Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dimecres, 20 de maig de 2015

DE QUÈ PARLE QUAN PARLE DE CULTURA. Amb motiu del XV Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana


Per Maria Josep Escrivà

En aquest país nostre, el que voldríem que fóra molt més país del que ho és ara, continua associant-se la paraula «cultura» i fins i tot «llengua» (la catalana que parlem els valencians; el nostre «valencià» històric) a una ideologia d'esquerres, progressista i, fins i tot «nacionalista». Això és: qualsevol actitud política, i jo diria que humana també, que deriva d'atribuir un alt valor a la idea de «nació» (siga quina siga la nació; l'espanyola, també) i als senyals identitaris que comporta.

Falten quatre dies per a les eleccions autonòmiques i municipals. I, a pesar de ser conscient que incórrec en pecat greu d'utopia, innocent i dissonant en els temps que ens toca viure, jo desitge i aspire a tenir un país on la defensa i el treball en favor de la llengua, les manifestacions culturals de qualitat, el respecte i l'orgull pel nostre medi i pel nostre territori siguen un fet transversal, que estiguen a la base de totes les ideologies. Que tot això conforme els fonaments sobre els quals, aleshores sí, cadascú podrà desplegar maneres de fer, matisos ideològics diversos. Crec que no és tan difícil. Hi ha pobles, com el basc, o el català, que, amb alguna excepció dissonant, tenen claríssim quin és el terra sòlid del qual s'alimenta l'arbre frondós, amb totes les ramificacions que en deriven. Això és el que jo voldria. Una altra cosa és que la realitat és com és, ara per ara.



Guardó corresponent al XV Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana, categoria individual. És obra de l'artista FV Nogueroles, gandià establert a Girona pel qual sent admiració i afecte. Un detall bonic que ja forma part dels amulets benèfics que poblen ma casa. El Premi Abril es concedeix a persones i col·lectius de la comarca que treballen des d'àmbits molt diversos i que s'han destacat pel seu treball en defensa de la nostra llengua, del territori i dels nostres conciutadans.

Amb motiu del lliurament del XV Premi Abril, concedit pel Col·lectiu Compromís de la Safor-Valldigna, vaig llegir el text que reproduïsc a continuació. Abans, però, participant d'una de les conxorxes secretes més ben dissimulades amb què m'han enxampat mai, va fer acte d'aparició en escena Salvador Bolufer, trobador en cap d'aquesta burricasa, i, aquella vesprada del 8 de maig, mantenidor per sorpresa de la guardonada en la categoria individual, que vaig ser jo. I amb paraules tan commovedores com aquestes, el senyor Bolufer va contribuir a ratificar-me en el convenciment que hi ha algunes amistats de les que no s'acaben mai que componen, juntament amb la meua família, el meu més gran tresor de vida. Gràcies una altra vegada, pegolí sense parangó.

Per a Maria Josep, el conreu de les lletres [...] és també la matèria primera que necessita per a relaxar el cos i alimentar l’ànima. I així, les seues il·lusions, els seus desenganys, les seues reivindicacions, les seues sensibilitats amb les persones, amb la cultura i amb el medi ambient; els seus enyors, les seues estimes i les seues esperances es desenvolupen entre gramàtiques benignes i entre homenatges permanents a la paraula.


Gandia, 8 de maig de 2015


Estic molt contenta de poder compartir camí amb gent com vosaltres. Voldria dir-vos unes paraules, que us podran semblar un tant contradictòries; una barreja d’agre i de dolç. Diria que són el reflex de la situació política, social, humana en general que vivim i cauria en la falsedat si m’expressara d’una altra manera.

En primer lloc, l’enhorabona més sincera als altres col·lectius premiats (Euram Safor i La Casa Calba) que estan fent una feina impagable, importantíssima en la comarca. Els primers des del camp de l’economia i les infraestructures; els segons, des de la gestió cultural privada. Quina llàstima que tot això encara no arribe a la societat amb la contundència i la justícia que mereix. La qüestió és que fa temps que sé de cert que ho tenim tot, al nostre país, per sentir-nos-en orgullosos, però cal activar-ho, cal que la gent ho sàpiga, que hi confie. I ací ve la impotència i, molt sovint, la decepció. Perquè és una qüestió de desconeixença, d'ignorància, o és una qüestió de perversió, de centralisme dominant i caníbal? D'espanyolisme covard i ranci? Tot això, i més, se'm passa pel cap aquests dies, per culpa, i gràcies, a la distinció amb què m’honoreu. 


Foto de família oficial.
D'esquerra a dreta, darrere: Pau Pérez, Vicent Estruch, Joan Antoni Reina, Pere Cremades (Euram Safor), Laura Morant, Rafa Ferrer (Compromís), Salvador Bolufer (mantenidor per sorpresa; mig camuflat a la foto).
Davant: Enric Sigalat (President Euram Safor), Isa Cogollos (La Casa Calba), Pepa Izquierdo (Secretària Comarcal de Compromís la Safor-Valldigna), M. J. Escrivà, Maria Josep Gonga (la nostra Gongui; Pluja Teatre) i Lorena Milvaques (Compromís). L'autora de la foto és Júlia Llorca Tauste.

Crec que no s’ha d’amagar, i pretendre desmarcar-nos-en seria poc ètic, que tenim motius per al desànim, per al desconcert, per a la incredulitat, per a la malfiança, per a l’escepticisme. Però aquests motius no ens serveixen per a res; ens restarien forces, i contribuirien a desconfiar de nosaltres mateixos, de les nostres capacitats, a dubtar de les nostres aspiracions, i fins i tot de les nostres conviccions. I això mai de la vida. També tenim motius per a l'esperança, per a l'autoafirmació, per a fer-nos forts, i fortes, en allò que són certeses inamovibles, encara que el sector més fanàtic i més pobret d’enteniment de la nostra classe política més conservadora es divertisca modelant segons el seu gust i segons els seus interessos electorals...., hipòcrites i malèvols. Totes eixes certeses inamovibles (qui som, quina llengua parlem, quina cultura ens ha fet ser com som, i quina volem que hereten els qui ens succeiran, quin país volem i quins representants no volem...); totes eixes certeses són les que ens duen a actuar, a no defallir, a intentar aportar a la nostra societat el millor que sabem fer (amb les paraules en el meu cas; no subestimeu les paraules: són bombes de gran precisió, quan convé, i fan molta por). De vegades ericen la pell, fan bategar el cor amb força, i de vegades juguen males passades (i si no, que li ho diguen a la senyora Rita Barberà...). 

 
Foto de família extraoficial, a la seu de Foment AIC (Agricultura, Indústria i Comerç) de Gandia. Està un poquet tèrbola, però és que no podia deixar passar per alt aquest posat de gentleman color turquesa del nostre amic Ignasi Minyana. El flanquegen, començant per l'esquerra: Laura Morant, Salvador Bolufer (ací es veu bastant millor), Isabel Canet, M. Rosa Sabater Soliva. I per la dreta: Raül Navarro, Rafa Ferrer, M. J. Escrivà, Vicent Olaso.


Hem perdut molt de temps en indefinicions, en deixar-nos enredar, en fer-nos els ofesos... Crec que ja és hora de fer pedagogia de la veritat. Dir qui som, i defensar-ho amb orgull, amb autoestima, ens fa més forts. No hi ha garantia de futur sense la garantia d’estima pel que som i pel que volem ser.

El guardó que m'atorgueu és el número 15, amb els precedents de persones i col·lectius admirats per mi (l’escolapi Pare Faus, el Col·lectiu de Mestres de la Safor, Pels Pobles de la Safor, el CEIC Alfons el Vell, Joan Climent, Ignasi Mora, Josep Piera, Pluja Teatre...): Premi Abril d'Acció Cívica Valenciana, en defensa de la cultura, la que compartim amb tots els territoris de parla catalana i de la llengua, el nostre valencià que té tants noms diferents i és una sola entitat vertadera. Li pese a qui li pese. S'ha de ser ignorants, i pobres d'enteniment, per a presumir de ser burros, i per a convertir-ho en la D. O. d’una manera de fer política i de representar la ciutadania que —amb el seu, amb el nostre vot, no ho oblidem— avala o rebutja aquesta manera de fer política.

Doncs bé, la vostra distinció m'afalaga tant com em produeix un poc de perplexitat, perquè jo només he fet, en els últims vora 25 anys, allò que sé fer mitjanament bé. M'afalaga, m'ataranta, em posa en alerta i em provoca desficis. Mirem al nostre voltant: treballem per la llengua, i no tenim ni un sol mitjà de comunicació escrita (dels anomenats «convencionals») que puga donar la notícia de l'acte d'avui en valencià. Tampoc tenim ràdio ni televisió públiques i en valencià. Treballem per la llengua i per la cultura, i per això se'ns pretén demonitzar. Perquè en aquest país nostre, treballar per la llengua, i per la cultura, en valencià, significa marcar-se en favor d'una ideologia política. Que conste i que quede ben clar que jo estic ben orgullosa de la meua. Però això no és propi d'un país normal. La cultura hauria de ser un orgull, un bé transversal de tothom. Llengua, literatura, els nostres clàssics, art, medi, patrimoni: tot això és la riquesa més gran que tenim, i la més duradora (molt més que els parcs aquàtics, wonderwalls, macroprojectes ruïnosos..., que són focs d’artifici, que enlluernen en el moment, però es volatilitzen de seguida entre el no-res), i tanmateix hi ha qui ens fa creure (ens fa creure, repetisc, perquè això és una actitud programada i premeditada) que dir cultura és equivalent a dir això que no interessa a ningú; equivalent a precarietat, a borumballa improductiva, a antigor, a avorriment, a reducte no gens influent en la societat. A la dreta, mai no li ha interessat invertir en cultura, ni esforçar-se a oferir-ne una visió actual, moderna, profitosa. Els ha donat més rèdit matxacar-la, crear confusió, escampar la mentida i la por en qüestions de llengua, d’identitat, d’orígens... que és tot una mateixa cosa. La gent ignorant és molt més manipulable, i la gent manipulable es traga les mentides amb alegria (vegeu Rus i la seua promesa de portar la platja a Xàtiva). 


Amb Isa Cogollos (gerent de La Casa Calba) i Pere Cremades (Euram Safor).
Trobe que és una foto preciosa. Moltes gràcies, Júlia Llorca Tauste.

La meua família és gent senzilla, treballadora. No hi ha ningú, a part de mi, que haja fet estudis superiors. Però jo sempre he tingut la sort de percebre al meu voltant un sentiment d’admiració i de respecte cap a allò que en podríem dir «cultura» i «educació». «Que bonico és saber!», expressat així, amb una barreja de respecte i d’enveja. Aquest respecte i aquesta veneració pel saber és el privilegi i el tresor que jo avui celebre al vostre costat i allò que m’agradaria, més que res en el món, poder transmetre com a llegat (amb tota la modèstia, però amb tota la dedicació i tota l’honestedat) a la societat de la qual forme part.

I, com que el llenguatge en què jo em trobe més còmoda és el poètic, voldria, per últim (de moment), i si m'ho permeteu, dedicar-vos, a tota la gent que treballeu per construir un país millor, un poema que vaig fer servir de felicitació el passat Any Nou. Una metàfora de l’esperança en un projecte compartit. Per a tots vosaltres:


CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls

i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

gener de 2015





EL FLORIDO PERNIL (2)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/05/17
*Per Salvador Bolufer* Fuiste de glorias florido pensil hoy reverdecen a un impulso juvenil Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de *Florido pensil*, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco. *L'obrires per on l'obrires, l'E... més »

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/03/17
*Per Salvador Bolufer* *Bernat Capó*Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho ... més »

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/17
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.