Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dimarts, 31 de desembre de 2013

LA BANDA DE L'EMPASTRE

El passat dia 8 de novembre comunicàvem al Burrigrup de Facebook que, en avant, deixaríem de parlar de vosté als governants i, per tant, els tutejaríem. Però no seria un tuteig amistós i familiar com el que es dediquen els amics o els parents ben avinguts, sinó un "tu" distant i aspre, com el que diu un del Madrid a un del Barça, o com es diuen entre si els que es professen antipatia. El meu avi em deia que només cal parlar de vosté a les persones respectables, i jo no puc respectar la presumpta dignitat social dels que no respecten ni la terra que els ha vist nàixer (els que no són forasters). Des de llavors ençà, en lloc de dir "Vagen-se'n a casa, senyories", els diem "Aneu-vos-en a casa, desgraciats" i, com que referir aquesta classe de governants amb la denominació "El Govern" o "El Consell" ens sembla botinflar el seu desprestigi, doncs hem tingut a mal batejar-los amb el nom de  LA BANDA DE L'EMPASTRE.


Aspecte tètric de LA BANDA DE L'EMPASTRE,
vista a ull de càmera de Kike Taberner.
En falten alguns, però els que estan, a més
d'una llarga comitiva de desvanits, van compartir ridícul
la nit de Cristina Tàrrega, amb sopar a la salut del populatxo.
  

En realitat, la Banda del empastre fou una banda de música de caire còmic, creada a Catarroja a principis del segle XX i desapareguda cap a l'any dos mil. Es denominava així perquè, amb intencions humorístiques, les seues interpretacions musicals es basaven en el desordre i el caos (igual mesclaven un pasdoble amb una marxa fúnebre, com una peça de Wagner amb el "Rascayú"). Cap a l'any 1930 muntaren, amb el famós artista Llapisera, els espectacles comicotaurins coneguts com a xarlotades (segur que vostés hauran sentit dir això de xarlotades, en referència a situacions tragicòmiques ridícules i absurdes). I nosaltres, amb tot el respecte que ens mereix aquesta formació llegendària, hem emprat el seu nom per a nomenar pejorativament els responsables del caos i l'empastre governamental que patim, i que està conduint-nos a un enfonsament col·lectiu que pot tenir conseqüències irreversibles si no els fem prompte fora.

L'autèntica BANDA DEL EMPASTRE 
iniciant una de les seues xarlotades.
Foto que hem extret de la xarxa. 

Suposem que pertany als anys 50.

Foto: Xarxa
Els valencians una mica exigents no podem presumir de líders que hagen destacat en positiu en el camp de la política, ni a nivell autonòmic ni estatal (almenys en el temps que abasta la nostra memòria). Allò que es denomina l'"Espanya de les autonomies" tingué al País Valencià una etapa prèvia, no massa afortunada, que va conduir a l'inici d'un presumpte autogovern descafeïnat i de segona fila, amb un Joan Lerma sucursalista, més preocupat pels entusiasmes dels caporals de Madrid que per propiciar els fonaments d'un País que fins aleshores ens havien negat. Després prengueren la barraqueta les hosts d'Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro, un valensiano de Cartagena que havia accedit uns mesos abans a l'alcaldia de Benidorm mitjançant la compra, amb diners de tots, del vot d'una trànsfuga que batejaren com La bienpagà, i ací fou on es va iniciar una carrera desenfrenada cap al desastre polític, social i econòmic que ara està destruint-nos com a poble. El successor d'Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro fou un tal José Luis Olivas, un altre valensiano de Motilla del Palancar que després es dedicaria a ofrenar les glòries de la banca, i que actualment està processat com un dels responsables de la destrossa del Banc de València. I a continuació arribà el moment de Francisco Enrique Camps Ortiz, un il·luminat amb llum de sagristia que, primer amb les seues batalles amb Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro i després alimentant els seus propis deliris de grandesa, va acabar matant mosques i perfumant merda amb la colònia més cara del mercat. I l'últim de la fila: Alberto Fabra. Res de res. Un infeliç que possiblement no estiga preparat ni per a presidir la junta de l'escala, i que acabarà tocant el vol sense picot i sense campana.

A punt de tancar l'article hem sabut que, l'any 2011,
la Falla Cadis-Literat Azorín també havia parodiat la colla
campista amb el títol de LA BANDA DE L'EMPASTRE.
Compartirem, doncs, l'honor de la parida.
 
Foto: Xarxa


És molt greu trobar-se en la situació que estem i no poder fer res per evitar-la, però més greu encara és que els mateixos que l'han provocada i els seus cataferros més servils s'entesten a continuar marejant la perdiu, passant per damunt de qui siga. La Terra Mítica d'Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro ha acabat saquejada, subhastada a preu de saldo i amb una pila de coses obscures per aclarir; la banca que controlaven els mandataris valencians ha sigut liquidada i està immersa en processos judicials per presumptes estafes; les constructores dels bufanúvols que feien el caldo gros als poderosos estan en fallida; el Cabanyal, cul per amunt; les macroconstruccions de Calatrava caient a trossos; un 20% de parlamentaris pepistes imputats en casos de corrupció; Gürtels, Emarses, Brugals, Blascos, Fabres, Urdangarins... pendents de resoldre; hi ha una pila de deutes públics impagats i empreses que han destrossat per no pagar ni en temps ni en forma; hi ha un aeroport sense avions i una ruïnosa Ciudad de la Luz, que s'han quedat per a vestir sants i per als quals ara busquen algun postor, mal que siga a preu de ganga; i un fotimer de casos, més o menys greus, que han passat de puntelletes pels jutjats o s'han quedat directament impunes (i dels que han estat resolts judicialment, ja s'han encarregat els afectats de no complir les sentències condemnatòries). Recentment hem assistit al rebentament de Canal 9; s'hi al·leguen motius econòmics i excés de personal, però ningú no ha demanat responsabilitats als que han cremat en putiferis i bruixeries fatxes els 1.300 milions d'euros que es deuen (això són més de dos-cents mil milions de les antigues pessetes), ni als que van contractar les mil dos-centes persones que diuen que sobraven; i ens temem que ja s'ha iniciat la liquidació per derribo del València CF, un club arruïnat esportivament i econòmicament, sumit en un deute infumable (avalat en part per la Generalitat), i amb un camp de futbol a mig construir (les obres es van aturar fa quasi 5 anys).

Barberà & Soler presenten:
LES RUNES DE BENICALAP
Quina vergonya!
Foto: Xarxa
Si als exemples anteriors afegim la manera irracional de gravar, retallar i suprimir efectius en matèria educativa i sanitària; la irresponsabilitat en el tractament cap als més desfavorits i la manera cínica i malintencionada d'atemptar contra els nostres orígens, la nostra història i la llengua que parlem els valencians, comprendran de seguida la necessitat que els components d'aquesta Banda de l'empastre i tota la colla de lleponets que reparteixen misèria abandonen la vida pública i es dediquen a cavar soques. I no invoquem només raons ideològiques, sinó el més pur instint de supervivència. Aquesta gent que ens desgoverna no està capacitada per a regir els nostres destins. Han perdut completament la vergonya i la credibilitat i la ciutadania està perdent-los el respecte. Ells no volen anar-se'n a casa, i cada vegada hi ha més gent amb ganes de pegar foc a la barraca. Si això passara, les conseqüències no serien agradables per a ningú... i els responsables serien els que no han sabut assumir dignament el desastre del seu fracàs estrepitós.

Genialitat de Chappatté que vam compartir al Burrigrup
il·lustrant comentaris nadalencs sobre LA BANDA DE L'EMPASTRE.

I per tal de tancar l'última entrada burribloquera d'aquest obsolet 2013 d'una manera noble i amable, inserirem tot seguit la felicitació oficial que hem dedicat a tota la gent benintencionada. El caganer del betlem de la sra. Pepita Vidal, fotografiat per la nostra Maria Josep Escrivà, il·lustra un emotiu poemeta boluferià de llinatge pseudobíblic. Amb això ens desitgem, a nosaltres, i els desitgem, a vostés, tota classe de felicitats i de bones ventures. I els de la BANDA DE L'EMPASTRE que siguen feliços també, però purgant les seues ineptituds ben allunyats de la vida pública. 

Una abraçada cordial i sincera.


divendres, 22 de novembre de 2013

A PLUJA TEATRE, EN ELS SEUS 40 ANYS D'EXISTÈNCIA


Per Maria Josep Escrivà

El CEIC Alfons el Vell convoca el XVII Homenatge a la Paraula. Tindrà lloc dissabte 23, a les 19.30 hores, al Teatre Serrano de Gandia. Aquesta vegada, 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, per tal de celebrar i aplaudir —si és possible fins a la catarsi col·lectiva— els mateixos anys com fa que la companyia de teatre, independent i saforenca, es va estrenar damunt d'un escenari. La primera obra representada com a Pluja fou El supercaminal, i érem a principis dels anys 70.

Pluja Teatre, amb els cinc membres fundacionals.
D'esquerra a dreta: Miquel Ribes, Ximo Vidal, Joan Muñoz,
Maria Josep Gonga (Gongui), Josep E. Gonga.
Per saber-ne més, de la companyia (historial, recorregut gràfic, reconeixements, projectes...),
podeu consultar la seua pàgina web ací.

Pluja Teatre no viu els millors dies de la seua història. Això ja ho sabem. No és ara el moment, ni aquest el lloc més oportú, per a descriure'n la situació, ni menys encara per a analitzar-ne el cúmul de factors que l'han propiciada. Tanmateix, no puc estar-me de recomanar l'article que fa unes setmanes va publicar Esperança Costa al "Quadern" d'El País, on en parlava de manera clara i encertadíssima. Sí que n'extraem un paràgraf, bastant il·lustratiu. Es titula, significativament, "Adéu a la fàbrica de somnis":


"Es ven teatre sencer. L’edifici, els equips, el mobiliari, l’atrezzo…, tot. La companyia Pluja Teatre de Gandia ha tancat el Teatre del Raval, la primera sala privada creada en terres valencianes per al públic infantil i per la qual han passat, des que es va obrir l’any 1995, més de 400.000 espectadors, la majoria alumnes de les escoles i instituts de les comarques centrals valencianes."

El País, 23 d'octubre de 2013


Des de l'anunci de la venda del Teatre del Raval, algunes veus (auto)crítiques s'han plantejat (i ens hem plantejat) si la ciutadania, o almenys aquella gent que ens declarem seguidors incondicionals de Pluja, hi hem estat a l'alçada, i si els hem defensat amb la contundència que pertocava. Personalment crec que no, que, com en tants altres assumptes, no hem sabut trobar la manera de reclamar col·lectivament allò que ja hauria de formar part del patrimoni cultural d'una comarca, d'un país. Una companyia de teatre, pionera en tantes coses, que hauria de veure's com un luxe; que n'hauríem de saber i voler presumir allà on fóra. Polítics en primer lloc. Però no. El compromís, el caràcter inconformista, lliure i contestatari dels Pluja sempre ha destorbat els culs assossegats a les seues butaques, per fer-hi —si se'm permet— un símil d'ambientació teatrera.


Portada d'Antoni Durà que il·lustra el llibre de la col·lecció "Homenatge a la Paraula" que edita anualment el CEIC Alfons el Vell. Com és tradicional, aquest volum commemoratiu es reparteix de manera gratuïta a les persones que assisteixen a l'acte.

Tot i així, hem volgut que l'Homenatge a la Paraula d'enguany siga, fonamentalment, una festa. I que els motius de satisfacció, i les ganes de demostrar agraïment i afectes col·lectius suren per damunt de qualsevol núvol tèrbol. Per això vam decidir que havíem de titular l'espectacle amb què s'homenatjarà els Pluja d'alguna manera que expressara la tenacitat, la constància, la fertilitat que simbolitza el nom del grup. I també el suport irreductible dels qui, a partir d'algun moment d'aquella quarantena pluvial, ens considerem afectats per la influència benèfica de la seua saó: Entre sol i tempestes...: que no pare la pluja! El coordinador de la part escènica de l'Homenatge és Ignasi Moreno, i consta de tres esquetxos representats per Aiguamar Teatre (Carlos Flores, Mariano Lloret i Sergi Bono); Juja —Jano i Joan—, Amparo Oltra, Nacho Ruipérez i Ruth Palonés; Lletraferits & Comediants (José Luis Martí —Fino—, Marisaro Martí, Eva Pellicer Morant, Anna Ballester, Jesús Garcia, Joan Lluís Banyuls, Mariano Velázquez, i Lluís Moncho).

I pel que fa a la part literària de l'Homenatge a la Paraula, vull aportar ací el text que he redactat com a petita introducció al volum 40 anys de pluja. A Pluja Teatre, editat pel CEIC Alfons el Vell per a l'ocasió. M'agradaria que es considerara com el meu agraïment a una companyia de gent intrèpida que ha dedicat la seua vida al teatre i que, després de tot, sospite que no se n'han penedit en cap moment.

Façana del teatre Serrano de Gandia, on dissabte 23 se celebrarà
 el XVII Homenatge a la Paraula. Pluja en gestionà la programació
durant alguns anys. Ara ja no. Foto: Pere Millet

"DEMÀ FAREM..." VÉS A SABER! ARA ÉS MOMENT DE CELEBRACIÓ I DE GRATITUD

La gent de la meua generació (del 68) teníem quatre o cinc anys quan Pluja començava a fer teatre.
 

He de reconèixer que sent una debilitat especial per la paraula "pluja", i per la idea de vitalitat, de fertilitat, de saó i de neteja que significa i simbolitza. Perquè s’hi uneixen una quotidianitat assumida i la natura imprescindible, irrenunciable, connatural a la mateixa paraula. Curiosament, és una de les que més em va costar d’aprendre a escriure: que si t o no t davant de la j. I per això també, una d’aquelles paraules trampolí que em fa saltar fins als anys iniciàtics d’aprenentatge de la llengua: 

—Mestre: "pluja" s’escriu amb t o sense t?


Manolo Boix va col·laborar amb Pluja Teatre dissenyant escenografies i cartells des dels inicis de la companyia. Sang i ceba s'estrenà l'any 1977.

Fins que un d’aquells primers mestres bons, que no era mestre de valencià, perquè aleshores no hi havia encara mestres de valencià, però que estava ben al dia de les inquietuds culturals de la Safor en aquells primeríssims anys 80, em va dir:

—"Platja" és amb t, encara que en alguns senyals la lleven; i "pluja" s’escriu com el nom de Pluja Teatre: sense t!


Aleshores recorde que hi vaig pensar: "i qui deu ser aquesta gent de teatre que és capaç de decidir com s’ha d’escriure una paraula?". Pluja Teatre: sense t davant de la j. A pesar que, en els primers anys, fins i tot els plugeros vacil·laven, a l’hora d’escriure’s el propi nom. I és que, al principi, tot vacil·lava... I ara... Ara també, però amb 40 anys més als muscles, d’insistència professional i de generositat envers una societat, aquesta de 40 anys després, que ha sigut la beneficiària directa de la saó que ha anat fent aquesta pluja imprescindible. Només ens queda un dubte: i els polítics? Els polítics, siguen del color que siguen, hi han estat a l’altura? Han sigut i són conscients de l’aportació, de la fertilitat que la pluja dels Pluja ha significat per al patrimoni cultural de la comarca, per a la vitalitat del teatre valencià, per a la salubritat de tants i tants grups amateurs com han germinat als nostres pobles durant, després, i gràcies als 40 anys de ploguda incessant? Algú ha plogut amb més trellat, en aquest país de pluges tantes vegades destarotades, que els nostres Pluja Teatre?


Amparo Martínez, representant el paper de Bettia
a Domina dominante. 1989.

L’any 1989 els vaig veure actuar per primera vegada, allà dalt del seu hàbitat natural, que és un escenari de teatre. Fou a Bellreguard, i hi representaven Domina dominante. Mai hi havia tornat a pensar. I tanmateix, treballant en el procés d’edició d’aquest llibre, em va saltar a la vista el títol de la col·laboració d’Amparo Martínez —la Bettia de l’obra: oooohhh!—: "Avui farem comèdia, demà...". I des d’aquell moment, jo no sé des de quin raconet on dormen les emocions immortals, em va vindre al cap una cançó que sonava a Domina dominante, amb música incorporada i tot que —supose— no se’n deu anar massa de la que sonava aquella vesprada a Bellreguard: "Avui farem comèdia, demà farem tragèdia...; naní-naní-nanino, naní-naní-nanino...".

Així és que, amics, amigues:

Tant si sou conscients com si no; tant si la vostra voluntat hi actua a favor o en contra; tant si les vostres idees, les vostres experiències vitals, el vostre estil de vida i —encara hi diria més—, tant si la vostra tirada ideològica o la vostra tendència de pensament es decanta per ser procliu a la pluja o per avorrir-la com si fóra una maledicció del cel...: no us en refieu. La pluja va amb nosaltres, desperta o adormida, manifesta o latent, inevitable, indefugible, com un gen, com una proteïna o com un virus. I sempre, sempre, i per fortuna, ens acaba plovent al damunt.

Ara, anem a fer comèdia; demà...: vés a saber!



ADDENDA (23 de desembre de 2013)

A la pàgina web del CEIC Alfons el Vell  s'ha publicat un reportatge on es deixa constància del transcurs de l'Homenatge, alguns enllaços interessants relacionats, i on hi ha un ampli reportatge fotogràfic de Pere Millet. Si us ve de gust, es pot consultar clicant ací


ADDENDA (21 de juliol de 2014). Des d'ací podeu accedir al vídeo promocional de l'audiovisual que el CEIC Alfons el Vell ha editat a partir de l'espectacle teatral.
 

dimecres, 20 de novembre de 2013

DESPRÉS DE LA CALMA ARRIBA LA TEMPESTA. 3r aniversari del Burribloc

El passat dia 10 de novembre, mentre els caporals de la panda que ens malgoverna maquinaven l'assassinat de RTVV; mentre les ànimes madrilenyes patien les bafades fètides de les pestilències escampades pels carrers; mentre el mentidor Mariano mirava el final del túnel, Doloretes la de Cospedal feia el ridícul, Wert desvariava, Montoro comptava amb els dits... i la resta de la banda de l'empastre entonava desafinada totes les notes de la mediocritat..., aquest modest Burribloc acomplia el tercer aniversari del seu naixement. 

Tarja d'autofelicitació, ideada amb la mateixa filosofia que utilitzen els de la banda de l'empastre per a fer el ridícul amb diners de tots.

Per tant, la tal tarja ha estat dissenyada per algú que no sap dissenyar i muntada per un altre que no té ni punyetera idea de muntar targes.
Al cap i a la fi, parodiar les realitats, per tristes que siguen, és una de les metes que es va proposar el Burribloc de Bucomsa, ara fa tres anys.
En principi vam patir un ataquet d'austeritat i no pensàvem festejar amb alegries tan simpàtica efemèride. Però en sentir els de la panda proclamar el final de la crisi sense que a ningú li cresquera el nas..., i en veure l'ofrenaglòries de Camps posant a prova els seus desequilibris, jugant a l'amagatall i burlant-se novament de la música i dels tocadors amb total impunitat, hem pensat que nosaltres també tenim dret a tirar el burro per la finestra i, per això, hem programat una setmana d'activitats de tot tipus per a celebrar tan important esdeveniment.

Amb el vers: "...i, ...tornaran les obscures oronelles"
(boluferiana bíblica —La Bíblia en vers—) anunciàrem
l'arribada d'aquest aniversari. Per això, l'amiga
Pepa Pons ens va felicitar dedicant-nos un vol sencer
d'oronelles. La tarja va dirigida a Maria Josep i a mi
("mi" sóc jo). Però s'entén que els destinataris de la tal
gentilesa som tots els components del Burribloc. 


Cucanyes silvestres, gamberrades pedestres, acrobàcies municipals, revetles diürnes, carreres de concejals, tornejos medievals (corruptes i estafadors contra lladres i saquejadors), floritures canines... són algunes de les activitats que componen l'extensa programació que hem preparat, on destaca l'eclipsi solar que celebrarem el dia 21, a les 4 de la matinada (advertim als fumadors que durant l'eclipsi no es podrà fumar). En programa de mà anunciarem els horaris i els llocs on se celebrarà cada celebració, així com les degustacions gastronòmiques que tindran lloc els dies de mercat negre (algú pensarà que tot açò sembla una mica exagerat, però on hi cap un aeroport sense avions pot cabre qualsevol cosa... no troben?). Heus a continuació el menú que degustarem el Dia de la Independència:

- Crepuscles de verdolaga amb espècies pelegrines
- Violències marines amb fulles de pessiganya
- Popurri vernacle amb esguits de llàgrima viva
- Putxero remugó:

              a)  Arròs llibertari amb caldo simpàtic
              b)  Penques de la capa alta
              c)  Amanida de cigrons botinflats
              d   Creïlles vergonyoses. Cansalada a l'infern
              e)  Pilotes benintencionades amb col matutina
              f)   Polvorí de carn alegre amb pessics de substàncies inintel·ligibles

- Massacre de dolços intel·ligents amb confitures bíbliques
- Cafeïna airejada. Licors de confeti 

- Begudes refrescants i carta de vins intrèpids

El Burribloc de Bucomsa és una espècie de hòlding rebordonit que alberga els dominis internautes següents:

BURRERA COMPRIMIDA SA (el Burribloc). És el travesser d'on pengen tots els compartiments del grup. Custodia les 170 entrades que han escrit, principalment, Salvador Bolufer amb la seua ploma salvatge i Maria Josep Escrivà amb la seua gramàtica potent. Des de la pàgina principal es pot accedir a tots els arxius i enllaços de la burricausa. 

La primera capçalera del Burribloc. Modèstia pura, no troben?
PASSA LA VIDA (el Pulcribloc)Bloc iniciat el gener de 2013. Espai que administra i alimenta Maria Josep Escrivà (la Dama del Grau). Els arxius d'aquest compartiment compten ja amb 34 potentíssimes publicacions, i el seu nombre de seguidors i visitants s'incrementa cada dia. Ací només hi caben pulcrituds escrites (per això és un pulcribloc). 


EL REBOST DE BUCOMSA. Bloc complementari al servei del grup. Ací s'ubiquen una sèrie de publicacions de característiques molt concretes, i s'ordenen diversos materials informatius i curiositats concernents a la història de la nostra Burrera Comprimida (58 publicacions). S'emplacen també alguns continguts importants, com ara el BURRÍNDEX (Índex del Burribloc) i la CARTELLERA AMIGA


EL CORRAL DE BUCOMSA (El racó del fumador). Espai que fou creat quan va eixir la darrera llei antitabac. Com que dins del Burribloc estava prohibit fumar, vam crear aquest corral a l'aire lliure per tal que els nostres visitants pogueren fumar sense violar la llei. Actualment aquest bloc té poca activitat, però estem preparant una estratègia encaminada a reactivar aquest entranyable lloc.



ESTELLÉS EN SOLFA (el Solfabloc de Bucomsa). Ací roman tota la informació sobre el llibre-disc homònim d'aquest raconet virtual, on estan implicats alguns dels components de la nostra Burrera Comprimida. És un bloc per a majories silencioses; el més jove de tota la quadrilla. 



EL BURRIGRUP. Nom familiar del grup de Facebook denominat oficialment BURRERA COMPRIMIDA, el qual utilitzem per a divulgar les burricoses, i també per a compartir burreres escrites amb alguns dels més de 600 components d'aquesta virtualitat col·lectiva. 




Si sumem els comptadors de les cinc ubicacions blocaires (del Burrigrup no tenim estadístiques), el nombre total de visites que hem rebut (des de tots els raconets del món) supera les 60.000 (són 30.000 més que l'any passat per ara; justetament el doble); la incorporació del Pulcribloc hi ha influït bastant, i la nostra voluntat d'agradar, a més de les noves complicitats amigues que ens ha regalat la vida, hi han fet la resta.

L'any passat acomiadàvem la celebració escrita del 2n aniversari arremetent contra el principal perill que amenaça qualsevol mitjà on es respire cultura i llibertat d'expressió: els de la banda de l'empastre. Però enguany acabarem l'entradeta repartint alegries burribloqueres. Ara és festa al Burribloc; després serà un altre dia. 

Ja ho diu el refrany: "Després de la calma, arriba la tempesta!"

Així doncs: "Senyor pirotècnic... pot començar la mascletà!!"





dijous, 7 de novembre de 2013

ACÍ, PEGANT UN PARELL DE COCES

Estava rumiant una entradeta alegre per a publicar-la al present burribloc, quan vaig rebre la notícia sobre la sentència judicial en contra de l'ERO que havia promogut RTVV. Unes hores després, eixa espècie de Junta de l'escala que ha portat els valencians a la ruïna anunciava l'immediat tancament de l'ens públic que ells mateixos havien destrossat de manera irresponsable (i presumptament delictiva). Vaig pensar que aquest assumpte ocuparia l'interés de la xarxa, almenys durant dos o tres dies, i per això vaig decidir posposar per a una millor ocasió l'articlet tan innocent que havia començat a escriure.

Amb l'única intenció de dir la meua, vaig estar a punt de penjar al facebook algun comentari més o menys ocurrent sobre l'assumpte, però em notava amb ganes de pegar un parell de coces gramatical, i per a portar a cap tan lletroequina pràctica resulten més còmodes i menys volàtils les pàgines d'aquesta burricosa virtual (i així, al mateix temps puc nodrir el meu repertori de literatures burrisalvatges que últimament tinc una mica abandonat).


Heus-lo ací, mudat com un margalló. Va començar encenent una llumeta d'esperança, i ha acabat assumint els empastres del seu antecessor, l'ofrenaglòries Francisco Camps. N'Alberto Fabra. Un autèntic bleda.

És possible que de la meua ploma cabrejada isquen malsonàncies cruels que no facen cap gràcia als irresponsables que s'hi senten al·ludits, però, per ètica personal, evitaré expressions vexatòries o insults que puguen atemptar contra l'honor o la intimitat dels destinataris (eixe no ha sigut mai el meu estil); la meua animadversió contra els ineptes, els llepons, els mediocres o els bufanúvols (entre altres) se centra només en les seues actituds públiques i en la seua vergonyosa manera d'exercir els càrrecs que ostenten o han ostentat. Les seues vides privades no m'interessen per a res (per mi poden anar-se'n al Cel sense passar pel purgatori), però en aquests moments considere que tinc el dret i el deure de prestar ajuda al clamor popular que demana fer fora les tribus responsables del caos que estem suportant, amb el convenciment clar que, en mans d'aquesta gent, qualsevol invent d'estructura democràtica acaba convertint-se en una merda punxada en un pal de galliner (parle principalment de la fauna pepera, però també d'altres fòssils bipartidistes, entestats a donar febra fins que la mort els separe de la vida).


Don José Ciscar, vicepresident d'aquesta espècie de Junta de l'escala, roman ací revestit d'austeritat. És l'encarregat de transmetre al populatxo les bravates del consell, i ja va advertir que, si el jutge 
tombava l'ERO, ells tombarien Canal 9. 

Don José va fer també de mamporrer contra l'organització de la Via Catalana cap a la Independència que pretenia ocupar uns metres del País Valencià; i a mi em va venir al cap quan l'esmentat vicepresident va accedir a l'alcaldia teuladina liderant un grup que pretenia independitzar Moraira de Teulada (a saber amb quines intencions). El sr. Ciscar fou, per tant, un alcalde independentista, abans de ser un vicepresident dependentista.

Ells tenien claríssim que l'ERO que s'havien inventat era una martingala al més pur estil Pepe Gotera i Otílio; per això, el teuladí Ciscar (vicepresident del conciliàbul) havia anunciat en repetides ocasions que si el jutge tombava l'ERO ells tombarien RTVV, i continuarien així la seua eterna política de burlar totes les sentències judicials que es dicten en contra de les seues maquinacions maquiavèl·liques o els seus abusos de poder (podria enumerar-ne un fotimer, però com que açò és només un simple parell de coces, m'estalviaré la faenata). Ja tenien en marxa un procés de privatització de l'ens, però sembla que els havia eixit algun tir per la culata, perquè la nova direcció estava entestada a donar una mica de canxa a les veus discrepants, i el sr. Maluenda ja s'havia pres una altra pastilleta per als nervis (l'esmentat personatge és un dels bufanúvols que porta més de 30 anys pasturant com a diputat del parlament valencià, sense que haja acreditat mai cap mèrit per a ser-ho. El tal don Rafael és molt donat a mostrar les seues incapacitats i a fer el ridícul de manera permanent, i es va prendre una pastilleta quan va veure quadribarrades sense blau exposades a l'edifici de les Corts). Per això hi ha qui diu que la sentència del jutge els ha vingut bé per a espolsar-se el problema de damunt, malgrat que l'empresa que havia assumit el repte no està massa conforme amb aquest tancament i és ben probable que demane danys i perjudicis... Ara que, on ja es deuen 1.300 milions d'euros..., què més dóna fer el caldo una mica més gros? Desgraciats!


Don Rafael, el de la pastilleta, fent ús del seu dret a fer el ridícul.

Pel que fa a mi, el tancament de RTVV seria un simple pas més en el procés de destrucció que estem patint com a poble (hi ha qui pensa, possiblement amb raó, que tot açò està maquinat amb premeditació i traïdoria), però jo estic convençut que aquest miserable joguet ha sigut decisiu en els resultats electorals que s'han produït durant els últims anys al País Valencià (Comunidad Valenciana per a ells) i, per tant, per a mi no és una cosa més, sinó LA COSA. I la tal cosa, al meu modest entendre, no hauria de quedar així. Estaria bé que servira per a desemmascarar durant els pròxims mesos la realitat dels que ho han fet tot pols, i ajudar d'aquesta manera al sanejament del merder que ara mateix ens ofega. La manipulació intolerable i vergonyosa que ha patit RTVV durant molts anys només és comparable a la també PPVISIÓ de Telemadrid. Està clar que aquest desastre té uns responsables directes, però també està clar que hi ha coresponsables que, uns per complicitat i altres per passivitat, haurien de pegar-se colps de pit i redimir d'alguna manera els seus pecats.


Vicente Sanz va dir que ell estava en política per a forrar-se, però el seu partit, el PP, no va tenir cap inconvenient a posar RTVV a la seua disposició. Va acabar amb les butxaques ben plenes i pasturant entre despatxos, pelila en mà. Quina vergonya!

Fou processat per un presumpte delicte d'assetjament sexual, però ací ens vam assabentar de la notícia gràcies a una tele estatal. Que se sàpiga, la gent de Canal 9 no armà aleshores cap revolta interna.
Em dolen les crítiques que arremeten contra l'actitud del col·lectiu de treballadors; i em dolen principalment per les persones del referit col·lectiu que han bregat en tot moment contra les urpes malèvoles dels impresentables. Però convindran amb mi que les tals crítiques estan més que justificades si pensem que, mentre el procés de degeneració de l'ens avançava de manera alarmant, alguns dels que ara clamen contra qui els ha tirat en un bac al carrer miraven aleshores cap a un altre costat, quan no es prestaven al joc de la farsa maligna de manera miserable i servil. Paraules com "vergonya", "vilesa", "covardia", "irresponsabilitat", "corrupció"... són habituals a Canal 9 durant les últimes hores; però si hagueren plantat la vara quan era hora de fer-ho, segurament ara no estaríem en aquesta lamentable situació. Per posar un exemple recordaré que ací ens vam assabentar del cas Gürtel per les televisions d'àmbit estatal, mentre a Canal 9 ofrenaven glòries a cop de mentida, al compàs de l'ostentació i a ritme de xafarderia. 


En Serafí, l'encarregat de llevar les subvencions als que utilitzen el terme "País Valencià", sempre roman en bona companyia. Fa uns dies va assegurar en públic que RTVV mai no es tancaria. Com que n'Alberto i don José van eixir de les Corts per la porta del foro i a tota paleta, en Serafí fou qui va comparéixer a Canal 9 per a justificar el tancament.
Personatge sinistre i nefast.
En aquests moments jo també m'apunte al verset eixe que diu "tots a una veu" (sense ofrenes i sense glòries); tots els de bona voluntat fem falta per a netejar el femer institucional i iniciar un procés que ens porte a la normalitat política i social. Fan falta les persones sensates d'ideologies conservadores per a despatxar de les seues llistes els pijos, els bròfecs i els corruptes que actualment controlen el merder; fan falta els socialistes honestos, per a jubilar definitivament relíquies que estan donant més febra que un porc solt, com ara Joan Lerma, Ciprià Ciscar... Ibarra, Felipe González, Bono, Alfonso Guerra... (allò que no van fer quan tenien 40 anys, no ho han de fer ara, en plena senectud); i també fan falta —i molta— els que ara estan a l'esquerra del PSOE, per a nodrir les seues formacions amb gent capacitada —que n'hi ha—, capaç de crear noves alternatives de govern i garantir la pluralitat democràtica. I, per descomptat, fan falta els professionals de la comunicació que siguen capaços de construir la RTVV pública, en valencià i de qualitat que ara es reivindica. Si això és així, nosaltres també som de la partida; però si es tracta només d'una rabinada sense més intenció que deixar-ho tot com estava, almenys amb mi que no compten. Ja rebentarà la cosa per on vulga rebentar. 


L'aeroport de Castelló, amb estàtua inclosa.
Sant i senya d'un país en 
ruïnes.
Desgraciats!
I a vostés, senyories, poca cosa més em queda per dir-los. No els resaré de nou el rosari dels seus despropòsits, de les seues ineptituds, de les seues irresponsabilitats, de les seues llistes plenes d'imputats, de les seues fàbriques de generar corruptes, dels seus aeroports sense avions, dels seus empastres econòmics, del seu analfabetisme funcional, de les seues manipulacions malintencionades, de les seues caces de bruixes, dels seus ridículs espantosos... Només els demane que se'n vagen TOTS a casa amb la major celeritat possible (encara que siga per la porta falsa) i permeten així que s'acabe la festa en pau. I no demane que ho facen per dignitat, que això vostés no ho entenen; els ho demane per raons humanitàries. 

I ja està. Només es tractava de pegar un parell de coces.

dijous, 17 d’octubre de 2013

TREN GANDIA-DÉNIA...: TURURUT!

Per Maria Josep Escrivà

La gent que vivim entre les comarques de la Marina i la Safor tenim requetesabut que, entre Dénia (44.000 hab., aprox.) i Gandia (75.000 hab., aprox.) no hi ha tren. I que n'hi havia. N'hi va haver fins l'any 1974. Era l'últim tram de la línia Carcaixent-Dénia; un ferrocarril de via estreta que va unir la comarca de la Ribera amb la Marina, passant per la Safor, des de l'any 1864. A l'any que ve es compliran, precisament 150 anys d'aquesta efemèride. L'11 de juliol de 1969 el tren Carcaixent-Dénia era clausurat; el tram Gandia-Dénia ho fou definitivament l'11 de febrer de 1974.


La línia Carcaixent-Dénia es va obrir el 8 de febrer de 1864.
El 14 de desembre de 1883 començà a circular la primera locomotora
a vapor entre Gandia i Dénia.

Informació e
xtreta del llibre Una aproximació al ferrocarril de via estreta Carcaixent-Dénia (2003), dels autors J. V. Bataller, J. M. Fernández Ros, F. Rodríguez Serres. La foto, del tren estacionat a Dénia, pertany a Francisco Agulló Andrés, encarregat també del projecte editorial
.

Des de la desaparició del tren, per motius —sembla— de baixa rendibilitat econòmica, el tren Gandia-Dénia ha estat reivindicat contínuament. És una raresa, una situació excepcional, un despropòsit incomprensible fins i tot per a les ments més lúcides: menys de 40 quilòmetres de costa orfes de ferrocarril, amb un nombre d'habitants més que notable —i encara més durant la temporada d'estiu—, un nivell de desenvolupament turístic i econòmic solvent i amb un trànsit comercial molt important que inclou, fins i tot, a partir de Dénia, la connexió amb les Illes Balears. 


Dos ciclistes, fotografiats al terme de Bellreguard, aprofiten la "via verda" que és ara l'antiga via del trenet entre Gandia i Oliva.

Una anomalia, per a major indignació dels habitadors d'aquestes comarques, que els distints partits en el govern utilitzen per a recriminar-se recíprocament, però només quan no està en les seues mans executar-ne la solució. Quan ho està, s'hi deixen recriminar i ja està. Com en tantíssims altres assumptes on es barregen maliciosament interessos polítics i econòmics, una històrica presa de pèl davant de la qual el poble s'hauria —ens hauríem— de rebel·lar amb contundència. Ho parlàvem fa uns dies, amb aquella indignació barrejada d'impotència que aflora cíclicament en les converses de les persones que se senten burlades. I en aquell moment de distensió, prenent una cervesa amb unes amigues a la plaça de l'Arxiduc Carles de Dénia, els vaig prometre que recuperaria aquest text, a mig camí entre la realitat i la ficció, amb el no-tren Gandia-Dénia com a lamentable protagonista del succeït. Està escrit al voltant de l'any 2008. Però no caduca...; ja  m'agradaria que caducara!


El tren que venia de Carcaixent, i arribava fins a Dénia, creuava en aquest punt el riu Serpis, d'eixida i d'entrada a Gandia. Des d'ací, la vista de la ciutat cap al nord és espectacular i només la gaudeixen els qui van a peu o en bicicleta.



«És ben sabut que les comarques de la Marina i la Safor mantenen des de sempre vincles molt estrets.



»Tampoc no és notícia que entre les dues capitals de comarca, Dénia i Gandia, hi ha una enyorança compartida que ens agermana més encara, una escissió entre les dues veïnes, una ratlla discontínua sobre el mapa de nord a sud i de sud a nord. Un finisterre real i traumàtic que un pateix quan, en arribar a Gandia amb el tren de rodalia, sent anunciar allò de "final de trajecte", i resulta que volia arribar fins a Dénia.



En aquest mapa de la xarxa ferroviària espanyola, extret d'Internet,
es pot comprovar perfectament la mosseta de no-via en aquell extrem triangular per on la península Ibèrica s'endinsa en la mar Mediterrània. Just entre Gandia i Dénia. Dues ciutats eminentment turístiques a les comarques centrals valencianes. El tramet pintat de verd correspon a la via estreta fins Alacant.
»Més dramàtica encara fou l’escena que vaig contemplar fa uns dies, quan, a l’estacioneta dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana de Dénia, una pobra família que acabava de baixar del ràpid d’Eivissa demanava a la finestreta: "quatre per a Gandia..., per favor". Ingenus...!

—No hi ha tren a Gandia, senyors —els respon amb resignació i amabilitat el dispensador de bitllets–, però poden creuar Dénia amb les bicicletes, els dos nens, les motxilles i la torre d’ensaïmades, i preguntar a l’estació d’autobusos si els ho deixen carregar tot al portaequipatges, que ara a l’estiu, ja se sap...

La una de la vesprada, trenta graus a l’ombra, els xiquets tenen fam...

–I diga’ns una cosa: on va aquest tren...?



Vista cap al nord amb la vieta de l'extren i Gandia al fons.

»L’empleat, com si s’esperara la pregunta, els informa: en tenen un d’ací a mitja hora; dues hores justes i fan transbordament al Campello. No obliden res a dintre. Mitja horeta més de viatge i Alacant. D’allí poden agafar un tren cap a València... hora i mitja a penes. I de València, rodalia a Gandia: cinquanta minuts exactes. Total, si no perden temps en els canvis, a l’hora de sopar estan a Gandia de sobres, i amb les ensaïmades i tot... 

La família s’enretira de la finestreta. Enraona a una distància prudent. El pare torna a buscar l’empleat de l’estació: 
–I a quants quilòmetres diu que està Gandia...? —el turista fa càlculs de cap... Li importa si... —posa damunt del taulell d’atenció als viatgers el fardell d’ensaïmades—. A nosaltres ens destorbaran més que res... I a continuació la parella escarba entre l'equipatge, buscant un calçat més còmode per a ells i per a les dues criatures.


Vista cap al sud de la "via verda", abans via estreta del tren Carcaixent-Dénia. Per ací hauria arribat a l'altura de Palmera. Al fons es veu Oliva i darrere, la muntanya Segària, ja al terme del Verger.

»Això que hi narre és un cas real. També ho va ser l’anunci que un parell de dies després, poc dalt o baix, vam conèixer als noticiaris: un nou pla dit "Estratégico de Infraestructuras y Transporte" elaborat pel Ministeri de Foment. Des de la pantalla, la ministra Álvarez deia que el tren és bàsic en l’objectiu d’aconseguir un sistema de transports eficient per satisfer amb qualitat les necessitats de mobilitat de la ciutadania. I allí estava el mapa dels camins de ferro que recorren la península, sobreimpressionat, tot travessat d’artèries tremoloses. Però aquella punta de fletxa maleïda en el mapa, aquell angle peninsular que s’endinsa en la mar, aquells poquets trenta-set quilòmetres entre Dénia i Gandia (per carretera, que per mar en són encara menys) continuaven blancs, buits, orfes, sense cap ratlleta que per fi comunicara del tot, de nord a sud i de sud a nord, les nostres comarques escindides. No hi comptem la bicicleta. Ni l'anar a peu, que ja se sap com és de vell...»


Una imatge d'un capvespre d'octubre de 2013, mirant cap al nord, amb el cim del Mondúver a la dreta, i el molló de la Creu a l'esquerra. De quantes fetes i desfetes han sigut testimonis les muntanyes!






ADDENDA (1 de novembre)

Digueu-li casualitat, coincidència d'inquietuds o desficis comuns, però ahir mateix, la gent de Compromís va llançar una "crida per agafar el tren Gandia-Oliva-Dénia", amb una convocatòria simultània a les dues estacions, de Dénia i de Gandia, per al 9 de novembre a les 11.30. Des de l'enllaç mateix us en podreu descarregar el bitllet (ací tocaria dibuixar la iconeta del somriure virtual).

Els pomesagres, que s'estalvien de repetir el discurs conegut d'"això no ha de servir per a res", "jo em moriré i això no ho veuré" i etcètera. Es tracta, bonagent, de fer el màxim de visible —i si és possible de manera lúdica— una reivindicació històrica; de donar suport a les esmenes que Compromís ha presentat a Madrid, reclamant que s'assigne el pressupost inicial necessari per a engegar aquest projecte. I també es tracta —i ací vénen les reciprocitats, companys i companyes polítics— que la societat civil demostrem que aquestes són algunes de les prioritats que volem que es tinguen en compte quan arribe el gloriós dia en què les maneres de fer política al nostre país mamprendran un rumb cap al sentit comú i cap a la decència. Més o menys com el tren que tornem a reivindicar amb fermesa, vaja!



Aquest és el nostre bitllet d'embarcament. Qui l'ensenya és Enric Vengut, el secretari comarcal de Compromís per la Marina Alta. Vinga, va, el dia 9: "passatgers, al tren...!" Gràcies per posar, Quique.

  

2a ADDENDA (6 de novembre)

Ens ha agradat molt aquest article d'opinió Francesc Xavier Tro i Molines (Xavi Tro per als amics i les amigues), portaveu del grup municipal BLOC-Compromís a l’Ajuntament de Benissa. Perquè és claret, assequible, parla de les necessitats quotidianes de la gent, i perquè ens pareix honest. I podria semblar que l'honestedat és una virtut en perill d'extinció en la classe política, però a mi no m'ho sembla. L'honestedat és una obligació inherent a la classe política, a pesar que fa massa temps que trobem motius per creure el contrari. I, la ciutadania, l'hauríem de reclamar. 






 

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/16
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/08/16
*Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. * *Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.* *Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca es... més »

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. -7/07/16
*Per Salvador Bolufer* *La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i en... més »

LA XIQUIPANDI EN CROMOS

BURRERA COMPRIMIDA a EL CORRAL DE BUCOMSA - 25/06/16

*Col·lecció de burricromos de la xiquipandi. *

*Pròximament ampliarem l'àlbum.*


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.