TRAQUES, SOROLLS I CAMPANES  Burribreus de Bucomsa (edició especial)

 

ACTUALITZACIÓ DEL 27-06-2011

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

Burribreus inclosos en aquesta actualització:

DEU TRONES I UN TRON

Conseller amunt, conseller avall

SET A QUATRE

Set nous i quatre vells. Set homes i quadre dones. Set advocats i quatre no

ELS PRESUMPTES INNOCENTS

L'art de garbellar aigua

EXPECTATIVES

Obscures

LA FÓRMULA I

Riquea i esplendor

EL MOVIMENT 15M

Un grup d'indignats visita ca donya Rita

LA TELE DE L'ESPERANÇA

De l'Esperança Aguirre, entenguen-me

EL PA DELS POBRES

Plantar soques: una faena digna

GENT NORMAL I PROBLEMES REALS

Deu desconfiances de Carles Capdevila

 ---                                                                                                                                

---     DEU TRONES I UN TRON. Sens dubte, la notícia més comentada de la setmana ha estat el nomenament dels consellers i conselleres que formaran el nou govern valencià. Set dels entronats debuten en aquests menesters. Només en queden quatre de l'anterior executiu (si comptem, clar està, el titular del tron que presideix les trones).

 ---                                                                                                                                  

---     SET A QUATRE. La mateixa proporció abans esmentada, és a dir, set a quatre, es repeteix en altres peculiaritats d'aquest consell:

-- Set dels titulars són homes, i tan sols quatre són dones. 

-- Set són llicenciats (o llicenciades) en dret, i quatre no.

No és que tinguem res contra els llicenciats en dret, però ens sembla que eixa proporció és una mica desproporcionada. No hagués estat malament incloure algun filòleg de prestigi que intente aclarir l'embolic mental que tenen amb això de les llengües... i un historiador destacat que ajude a legislar en aquelles matèries que afecten els nostres orígens i les senyes d'identitat valencianes (d'això, a Madrid en saben poc)... i un expert en comptabilitats destarotades que els ajude a pagar els diners que deuen... i... i... Volem pensar que eixa sobrecàrrega d'advocats servirà, almenys, per a perseguir corruptes, corruptors i corromputs. 

 ---                                                                                                                                  

---     ELS PRESUMPTES INNOCENTS. Don Francisco ha tret del Consell tots els  implicats, imputats o murmurats per casos de corrupció (tots, excepte ell). Alguns dels anteriors titulars de trones han sigut honorats amb honors interns de les Corts, però altres, com ara el Sr. Rambla, s'han quedat sense cavall de batalla. Diuen les males llengües que el referit exconseller s'ho va agafar com un menyspreu i va demanar explicacions a Camps entre crits de nerviosisme.

 ---                                                                                                                                  

---     EXPECTATIVES. Ja sabíem que el nomenament del nou Consell no podia despertar passions ni plors d'alegria. Uns diuen que Camps ha seguit ordres de Madrid, i altres que ha estat una jugada estratègica del president per a sobreviure l'esllavissada judicial que s'espera pròximament. En tot cas, sembla que hi ha sectors afins al PP descontents amb l'assumpte, i els analistes contraris al partit esmentat mostren, pel moment, una decepció continguda i expectant, sobretot en les conselleries que han heretat les àrees d'ensenyament i de política lingüística. Home! no voldrien que don Francisco buscara consellers com Joan Francesc Mira... o Raimon... o... o... 

 Per cert, sembla que no han agradat massa a la Comunitat Educativa les primeres declaracions del nou conseller, Ciscar, sobre el plurilingüisme i el decretasso que va decretar el seu antecessor, quan ja exercia en funcions i sabia que no continuaria al cap de la conselleria (sospitós, no troben?). Tampoc no agraden massa els precedents de donya Lola Johnson (nom de faraona i cognom de president dels EEUU). La sra. Johnson (Lola per als amics) ha assumit, entre altres, l'àrea de Cultura i la de Política Lingüística. A més, serà la portaveu del govern, en substitució de donya Paula Sánchez de León (la que el valencià lo parla, però solamente un poquet) i, si tenim en compte que la nova consellera exercia com a directora de Canal 9, no es confia massa en la qualitat de la informació que puga transmetre. Per cert, hem vist publicades declaracions d'aquesta mandatària on diu: "Com que sóc negra, em donen tots els marrons". No dubtem que això és una simple gracieta benintencionada, però no diga eixes coses, donya Lola, que pot prestar-se a confusions. No cal recordar que, entre persones normals, les virtuts i els defectes dels humans no tenen res a fotre amb les condicions racials de cadascú i, per tant, és convenient que a vosté se la jutge com a consellera pels seus encerts i pels seus errors, i no pel color de la seua pell, tan digne com qualsevol altre color de qualsevol altra pell.  

 ---                                                                                                                                  

---     LA FÓRMULA I. Ahir es va celebrar "la carrera de l'any" al circuit urbà de València. Canal 9, seguint els seus costums, va muntar un autèntic festival d'autobombos i envaniments. Ja se sap que aquest esdeveniment està més que qüestionat per diversos sectors, pel seu cost econòmic i per les molèsties que ocasiona, però ells només s'entrevisten a ells mateixos i als seus afins, sense dret a cap rèplica. I ahir van fer això, justificar les crítiques amb malabarismes argumentals sense punta ni filador. Està clar que, per molt que es qüestione i es demostre la manipulació d'eixa televisió pública, ells no pensen canviar. Caldrà bregar contra aquesta classe d'abusos. 

 ---                                                                                                                                  

---   EL MOVIMENT 15M. Continuen incrementant-se les activitats d'aquesta moguda popular que circula sota el lema "Democràcia real, ja!". El diumenge, dia 19, es van celebrar amb gran repercussió mediàtica les concentracions que s'havien convocat pertot arreu de l'Estat Espanyol. Els manifestants de València (no sabem si tots, però hi eren un bon grapat) es van concentrar a les portes del domicili de donya Rita Barberà per a protestar. L'alcaldessa de València, visiblement molesta, va condemnar unes pintades de mal gust que alguns participants havien pintat al carrer, i va aprofitar aquests detalls lamentables per a malparlar del col·lectiu en conjunt. Nosaltres també condemnem les accions de mal gust, com les pintades que vosté lamenta, o com els fets desagradables que van protagonitzar al Cabanyal les forces d'ordre públic. Aquest moviment no està motivat només per a bregar contra les imperícies de Zapatero, senyora, sinó contra els poders polítics i fàctics que ens han portat, entre tots, a la situació que ara estem patint. I d'això el seu partit no es queda fora. Tinga en compte també que aquesta autonomia la governen vostés des de fa molts anys, i ací hi ha molta tela que rascar. I no dic més, que açò és tan sols un burribreu, i no un burrillarg. 

 ---                                                                                                                                  

-   LA TELE DE L'ESPERANÇA. Telemaria López. Ja saben vostés que TELEMADRID és la tele de l'esperança (de l'Esperança Aguirre, entenguen-me). A través d'eixe joguet manipulador que paguen entre tots els madrilenys (possiblement també ens toque pagar alguna propina als de "provincias"), els cataferros de la tal mandatària munten obsessives campanyes contra tot allò que posa en evidència els deliris imperialistes del madrilenyisme més prepotent (hi ha un altre Madrid més racional que no interessa per a res als espanyolistes més profunds), com ara la campanya que van organitzar recentment contra Pep Guardiola per a consolar les frustracions del club de don Florentí (per cert, el ridícul que van fer ací fou senzillament espantós).

Maria López, amb la boca calenta, 

el cul indignat i el cabet a la faena.

Doncs bé. Una de les distingides d'eixa cadena pública autonòmica, Maria López, condueix un programa que s'intitula "El círculo", on va traure imatges pertanyents a unes revoltes ocorregudes a Grècia per a desprestigiar el moviment 15M en general, i més concretament la branca catalana d'indignats (la monomania que tenen als catalans és febril i obsessiva). Les crítiques per eixe error, que molts consideren intencionat, li van ploure pertot arreu (nosaltres també vam tenir a mal qüestionar el detallet a través d'aquesta mateixa secció), i la tal marilópez va demanar disculpes. Però les disculpes que va demanar no van ser orientals ni occidentals, van ser marca de la casa, és a dir, al més pur estil Mourinho, amb la prepotència del "Pichi" (eixe xulo que castiga), i sense rebaixar ni un bri el to de les bravates. Va qüestionar novament les intencions pacifistes del moviment i, amb les noves imatges en pantalla, va tornar a repetir allò de juzguen ustedes mismos: 

Marilópez va mostrar aquestes fotos mentre locutava la seua particular fe de erratas. A la primera es veu un xicot amb un objecte a la mà; Mari va assegurar que es tractava d'una pedra agressiva (bona seria una pedra que s'aguanta amb dos dits). Està clar que les imatges de Grècia eren més cridaneres per a il·lustrar els propòsits de la presentadora.

Mari: no ens cansarem de manifestar el nostre rebuig a la violència, siga com siga i vinga d'on vinga. Els que portem anys defensant un altre model de societat coneixem la virulència de les pedrades, que trenquen llibreries i seus representatives, que fereixen manifestants o que, fins i tot, maten persones com Miquel Grau o Guillem Agulló (aquest últim el mataren a ganivetades). Però excusar-se amb el comportament d'unes minories per a intentar desprestigiar una reacció popular com aquesta ens sembla, a banda de poc objectiva, senzillament miserable. Mira, Mari, una altra foto que no està captada a Grècia, sinó a Madrid. Sense pedres ni ganivets. Juzguen ustedes mismos:

I posats a juzgar, que juzguen també aquesta:

 ---                                                                                                                                  

---     EL PA DELS POBRES. Per cert, Mari, la de Telemadrid, va incloure en l'argument de disculpa abans comentat una referència als treballadors de la tele de l'Esperança. Va dir que allí treballen mil dues-centes persones, i que "no puede ser que cada error que cometamos en antena se ande jugando con el pan de esos mil doscientos trabajadores". Recollons, Mari! Quina mania teniu d'utilitzar el pa dels pobres per a protegir les vostres rabinades! He pegat una ullada a molts comentaris de premsa que han parlat de l'assumpte, i ningú no reclama res contra els treballadors; els més descarats es limiten a demanar que et defenestren a tu i, si pot ser, que eixa televisió pública deixe de ser un joguet en mans de donya Esperanza. 

Comprenem que la gent que ocupa llocs de responsabilitat per la gràcia del dit del mandatari de guàrdia estiga una mica molesta amb tot el que està passant (els "marilópez" de Canal 9 també s'han aprestat a muntar programes incendiaris per a desprestigiar la moguda). És clar que, si finalment triomfa l'esperit del 15M, hi haurà qui no tindrà més remei que buscar algun altre lloc on pasturar les seues misèries. Cavar soques, per exemple, hauria de ser un treball tan digne com un altre.

 ---                                                                                                                                  

---     GENT NORMAL I PROBLEMES REALS. És el títol d'un article de Carles Capdevila publicat al diari ARA el 19 de gener de 2011, l'endemà que Mariano Rajoy hagués dit que no era normal parlar català al Senat i que aquest no era un "problema real". Tot seguit hem inserit una de les deu desconfiances que formen part del referit article, el qual podran llegir tot sencer clicant sobre el següent enllaç: GENT NORMAL... (cliiiic)

"Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües".

Salut, Carles, salut a tothom, i fins la pròxima


PER A VEURE TOTS ELS BURRIBREUS DEL MES DE JUNY, EDITATS EN FORMAT PODERÓS, CLIQUE ACÍ: BURRIBREUS DE BUCOMSA. JUNY 2011 (Cliiic)

FOTOS TRAÏDORES

(SECCIÓ: L'ALTRA BURRERA. Capítol sisé)

D. Alfonso Rus, president
de la Diputació de València,
diu que té las ideas claras. 

L'any 2010, la Diputació de València va censurar 10 de les fotografies que formaven part de l'exposició Fragments d'un any, organitzada pel Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (Muvim). L'esmentada exposició es componia de 91 imatges en les quals 38 professionals del periodisme gràfic valencià recorrien els esdeveniments més rellevants de l'any 2009, amb fotografies que havien estat publicades en diaris com El Mundo, ABC, El Periódico, Levante-EMV o El País. Tal decisió va provocar la dimissió irrevocable del llavors director del referit museu, Romà de la Calle, i va propiciar un dur comunicat de la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España), on es qualificava l'acte com a impropi d'una societat democràtica, ja que atemptava contra la llibertat d'expressió i d'informació, pilars fonamentals de qualsevol estat de dret.

Romà de la Calle, exdirector
del MUVIM, no tenia les idees
tan clares com D. Alfonso.
Per això va dimitir. 

Algunes de les fotos censurades captaven moments ingrats per als mandataris, com ara compareixences del Sr. Camps als jutjats, els plors de don Ricardo Costa el dia que fou defenestrat pel seu propi partit, o una conversa de l'ínclit Bigotes amb l'expresident de la Generalitat, don Víctor Campos. Però altres instantànies afectades no feien cap referència compromesa, la qual cosa ens motiva a pensar que foren qüestionades per temor que el seu contingut, involuntàriament còmic, provocara les rialles del populatxo més sarcàstic. Els encanta xuplar càmera, però hi ha vegades que se'n fan creus quan veuen els resultats. 

Els oferim a continuació algunes de les fotos que foren censurades sense motius aparents:

XIQUEEES, PEIX!
L'alcaldessa de València, Rita Barberá, celebra, amb el president de la Generalitat, Francisco Camps, el triomf del PP en les eleccions europees. La foto és de Carles Francesc, i està feta en un local públic de València el 7 de juny del 2009. Per tant, ací no hi ha cap trucatge ni es viola el dret a cap intimitat. És un simple entusiasme desbocat de donya Rita en un acte públic, i el fotògraf es va limitar a complir amb el seu treball. (Per cert... la foto és total. No troben?)

DOMINUS VOBISCUM
Ací tampoc no hi ha trampa ni cartró. Don Francisco Camps i l'arquebisbe de València van propiciar aquesta fotografia de Miguel Lorenzo a la capella del Palau de la Generalitat. Ells són els protagonistes d'aquestes estampes; després no s'agraden i censuren el treball dels professionals. 

LA FICCIÓ, SUPERADA PER LA REALITAT

L'expresident del Govern José María Aznar immortalitzat per Mikel Ponce en l'acte de la seua investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Cardenal Herrera CEU el 20 de gener del 2009. Comprendran que els fotògrafs no són la causa dels honors ridículs de cap doctor.  

BURLADORS BURLATS
Francisco Camps, (a la dreta), Vicente Rambla, (esquerra) i  Ricardo Costa, s'alcen a l'inici del ple d'una sessió de control en les Corts Valencianes el 30 de setembre del 2009. Sembla que només es tractava d'una acció de fanfarroneria que Vicent Bosch va captar amb la seua càmera. Ja sabem que l'estampa inspira la rialla burlanera, però quina culpa té el fotògraf de les bravates alienes?

La pàtria valenciana s'empara baix ton mant

¡Oh, Verge Sobirana de terres de Llevant!

(fragment de l'Himne a la Coronació)

Acabarem aquesta entradeta oferint-los una fotografia que no estava inclosa a l'exposició abans referida (sembla que és posterior), però ben rebé en podria formar part. El dubte és si, donat el cas, també hagués estat censurada. Desconeixem el nom de l'autor, però l'hem trobada a la xarxa internauta:

Si volen veure aquesta mateixa foto amb una grandària més lluïda, amb adornaments adequats i amb acompanyament musical, cliquen ací: DIGUEN GLÒRIA (cliiic)


Articles anteriors d'aquesta secció:

1. EL REPELENTE NIÑO VICENTE

2. A ESPENTES I REDOLONS

3. SINVERGÜENSA!!

4. SIN PARAULES (SENSE PALABRAS)

5. PER A OFRENAR!

D’UTOPIA I GARROTADES

Maria Josep Escrivà (cliccc)
Assessora lingüística de Bucomsa

Hem de reconèixer que, en les últimes setmanes, s’acumulen multitud d’estímuls mentals, potents, suggeridors, contradictoris. Els fets passen molt de pressa, i la informació i els comentaris corren que volen. Amb les deformacions, les manipulacions i les intervencions interessades i no gens objectives que ja sabem que són inherents a la transmissió de les notícies avui en dia. Encara que no ens agrade.  

Manifestació improvisada pels carrers de València, la vespra de la constitució de les Corts. Foto: Josep Olaso

El desallotjament de la plaça Catalunya del dia 28 de maig, i el rebombori consegüent, va anar seguit de la càrrega policial desmesurada a València, el mateix dia que s’hi constituïen les Corts. De vesprada, moltíssima gent es concentrava per denunciar les intencions trilingües de l’ara mateix exconseller d’educació Alejandro Font de Mora (flamant vicepresident de les Corts ja). Un pas més, en opinió de qui escriu açò, dintre de la maniobra conscient, més o menys subtil, del genocidi lingüístic maquinat pel PP valencià.

Paral·lelament, centenars de ciutadans, més indignats encara, s’aplegaven davant de la comissaria de Sapadors manifestant la seua oposició per les detencions del matí anterior. A les mateixes Corts Valencianes, el nou president, el senyor Cotino, jurava el seu càrrec davant d’un crucifix que, no sé per quina associació indeguda, em va recordar aquell de la pel·lícula de l’exorcista...

Sapadors, 9 de juny de 2011. Foto: Eduard Ramírez

Acostumats a la patxorra valenciana, no diguen que això no impacta!

I amb tot això encara fresquet, aquesta setmana ens arriben les notícies dels incidents al parc de la Ciutadella de Barcelona, on milers d’indignats tractaven d’impedir l’accés al Parlament català dels polítics que havien d’aprovar uns pressupostos en l’opinió dels allí concentrats inacceptables per culpa de les retallades violentes en Educació i en Sanitat. Fins ací, les reivindicacions són sensates; les protestes, lícites; i la resposta popular, digna de ser aplaudida.

Indignats bloquegen les portes
 del Parc de la Ciutadella. Foto: Ara.cat

La llàstima és que, en aquest cas, les maneres de demostrar la “indignació” es van extralimitar en alguns sectors i, ai, dolor!, mitjans i bona part de l’opinió pública ha aprofitat per manipular i criminalitzar aquells fets. Res −em sap greu reconèixer-ho− que no entrara dins d’allò previsible. Se n’ha opinat ja molt, s’ha qualificat aquesta actuació del moviment 15M de moltes maneres, des de “gravíssim error tàctic” a “actuació de desobediència civil legítima davant d’uns pressupostos violents”, o “anècdota protagonitzada per una minoria”. Però, de totes, jo em quedaria amb les paraules, entre dolgudes i encoratjadores, que Andreu Buenafuente hi va dedicar en comentar la notícia al seu programa de televisió: “el món està massa malament com perquè ara s’ensorre el moviment 15M com si fos un castell de naips. Us necessitem!”. Doncs això.

 Eduard Carmona
(Deltebre, 1982),
poeta i artista escènic.

Amb tantes emocions fortes, ens agradaria aportar una pinzellada literària que hi fera de contrapunt. Ens l’ha facilitada el poeta i magnífic intèrpret de la poesia Eduard Carmona, que va passar per Gandia, en una nova sessió de Les Nits de l’IMAB, l’endemà de la càrrega dels mossos a Barcelona, i el mateix dia que el Barça es proclamava campió de la Champions League. Acompanyat a la guitarra per Guillem Callejon, ens va regalar aquest conte. Una faula quasiamable que narra el procés d’acostament i seducció d’un llop i una llebre: dos enemics naturals que de sobte es troben irremeiablement atrets, l’un per l’altre, però...

Aquella nit teníem fresqueta l’experiència de les porres enfrontades als braços alçats de plaça Catalunya. I Eduard va dedicar el conte a tota la gent acampada a les places, i els hi va donar les gràcies. Nosaltres donem les gràcies a Eduard, i a Guillem també, en record d’aquella nit bonica i triomfal, i repleta de tantes esperances i tantes utopies que encara tenen tota una vida per davant.

Un dels cartells bonics que han il·lustrat la filosofia pacifista
del moviment 15M. Que no es perda de vista.

AL BOSC IDÍL·LIC

Eduard Carmona, poeta i intèrpret

L’explotació forestal havia destruït un noranta-vuit per cent del bosc i l’havia reduït a una parcel·la de cent vint-i-cinc metres quadrats. El bosc era petit fins al punt que tots els éssers que l’habitaven havien de conviure, forçosament, junts.

Un dia el llop va dir a la llebre:

−Escolta, Llebre... No voldràs pas vindre a sopar a casa meva aquesta nit?... (clique ací per a llegir el conte complet)

BURRIVÍDEOS BURROS

SECCIÓ
"LA PREBURRERA"

Hem incorporat aquests BURRIVÍDEOS BURROS a l'apartat "La Burrera i els Moros i Cristians" de la secció "La Preburrera" del Burribloc que ara tenen entre cella i cella. Un vídeo de l'any 89 on Salvador Bolufer dobla i pertorba una presentació de Jesús Hermida; un altre vídeo del mateix any on, entre altres dobladors i doblats, Nando Miralles i el Pintat de Parevell suplanten Charlton Heston i Sophia Loren, a més d'una entrevista viperina de l'any 97 al més pur estil de Canal 9 componen aquesta curiosa entradeta. 

AL HAGAMBA MUZA

La comparsa de moros AL HAGAMBA MUZA és una institució festera pegolina a la qual pertanyen una bona part dels components de BURRERA COMPRIMIDA. Gràcies a la tasca de Vicent Torres i Pep Trotonta, a més de l'especialista en audiovisuals Sergi Miralles, hem pogut recuperar molta documentació de burrera que ja donàvem com a perduda.

A través del següent enllaç podran accedir a la pàgina on hem inserit els esmentats burrivídeos i els curiosos comentaris que completen la publicació:

BURRIVÍDEOS DE LA GAMBA (cliiic)

FER CALÇA

PASQUAL Molina 
Publicat al Levante EMV (ed. Safor)

                            

ANEM FENT! 

    El raconet literari del nostre Pasqual  

La tia Conchita m’ha fet una bufanda de llana. Negra. Fent calça. Amb la gelor d’aquests dies no me la trac de damunt. De tacte suau, enrotllada al coll, és molt confortable. A la gent, li crida l’atenció perquè es nota que està feta a mà i la toquen com si fóra una curiositat. Diuen que el tacte és dolç. Que la bufanda és molt dolça! A mi, el comentari em fa somriure. Tants anys entre madeixes i agulles de calça i mai no havia escoltat que una llana fóra dolça!

Fins ben major, tots els jerseis i bufandes de llana, me les va fer ma mare. Fent calça. Comprava les madeixes en una botiga del carrer Major. Ella decidia els colors i era atrevida en les decisions. Recorde un jersei d’un color blau elèctric ofensiu, el qual em causà ja prou temors mentre me’l feia i, després, no poques bromes al carrer quan me’l posava.

Així era el jersei blau
de Pasqual, però amb una
sanefa de color butà
a l'alçada del melic.

Les madeixes arribaven a casa a començament de l’estiu. Calculades a ull les que farien falta. Perquè el meu cos era cada any més gran. Comprar-ne de més complicava l’economia. Una de menys podia ser una catàstrofe, perquè, quan t’adonaves de la manca, allà pel setembre, igual ja no quedava en la botiga la mateixa llana. Aleshores, com a remei, s’hi afegia una sanefa d’un altre color. Abans no he dit, voluntàriament, que, a aquell jersei de color blau impresentable, calgué afegir-li, a l’altura del melic, una sanefa de color butà indescriptible. De dos dits. Eixir al carrer amb aquell jersei va ser, durant un parell d’anys, un suplici.

D'una parelleta
de borreguets enamorats
nasqué la llana del jersei
blau de Pasqual.

Quan veia el paquet amb les madeixes damunt la taula del menjador sabia el que m’esperava. Havia d’ajudar ma mare a convertir-les en cabdells. Era molt pesat. Havies d’estar amb els dos braços per davant, alçats en paral·lel, amb els palmells obertes i tensant la madeixa entre les dos monyiques mentre ella, davant meu, anava fent una bola de llana cada vegada més gran. Acabaves esbalaït, amb mal de muscles i d’esquena. Ella anava de pressa perquè si, cansat, abaixaves els braços o els ajuntaves un poc, la madeixa podia complicar-se fent-se un embolic. De vegades jo jugava a desenquetar-la fent bovades amb els braços.

Durant l’estiu el jersei anava guanyant cos i prenent forma. Primer l’esquena, després la davantera i, finalment, els dos braços. Quasi tots els dies havies d’emprovar-te’l sobre la marxa. Aleshores ma mare em col·locava la peça de llana sobre el cos nu i, sovint, suat, perquè m’havia interromput el joc. La llana picava i jo protestava o m’escapava per a desesperació d’ella. De vegades m’evitava el suplici i em prenia les mides de l’esquena o el pit a pams i després feia la comprovació sobre el jersei. A pams! Estrenava el jersei per la Fira.

Aleshores encara no es podia
fer calça amb ordinador.

Ma mare no va deixar que mon pare comprara el televisor perquè deia que la distrauria i no li deixaria fer calça. Per a desesperació de la meua germaneta i meua. Quan passat el temps ho aconseguírem, ella mantingué la postura i continuà fent calça, amb les agulles i la llana, de cul al televisor! Asseguda a la seua cadireta de bova. Encara la imatge és nítida amb els dos braços grassonets rodejant les agulles empresonades a les aixelles, amb les puntes de les quals i amb moviments inversemblants teixia la llana en línies de costat a costat que anaven fent, a poc a poc, el jersei cada vegada més gran. El dit gorrí de la mà dreta ert. Per a tensar el fil de llana. El cabdell a la cistella o caigut al terra cobrava vida de pilota a cadascun dels estirons que la mare feia per a proveir-se de matèria. De tant en tant, ens mirava, a tots, alçant els ulls per damunt de les ulleres.

Un cotxe així portava
el jersei blau de Pasqual,
convertit en manteta.

Aquell jersei de color blau deplorable, ma mare acabà desfent-lo, i la llana emprada, amb altres de colors extravagants, la utilitzà en la confecció d’una manta decorativa del seient posterior del 850, el primer cotxe que comprà mon pare. La manta feria i ofenia la vista. Jo l’amagava al capó quan agafava el cotxe per anar amb els meus amics. No sé què se’n va fer. Hui no sé què donaria per poder-la recuperar. La cadireta sí que la conserve encara. A la marjal. De vegades m’hi assec mirant, entre nostàlgies, la silueta inacabada del castell de Bairén.