EL FLORIDO PERNIL (2)

Per Salvador Bolufer

Fuiste de glorias florido pensil

hoy reverdecen a un impulso juvenil

Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de Florido pensil, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco.

L'obrires per on l'obrires, l'Enciclopedia Álvarez

t'ensenyava que tots els camins porten a Roma. 

I, també inspirant-nos en el tal vers, nosaltres publicàvem –ara fa 5 anys– una entradeta amb títol de cuixot florit: EL FLORIDO PERNIL, on mostràvem alguns fragments d'una espècie de tebeo denominat ASÍ QUIERO SER, d'ús obligat a les escoles infantils de la postguerra (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase "Así quiero ser", però el que realment pretenien dir era "Así quiero que seas"). 

Els valencians vinguts de fora, els forasters vinguts de dins i el peperisme ancorat en la ultratomba, amb la idea de redimir les seues misèries, complexos, manies i autoodis, no paren d'incrementar el seu catàleg de despropòsits amb noves proclames incendiàries que s'inspiren en la catalanofòbia, inventades sempre per ofrenòlegs indocumentats, sense base ni fonament, ni un mal argument acadèmic que les avale. I últimament els ha pegat per acusar de doctrinàries aquelles activitats escolars plantejades en valencià i/o en les terminologies identitàries que ells pretenen demonitzar. 

Fragment d'una publicació de l'any 1972 editada 
per l'Arquebisbat de València. Més clar, aigua clara.
Després, el mateix arquebisbat i els afins a la croada
han buscat les mil maneres de clavar claus per la cabota.

L'ajuntament del Verger –per exemple– fou acusat de convertir el poble en un santuario del independentismo catalán per haver albergat la XXX Trobada d'Escoles en Valencià i el lliurament dels prestigiosos Premis Sambori, dues activitats nascudes abans que els ofrenívols inventaren l'ofrenologia contemporània; o el parell de coces del PP d'Altea –per exemple també– en titllar d'evento pro-catalanista el concert "Com sona l'ESO", un dels esdeveniments de periodicitat anual més grandiosos i més simpàtics dels últims temps. I damunt, hi ha grupets de bramaires que solen rematar les seues histèries amb amenaces d'accions judicials que, al meu parer, haurien de ser contrarestades amb contundència per part de l'administració, sobretot quan es passen per baix cameta la mateixa legalitat que tant invoquen quan els convé. 

Anàlisi del PP d'Altea sobre l'última edició de "Com sona l'ESO".

Diuen ells –en castellà– que a Altea parlen valencià, que no català. 

Anàlisi de la premsa sobre el mateix esdeveniment.

Dalt l'escenari, 1.600 estudiants d'instituts valencians, catalans, 

balears, aragonesos i canaris. Catalanisme pur i dur, segons el PP d'Altea.

Com dèiem abans, aquesta gent considera que la pràctica del valencià a l'escola d'acord amb la normativa vigent és "adoctrinar" les criatures en favor del catalanisme, i possiblement consideren que vídeos com el del xiquet vestit de legionari, amb una escopeta al coll i cantant "soy el novio de la muerte" és una gracieta bonica i instructiva.

Clique ací per a veure durant 20 segons aquesta
criatura cantant El novio de la muerte. 

Tot seguit tindrem a mal republicar l'article que referíem anteriorment, per si volen comprovar com eren els adoctrinaments –per no dir els aborregaments– que practicaven els novios de la muerte de l'època. Miren, miren: 

EL FLORIDO PERNIL

13/05/2012

L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament  patriòtic:

Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó). 

Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.

Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?

El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:

Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut –i patit–, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?

A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

Per Salvador Bolufer

Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personal –normalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me. 

La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.

Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!

I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:

Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.  

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".  

El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
 o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar  –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).

Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat. 

—Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
— Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots. 

Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya. 

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster–. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena–.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–. 

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer

La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.

L'última volta a Pego. 
Unes 9.000 persones, segons la Policia Local.
Magnífica foto de Xepo.

La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona  noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.

En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà —Juanjo Bolufer— havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.

Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer,
un dels components del grup.

Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic —La polseguera—, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.

Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a
La Gossa Sorda.

Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.

L'última volta, a París. 

Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.

Juny de 2015. Plaça de Bous de València.

Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció —acabats d'eixir de l'ou— i Smoking Souls —que ja comencen a desplegar les ales—. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història. 

Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...

Amén.

REPUBLICANT SERAFINS. «LA MAREDEUOTA» Soliloquis amb Serafí (capítol 6)

Per Salvador Bolufer

La paraula "republicar" fou incorporada a l'argot burrocomprimit per a indicar el fet de tornar a publicar una publicació que ja havia estat publicada anteriorment. I fem aquest aclariment perquè, en contra de la lògica, l'esmentat verb –republicar– no s'inclou en cap diccionari mínimament oficial, i això ens fa pensar que la paraulota en qüestió ha estat segrestada per algun acadèmic monàrquic, temorós que el seu ús provocara inspiracions republicanes. Si vocables com "reposar" (tornar a posar), "rearmar" (tornar a armar), "refer" (tornar a fer), "retirar" (tornar a tirar), "referir" (tornar a ferir) o "rebentar" (tornar a bentar) formen part de les oficialitats acadèmiques, ignorem per quina raó es dóna aquest greuge comparatiu que ens obliga a utilitzar el referent "republicar" de manera clandestina i amb caràcter putatiu.

Lo tigre de Benissanó

Dijous passat fou l'aniversari de la proclamació de la II República espanyola, i això va motivar que molta gent coneguda adornara els seus dominis del Facebook amb comentaris i al·lusions en favor de tan recordat esdeveniment. Vaig pensar que estaria bé incorporar-me a la festa, "republicant" alguna gracieta marca de la casa i fent valdre la parida abans explicada per a enllustrar la idea. Com que els noticiaris del matí no paraven de recordar les novetats esperpèntiques dels últims dies –els papers de Panamà, les tramoies del ja exministre Soria, les innocències de l'alcalde de Granada, les alegries de Mario Conde (segona edició), els draps bruts de Manos Limpias...– em van venir al cap els soliloquis que s'inspiraven en les desventures de l'exmandatari Serafín Castellano –Lo Tigre de Benissanó– i de tot el seu entorn peperil, i vaig decidir "republicar" alguna d'aquelles gramàtiques que entre els anys 2014 i 2o15 publicàvem al Burrigrup amb certa regularitat. Recordem que l'esmentat personatge –el paladí Serafí–va ser durant molts anys un dels pilars clavillats que sostenien les misèries que ara estem purgant entre tots. La condició de xarlatà oficial de la panda que ostentava aquest politicastre, a més de la seua ridícula manera de ser i de fer, va propiciar que l'elegírem com a víctima propiciatòria de les susdites cosconelles literàries.

Arsa, pelili!!

Així doncs, vaig seleccionar un parell de parells de coces que veieren la llum l'estiu de 2014. Un d'ells, el vam intitular "La Maredeuota" (referència carinyosa que solem dedicar a Rita Barberà), i el destinàrem a enraonar de manera fictícia amb Serafí sobre el canvi de la llei electoral que pretenia la peperada més rància per tal de perpetuar-se en el poder (lògicament, la Maredeuota en qüestió era una defensora acèrrima d'aquest projecte indecent). L'altre soliloqui –"Estampa d'un paladí"– cantava i contava la inutilitat del càrrec que llavors ostentava Lo Tigre de Benissanó, i glossava la ridiculesa instal·lada en aquesta classe de personatges de manera permanent.

Per raons que ara no vénen al cas no vam republicar les esmentades republicacions el dia de la República, però ho fem ara sense ruboritzar-nos ni un pèl per la demora. Al cap i a la fi vivim en un món on les demores ho demoren tot, on els burros encara volen i on els núvols ni plouen ni deixen ploure; un país on eixim a corrupte per dia, on els processos judicials no s'acaben mai i on els lladres mai no tornen els diners que han robat; un país d'un món que viu agenollat als peus dels mercats especuladors, on es permet que bandades de persones innocents s'enfonsen en fangs de misèria, o naveguen en pasteres a mercé de les aigües clandestines.

Com sol dir-se en l'argot popular, açò és una autèntica casa de putes.

Espècies en perill d'extinció

LA MAREDEUOTA

29/07/2014

Com va l'estiu, Serafí? Vas de mar? Vas de muntanya?... o tu espantes la migranya postrat en un balancí, Serafí?

Tinc entés que els maquinòlegs del teu partit peperí s'ajunten a la piscina del xalet de no sé qui per ordir una tramoia de caràcter lleoní, que permeta una cagada on el cap de la manada de la llista més votada siga alcalde perquè sí. I així, Serafí, que alguns tèrbols minifundis del vostre entorn genuí, aclaparen alcaldies amb penoses minories, sense pacte ni confí. I això vol dir, Serafí, que us caldrà fer virgueries i algun que altre volantí, perquè les tals minories es passen per baix cameta els pactes que a cosa feta surten de les majories. I us caldrà canviar la llei, amb martingales terribles i amb un toc de cara dura, per a dictar, impassibles, que les mocions de censura siguen tasques impossibles... I us caldrà clamar que no, on abans clamàveu sí, Serafí.

Rita –la Maredeuota– renilla com un rossí, quan li diuen que molt prompte finirà el temps i el descompte de ser l'alcalda, per fi, del comunal valentí; i ella és capaç, Serafí, amb la quinta part dels vots, d'enlairar-se amb serpentí dels parroquians i els devots. No ho consentes, Serafí, que eixireu tots a calbots; bufen vents en remolí que vénen d'allà i d'allí... i si encara esteu ací quan vinguen les maresmeues, no em dónes la culpa a mi, Serafí. Eixa llei electoral cal canviar-la, això sí; però no heu de ser voatros designats per a tal fi. Ens heu enganyat, Serafí... i heu armat un bon empastre al país on jo nasquí. Ara cal que us retireu, Serafí; que torneu a casa vostra a cremar fums de canyí, a cavar soques silvestres... o a tocar-se el flautí, Serafí.

Il·lustració del dia: Vídeo (30 segons) amb Rita –la maredeuota– fent el ridícul tirant coetets de bac com un munyicot, amb roba de cos de bomba i amb cara d'alegries contentes. De tu a mi, Serafí; no trobes que açò és la fi?

ESTAMPA D'UN PALADÍ

23/07/2014

No et veig el pèl, Serafí. No sé si estàs allà o estàs allí; però al cap i a la fi, Serafí, jo sé que estàs... ençà, enllà o aquí. I també sé, Serafí, que el càrrec que ostentes hui és com el fum del canyí... Res per allà..., res per ací (que no serveix per a res, segons l'argot populí); però és un càrrec ben mirat, elitista, ben pagat... i també molt adequat per a fer el figurí revestit de paladí. A més a més, Serafí, no sé si per castís valentí o per fraret pelegrí, tu has sigut part del consell, des del temps del cap Zaplana fins que el bleda mandarí t'espolsà del seu camí. I per això, Serafí, escriuràs la teua història entre els fums de vanaglòria d'un desastre gegantí. Ho heu fet tot pols, Serafí!... heu fet xixines i péntols del país on jo nasquí!

Els teus companys de desfeta del peperal peperí, ara renillen bravates de caràcter populí, i rebufen autobombos mesclats amb suc de verí, Serafí. Però molta gent ja es burla del ridícul genuí que practiquen a diari els del teu partit afí: Mariajo, la maredeueta... el bufonet xativí... Rita, la maredeuota... el president interí... i un grapat d'ofrenaglòries del corrupte adulterí, Serafí.

Per rematar l'estructura del soliloqui de hui, he demanat al Pintat, home de bon pedigrí, que em regalés l'estampeta d'un ressonat paladí. I el Pintat em regalà allò que li demaní (o és "que em regalí allò que li demanà?"), i després m'ho envià, amb un text que deia així: "Heus l'estampa del Pintat, disfressat de Serafí".

Estampa d'un paladí

Fins ací arriba aquesta republicació. Disculpen vostés les caguerades de gavina que s'escampen entre les meues gramàtiques burres, però és que, després de 20 anys, els arbres caiguts donen per a molta llenya.

Capítols anteriors:

L'ESCOPETA RECHONAL (5) febrer 2015
EN OLOR DE SANTEDAT (4) / novembre 2014
LO TIGRE DE BENISSANÓ (3) / agost 2014
COSCONELLES LITERÀRIES (2) / agost 2014
SOLILOQUIS AMB SERAFÍ (1). Diligències prèvies / juliol 2014