Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dimarts, 29 de desembre de 2015

LA FI DEL MÓN


Per Salvador Bolufer

L'any 2008, la Falla Sagrada Família-Corea de Gandia publicava "La Bíblia en vers", un experiment poètic que vaig escriure amb l'única intenció d'explicar la falla d'aquell any, però que acabaria marcant un punt d'inflexió en el desenvolupament de la meua tasca creativa en favor de la poesia satírica. Amb la idea pretenia exposar irònicament tot allò que es volia criticar, però fent paral·lelisme amb les històries que conta la Bíblia. Així, per molt exagerats que foren els meus plantejaments, difícilment podrien superar les fantasies al·lucinants que contemplen les Sagrades Escriptures, algunes d'elles considerades dogmes de fe per l'Església Catòlica. Pensava jo que, si la gent creia que un home barbut havia obert en canal les aigües del mar Roig amb un garrot de fusta, també podria creure la matèria corrompuda que jo contava entre versos perversos que, amb el pas del temps, han resultat premonitoris. 



Il·lustració que acompanyava una de les meues burreres poètiques
publicades al llibre de la Falla Sagrada Família-Corea.
Es tracta d'un muntatge de Jordi Garcia Polop, sobre una foto
de Javier Alborch amb la meua estampa de trobador apocalíptic. 


El treball en qüestió contemplava els principals episodis del Gènesi i l'Èxode (i també d'altres llibres imaginaris, com ara l'Èxtasi, el Sífilis, el Proxilaxis, l'Anorexis...), des de la Creació fins al Judici final. "La fi del món" és, lògicament, un apartat que no podia faltar en aquesta estrambòtica parida. Huit anys després he rellegit aquells versos i he vist que encara són de rabiosa actualitat, motiu pel qual m'he decidit a republicar-los ara i ací. 

Aleshores em vaig inspirar en els elements que provocaven les cridadisses apocalíptiques del moment, i que aprofitaren l'inici de la crisi econòmica (o l'estafa) que ells mateixos havien provocat, per a rebentar la bambolla en mans d'un infeliç —Zapatero—, que no sabia com traure's allò dels dits, i va acabar fent sonar les campanes de l'infern, agenollat cara a la Merkel i en favor de la santa inquisició dels mercats. No sé si els temps actuals són pareguts, però sí que sé que els escenaris i els actors són els mateixos, encara que l'obra que es representa siga distinta: bisbes i canonges proclamant catàstrofes i intentant induir els parroquians a votar dretes; bramaires divulgant estupideses que no se les creuen ni ells; poderosos controlant la potència mediàtica dels mitjans de comunicació (resulta sospitós, per exemple, que l'amo de La Razón ho siga també d'Antena 3 i de La sexta); Bertins Osbornes aprofitant programes atorgats per la televisió pública per a pregonar el seu puto vot; patriaferits reclamant proeses bèl·liques per a apegar amb pegamín una Espanya feta péntols... 




Un altre muntatge de l'amic Jordi Garcia Polop. 
En aquest cas va utilitzar la meua cara per a revestir
la figura d'algun dimoni emplomat. 


En fi... heus a continuació el poema esmentat. Si tenen a bé llegir-lo, ja em diran si aquells versos de fa huit anys podrien haver-se escrit la setmana passada


LA FI DEL MÓN
(deliri crepuscular)


Diu la història que el profeta Malaquies 
fou un home d’obstinades obsessions,
que al compàs de literàries profecies
divulgava extravagants monomanies
i augurava retronades prediccions. 

Però un dia, combatent les temptacions
instigades pel dimoni Llucifer,
va predir la fi del món entre visions
i va escriure tan brutals suposicions
sobre un rastre inesgotable de paper.

I llavors es va espantar el galliner
entre els clams dels populistes exaltats
que agitant entre els engruts d’un gran merder
induïen el qui fóra menester
a punir la redempció dels seus pecats.

Els sicaris, revestits d’autoritats,
van pensar aprofitar tal ocasió
d’arremetre contra tots els renegats,
acusant-los de dimonis emplomats
que volien pervertir la població.

I després vingué la Santa Inquisició
prevenint el malefici sempitern,
i amb l’excusa d’abolir la corrupció,
certs canonges s’assignaren la missió
d’enviar tots els dimonis a l’infern.

Els profetes que ens ofrena el temps modern
ja no parlen de les penes turmentoses
que originen els penars del foc etern; 
ara invoquen el seu propi desgovern
i ens auguren punicions escandaloses.

I entre COPES de begudes tendencioses
i amb els brindis de “losantos” innocents, 
es dibuixen les senderes tenebroses 
sota el ritme de sonates vergonyoses 
compassades entre vells ressentiments.

Brollen brolls de patriotismes estridents 
vertebrats a cops de punta d’escopeta,
on s’albiren els motius més aparents 
d’imposar sobre aquest món altres corrents
i girar-lo a puntellons cap a la dreta.

Jo no sé si ha de venir un nou profeta
que predique amb noves aures de bonança,
i acarone les paraules del poeta 
permutant el conformisme en la desfeta
pel caliu de la il·lusió en la benaurança. 

Car, si els pobles recuperen confiança, 
moltes coses deixaran de ser com són.
Mes, si un dia els homes perden l’esperança,
els dimonis prendran forces de venjança...
i les hores marcaran la fi del món.

                                                                                                  Salvador Bolufer


Amb aquesta memorieta històrica i histèrica acomiadem l'any 2015. Des del Burribloc de Bucomsa desitgem un 2016 replet de felicitats i de bones ventures per a tots vostés i per a tots nosaltres. ELLS, que s'apanyen. Amén. 


Aquesta foto està extreta de la realitat.
Per tant, no es tracta de cap muntatge faller. 

dijous, 12 de novembre de 2015

HAN PASSAT ANYS, CINC ANYS; HAN PASSAT MOLTES COSES.

Per Salvador Bolufer

Ara fa cinc anys des d'aquell 9 de novembre de 2010, quan el Burribloc que ara tenen entre ulls va veure la llum per primera vegada. Aquell dia era dimarts, i divendres següent hi havia programada una representació d'El cantar de la burrera al teatre Micalet, del cap i casal. Com a components del referit espectacle, consideràvem escassa la divulgació que s'havia donat a l'acte; les tarifes de publicitat a l'ús resultaven massa cares per a nosaltres; les xarxes socials, com ara Facebook o Twitter, encara tenien molt poca repercussió; els mitjans de comunicació públics no estaven per la labor de donar suport a les veus en rebel·lia, i només alguns amics de la premsa escrita, propietaris de blocs personals o veus amables com la d'Amàlia Garrigós, es prestaven a donar un ressò gratuït perquè el nostre cartell arribara a la ciutat de València i a les seues rodalies més pròximes. 


Primer logotip que utilitzàrem per a promocionar l'espectacle
EL CANTAR DE LA BURRERA

De sobte em va venir al cap la idea de tenir un bloc propi; possiblement vaig patir algun ataquet de candidesa il·lusa i pensaria que, amb aquest invent, el nostre reclam publicitari arribaria fins als racons més recòndits de les nostres geografies més llunyanes. Pensat i fet. No em va resultar gens difícil activar el bloc ni descobrir els requisits mínims per a formalitzar publicacions, si bé tardaria un temps a descobrir les principals possibilitats de disseny i edició que ofereix Blogger. I així, en un tres i no res, el món sencer tenia al seu abast aquella primera entrada: LA BURRERA CANTA AL MICALET. Confesse que em vaig sentir com un xiquet amb bicicleta nova. 

Primera estampa que vam inserir al Burribloc.
Inicialment vam pensar que el joguet que acabàvem d'estrenar serviria només per a promocionar les nostres activitats artístiques i per a emmagatzemar material i curiositats, no solament dels espectacles i dels treballs discogràfics que portàvem entre mans, sinó també de les polifacètiques intensitats de la nostra BURRERA COMPRIMIDA, una insòlita organització clandestina de trajectòria dilatada i d'història turbulenta. 

Però molt prompte vam comprovar que la nounata activitat internauta podria servir per a moltes coses més, i així ens vam engolosir a escriure i a publicar descarades literatures, atrevides il·lustracions i gramàtiques divertides. Molt prompte es va implicar en la causa la nostra Maria Josep Escrivà, qui amb el seu potencial humà i literari va aportar al burribloc fortes dosis de qualitat, professionalitat i saviesa. Posteriorment, l'esmentada dama del Grau vincularia al burriespai el bloc PASSA LA VIDA, conegut també com el "Pulcribloc" de Bucomsa, en referència a la pulcritud que caracteritzen els treballs que publica Maria Josep. I amb aquesta aportació, la xarxa de blocs que componen el nostre espai telemàtic abastava un nivell que no havíem imaginat per a res a l'hora de parir la idea. 



Audiovisual d'autofelicitació pel nostre IV aniversari.

La nostra xarxa compta en l'actualitat amb cinc ubicacions blocaires, on s'ordenen i es desenvolupen les diferents temàtiques i estils que contempla el Burribloc, i des d'on es pot accedir a cadascun dels serveis que hem pogut i sabut habilitar (hi ha disponible un BURRÍNDEX per a facilitar la recerca). En conjunt hem rebut durant aquests 5 anys unes 135.000 visites, 40.000 de les quals pertanyen als darrers 12 mesos. Hem publicat al voltant de 350 entrades, a més d'una gran quantitat de gadgets i pàgines informatives, burrículums, fotos, curiositats i espais multimèdia, i també una CARTELLERA AMIGA que actualitzem cada dia, on es recullen els cartells que arriben al nostre abast sobre actes socioculturals benintencionats que se celebren pertot arreu de la nostra geografia. Disposem també d'un BURRIGRUP al Facebook, on algunes de les 1.200 persones que el componem venim utilitzant-lo amb una certa freqüència per a publicar alegries esporàdiques, indignacions justificades, reflexions puntuals o parells de coces clandestins. 



Les aportacions a la causa i la freqüència d'entrades noves depén de les disponibilitats de les persones que alimentem la criatura, però sempre hem procurat mantenir viva la flama espiritual del burribloc i la intencionalitat que la sustenta.



Moltes coses han passat des d'aquell dimarts, 9 de novembre de 2010; vam viure la caiguda de l'infeliç de Zapatero i també la d'un desbaratat Camps, aquest últim un any després d'haver arrasat en unes eleccions amb unes llistes plenes d'imputats; hem rist i hem plorat les bravates de Rus, Fabra el de l'aeroport sense avions, Serafí, Blasco, Cotino... i també hem assistit al seu enderrocament; hem suportat les moniatades incompetents de l'altre Fabra i de tot el seu seguici de llepaires; hem malparlat dels fatxes i dels corruptes que ens treien a ballar a diari, i ens hem divertit amb els encerts i amb les bones ventures de la nostra gent; vam presenciar la irrupció al poder d'un dels governs més nefastos i mediocres que ens podria caure damunt, i ara esperem celebrar molt prompte l'enfonsament d'aquesta colla de bufanúvols incapaços i caducs que ens han portat la ruïna social i econòmica.

Han passat anys, cinc anys. I, efectivament, han passat moltes coses.



Tarja d'autofelicitació del V aniversari del Burribloc.
Per molts anys. 

dimarts, 6 d’octubre de 2015

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «LLEPASSA» I «PAROT». ESTELLESIANAMENT...


«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet
 
Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot
Fotos: Júlia Llorca Tauste i Consol Martínez Bella



Setembre és el mes del poeta Vicent Andrés Estellés. Ho és des que, l'any 2010, l'escriptor Josep Lozano ens va recordar que el dia 4 de setembre de 1924 va nàixer a Burjassot (l'Horta) el que es considera el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV. I ens va adreçar una lletra de convit, a la societat i al món de la cultura, per tal de celebrar l'efemèride amb el que ell va anomenar «Festa Estellés». La crida de Lozano ha servit, curiosament i feliçment, per traçar un fil, de poble en poble, enllaçats a la tardor per aquests homenatges dedicats en places i carrers al «fill del forner que feia versos». Divendres 25 de setembre celebràrem la FES Gandia; i divendres 2 d'octubre, la cita estellesiana ens convocà a Oliva; el pròxim dia 8 serà la Font d'En Carròs el poble encarregat d'organitzar la seua Festa Estellés, en aquest cas per primera vegada. Això sense eixir de la comarca de la Safor. Si voleu veure'n un mapa global, amb les FES recorrent el País de cap a cap, visiteu el blog Festa Estellés. Realment fa patxoca.


He vist a la xarxa que aquesta bestiola és una «libèl·lula vermella». Sense canviar de llengua, allò que, a les comarques valencianes, en diem un «parot roig». En desconec el nom científic.
L'ha fotografiat Júlia Llorca Tauste.

I ara caldria preguntar-nos què té a veure el paràgraf introductori amb els dos mots que hem triat per redactar aquesta nova entrega de «La vida secreta de les paraules». La resposta és el que podeu llegir a continuació.

Un gran poeta —entre moltes altres qualitats, segur— és aquell que sap imprimir el seu caràcter en els versos que escriu, i viceversa. De manera que arriba un moment en què les seues maneres i fins i tot una sèrie de paraules s'han impregnat de la personalitat del poeta i ja porten imprès allò que en diríem, en el cas del que ens ocupa, «Denominació d'Origen Estellés». Penseu, per exemple, en els adjectius «elemental», o «fosforescent», «assumiràs», «canyars» o «entrecuix», «fill de puta» —hi ha algun altre poeta haja utilitzat la paraulota amb més eficàcia?—. O «cànter». I «parot» i «llepassa», també.
 

Serreig, aferradís o herba del lladre són alguns noms comuns catalans d'açò que, a la Safor, coneixem com a «llepassa».
Imatge extreta de la pàgina Flora catalana.net

Fa dies que ens calfem el cap indagant en la forma, en l'etimologia i en la realitat exacta que designa la paraula «llepassa», aquella herba comuna que creix als marges i vores de camins —abans, sobretot, que s'estenguera la neurosi col·lectiva de ruixar-los amb herbicida—, i al final, hem arribat a unes poques conclusions: 

1. Que podem trobar la paraula escrita, i per tant l'entrada de diccionari, amb la forma «llepassa» i «llapassa». És una pura qüestió de vacil·lació vocàlica provocada per la neutralització dels dos sons  /e/, /a/ en els dialectes orientals; però en valencià els discriminem clarament i per això, en la nostra modalitat occidental del català, pronunciem i escrivim «llepassa». Estellés també ho feia així. Ací en tenim la prova infal·lible:


Fragment de poema mecanoscrit (i corregit pel propi autor) de L'inventari clement original, el que, una vegada editat, vàrem convenir a titular
L'inventari clement de Gandia
.
 
2. Que als catàlegs de flora i pàgines diverses on hi ha explicacions i fotos d'espècies vegetals hem trobat moltes herbes anomenades «llapassa» / «llepassa», amb els corresponents noms científics que ací no és lloc de reproduir. Però totes tenen una característica en comú, que és la que va saber aprofitar metafòricament Vicent Andrés Estellés: que les espigues d'aquesta herba s'enganxen, o s'apeguen, insistentment, quan entren en contacte amb la roba, amb els cabells, o amb el pèl dels animals. De fet, els mallorquins li diuen, a l'herba, amb tota l'expressivitat del pleonasme, «aferradís». La forma «llapassa» procedeix del llatí lappaceus i aquest, de lappa, que en castellà, per exemple, ha donat, a més del nom del vegetal (lampazo) el del mol·lusc aquell que s'adhereix a les roques de manera quasi irreversible. El Diccionari Normatiu Valencià, de l'AVL, inclou l'expressió «apegar-se com una llepassa» amb el sentit de «buscar compulsivament la companyia d'un altre».


En aquesta foto preciosa de Júlia Llorca Tauste podem veure una espiga d'ordi bord, o de margall bord.

Recorde que, de xiquetes, quan encara es jugava entre bancals i caminals de terra, recollíem espigues —per a nosaltres llepasses també— com la de la foto i ens les llançàvem, a manera de dards, contra la roba. Totes aquelles que s'hi quedaven clavades eren nóvios que acabaríem tenint en el futur —pobres il·luses!—. Des de ben prompte teníem clar el caràcter apegalós de l'amor. Preparant aquesta entrada he anat a parar a una pàgina on s'explica, del margall bord, que «l'orientació de les arestes facilita a l'espiga sencera, o més sovint a una part d'ella, clavar-se com una fletxa a la roba o entre els pèls d'un mamífer i així transportar lluny les granes.» Deduïsc que és un dels admirables recursos de supervivència, el d'assegurar-se la reproducció, del món vegetal. I crec que no és gens desgavellat associar la particularitat anterior amb la imatge tan encertada dels versos d'Estellés reproduïts a la imatge de dalt: «[...] són com una llepassa, / van sempre amunt i avall, esmunyint-se pel cos».


Una altra fotografia de Júlia, delicadíssima, d'aquesta mena d'avena borda que, pel seu caràcter aeri, sembla que es troba a mitjan camí
entre ser dard de llapassa i ser libèl·lula..., o parotet.

La paraula «libèl·lula» té una sonoritat perfectament acordada amb la natura volàtil, lleugera, flotant... de l'insecte al qual fa referència. «Libèl·lula»: paraula esdrúixola, que conté quatre vocals diferents i un únic so consonàntic, líquid, el de la /l/, que rellisca entre els altres, i els enllaça, però tocant-los a penes. Ens pot resultar irresistible aquesta al·literació, amb efectes de filigrana poètica. Però, en la realitat de les séquies, de les sendes, de les basses, dels bancals i dels tolls, la nostra paraula, tan carregada de suggeriments entranyables, tan familiar ella i de sonoritat tan bruscament consonàntica, en aquest cas, és «parot», o el seu diminutiu afectiu, «parotet».


Un parot equilibrista, amb les seues ales d'encaix.
Foto: Júlia Llorca Tauste.

El Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll apunta que el mot «parot» és un augmentatiu de «pare» i s'hi queda ben assaciat, amb açò que crec just considerar un atreviment flagrant. Joan Coromines, al seu diccionari etimològic, apunta hipòtesis diferents sobre l'origen de la paraula, però sembla que per cap d'elles no posaria la mà al foc. Com a curiositat vistosa només, ací recollirem la relacionada amb el caràcter marjalenc, o albuferenc, que remarca el lingüista, i d'ací la connexió amb els parissos, que és paraula emprada a Sueca (l'Horta) per a designar uns altres animalons «que naden pels quadros o vivers d'arròs». Més endavant, Coromines assenyala també la coincidència de «parot» amb una mena d'ocell, un pardal, o teuladí mascle.

Però, per molt que rastregem etimologies i escorcollem entrades de diccionari, no hem trobat explicació ni associació més lluminosa que la que ens va regalar —tornem-hi— el mestre Vicent Andrés Estellés, que, al mateix poema ja citat de L'inventari clement de Gandia, relaciona així «llepassa» i «parot» i defineix la primera metaforitzada en el segon, o viceversa, que no sé què és primer. 

I l'una i l'altre, en un volantí poètic admirable, de tan senzill, transmeten a la perfecció el caràcter desficiós i apegalós del record:

COM UN COS D'ELEGIA, IV

Duc com una llepassa tanta pura memòria:
és una espiga inquieta i terriblement verda,
un poc aspra al principi: un parot vegetal
                                       que em recorre la vida.


V. A. Estellés: L'inventari clement de Gandia, Edicions 96, 2012.


Crec que aquesta fotografia de Consol Martínez Bella pot funcionar com un autèntic poema visual. Precís, plàstic i essencial, com el poema d'Estellés, aquest «parot vegetal», llepassa omnipresent de la memòria.

Mireu com s'hi ha volgut recrear Àngela Guixot, literàriament i reflexivament, amb l'estil exquisit de la prosa poètica que ja la caracteritza.


Així com passen, hi ha dies que perden els seus noms. Tantes de coses que hi van ser, així com passen, no són sinó memòria omplint-se, a poc a poc, de buidor.

I així com passen, hi ha noms que enfiten tots els dies. Noms com espigues que s’enganxen a la pell i ens recorren la vida. Noms com les hores d’un rellotge sense busques que així com passen, no passen. I són memòria omplint-se de memòria. Memòria-llepassa.
 


Quan Bogart la mirava d’aquella manera com només Rick sabia mirar-la, ella es va adonar que necessitava fugir. I, fent-se la il·lusa, la protagonista de Casablanca, va triar fugir. Prou que sabia, però, que no basta un avió ni creuar la mar quan és a la pell, al fol·licle inflamat de cada pèl, que s’hi aferra, la memòria-llepassa. Prou que sabia que els dies, tots els dies, li vindrien enfitats. Que tindria París a la dutxa, París escurant, París tornant de la botiga, i París entre els fulls del diari. Fins i tot quan un vent, girat de sobte, li fera voleiar el barret i, percaçant-lo, haguera de creuar el carrer, un poc espantada, fent parar els cotxes... fins i tot en aquell moment tindria París. Quotidianament i en totes les coses, com una llepassa, sempre tindria París.

Som un tot de memòria collida a manolls de records que no sempre triem: no poden sedassar les espigues que se’ns claven a la pell. No podem. I és potser per això que Ingrid Bergman va dir que per a ser feliç només cal tindre bona salut i mala memòria.

A. G.



Un moment de la Festa Estellés Gandia, fotografiat per Àlex Oltra.
El lloc de celebració, la plaça del Rei Jaume I. Ens hi acompanyà, en la part musical, el cantautor Carles Pastor.




I aquesta és una instantània de la III Festa Estellés a Oliva,
celebrada el dia 2 d'octubre, a vora de la cripta de l'església de Santa Maria.
L'acompanyament musical anà a càrrec del cantautor Martí Jover.
Foto: Joan Andreu Gascó Cardona.



Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:


Corfoll

Bruixa

Ullal

Puput

Grau, escar



 

dilluns, 31 d’agost de 2015

SER COSA


Per Salvador Bolufer


En el nostre tractat de lexicografia burra, es defineix l'expressió "Ser cosa" com una manera de referir gent que ostenta algun càrrec o representació en organitzacions de transcendència social (futbol, música, festes, ajuntament, etc.). En sentit pejoratiu, s'utilitza per a burlar-se dels pobres diables als quals els agrada figurar i autoregalar-se importàncies, amb la intenció de provocar l'admiració envejosa de les masses populoses.


Capçalera de la secció de la revista Marina Alta on publicàvem
periòdicament els nostres tractats de lexicografia burra.

Les processons de quan jo era xicotet podrien ser un bon exemple per a justificar l'anterior definició. Possiblement fou el meu primer contacte amb el món de l'absurd observar el pas d'aquells homes (1) que s'ordenaven bajo mazas darrere del sant; que caminaven encartonats i amb el pit botinflat marcant el pas de la banda de música que els cobria les esquenes; que rebufaven desvanits, mudats com a margallons, proveïts de vares de comandament i de ciris de mitja lliura, mentre percebien de reüll les mirades geloses del populatxo...


(1) He dit "d'aquells homes" perquè, aleshores, les dones –no sé si per imperatiu legal o per burrera primitiva– no ostentaven aquesta classe de càrrecs.



"La maça" de cerimònia és una espècie de birla platejada que
s'habilita, entre altres estupideses, per a marcar la presència
de les autoritats en els actes més solemnes.

Els portadors dels tals artefactes solen ser agutzils, disfressats
amb vestits impossibles que semblen estar dissenyats per 

Santiago Calatrava. Jo diria que, en lloc de vestimentes
de gala, són autèntiques venjances plàstiques.
Les Maces en qüestió no serveixen per a res, però
ajuden a fer el ridícul. 

Ja sabem que les martingales doctrinàries del General Franco es basaven en un combinat de deliris imperials i d'histèries religioses, i per això eren normals aquestes parafernàlies en temps del referit dictador (recordem que ell mateix solia entrar a les catedrals "bajo palio com si fos l'hòstia", com deien els de la Trinca). Però els més càndids esperàvem que, amb el canvi d'aquell règim totalitari per un teòric estat de dret, els nous governants  que sortiren de les urnes –ara ja homes i dones– mostrarien un tarannà més pròxim a la realitat popular i, entre altres coses, suprimirien aquelles pompes ridícules que no aportaven res en favor de la normalitat democràtica que desitjàvem. 



En olor de multituds.

En principi s'observaven unes tímides actituds en eixe sentit que convidaven a l'optimisme, però, a poc a poc, i de manera progressiva, van ressorgir amb força les febres de l'arrogància, i allò de figurar va prendre de nou una importància imprescindible per a determinats dirigents –sobretot de la branca edilícia–, que ha vingut incrementant-se a mesura que la classe mediocre ha anat apoderant-se de les institucions. Per això, vint anys després de les primeres eleccions municipals de l'era contemporània, vaig escriure un poema que reflectia la realitat d'aquell moment, però que hagués sigut igualment vàlid si l'haguera escrit en l'època franquista. El text
amb alguna petita variació respecte del d'ara fou inclòs al llibre Burrera Comprimida, publicat l'any 1999 per Edicions del Bullent:

Somnis d'un pobre home
L’autor no pretén ridiculitzar ningú. Hi ha personatges que no ho necessiten. 

Quan jo siga regidor (1)
(altrament dit, concejal), (2)
aniré a la provessor (3)
en un lloc preferencial.


La banda municipal
sonarà en so d’esplendor,
tocant la marxa triomfal
al compàs del director.


I el poble dret en clamor
clamarà entusiasmat:
ací va l’autoritat!
Passa el pas del regidor
en olor de santedat.

Davant, el senyor rector,
i un acòlit per costat,
marxarà al toc del tambor
amb pia solemnitat.


Tancarà la provessor
la colla presidencial,
de la qual tindré l’honor
de ser part fonamental
disfressat de regidor
(altrament dit, concejal).


Les masses de personal,
aplaudint entusiasmades,
trencaran ben compassades
el gran soroll mundanal.
I amb almoines recaptades
per a l’asilo-hospital,
sortiran engalanades
senyoretes abillades
amb el trage regional.


La dolçaina i el tabal,
els xiquets de comunió,
i una gran congregació
del moviment parroquial,
cantaran la devoció
de la festa patronal.


Un artístic pedestal
de fina elaboració
portarà dalt el patró
tal com marca el ritual.


Però baix aniré JO
amb un trage de tergal,
mudat com un margalló,
i amb un preciós medalló
de caràcter oficial.

I amb gran volteig general,
les campanes portentoses
sonaran escandaloses
a l’aire tradicional,
reptant en vol, sorolloses,
l’harmonia musical.

Mentrestant, el personal,
prenyat d’enveja i vivor,
llançarà al vent el rumor
del pas institucional.

I el buc de massa social,
el poble dret en clamor
clamarà en clam natural:
ací passa el concejal!
(altrament dit regidor).


(1) Regidor: forma amb què, en determinats llocs, es coneix el concejal.
(2) Concejal: forma amb la qual, en determinats llocs, es coneix el regidor.
(3) Provessor: paraula amb la qual, en determinats llocs, es coneix la processó.



El tal Emiliano Garcia-Page, exalcalde de Toledo i actual
president de la Junta de Castella-la Manxa.
És del PSOE i pregona proclames progressistes, però crec que
això de presidir processons li agrada més que menjar amb els dits.

L'escenificació d'aquest poema formava part de l'espectacle Burrera Comprimida, creat a partir del poemari homònim. Com segurament han comprovat, el text sembla estar inspirat en el segle XIX, però a principis del XXI estava encara en plena vigència i, pel que es veu, alguns s'han entestat a evitar que passe de moda. Recentment hem muntat un audiovisual de durada curta (3:22) que s'alimenta amb imatges de les representacions de l'esmentat espectacle a Sagra i a la Plaça de Bous d'Ondara. La parida està inspirada en el passat més ancestral, però, com podran veure, és encara de rabiosa actualitat: 



Després de les passades eleccions municipals, en molts ajuntaments –alguns d'ells importants–, els representants polítics han acordat deixar de presidir processons i de fer monades protocol·làries més pròpies de l'era medieval. Com era d'esperar, els i les bramaires peperistes han alçat el crit al cel, i clamen contra "els radicals" acusant-los d'haver-se carregat les processons i voler cremar les esglésies. I com era també d'esperar, la gent desvanida que vol continuar traient pit en olor de santedat (en alguns casos pertanyent a formacions presumptament progressistes), addueixen la seua condició de "representants del poble", i que això els obliga a sacrificar les seues humilitats vocacionals en favor del bé comú. 

I és que jo, que sóc un càndid, continue pensant que els governants estan per a governar amb honestedat i amb criteri, i no per a passejar ciris ni per a inspirar pel·lícules de Berlanga. 

Sí; ja sé que la foto no pertany a cap processó oficial...
Però és que no he pogut resistir-me.

divendres, 31 de juliol de 2015

COMPTANT AMB ELS DITS


Per Salvador Bolufer

Llàgrimes de mal perdedor neguen encara enfurides els fangars de la misèria. Malgrat que els sondejos ja vaticinaven els resultats electorals del passat 24 de maig i les seues conseqüències posteriors, les hosts de reverència pepera renillen indignades contra els pactes que han fulminat les relíquies més caduques dels seus principals reliquiaris. Ho han fet tot pols, han rebentat les barreres del cinisme amb les seues llistes repletes de mediocres i de corruptes, i ara invoquen la injustícia d'una llei electoral, que tants anys han fet servir en favor dels seus interessos, i que ara, per allò de les ironies del destí, ha propiciat que les seues pròpies canyes es convertiren en llances.



Suposem que, com a conseqüència dels resultats de les eleccions europees de 2014, els estrategues del PP ja devien veure per on anaven els tirs, i van intentar amb presses i corruixes canviar la susdita llei per una altra que els permetera inventar majories absolutes amb el 40 % dels vots, però ni així no els eixien els comptes (no tinc cap dubte que en el cas d'haver vist la cosa clara ho hagueren fet a cop de majoria, sense consensos, ni escrúpols ni vergonya). Ara intenten vendre la llista més votada com la llista que han votat la majoria dels votants, i amb eixe argument recorren al victimisme i qüestionen la legitimitat d'aquells que han fet ús de la llei per a desbancar-los del poder.



Moltes vegades, comptant amb els dits, els comptes ixen més clars que amb  les matemàtiques abstractes que utilitzen els pepistes més esperpèntics per a fer el ridícul. Tot seguit podran observar el nombre de vots que avalen, en base als resultats del 24M, el govern constituït recentment a les Corts Valencianes, així com els corresponents a les ciutats de València i Gandia, respectivament. Podríem omplir tot el Burribloc amb exemples d'aquest tipus, però pensem que serà suficient amb aquests tres, molt significatius per a nosaltres:




CORTS VALENCIANES

Hem sentit dir a diversos bramaires pepistes (el discurset que vaig escoltar al sinistre Javier Arenas —el fracassat— no té pèrdua) que la majoria dels valencians van votar el PP, i que un pacte entre extremistes, catalanistes i independentistes va trair la voluntat dels votants. Anem allà, criatures. Comptem amb els dits: 

Vots del PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .    653.186

Vots del PSOE + Compromís (govern)  . . . . . .   957.840

Vots de Podemos (donen suport al govern) . .  279.596
Vots d'EUPV (exclòs, per allò del 5 %) . . . . . . .  106.047
                                                               ---------------------
Total vots anti PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .   1.343.483
                                                                           
(On diu EUPV ens referim a la coalició que formava aquest grup amb EV-ERPV-AS:AC)

Sí, ja sé que els Ciudadanos van traure 306.396 vots. Fins i tot considerant la possibilitat que eixos vots pogueren donar suport al PP, ja veuen com no ixen els comptes ni pintant-los de blau. Ho teniu clar, Kavier?


Mecatxis!


VALÈNCIA

Ja saben que Rita Barberà —la maredeuota— també presumeix d'haver guanyat les eleccions; qüestiona la llei electoral; assegura que ha sigut víctima d'un complot i vaticina la destrossa de València en mans dels extremistes. Se li oblida comentar que ella va accedir a l'alcaldia mitjançant un pacte amb Unió Valenciana, i amb un nombre de vots molt inferior al de la llista del PSOE, que fou la més votada. Anem allà, Rita: 

Vots del PP   . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  105.963

Vots de Compromís + PSOE + VALC (govern) . .  194.359


Ací també hi ha 63.399 vots de Ciudadanos. Els portaveus del tal partit asseguraven que, si les circumstàncies els hagueren permés negociar amb el PP, hagueren exigit la renúncia de Barberà. De totes maneres, ni sumant aquests vots arribaven al replanell. També podríem considerar els quasi 20.000 vots de la coalició EUPV-EV-ERPV-AS:AC i d'altres formacions testimonials, però ací estem comptant amb els dits, i crec que amb les xifres principals la cosa es queda bastant clara. No, Rita?




GANDIA

Arturo Torró, exalcalde de la ciutat, no pot fer-se a la idea. Diu que ell ha guanyat les eleccions per golejada, i que per a fotre-li l'alcaldia s'han ajuntat els del PSOE amb un grup d'extremistes, marxistes leninistes, nacionalistes, independentistes catalans, etc. Podríem omplir l'article sencer contant les rabinades, les bravates i els despropòsits que ve protagonitzant aquest home (i de les sospites que recauen sobre ell), però ací hem vingut només a pegar una comptadeta. Apunta, Arturo:


Vots del PP  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  14.298

Vots del PSOE + Més Gandia (govern) . . .   15.881

Vots grups esquerra sense represent . . . .    3.367
                                                               ---------------------
Total vots anti PP     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19.248
Ciudadanos (donen suport al govern)  . . .   1.909
                                                               ---------------------
Total oposició PP     . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .  21.157

On està, doncs, la victòria per golejada, Arturo? O és que ací només compten els vots que trauen el PP i el PSOE? És que els altres no són persones?


Bravata publicada per l'autor al Facebook.
I a mi m'ha vingut al cap quan els feixistes 
"asomaron la patita"
i
 provocaren un colp d'estat. Recollons, Arturo!

Carnestoltes
Convé també tenir en compte que, a principis dels anys 90, José María Aznar, llavors caporal major del peperisme, es va obsessionar a carregar-se o absorbir tots els partits de dretes i de tendències centristes, a fi que el PP acaparara tots els vots que no foren esquerrans. Al final ho va aconseguir, i així va engreixar les seues forces amb votants i militància provinents d'UCD, CDS, Fuerza Nueva, alguna Falange solta i determinats bramaires regionalistes, com era el cas d'Unió Valenciana. A partir d'ací, les votamentes de l'Estat espanyol són en certa manera plebiscitàries. És a dir, que votar PP és votar PP, i votar contra el PP és votar qualsevol altre partit del mercat electoral que se'ns ofereix. Això explica d'alguna manera els motius d'eixes "llistes més votades" de les quals tant presumeixen. 

Puc entendre que, a la peperia més rància, la preocupen els nacionalismes, els anarquismes, els comunismes, els independentismes i tots els "ismes" de caire esquerrà que ocupen els diferents espais polítics i socials. A mi em preocupa més el feixisme procedent de la dreta reaccionària. Hi ha precedents històrics que justifiquen la tal preocupació.

És tot per hui, ben trobada concurrència. Un altre dia, més i, si pot ser, millor.


«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

Maria Josep Escrivà a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 25/07/17
*Per Maria Josep Escrivà* Llegir el *Diari de Sotaia*, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat. *Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià... més »

EL FLORIDO PERNIL (2)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/05/17
*Per Salvador Bolufer* Fuiste de glorias florido pensil hoy reverdecen a un impulso juvenil Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de *Florido pensil*, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco. *L'obrires per on l'obrires, l'E... més »

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/03/17
*Per Salvador Bolufer* *Bernat Capó*Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho ... més »

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/17
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.