LA DANSA DELS INDIGNATS

Els bufanúvols els diuen
perroflautas, i ells s'ho
prenen amb sentit de l'humor

Alguns dels polítics de pes ja han començat a reconéixer públicament la importància dels moviments d'indignats que pul·lulen pertot arreu de l'Estat Espanyol, i han assegurat que contemplaran entre els seus projectes immediats algunes de les exigències acordades per les distintes assemblees de demandants. Altres, pel contrari, continuen xiulant i, en molts casos, utilitzant els testaferros i els mitjans de comunicació que controlen per intentar desprestigiar la moguda. Els primers s'han limitat a aparentar bona voluntat, però crec que estan convençuts que aconseguiran solucionar el problema amb tiretes d'esparadrap i bambolletes de mercromina; i els segons, segurament, continuen pensant que la feblesa de les masses silencioses els permetrà, a través de la seua potent maquinària propagandística, conscienciar l'opinió pública que això del 15M és tan sols una gamberrada promoguda per quatre perroflautas violents (això de perroflautas és la brofegada que usen els bufanúvols per menysprear la gent de les acampades i de les manifestacions). Als uns i als altres, pot eixir-los el tir per la culata. Pel que es llig i el que es nota, sembla que els mobilitzats no es conformaran amb quatre llepolies. Pel que es veu i el que s'escolta, aquesta moguda ha caigut simpàtica a molts, i ha aconseguit motivar sectors poc donats a recolzar aquesta classe de moviments.

Alguns detractors de la causa diuen que això és obra de quatre indocumentats que no saben el que volen, però si llegim les propostes aprovades en assemblees indignades, notarem de seguida que, entre els participants més actius, hi ha gent que coneix perfectament la mecànica administrativa dels organismes públics. Per això, tots els postulats es raonen sobre lògiques reals, que podran ser més o menys discutibles, però que en cap cas no són utopies ordides entre whiskies i cassalletes arrancadores.

El parlament, buit.
On estaven sus señorías?

I així, quan parlen d'eliminar el Senat (per exemple), argumenten que països com Noruega, Suècia o Dinamarca no compten amb eixa classe d'institucions; que Alemanya només té 100 senadors i EE.UU, un per cada estat. Segons opinen els grans teòrics del Dret Internacional i Constitucional, es tracta d'una cambra innecessària i prescindible, i que, per tant, eliminant els 260 senadors que pasturen per Madrid, amb les seues respectives parafernàlies, estalviaríem 3.500 milions d'euros cada any.

... i les places plenes

També parlen d'eliminar la pensió vitalícia de tots els diputats, dels senadors i de la resta de pares i mares de la pàtria, a més de prescindir de tots els diplomàtics, excepte d'un ambaixador i d'un cònsol per cada país (afegeixen que les despeses espanyoles per aquest concepte són superiors a les d'Alemanya i a les de Regne Unit). I rematen el capítol assegurant que, amb això, i reduint un 30% les partides 4,6 i 7 dels Pressupostos Generals de l'Estat (transferències a sindicats, partits polítics, fundacions opaques i diversos) s'estalviarien més de 45.000 milions d'euros i no caldria tocar les pensions ni els sous dels funcionaris, ni tampoc retallar 6.000 milions d'euros en inversió pública.

Altres propostes relacionades amb l'eliminació dels privilegis de la classe política, la lluita contra la desocupació, el dret a la vivenda, els serveis públics de qualitat, el control a les entitats bancàries, la fiscalitat, la reducció de les despeses militars o les llibertats ciutadanes i la democràcia participativa (ací s'inclou l'abolició de la llei Sinde i les reformes del poder judicial i de la llei electoral) s'exposen amb el mateix coneixement de causa al full informatiu de l'assemblea de la protesta de Sol que tinc ara mateix entre cella i cella.

De què es riuran?
¿De qué se reirán?
Pourquoi ja, ja, ja?

Al full referit només es contemplen causes comunes de tots els habitants dels territoris que componen l'Estat Espanyol, però les assemblees que funcionen en diversos punts geogràfics d’aquest Estat, estan completant el plec de demandes amb la inclusió d'altres punts que afecten d'una manera més particular els llocs on viuen. I la zona que nosaltres habitem, a banda de les afeccions abans esmentades, pateix amb força l'acció d'uns autogoverns de tarannà absolutista, on impera el sucursalisme més servil i el bipartidisme més enfebrit (per no dir altres coses que allargarien en excés aquest humil comentari).

"La Dipu"...
morruda horterada!

Seguint la tònica de demandes iniciada per l'assemblea de Madrid, on en principi només es reflecteixen mesures urgents, majorment de caire econòmic, ací comença a qüestionar-se la continuïtat de les Diputacions Provincials, ja que, entre els sous dels nostres 79 diputats (alguns d'ells veritablement vergonyosos), i els dels caps de gabinet i de protocol, secretaries, assessors, avisadors i càrrecs de confiança (entre tots en són un fotimer), amb les seues corresponents targetes VISA i telèfons mòbils, ens estalviaríem un bon pessic d'euros cada any, i evitaríem també que algun que altre president repartira els diners de tots de manera arbitrària i amb finalitats partidistes, i que, damunt, es jactara de fer-ho. Altres organismes, com ara el Consell Valencià de Cultura, el Consell de RTVV, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Jurídic Consultiu, podrien ser prescindibles, ja que, encara que les esmentades institucions foren creades amb finalitats teòricament importants, la pràctica demostra que els membres que les componen, sense poder de decisió i sense objectius justificables (ací només es fa el que mana l'amo), són autèntiques figures decoratives. Però, això sí, cobrant. La renovació de membres dels susdits consells, pactada dies enrere pel PP i el PSOE, demostra que només fan servir aquests organismes per acontentar els afins que s'han quedat baix taula en el repartiment de privilegis. I hi ha més coses, però les deixarem per a un altre dia.

Supose que, per part dels mandataris, no tardaran a aparéixer les excuses de mal pagador...: que si açò no s'ajusta al reglament...; que si allò no s'ajusta a la constitució...; que si farem el que podrem... Però, repetisc, tinc la sensació que hauran de fer algun esforç important si volen salvar els seus propis mobles, perquè la gent comença a fartar-se dels òrgans consultius, de les corbates, dels honorables, dels monsenyors, dels protocols, dels presidents, dels gabinets, de les fanfàrries desafinades i de la resta de figues mandangues. Tragar fum de canyot ja no tonifica ni alimenta, senyors mandataris.

Segurament, la crisi econòmica ha sigut la principal causa d'aquesta moguda, però convindran amb mi que la cosa ve de llarg. En l'època en què els duros falsos encara botaven, el clima de desil·lusió i la crisi de valors ja eren evidents. Ara, quan les desgràcies festegen amb les estafes sense un mal responsable que tirar-se a la cara, quan comencen a ralentitzar-se −per no dir a bloquejar-se− els motors de les institucions més institucionals, o quan un dignatari qualsevol és capaç de vendre la dignitat per un plat de llentilles, vol dir que s'ha esgotat una etapa i que, per tant, cal començar-ne una altra. Jo sé que molts de vostés, senyors mandataris, estan disposats a ajudar, a canviar de cicle o al que faça falta, però tinguen en compte que, en la majoria de casos, el millor ajut que podrien prestar és anar-se'n a casa a descansar. La seua salut els ho agrairia, i nosaltres, també.