...

............................................................................

dimarts, 26 de juliol del 2011

HISTÒRIES I HISTÈRIES

BURRIBREUS DE BUCOMSA
(BURRIBREUARI)


ACTUALITZACIÓ DEL 25-07-2011

NOTÍCIES, CURIOSITATS
I COMENTARIS EXPRESSATS
EN FORMAT BREU

Burribreus inclosos en aquesta actualització:


BURRIBREU INTRODUCTORI
Ací, el que no corre vola

EL JOC DEL MUT
El silenci dels implicats. La calma xitxa

EL NUC I EL DESENLLAÇ
Preparant el sacrifici

THE BUFANÚVOLS SHOW
Ofrenant el sacrifici

SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA!
Rematant el sacrifici

PER LA BOCA MOR EL PEIX
Digerint el sacrifici

EL SUBSTITUT
Un raig d'esperança (d'Esperança Aguirre no; de l'altra)

LA BURRERA AL PODER
La comprimida no; l'altra


                      ---                                                                                                                   

             

    -- BURRIBREU INTRODUCTORI. El passat dimecres, 20 de juliol, quan ja rematàvem una nova entrega de burribreus actualitzada a la susdita data, vam rebre la notícia de la dimissió del sr. Camps com a President de la Generalitat. La ràfega de minicomentaris que havíem preparat versava al voltant del processament de don Francisco per l'assumpte dels trages, però no contemplava per a res la probabilitat de la tal dimissió (veuen com, en el fons, som uns càndids?). Per tant, vam considerar convenient ajornar la publicació de l'article que estava a punt d'eixir de l'ou, per tal d'acoblar els continguts dels textos inicials a la nova realitat que acabava de produir-se. Ací, el que no corre vola... i últimament sembla que els temps corren més de pressa que nosaltres.






 ---                                                                                                                                

El sacrifici d'Isaac
(Gènesi 22:1-19)
    -- EL JOC DEL MUT. Divendres, dia 15, s'havia comunicat de manera oficial el processament abans esmentat. Diuen que aquella mateixa nit l'encausat havia practicat una sessió gastronòmica amb donya Rita i amb l'ínclit Ecclestone (suposem que seria per a continuar garbellant fums de la Fórmula I), però don Francisco no es deixava trobar per la premsa ni es prestava a fer declaracions. Don Mariano xiulava, la sra. Cospedal mirava cap a un altre costat, don Esteban parlava del sexe dels àngels, la sra. portaveu del govern valencià no deia res de trellat, donya Rita assegurava que el nostre home estava patint, la mateixa alcaldessa i el sr. Cotino tiraven mà de la teoria de la conspiració, el sr. Fabra (el de la loteria) titlava de pallassada el processament, alguns asseguraven que al president no se li havia passat pel cap dimitir, el sr. Blasco, suposem, esperava veure cap on s'encaraven els tirs per a posicionar-se on més convinguera, i Canal 9 feia la de sempre, és a dir, el ridícul.


 ---                                                                                                                                

El sacrifici de Camps
(El Mundo, 21/07/11)
    -- EL NUC I EL DESENLLAÇ. Però està clar que el sr. Rajoy no vol que cap entrebanc moleste la seua frenètica carrera cap a la presidència del govern d'Espanya (pobret meu... la veu ja tan a prop!), i és possible que eixa aparent calma xitxa fóra tan sols una cortina de fum per a dissimular les estratègies que estaven ordint-se entre despatxos secrets i telefonies clandestines. I així, el dia d'autos es va personar a la València del Cid l'opusdeista don Federico Trillo, presumptament enviat per la cúpula del partit per a solucionar l'assumpte de la forma més convenient. Pareixia decidit que els processats s'autodeclararien culpables i pagarien les multes estipulades per tal d'evitar el judici; de fet, els srs. Campos i Betoret així ho van fer, però el sr. Costa no va donar senyals de vida i el sr. Camps es va passar el matí amunt i avall, ara vaig i ara no vaig, i finalment no hi va acudir. Sembla que els esmentats Campos i Betoret van considerar que algú els havia gastat una putada, ja que, la no compareixença dels quatre, els obligarà, als dos, a seure a la banqueta després d'haver-se autodeclarat culpables. Total, que a l'hora de dinar, el peix ja estava cuit: Camps dimitiria en olor de multituds, i el partit s'encarregaria de convertir-lo en un màrtir heroic, i al mateix temps aprofitaria un exemple tan exemplar per a demanar la dimissió de Rubalcaba i intentar tocar els collons a qui fóra menester. El primer acte de l'obra es posaria en escena aquella mateixa vesprada, a partir de les 17 hores.


 ---                                                                                                                                

Au!
    -- THE BUFANÚVOLS SHOW. L'esperpèntic discurs de comiat que va fer don Francisco ha sigut comentat amb mofa i amb sarcasme, no solament per part dels nombrosos contraris que aquest personatge s'ha guanyat amb la seua rocambolesca forma de governar i amb els seus constants abusos de poder, sinó també per determinats mitjans conservadors que no són partidaris del sr. Rajoy, i que en alguns casos estan influenciats per coreligionaris amb els quals el sr. Camps manté antigues picabaralles. Possiblement, alguns dels qualificatius dedicats al sacrificat Molt Honorable no siguen massa elegants o pequen d'irreverència, però el fet que el susdit expresident referira els seus detractors com "els miserables que no han sabut veure un projecte de futur" habilita les plomes més incisives i les veus més categòriques a correspondre-li amb la mateixa tessitura.

Com que un servidor és d'eixos que no han sabut veure el projecte de futur del sr. Camps (per cert, quin és el projecte que calia veure?) tinc dret a donar-me per al·ludit i, per tant, a contestar la seua gentilesa amb una altra molt més generosa. Així doncs, em limitaré a considerar eixe discurs com a propi d'un petulant bufanúvols. He utilitzat moltes vegades aquesta paraula --bufanúvols-- per a referir certes maneres de ser i d'actuar, però mai com ara havia tingut l'oportunitat d'explicar el seu significat amb un exemple tan clarificador.

Per si algú no ha sentit encara el discurs que ens ocupa, i té ganes de fer-ho (sentir el discurs, dic), inserim a continuació un enllaç des d'on podran accedir al vídeo corresponent:

www.vilaweb.cat 
Diari Electrònic Independent
 ---                                                                                                                                


El Capitán Trueno
    SANTIAGO Y CIERRA ESPAÑA! Com que aquest burribreuari veurà la llum en portes del dia de Sant Jaume, hem considerat apropiada aquesta frase del Capitán Trueno per a donar un toc d'exotisme als comentaris que hui ens ocupen (El Capitán Trueno fou un personatge del còmic, dels anys 50, que perseguia malignes, defensava justícies i llibertava oprimits cridant allò de "Santiago y cierra España!... sus y a por ellos!... por las barbas de Senaquerib!"). I és que algunes de les bravates que va declamar el Molt Honorable no tenen res a envejar a les atribuïdes al llegendari Trueno, almenys en qüestió de trellat. Don Francisco va arremetre contra els que ell considera dimonis emplomats, amb frases pseudopatriòtiques tan ridícules com antigues, i ho va fer amb aires de ressentiment (encara que intentava dissimular-ho amb focs d'artifici). 
Marilyn Monroe.
(Què volien? una altra foto
de Camps?)
Però en política, senyor meu, i per la pròpia ètica que els polítics han implantat (pel forro de l'entrecuixa, això sí) l'enemic sol estar en casa pròpia. Ja hem comentat de quina manera es van quedar tirats al TSJV els senyors Campos i Betoret, esperant que vosté i don Ricardo acudiren a fer el que ells ja havien fet. Ací, senyoria, a qui li toca rega, i de la mateixa forma que, per exemple, el sr. Ripoll defenestrava alcaldes quan li destorbaven, vosté va defenestrar el sr. Ripoll pel mateix motiu... i ara, tinc la sensació que qui destorba als interessos del seu partit és vosté mateix (ha vist amb quina subtilesa he evitat anomenar el seu coreligionari, sr. Zaplana?), i ja es rumoreja que no es conformaran només amb els càrrecs que fins ara ha abandonat, sinó que estan mirant la forma de fer-lo renunciar també a l'acta de diputat que encara manté (no oblidem que això dels trages és tan sols una llepolia derivada de la trama Gürtel; la part grossa encara està per vindre, i més d'un ja està preparant-se per a quan arribe el "sálvese quien pueda"). En resum, senyor: no es disguste quan veja els seus lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros oferint els favors als mandataris que estiguen de moda. I si nota que les multituds que, segons diu, tanta estima li professen deixen d'aclamar-lo (o pitjor encara, s'obliden de vosté), no es malhumore, no siga que acabe acaçant mosques com ha passat a altres persones de perfils similars al seu. Tinga en compte que la vel·leïtat humana també compta en política, i d'això vostés se n'aprofiten quan els convé (les ortodòxies que moltes vegades utilitzen per abastar majories absolutes com les que vosté presumeix, així ho demostren). Estem segurs, don Francisco, que si es planteja un futur tranquil i s'oblida dels enemics que tant l'han fet patir, la pau habitarà en vosté, i sempre tindrà amics de veritat amb qui podrà recordar coses entranyables, i també, de tant en tant, presumir de la seua condició de Molt Honorable, com Franco presumia de la seua de Generalísimo, o com presumisc jo mateix, quan m'ataca la burrera, i em pega per autoproclamar-me Fallera Major del corral de ma casa.

Canal 9, fent el ridícul
Per cert: va fer vosté un lleig molt gran a les televisions que pretenien transmetre en directe el seu discurs de comiat. La seua tele, que devem entre tots, també es va passar la vesprada cobrint-se de glòria i, al final, cap a la mitjanit, es van arrear un reportatge on el tractaven a vosté com si fos la mare Teresa de Calcuta... o el mateix Capitán Trueno. Com sempre, Canal 9 va fer allò que vostés els han ensenyat a fer, és a dir, el ridícul.

 ---                                                                                                                                

Molta corbata, i molt poca vergonya
    -- PER LA BOCA MOR EL PEIX. Sembla que això de qüestionar jutges i fiscals també forma part, per a alguns, de les ortodòxies polítiques que comentàvem abans. Però només quan els convé, clar. Si una decisió judicial afavoreix els seus interessos, doncs visca la justícia, però si no els beneficia, doncs llenya al mono. I amb eixa tàctica, ara resultarà que el cas Gürtel no existeix, que el Bigotes és un fantasma que s'han inventat els enemics de la pàtria, i que aquell que durant algun temps va romandre per aquestes terres, regalant rellotges de polsera i escabussant el cap on hi havia pastuqui, era algun espia roig que volia comprometre l'honorabilitat dels dignataris més honestos. Quan un jutge va arxivar (perquè havien prescrit) part dels delictes que s'imputaven al sr. Fabra (el de la loteria), de seguida van demanar el cap dels qui havien qüestionat el personatge, però quan apareix algun informe oficial que mostra irregularitats comptables o fiscals, ràpidament asseguren que algun funcionari s'ha venut a la fiscalia... i no sé que collons passa amb unes gravacions, que uns diuen que són il·legals i altres que no, de contingut tan secret com misteriós. Com que, segons alguns, ací tots són innocents, nosaltres suggerim que passen les esmentades gravacions a Canal 9 (estaria bé al descans de l'Alqueria blanca), així els del populatxo les escoltaríem i ens quedaríem convençuts que, efectivament, tots són innocents. Què troben? no els sembla una idea ocurrent?

Estem d'acord amb vostés que l'ambient que es respira en el món de la justícia està una mica enrarit, i que hi ha cosetes que s'haurien d'aclarir, com ara els motius pels quals s'han espolsat de damunt el jutge Garzón. Efectivament, caldria que l'aparell judicial fóra més respectable i més respectat, però, pel moment, ací tenen més a dir vostés que nosaltres.

Per cert, recorden que això de la trama Gürtel va començar amb la denúncia d'un exregidor del PP?


 ---                                                                                                                                

    -- EL SUBSTITUT. La designació de n'Alberto Fabra com a imminent Molt Honorable President no ha alçat encara massa polseguera (almenys nosaltres no ho hem percebut). És l'alcalde de Castelló i sembla que el seu currículum com a polític no és molt extens, la qual cosa considerem positiva, si tenim en compte que la història dels polítics valencians s'escriu entre bregues fratricides i batalletes de campanar. N'Alberto Fabra és un home jove i suposem que estarà en condicions, físiques i psíquiques, d'assumir eixa herència que tan ostentosament gallardeja el ja Exhonorable, i que realment en basa en unes finances en quebra tècnica (dit per experts); una televisió pública arruïnada, manipulada i malalta; uns sectors socials enfrontats i atemorits pels enemics ficticis que el sr. Camps s'ha inventat; un ambient de censura intolerable en qualsevol estat de dret; un aeroport sense avions; una taxa molt preocupant de desocupació; problemes a manta en sanitat i en educació... Estem segurs que el sr. Fabra (n'Alberto) és conscient de tot això i de més coses que no dic per por que se m'acabe el paper. També estem segurs que paralitzarà decretassos, com el que suprimeix les línies d'ensenyament en valencià, que normalitzarà les relacions institucionals amb el govern de Catalunya, i que buscarà una solució ràpida i definitiva per tal que es reprenguen les emissions de TV3 al País Valencià. Sobre aquest darrer tema cal destacar unes manifestacions que va fer el nou president en defensa de l'esmentada TV3. Fou el mes de febrer, quan Camps acabava d'aconseguir rematar el tancament de les emissions de la televisió esmentada. Miren aquest vídeo; en poc més d'un minut, el sr. Fabra va saber expressar-se amb molta claredat:


                                       

Això que va dir ara té l'oportunitat de fer-ho, i altres coses, també. Si és així, no tindrem cap rubor d'aplaudir-lo i continuar confiant que una altra dreta és possible, almenys en qüestió de dirigents.

 ---                                                                                                                                

    -- LA BURRERA AL PODER. Un altre dia continuarem burribreuant amb la nostra amiga de la tele de l'esperança (Aguirre, clar), la fosca musa d'aquella Telemadrid tan pareguda a la nostra. I també parlarem d'altres cosetes que ja han passat o que encara han de venir. Per ara els deixarem, i ho farem (deixar-los) amb l'enllaç d'un article de Vicent Baydal publicat a L'informatiu, que s'intitula precisament LA BURRERA AL PODER (cliiic). El referit article comenta tres cosetes que podrien perfectament enquadrar-se en la nostra burrisecció "L'altra burrera". Felicitats a Vicent Baydal, i una abraçada solemne al nostre mestre, en Tomàs Llopis, que és la persona amiga que ens ha descobert la susdita publicació.

divendres, 22 de juliol del 2011

ESTAN BOJOS, AQUESTS VALENCIANS! (Efemèrides poètiques i antipoètiques del mes de juliol)


Assessora lingüística de Bucomsa

El dia 5 de juliol feia escala a València, dintre de la seua gira per diverses ciutats del territori catalanoparlant, un dels recitals programats dintre del projecte Veus paral·leles, que enguany ha arribat a la 9a edició i que ha aplegat, segons l’estil que el caracteritza, quatre poetes catalans amb quatre representants d’una altra cultura i una altra llengua. En aquest cas, la romanesa. Els de Romania eren Ion Cristofor, Leţitia Ilea, Oana Cătălina Ninu, i Aurel Pantea (que per motius personals, va haver d’abandonar la gira); i els de més a prop, Miquel Desclot, Christelle Enguix, Maria Antònia Massanet, i Marc Romera.

Oana Cătălina Ninu i Mireia Chalamanch
recitant al CCC Octubre de València. Foto: Isabel Garcia Canet

S’hi van encarregar del guió i de la coordinació Albert Mestres i Sofia Fonseca; i amb l’elegància senzilla i l’aplom que la caracteritza, l’actriu Mireia Chalamanch va donar plasticitat escènica a allò tan esmunyedís que és la paraula poètica desproveïda pràcticament d’endreços. Una autèntica demostració d’aquelles que acrediten que la nostra literatura parla de tu a tu a d’altres d’europees, i que l’intercanvi, tant als llibres, com a l’escenari, com en les distàncies humanes més pròximes, funciona amb solvència i naturalitat. Al mes de setembre s’invertirà la visita, i els catalans viatjaran a Romania a propagar poemes, com ara aquest de Christelle Enguix, que es titula "Cosmos", i em pareix deliciós:

De la taronja, me’n meravella l’anatomia. La pell
gruixuda i impermeable que la protegeix del sol
inclement del migdia, de les tristíssimes
nits d’hivern, a la intempèrie. Dintre seu,
tot un món en equilibri: cada galló arrenglerat,
ocupant el lloc que li pertoca. Tan delimitades,
les coses, allà dins, i malgrat tot
−o justament per això− no guanya la rutina terreny
a l’imprevisible. Ni suplanta l’orgasme
el calfred de la carícia.

Veus paral·leles, a Vilafranca del Penedès,
claustre del Convent de Sant Francesc
A la mateixa hora, si fa no fa, a la llibreria FNAC de València, un grup d’extrema dreta, armats amb vistoses banderes, va irrompre en la presentació del llibre Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, del professor de sociologia de la Universitat de València Vicent Flor, que ha publicat l’editorial Afers de Catarroja. Per a relatar els esdeveniments blaverofeixistes, considere que el més adequat és recórrer a la nota explicativa, i d’agraïment per les nombroses mostres de suport, que la pròpia editorial ha fet pública:

“L’acte suscità les ires de la caverna local i amb la seua presència el van intentar boicotejar. Van cridar amb els rostres desencaixats i van mostrar la cara de l’odi més exacerbat, van esguerrar llibres i en van llançar furiosament contra les més de cent persones que volien escoltar el que tenien a dir els que seien a la taula per fer la presentació: la diputada a les Corts Valencianes per la coalició Compromís Mònica Oltra, el periodista J.J. Pérez Benlloch [al centre de la foto], l’autor del llibre, Vicent Flor [dreta], i el director de l’editorial Afers, Vicent Olmos [esquerra].

“Amb l’excusa de si el valencià és català o no, s’evita el procés
 de normalització lingüística i que el català siga una llengua normal
 en tots els àmbits de la comunicació”. Foto: arxiu Levante-EMV
”Van estar més de mitja hora sense deixar que l’acte tingués lloc i van llançar també contra el públic, a més de l’objecte odiat (el llibre), cadires, boles de foc i fum, etc. [...] Finalment, els agressors van ser desallotjats [algun d’ells −hi afegiria jo− emmanillat, com és el cas de l’expresident de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu], i amb una gran serenitat i civisme per part del públic assistent, es va acabar l’acte, es va presentar el llibre, fent fracassar rotundament l’intent d’evitar-ho per part dels violents.”

Altament recomanable és la crònica que va aparèixer a la pàgina dels Antifeixistes del País Valencià. I si tenen curiositat per ampliar informació sobre aquesta notícia, poden consultar, al bloc de l’editorial Afers, la immensa llista d’articles i de material divers que s’ha fet públic des d’aquella presentació sonada del 5 de juliol.

Entre tot això, jo destacaria l’entrevista que Helena Sabaté va fer a l’autor del llibre (elsingulardigital.cat, 19/vii), el qual sempre ha reconegut el seu passat blavero com una conseqüència no gens excepcional “de l’anticatalanisme difús de la societat valenciana, que està molt present als mitjans i impregna una part important del discurs sociològic”. En algun moment, Vicent Flor hi llança aquesta acusació directa contra el màxim òrgan del Govern Valencià: “Existeix un anticatalanisme radical, protagonitzat per grups com Espanya 2000 o el Grup d’Acció Valencianista però també n’hi ha un altre més estés, que té encara més influència social. És més difús i està inserit dins el poder. La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció de TV3 mostra clars components anticatalanistes”.

“La Generalitat Valenciana prohibint les línies en valencià o la recepció
 de TV3 mostra clars components anticatalanistes”. Foto: arxiu Levante-EMV
Aquest és el País Valencià caníbal que tenim. Mentre a la FNAC s’entonaven clàssics com “No mos fareu catalans”, “Puta Cataluña”, o improperis inadmissibles de l’estil “on estan, on estan, els amics de Guillem” [en referència a Guillem Agulló, assassinat en 1993 per energúmens d’extrema dreta cosins germans d’aquests], al CCC Octubre, Leţitia Ilea, vinguda d’enllà dels Càrpats, recitava uns versos de perplexitat visionària, propis d’aquells poetes compromesos amb el món que habiten:

I ALESHORES PER QUÈ

jo em pago els impostos el telèfon la llum
els peatges i la via làctea
creuo per on toca
no trepitjo la gespa ni arrenco flors
i aleshores per què
[...]
parlo correctament
no arribo tard a la feina
no faig botifarra no insulto
es pot dir que faig el que toca
i aleshores per què (Trad. Diana Moţoc)

Tres dies després... exhortats per Begonya Pozo...:“Centenars de poetes famèlics assalten el Mercat Central de València i persegueixen clients i botiguers a cop de poema”. No fou exactament així, però així ho va contar Jordi Monteagudo al seu bloc. La ciutat va organitzar, entre el 4 i el 10 de juliol, el I Festival de Poesia Vociferio. S’ha de dir que els poetes que no escrivim en castellà hi tinguérem una presència més bé simbòlica, però suficient per a merèixer atenció de cara a pròximes convocatòries. Pau i au (Pau Rodríguez), sorpresa nova i atrevida en aquesta addicció portentosa que és la poesia, hi va prorrompre, emparat com tothom per fruites i pernils, amb una “Divisa” que comença (i acaba...): “Cagar quan tinc caguera/ morir dalt la morera/ manar de cap manera”, i progressa enfilant rimes i paronomàsies amb habilitat:


Mercat Central de València.
Pau i au és el dels braços creuats.
Al centre de la foto, de blanc, Lluís Roda
.

[...] Escampar la ceguera
seguir tota quimera.

Esmicar la quartera,
torcar-me amb la 
                      [bandera.

Bandejar la garbera,
garbejar la filera,
filar la mainadera
menar sense granera [...]
Arribem així al feliç dia 15 de juliol en què coneixem la notícia que el TSJ valencià, a través del magistrat José Flors, decreta obertura de juí oral per un presumpte delicte de suborn continuat impropi contra el president del govern valencià, en Francisco Camps. Haurà de pagar 50.000 euros per responsabilitat pecuniària i no hi pot presentar recurs. Petita llum d’esperança envers la justícia. Ja era hora. En aquella mateixa data havíem clausurat a Gandia dos dies de jornades dedicades a la literatura i la cultura croates (de Croàcia), en el marc de la Universitat d’Estiu. L’acte de cloenda va consistir en un recital de poemes croats clàssics i contemporanis, i també de catalans, a través del recurs de combinar veus i llengües en un joc de complicitats escèniques que va resultar, en opinió dels assistents, molt efectiu. Els valencians Josep Piera, Àngels Gregori i jo mateixa vam fer duets amb els croats Dinko Telećan, Dorta Jagić i Tonko Maroević, i ens hi acompanyaren els músics Amadeu Vidal i Remigi Morant. De la coordinació i la traducció dels textos, se n’havien encarregat Pau Sanchis, i Roser Soler. Especialment emotius foren els moments en què sentírem, recitats en croat, els poemes “Quatre cantons”, de Joan Climent, i un fragment de “Veles e vents...”, de l’universal Ausiàs March.

Poetes croats (a la dreta de la imatge) i poetes valencians (a l’esquerra), a Gandia. El curs de la UEG es deia “Cultures, universitats, relacions i esperances econòmiques d’un espai històric compartit i plural”.
Els últims esdeveniments bèl·lics en aquell territori amb religions, polítiques i parles condemnades a entendre’s, encara couen, entre les persones humanes que els han patit. Aquest poema de Dinko Telećan, de títol “banderes” ho suggereix amb el to just d’escepticisme:

l'ombra de cada bandera és negra
com la consciència dels governants
clavades a la terra negra dels deliris
onegen les mentides de colors
i el cor del poble s'hi casa i s'esberla
mentre els cors que hi veuen callen i callen
perquè el futur pinta negre
sota l'ombra de les banderes (© traducció: ILC)

Mentre redacte aquestes línies conec la notícia de la dimissió del Molt Honorable −ara ja Exhonorable−, President de la Generalitat Valenciana. En Francisco Camps ens ofereix “este sacrifici personal perquè Mariano Rajoy siga el pròxim president del govern, perquè el Partit Popular governe Espanya i perquè Espanya siga eixa gran nació que els espanyols volem”. Nyas cabàs! I se’n va “ple d’orgull” i “sense rancor”, i havent-nos deixat una “Comunitat Valenciana” que és “lo més gran que n’hi ha en el món”. Que algú ho dubtava...?

Una portada val més que mil paraules.
Sentint aquell vídeo en diferit del moment històric en què el sacrificat Camps ens ha dit adéu, m’han pujat a la gola, com una glopada amarga, aquells versos d’E. E. Cummings que fan: “un polític és un cul sobre/ el qual tothom s’ha assegut excepte un home”. I que em perdonen les honroses excepcions, que n’hi ha. I jo hi crec.

De moment, sabem del successor, l’imminent Molt Honorable President n’Alberto Fabra, que li agrada el programa Crackòvia de la TV3. Potser per això s’hi va mullar públicament en la defensa de les emissions al País Valencià. No és molt, però a alguna esperança ens hem d’aferrar.

dimecres, 20 de juliol del 2011

JOSÉ PEÑALVA, "PENYA"  L'home i el mite

Beniatjar, "el poble del Benicadell" (així resa la capçalera del seu web oficial), és una localitat de la Vall d'Albaida amb poc més de 250 habitants, però amb una banda de música que supera les 40 places. Si afegim a la xifra esmentada els instrumentistes que ja no estan en actiu, siga per jubilació, per incompatibilitat laboral o per qualsevol altre motiu, podríem dir que el 35% de beniatgins (i beniatgines) són músics. Nosaltres coneixem el poble i la seua Societat Musical des de fa 30 anys, quan érem quasi adolescents i buscàvem una banda de música que acompanyara la nostra filà, Al Hagamba Muza (cliiic), a les festes de Pego (ja hem explicat en alguna ocasió que la referida filà i la Burrera Comprimida (claaac) són germanes de llet). Aleshores, segons deien, els  principals ingressos de Beniatjar eren, al 50%, els que generava la banda i els provinents de la venda de les ametles que produïen els camps de secà del seu terme municipal.

José Peñalva Pla
"Penya"
La història de la susdita Societat Musical està íntimament lligada a la de José Peñalva Pla --Penya--, l'home que fou durant quasi 40 anys director de la banda i de l'escola d'educands. Durant tot eixe temps, diverses generacions d'alumnes han rebut les lliçons del mestre Peñalva i han assaborit les bondats de la seua batuta. Penya és trompetista, però les dificultats econòmiques del poble per a comptar amb una plantilla completa de professors el van induir a estudiar les tècniques bàsiques de la resta d'instruments, per tal de poder iniciar cada educand en l'eina musical que més s'adaptara a les seues condicions i, a més, perquè això servira també per a mantenir la banda compensada.

Banda de Música de Beniatjar
(foto d'arxiu)
Actualment Penya continua gaudint les bonances de la seua banda, però ho fa amb discreció i humilitat, dues facetes que sempre l'han caracteritzat. Ara es dedica a ajudar el grup en la mesura que les circumstàncies li ho permeten, però mira amb satisfacció que la seua tasca ha estat molt ben aprofitada pels seus successors, els quals han sabut mantenir, amb l'ajuda dels músics, el prestigi que la societat havia abastat durant el temps que ell fou director. El mestre Peñalva encara festeja amb la trompeta, i ho fa com ho ha fet sempre, sense rebufades ni estridències, acariciant l'embocadura amb els llavis i raonant amb ella com si li xiuxiuejara a cau d'orella. L'instrument, agraït, també li correspon, com li ha correspost sempre, convertint en màgies sonores els missatges de pau que el mestre Peñalva ens deixarà per herència.

Beniatjar,
amb el mestre Peñalva
El passat dissabte, 16 de juliol, fou un dia molt especial per a Penya i per a tota la gent que l'estimem. A proposta de la Societat Musical de Beniatjar (cliiic), l'ajuntament l'havia nomenat Fill Predilecte del seu poble, i el dia esmentat se celebrava l'acte institucional que oficialitzaria el tal nomenament. El saló de plens estava de gom a gom. L'alcalde de l'anterior legislatura i l'alcaldessa actual, malgrat les seues diferències polítiques, van saber compartir harmoniosament la presidència de l'acte. El mestre Peñalva, poc donat a pompes i envaniments, no va traure pit en cap moment i es va limitar a agrair la prerrogativa a les dues corporacions municipals i al públic que havia volgut acompanyar-lo. Ho va fer en forma breu, però molt sentida. Penya és així d'entranyable.

El director, Juan Alborch,
al front de la banda.
Al fons (esquerra), Penya,
acariciant la trompeta
Després, la banda de música, amb formació de gala i a ritme de pasdoble, va iniciar una cercavila fins al saló d'actes de la seu tan coqueta que actualment gaudeix la Societat Musical, on se celebraria el concert que la banda havia preparat amb motiu del nomenament. El mestre Peñalva, acompanyat de la seua família, de tot el poble i dels forasters que havíem tingut l'honor de ser convidats, vam caminar contents, darrere els músics, fins al lloc referit. Una vegada més, Penya va preferir tocar la trompeta que presidir un concert que s'havia organitzat en el seu honor. Per cert, la banda de Beniatjar sona tan afinada com sonava aquell dia de fa més de 30 anys, quan aquells quasi adolescents d'Al Hagamba Muza (germana de llet de la Burrera Comprimida) acudírem a contractar-la a les escoles del poble on llavors es feien els assajos. Aleshores, José Peñalva --Penya-- era el director. Hui és el músic i l'amic, a més de Fill Predilecte de Beniatjar.



dimecres, 13 de juliol del 2011

LA DANSA DELS INDIGNATS

Els bufanúvols els diuen
perroflautas, i ells s'ho
prenen amb sentit de l'humor











Alguns dels polítics de pes ja han començat a reconéixer públicament la importància dels moviments d'indignats que pul·lulen pertot arreu de l'Estat Espanyol, i han assegurat que contemplaran entre els seus projectes immediats algunes de les exigències acordades per les distintes assemblees de demandants. Altres, pel contrari, continuen xiulant i, en molts casos, utilitzant els testaferros i els mitjans de comunicació que controlen per intentar desprestigiar la moguda. Els primers s'han limitat a aparentar bona voluntat, però crec que estan convençuts que aconseguiran solucionar el problema amb tiretes d'esparadrap i bambolletes de mercromina; i els segons, segurament, continuen pensant que la feblesa de les masses silencioses els permetrà, a través de la seua potent maquinària propagandística, conscienciar l'opinió pública que això del 15M és tan sols una gamberrada promoguda per quatre perroflautas violents (això de perroflautas és la brofegada que usen els bufanúvols per menysprear la gent de les acampades i de les manifestacions). Als uns i als altres, pot eixir-los el tir per la culata. Pel que es llig i el que es nota, sembla que els mobilitzats no es conformaran amb quatre llepolies. Pel que es veu i el que s'escolta, aquesta moguda ha caigut simpàtica a molts, i ha aconseguit motivar sectors poc donats a recolzar aquesta classe de moviments.



Alguns detractors de la causa diuen que això és obra de quatre indocumentats que no saben el que volen, però si llegim les propostes aprovades en assemblees indignades, notarem de seguida que, entre els participants més actius, hi ha gent que coneix perfectament la mecànica administrativa dels organismes públics. Per això, tots els postulats es raonen sobre lògiques reals, que podran ser més o menys discutibles, però que en cap cas no són utopies ordides entre whiskies i cassalletes arrancadores.

El parlament, buit.
On estaven sus señorías?
I així, quan parlen d'eliminar el Senat (per exemple), argumenten que països com Noruega, Suècia o Dinamarca no compten amb eixa classe d'institucions; que Alemanya només té 100 senadors i EE.UU, un per cada estat. Segons opinen els grans teòrics del Dret Internacional i Constitucional, es tracta d'una cambra innecessària i prescindible, i que, per tant, eliminant els 260 senadors que pasturen per Madrid, amb les seues respectives parafernàlies, estalviaríem 3.500 milions d'euros cada any.

... i les places plenes
També parlen d'eliminar la pensió vitalícia de tots els diputats, dels senadors i de la resta de pares i mares de la pàtria, a més de prescindir de tots els diplomàtics, excepte d'un ambaixador i d'un cònsol per cada país (afegeixen que les despeses espanyoles per aquest concepte són superiors a les d'Alemanya i a les de Regne Unit). I rematen el capítol assegurant que, amb això, i reduint un 30% les partides 4,6 i 7 dels Pressupostos Generals de l'Estat (transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos) s'estalviarien més de 45.000 milions d'euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, ni tampoc retallar 6.000 milions d'euros en inversió pública.

Altres propostes relacionades amb l'eliminació dels privilegis de la classe política, la lluita contra la desocupació, el dret a la vivenda, els serveis públics de qualitat, el control a les entitats bancàries, la fiscalitat, la reducció de les despeses militars o les llibertats ciutadanes i la democràcia participativa (ací s'inclou l'abolició de la llei Sinde i les reformes del poder judicial i de la llei electoral) s'exposen amb el mateix coneixement de causa al full informatiu de l'assemblea de la protesta de Sol que tinc ara mateix entre cella i cella.

De què es riuran?
¿De qué se reirán?
Pourquoi ja, ja, ja?
Al full referit només es contemplen causes comunes de tots els habitants dels territoris que componen l'Estat Espanyol, però les assemblees que funcionen en diversos punts geogràfics d’aquest Estat, estan completant el plec de demandes amb la inclusió d'altres punts que afecten d'una manera més particular els llocs on viuen. I la zona que nosaltres habitem, a banda de les afeccions abans esmentades, pateix amb força l'acció d'uns autogoverns de tarannà absolutista, on impera el sucursalisme més servil i el bipartidisme més enfebrit (per no dir altres coses que allargarien en excés aquest humil comentari).

"La Dipu"...
morruda horterada!
Seguint la tònica de demandes iniciada per l'assemblea de Madrid, on en principi només es reflecteixen mesures urgents, majorment de caire econòmic, ací comença a qüestionar-se la continuïtat de les Diputacions Provincials, ja que, entre els sous dels nostres 79 diputats (alguns d'ells veritablement vergonyosos), i els dels caps de gabinet i de protocol, secretaries, assessors, avisadors i càrrecs de confiança (entre tots en són un fotimer), amb les seues corresponents targetes VISA i telèfons mòbils, ens estalviaríem un bon pessic d'euros cada any, i evitaríem també que algun que altre president repartira els diners de tots de manera arbitrària i amb finalitats partidistes, i que, damunt, es jactara de fer-ho. Altres organismes, com ara el Consell Valencià de Cultura, el Consell de RTVV, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Jurídic Consultiu, podrien ser prescindibles, ja que, encara que les esmentades institucions foren creades amb finalitats teòricament importants, la pràctica demostra que els membres que les componen, sense poder de decisió i sense objectius justificables (ací només es fa el que mana l'amo), són autèntiques figures decoratives. Però, això sí, cobrant. La renovació de membres dels susdits consells, pactada dies enrere pel PP i el PSOE, demostra que només fan servir aquests organismes per acontentar els afins que s'han quedat baix taula en el repartiment de privilegis. I hi ha més coses, però les deixarem per a un altre dia.

Supose que, per part dels mandataris, no tardaran a aparéixer les excuses de mal pagador...: que si açò no s'ajusta al reglament...; que si allò no s'ajusta a la constitució...; que si farem el que podrem... Però, repetisc, tinc la sensació que hauran de fer algun esforç important si volen salvar els seus propis mobles, perquè la gent comença a fartar-se dels òrgans consultius, de les corbates, dels honorables, dels monsenyors, dels protocols, dels presidents, dels gabinets, de les fanfàrries desafinades i de la resta de figues mandangues. Tragar fum de canyot ja no tonifica ni alimenta, senyors mandataris.

Segurament, la crisi econòmica ha sigut la principal causa d'aquesta moguda, però convindran amb mi que la cosa ve de llarg. En l'època en què els duros falsos encara botaven, el clima de desil·lusió i la crisi de valors ja eren evidents. Ara, quan les desgràcies festegen amb les estafes sense un mal responsable que tirar-se a la cara, quan comencen a ralentitzar-se −per no dir a bloquejar-se− els motors de les institucions més institucionals, o quan un dignatari qualsevol és capaç de vendre la dignitat per un plat de llentilles, vol dir que s'ha esgotat una etapa i que, per tant, cal començar-ne una altra. Jo sé que molts de vostés, senyors mandataris, estan disposats a ajudar, a canviar de cicle o al que faça falta, però tinguen en compte que, en la majoria de casos, el millor ajut que podrien prestar és anar-se'n a casa a descansar. La seua salut els ho agrairia, i nosaltres, també.


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................