ho
seríeu
més dessota
el
meu
cos
pelut
i
aspre
com
un
vers
de
l'Odissea. 


Dir Estellés és, per tant, dir totes aquestes i moltes altres veus encara. Potser hauria sigut massa llarg d'explicar a l'amic periodista d'El Punt-Avui, i per això vaig simplificar la resposta. I ara, amb el permís de Vicent Andrés d'Estellés, em fan ganes d'agafar-li prestada una mica de la seua mala bava, dita en els seus potents alexandrins característics. Molt adequada en aquests últims dies en què les notícies ignominioses de l'actualitat ens trauen a ballar. 

I amb això, sí, potser sí que sóc "més creient que practicant" de l'obra d'aquest ingent poeta contemporani valencià que cada dia admire més: molts, moltíssims poetes distints en un sol Estellés vertader.

HORACIANES, LXIV [fragment]

he sentit l'arribada estimulant de l'odi.
àvidament el sent arribar cor amunt.
on hi havia el respecte hi haurà l'odi des d'ara.
ell farà i desfarà i dictarà el poema.
ell dictarà molt més encara: la conducta.
[...]

no us espanteu, vosaltres que m'estimeu encara.
si bé es mira, hauríeu d'alegrar-vos moltíssim.
sent arribar la càlida fertilitat de l'odi.
com arriba la llum o com arriba l'aigua.
ara visc l'absoluta normalitat de l'odi.

torne a dir-ho. és un odi terriblement concret.
de tan concret com és, se'm fa la vida clara
i estime més l'afecte, la rosa o la finestra,
és un odi concret i ben delimitat.
ha de fructificar un dia qualsevol. 

Incipients flors de prunera en un bancal del camí
de Pla de Corrals a Barxeta.
Gràcies, Vicent Sanxis, per l'ajuda en la identificació,
i per tota l'aportació informativa.
"Ha de fructificar un dia qualsevol".
    


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................