...

............................................................................

dimecres, 16 de juliol del 2014

SOLILOQUIS AMB SERAFÍ (1). Diligències prèvies

SOLILOQUIS AMB SERAFÍ és una sèrie experimental de literatura acrobàtica que, des de fa uns mesos, venim publicant al burrigrup de Facebook amb certa regularitat. La bona acollida que ha tingut l'invent entre el personal que sol passejar-se pels nostres àmbits internautes, i també la conveniència d'ordenar les susdites publicacions d'una manera controlada i accessible, ens ha animat a organitzar-les en capítols il·lustratius que republicarem (del verb "republicar") periòdicament al burribloc que ara tenen entre cella i cella. Com que les entrades al Facebook solen perdre's ràpidament entre el fotimer de músiques, estampes i gramàtiques de tot tipus que passen a la velocitat del raig pertot arreu dels entorns de la xarxa, amb aquest invent intentarem mantenir, mal que siga al bany de Maria, aquestes simpàtiques elucubracions.

Senyor! Sí, senyor!!
Qualsevol dels personatges ridículs que componen l'actual camarilla de manaires autonòmics (Rus, Rita, Cotino, Fabra...) hauria pogut representar el paper de víctima propiciatòria d'aquestes cosconelles gramaticals amanides en format soliloqui (paraula extreta d'un afortunadíssim comentari de l'amiga Alexandra Pérez), però vam elegir Serafín Castellano perquè aleshores era el principal portaveu de les proclames, les bravates i les ridiculeses, oficials i oficioses (algunes de dubtosa cobertura legal) que provenien de la cúpula mandatària (ell fou qui anuncià les mesures disciplinàries contra l'ús del terme "País Valencià", per exemple). A més, la presència física d'aquest personatge i la seua manera de comportar-se transmeten una inspiració còmica molt adequada per a alimentar la burrera de les nostres textures (pinxet, pentinat de raspa fina amb flocades engominades, mudat com un margalló en tall encartonat, aire de botinflat, entortilla el morret quan parla i sol suplir la manca de gràcia natural amb algunes impostures prefabricades). La poca preparació que se li nota per a exercir càrrecs públics, a més de la ignorància supina que demostra en alguns aspectes fonamentals (quan no la mala llet ideològica) el porten a prendre decisions increïbles i a justificar-les amb discursos destrellatats que sol expressar amb el valencià rebordonit que diu defensar (no sabem si és el que van inventar els ibers o el que prové del desmembrament de l'imperi romà). El fet que li diguen "Serafín" també va influir en l'elecció, després que ens inspirà aquella frase espontània: "Des del País Valencià, bon dia pel matí, Serafí!"


Però la parida serafínica no va sorgir des d'un principi. Inicialment només preteníem divulgar, amb textures telegràfiques i divertides, les ridiculeses més cridaneres que ens ofrenara el panorama politicosocial que ens afecta. Heus a continuació una de les primeres incursions, on apareixia un invent inventat pel president bleda per a implicar la societat civil en les bogeries ruïnoses de la seua malaltia política (el fracàs fou estrepitós, i el ridícul, espantós):

TELEGRAMA
22/10/2013

Bon dia, País Valencià. Ha eixit algun imputat nou o hui tenim el dia tranquil? Com portem allò del "Acuerdo de la sociedad civil para la Comunitat"? Els 300 de la majoria silenciosa s'ho van passar bé amb la valencianíssima Cristina Tàrrega? Què va costar la festeta? A quant eixim? Què més?

Crec que fou el xarlatà Carlos Flori-ano (un autèntic esperpent de la política), qui va eixir a la tele dos dies després a estrenar la nova estratègia pepera de dir que les seues "reformes" ja estaven donant resultat i que, per tant, s'havia acabat la recessió econòmica. Nosaltres vam celebrar la bravata amb aquest educat comentari:

SALUT, SENYORIES
24/10/2013

Algú ha dit a la tele que la recessió econòmica ja s'ha acabat. Després n'ha eixit un altre assegurant que, com a conseqüència, ja s'ha iniciat el procés de recuperació. Supose que prompte apareixerà na Cospedal de la Manxa anunciant el final de la crisi, i tot seguit eixirà don Mariano a explicar com es lliguen els gossos amb llonganisses.

De quina recessió parlen, senyories? A quina crisi es refereixen? A qui estan dirigint-se?...: a la "seua" majoria silenciosa?; als més de sis milions de desocupats que computen les seues computadores?; a la gent que ja no té on caure morta?... Per què s'entesten a pensar que els del populatxo som imbècils? Per què no porten al metge els ministres malalts?...

No demanem massa, senyories; només que se'n vagen a casa a descansar, i deixen que les generacions més joves comencen a veure alguna llum d'esperança en el futur. A nosaltres només ens queda resistir... per evitar, si pot ser, que aquests país que han arruïnat els seus bufanúvols sucursalistes acabe convertint-se en una tribu d'ofrenaglòries desbocats.

Salut, senyories. I cuiden vostés la prima de risc!

Un nexe d'unió entre el Corpus de València i el carnestoltes del meu poble. Foto: xarxa.
Molt prompte vam començar a utilitzar aquesta secció per a divulgar alguns dels nostres burriarticles. Heus una publicació del mes de novembre de 2013, on enllaçàvem l'article Ací, pegant un parell de coces, i anunciàvem que, en avant, deixaríem de parlar de vosté als de la panda mandatària, i passaríem a tutejar-los de manera cruel: 

MOLTA CORBATA I MOLT POCA VERGONYA
8/11/2013

L'última bravata d'aquesta espècie de Junta de l'escala que constitueix el govern autonòmic ha espantat de nou el galliner (esperem que ara ja siga de manera definitiva). Nosaltres també hem volgut dir la nostra a través d'aquest solemne PARELL DE COCES que hem publicat al burribloc.


Comuniquem que, a l'article que ara els convidem a llegir, hem parlat per última vegada de vosté als destarifats governants que ja han perdut completament el nord (si és que alguna vegada l'han tingut); en avant els tutejarem. Però no serà un tuteig amistós i familiar com el que es dediquen els amics o els parents ben avinguts; serà un "tu" distant i aspre, com el que diu un del Madrid a un del Barça, o com es diuen entre si els que es professen antipatia. El meu avi em deia que només cal parlar de vosté a les persones respectables, i jo no puc respectar la presumpta dignitat social dels que no respecten ni la terra que els ha vist nàixer (els que no són forasters). Com dirien els de La Gossa Sorda: molta corbata, i molt poca vergonya!

Així, doncs, en avant ja no direm "Vagen-se'n a casa, senyories", sinó "Aneu-vos-en a casa, desgraciats".

He dit.

Heus l'enllaç a l'article:

http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2013/11/aci-pegant-un-parell-de-coces.html


I ací ho deixem per hui. Pròximament continuarem republicant (del verb "republicar") i comentant aquesta mena de soliloquis salvatges, dedicats al paladí Serafí i a la banda de fanfàrries desafinades que representa. Esperem que per poc de temps.


dilluns, 7 de juliol del 2014

¡QUE VIENEN LOS ROJOS PROCATALANISTAS!

Per Maria Josep Escrivà 

Divendres 4 de juliol em vaig desdejunar amb unes declaracions del Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana, el senyor Alberto Fabra: un tall de veu extret d'una conferència pronunciada el dia abans, dijous, en un curs d'estiu de la fundació FAES titulat «La Constitución territorial y el desafío secesionista». He de reconèixer que el primer que em va passar pel cap, mentre sentia aquest minut i vint-i-pocs segons de declaracions, fou que el Molt Honorable s'havia fet una ratlleta, i demane perdó per la vulgaritat. Als pocs segons, el pensament destarifat va evolucionar cap a una reacció més racional de perplexitat, i d'esgotament mental («una altra vegada la mateixa cançoneta...»). I, finalment, em va assaltar una sensació d'alegria íntima, perquè vaig arribar a la conclusió que ja no pot estar més clar que la gent del PPCV va posant-se molt nerviosa, de cara a un futur immediat en què la situació política al nostre País Valencià se'ls complica molt.


Les colles de dimonis i de diables són una constant festiva tot al llarg i a l'ample d'això que el senyor Fabra diu «Països Catalans», i que ací, per no donar gust al PP, podem denominar «territoris de parla catalana».
Aquest dimoni és de Sant Antoni de Sa Pobla, de l'illa de Mallorca. Si parlem de dimonis, els temors pancatalanistes dels polítics del PP tenen un motiu ben fonamentat.

A continuació copie l'enllaç des d'on es poden sentir aquelles declaracions, que, simplificant una mica, podrien resumir-se amb el crit tragicòmic de «¡Que vienen los rojos procatalanistas!». Però, com que és possible que l'àudio acabe per no poder-se sentir a la xarxa en un futur, m'he entretingut transcrivint aquest discurset que —honestament, i sense cap tipus d'ironia— crec que és suculent, interessantíssim per a entendre quina és la política de baixa estofa que fa servir el PP valencià de cara a la ciutadania; i què és, en realitat, allò que els preocupa de veritat, quan tornen a ressuscitar, davant de les masses poregoses, el dimoni pancatalanista, o quan —en aquest discurs, per exemple— al·ludeixen a una situació «inquietant per a l'estabilitat del sistema polític en la Comunitat Valenciana». Allà va el paràgraf. Gaudisquen-lo paraula a paraula. Per cert, si l'escolten també, comprovaran que algunes (paraules) li ixen un poquet trabucades, al Molt Honorable president. No és l'oratòria la virtut principal del senyor Fabra. Transcrivim el discurset en castellà, sense picors, que nosaltres tenim intel·ligència suficient per a poder exercir de bilingües sense complexos. El Molt Honorable deixarà de ser president i no haurà après valencià. Però a favor d'ell hem de dir que en cap moment haurà deixat de preocupar-se per reclamar als catalans que respecten les senyes d'identitat valencianes. Són sinistres fins i tot quan alenen.

 Per escoltar les declaracions del President Alberto Fabra, cliquen ací.



«El hundimiento electoral del PSPV en las últimas elecciones europeas y el aumento en los votos de Compromís y Esquerra Unida, junto con la irrupción inesperada de Podemos dibujan un panorama inquietante para la estabilidad del sistema político actual en la Comunitat Valenciana. Hay que tener en cuenta que tanto el PSPV como IU, y sobretodo Compromís, son partidos procatalanistas que simpatizan con el proyecto independentista de Països Catalans [sic]. Un proyecto que deberíamos temer, porque, si alcanza alguna vez el gobierno en la Comunitat [sic], es muy probable que se sume a la agitación independista [sic; se li enreda la llengua] de Cataluña i del País Vasco. En este hipotético y nada deseable escenario, la fachada mediterránea de España, que acoge 13,6 millones de habitantes y representa más del 30% del PIB entraría en una crisis aguda política de compleja solución. Ir tomando consciencia de que, si la Comunitat Valenciana deja de ser un dique de contención a la expansión independentista y se inunda de la inestabilidad política, social y económica que supondría la entrada de un gobierno tripartito, de izquierdas, procatalanista, esto no sólo afectaría al arco mediterráneo, sino a toda España y en alguna medida también a Europa.»


Aquesta és una colla de dimonis que es diu La Ceba, i són d'Alacant, senyor Fabra: ai mare! I, per si arribara a tenir la temptació de pensar que la rojor els ve només del coloret de la disfressa, li aclariré que la foto reprodueix un moment de l'Homenatge a les víctimes del bombardeig feixista (italià) a la plaça del Mercat d’Alacant del 25 de maig de 1938. Vostès no hi varen tenir res a veure, ja ho sé. Però no em negarà que no els fa massa gràcia fer memòria d'aquells fets històrics on les víctimes (més de 300, i la majoria civils, en aquest cas) hagen sigut més bé esquerroses.

I ací ens tenen, els polítics que ens malgovernen, entretenint-nos amb batibulls identitaris, d'aquells que estimulen directament la fibra emotiva del personal, i resulta que el que els fa por és que se'ls descontrole (en tots els sentits) la «fachada mediterránea española». Ah, pardalet... Jo ja no tinc ganes de retornar sobre trampes i conflictes inventats per la dreta espanyolista i aplicats contra el País Valencià en nom de la salvaguarda de les nostres (de qui...?) senyes d'identitat. Només m'agradaria que, quan ens apareguen descervellats parlant de la llengua ibera, desprestigiant els filòlegs i les universitats, o inventant-se enquestes per sondejar unitat de la llengua sí, o unitat de la llengua no, que nosaltres tinguérem ben clar que la dreta defensora de les nostres senyes d'identitat tremola pensant en la possibilitat que la seua Comunitat Valenciana (CV), ara Dique de Contención (DdC), els rebente en la cara i se'ls escape de les mans identitàries el 30% del PIB (Producte Interior Brut). I aquesta catàstrofe —atenció— sembla que pot arribar amb la irrupció del tripartit «d'esquerres i procatalanista» que comencen a ensumar-se. El PSPV també hi compta, segons el PP. Això sí que em sona a paranoia de les greus.


Aquesta foto m'agrada especialment. També és un dimoni, però encarnat en dona, que de vegades també passa. Està extreta de la pàgina de facebook de la mateixa colla de dimonis La Ceba, d'Alacant. En desconec l'autoria.

Immediatament després d'haver resseguit amb interès aquell discurs clarivident, em varen vindre ganes de contestar al Molt Honorable. Ho sent: va ser una reacció instintiva. I, com que anava conduint, vaig tirar mà d'una gravadoreta que, de tant en tant, m'ajuda a satisfer algun desig d'aquesta mena. La meua reacció verbal —un poquet més endreçada, ara que la redacte per escrit— va ser aquesta:
 

Senyor president Alberto Fabra:

Insinua al seu brillant discurs que hauríem de témer un projecte polític qualificat per vostè de «procatalanista» i d'esquerres. Li ha faltat ben poc per a dir «de rojos». Supose que, entre titubeig i titubeig, ha tingut temps de repensar-s'ho. Li he de confessar que jo mai no m’he sentit «amenaçada» amb el terme de catalanista (ni
pro-, tampoc). Encara menys amb el de «roja». No entraré a tornar-li el qualificatiu més o menys ofensiu —sempre depèn de qui s'hi done per al·ludit—. Les declaracions que acabe de sentir-li són, senzillament, les d’un polític de baixa estofa. El seu és un discurs avorrit, anacrònic, repetit, inútil, que diu molt de la poca consideració intel·lectual que els polítics tenen dels seus conciutadans. Estic sentint aquest discurs des de fa més de 30 anys, quan es va introduir l'assignatura de Valencià a l'ensenyament, allà cap a l’any 83. Aleshores ja hi havia gent que es pensava que ens podia ofendre dient catalanistes aquells altres que explicaven llengua de manera honesta i professional, i també els qui l'estudiàvem ben a gust. Jo vaig entendre aleshores que no ens acusaven de res que no fóra veritat, perquè, si el delicte era la llengua que m’ensenyaven a l’institut, aquella era la mateixa llengua que a mi m’havien ensenyat a casa, una miqueta millorada i passada pel filtre d'allò que el professorat hi anomenava, amb una miqueta de solemnitat, «Normativa»; però, al cap i a la fi, la mateixa amb què ma mare i mon pare m’havien parlat des que vaig nàixer. Aquells acusadors de fa 30 anys no eren vostès, però amb el pas del temps, han fet ben feta la feina d'incorporar-los també a les seues files (de vostès).

Aquesta colla es diu, sense temor a la redundància, Diables Rojos.
Són de Sant Feliu de Llobregat.


I és curiós, perquè, cavil·lant cavil·lant quina era la millor manera d'ofendre'ns en la nostra identitat lingüística arravatada, vostès, o altres polítics de baixa estofa com vostès, s'han dedicat a arrasar el meu país. Dir «el meu país» no és dir una entelèquia; dir «el meu país» és anomenar una realitat molt concreta. Han arrasat el territori del meu país; han construït fins i tot a les boques dels barrancs; ens han dut a la ruïna econòmica, els que ara hi som i també els que ens han de succeir; han arrasat la sanitat pública del meu país, les entitats financeres pròpies, els mitjans de comunicació públics, els que entre tots, prèviament, havien adulterat perquè no els volguérem; i estan a punt d’arrasar l’educació pública, en valencià, del meu país. Fins i tot han intentat arrasar (i continuen intentant-ho; i com a mostra, aquestes declaracions) la convivència entre la gent del meu país, desqualificant opcions polítiques que no siguen la seua autocràcia prepotent. S’han inventat motius que superen la ciència, i superen els raonaments científics, i els fets històrics, per a esquarterar la nostra llengua, el valencià, que és el català que parlem en territori valencià. I ara resulta que el dimoni que ens ve de cara, el major mal que amenaça el meu país és aquest presumpte front d’esquerres, el «tripartito, de izquierdas, procatalanista» a què vostè hi fa referència. El que posa en perill l’estabilitat dels seus culs. Ho repetisc: jo no em sent ofesa, però vostès són uns mesquins, mentiders, que no només no estimen la seua «Comunitat» («Dique de contención», en diuen també?), que és el meu «País», sinó que, si els hi deixem governar més temps, intentaran acabar amb els ànims, amb la paciència, amb la constància, amb el treball, amb la vàlua altíssima de molta gent que, com ara jo, estima el meu país i que voldrien —que voldríem, senyor Alberto Fabra— que algun dia fóra el país que ens mereixem.







En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................