 |
| Premi Pere Inza Veles e Vents. Escultura de Josep Ginestar |
Si la setmana passada dedicàvem un pensament escrit a la memòria de PEP BAS amb motiu de l'homenatge que se li va retre a Xàbia, ara volem fer la mateixa cosa en favor d'un altre bennascut --PERE INZA-- mort fa sis mesos de forma sobtada i inesperada quan, com sol dir-se, encara tenia mitja vida per davant i moltes coses a aportar en benefici del món que l'envoltava. I també ho fem amb motiu de l'homenatge que se li dedicarà el proper dia 19 de maig, dijous, a l'Aula Magna del campus de Gandia de la Universitat Politècnica. L'esmentat acte s'iniciarà amb el lliurament del Premi Pere Inza Veles e Vents, un guardó a l'excel·lència en la Formació Professional que s'entregarà a una entitat “en reconeixement al seu treball amb col·lectius socials, així com la formació directa dels alumnes”, i continuarà amb l'homenatge pròpiament dit, on intervindran artistes amics de l'homenatjat, com ara El Gran Jordiet, Màgic Dexter, Caoz, Anselmo Herrero... i trobadors desvergonyits com Salvador Bolufer --jo mateix-- acompanyat a la guitarra per la nostra Cristina Martí (he afegit això de "desvergonyits" perquè és una expressió que solc emprar i que li feia molta gràcia a Pere).
Pere Inza no era gens donat a pregonar èxits ni a col·locar-se en primera fila per a eixir a la foto (per això, segurament, molts seguidors del nostre burribloc no tindran constància de la seua existència). Pere anava per la vida amb el "cabet en la faena", dedicat en cos i ànima a fomentar bondats humanitàries encarades a persones amb problemes i als més desprotegits (activitats que relacionava molt amb el món de la docència), però ho feia en silenci, quasi d'incògnit, sense sorolls d'algaravia ni pirotècnies multicolor (possiblement em renyaria ara mateix si sabera que estic parlant d'ell). Li agradava compartir temps amb la família i amb els amics, però eixes estones no les aprofitava per a contar aventures relacionades amb les seues activitats, sinó per a gaudir i fer gaudir les bones coses de la vida, i per a transmetre optimisme a través de la conversa, la música dels seus Moustaki, Brel, Lluís Llach, Sisa, Paco Ibáñez, Ovidi... i el tast d'algun bon vinet d'eixos que tonifiquen l'esperit i alegren les tertúlies. Salvador Sòria em comentava que els amics s'assabentaven de les nobles accions de Pere a través de terceres persones; ell mai no presumia de res. Sòria defineix Pere Inza com "un enorme iceberg (de bondats) que només deixava veure la punteta".
Ja he manifestat en més d'una ocasió que aprofitar herències com les que ens han deixat l'abans referit Pep Bas o Pere Inza és la millor manera de bregar contra les colles de bufanúvols i botafumeiros desvanits, que bamben entestats a enfonsar els valors socials entre els engruts del merder de mediocritats que ells mateixos han creat.
I acabaré recomanant la lectura de la carta que Pau Inza, un dels fills de Pere, va dedicar a son pare dies després de la seua mort. El títol és preciós: PARE PERE (cliquen ací per a llegir-la)
Acomiade l'escrit tal com l'acomiadaria Pere Inza:
SALUT!
