...

............................................................................

dimarts, 26 de juny del 2012

PATA, PETA, PITA, POTA I PU... TA!


EL GLOSSARI DE BUCOMSA
GLOSSES DE CRISI
3a entrega


La situació d’inferioritat, en tots els àmbits, del valencià respecte del castellà, almenys en els 300 últims anys (que es diu molt prompte!) ha provocat la interferència, en la nostra fraseologia popular, de castellanismes, més o menys assumits i/o més o menys simpàtics. Fins i tot, moltes vegades, s’utilitzen mots que són correctes, però aplicats d’una manera incorrecta. Ex.: “rentable” (“que es pot rentar”) en comptes de rendible (“que rendeix”, cast. rentable) o “cana” (“antiga mesura de longitud”) per “cabell blanc” (cast. cana). També és freqüent l’aplicació incorrecta del gènere, normalment per confusió entre la paraula castellana i la valenciana. Ex.: la corrent (incorrecte) ha de ser “el corrent”; la costum és, correctament, “el costum”; la senyal és, correctament, “el senyal”; un aroma: “una aroma”, correctament; de la mateixa manera que “la calor”, i no el calor; i “la resta”, i no el resto.


En aquesta 3a entrega del glossari que ací els presentem, apareixen algunes referències amb vicis, castellanismes i europeismes europèdics de l’estil que acabem de comentar, però nosaltres tractarem d’explicar-les amb el rigor que ens caracteritza. I començarem amb unes expressions que fan referència al pato (ja sabem que, correctament, caldria dir “ànec”); com que la referència femenina del pato és la pata, la cosa s’embruta més encara pel costum de dir pata a la pota (ignorem si d’aquest poti-poti de patos, pates i potes deriva l’origen etimològic del paté, o si la patologia és la ciència que estudia la vida dels ànecs):

FICAR LA PATA. (De manera ortodoxa, caldria dir “Ficar la pota”. Per tant, qui fica la pata està ficant la pota). Decidir, actuar o intervenir en alguna cosa de manera ridícula, errònia, dolenta i/o desproporcionada (ex.: Donya Lola, la consellera de cultura, va ficar la pota quan va dir que el Tirant lo Blanch l’havia escrit Ausiàs March). Habitual en mandataris mediocres i en bufanúvols donats a fer el ridícul.

TINDRE MALA PATA. Castellanisme emprat per a referir persones insolents i/o amb poca gràcia, siguen o no siguen salvapàtries. També s’usa per a expressar situacions de desgràcia o de mala sort (ex.: Batiste ha tingut mala pata: ha perdut un dècim de loteria que havia eixit premiat).

PAGAR EL PATO. Pagar les conseqüències d’alguna maldat, pública o privada, on els principals responsables s’han llevat el mort de damunt (ex.: Uns constructors van fer un préstec per a construir un camp de golf, i Batiste va eixir de finança. L’empresa ha petat, els constructors han desaparegut i el banc ha embargat els béns de Batiste). Ignorem què collons pinta un pato en aquesta classe de malifetes, però nosaltres no estem ací per a qüestionar la saviesa popular, sinó per a explicar-la.

ESTIRAR LA PATA. (Igualment, caldria dir “pota” en lloc de pata). Forma bròfega i poc respectuosa de referir la mort d’algú (ací no posarem exemples. No volem ferir la dignitat de la mort de Batiste).
Castellanisme fotogràfic.
Es podria fer un joc divertit combinant, individualment, cadascuna de les cinc lletres vocals situades després de la P i abans de -TA. Miren, miren:

PATA. Forma incorrecta de referir l’ànega i la pota.

PETA. 3a persona del present d’indicatiu del verb petar. L’esmentat verb s’usa per indicar l’acció d’expel·lir una ventositat sonora (ex: Batiste es va menjar tres plats de faves al convit de l’ajuntament i va passar la nit petant); i també, per referir qualsevol trencament o final desagradable (ex.: Entre retalls i reformes, l’atur i la prima de risc, al final açò petarà de mala manera).

PITA. Forma castellana de referir la 3a persona del present d'indicatiu del verb xiular (ex: Donya Esperanza volia suprimir la final de la Copa del Rei per tal d’evitar la pitada a l’himne d’Espanya). Cal aclarir que donya Esperanza pita per davant i peta per darrere, però no sol xiular pels costats.

POTA. Forma correcta de referir la pata (que no el pato).

PUTA. Paraulota multiusos que s’utilitza, normalment, per a insultar (ací tampoc no posarem exemples, per tal de no ferir la susceptibilitat de les dones prostitutes ni dels homes prostituts).


En les converses populars sobre la crisi solen aparèixer mots que inclouen en la seua construcció les síl·labes PU i TA (disputa, imputat, reputat, diputat, diputada...), però això és pura casualitat i, per tant, ací Batiste tampoc no té res a fotre. Sí que existeixen, però, altres referències que es deriven de l’argot putenc, les quals, a banda de ser molt tradicionals, no contenen castellanismes:

PUTEJAR. Fotre algú amb alguna actitud i/o decisió. Fer ús (o abús) del poder per a imposar obligacions o normes que perjudiquen a tercers (normalment, els putejadors mai no es putegen ells mateixos; sempre foten altres persones).

SER DE PUTA MARE. Dita que s’utilitza habitualment per a lloar alguna persona, animal o cosa (ex.: Batiste deia que l’alcalde del seu poble era de puta mare perquè li havia concedit una subvenció).  

SER UN FILL DE PUTA. Insult que s’utilitza habitualment per a menysprear alguna persona, animal o cosa (ex: Batiste ara diu que l’alcalde del seu poble és un fill de puta perquè li ha retirat la subvenció que li va concedir). Nosaltres pensem que últimament Batiste no llepava prou (per aquest motiu li van retirar la subvenció), però això ja no és de la nostra incumbència.

Segurament han observat que les dues últimes referències diuen la mateixa cosa, però tenen un significat invertit. Sóc conscient que això és una incongruència, però nosaltres no hem inventat la saviesa popular. Què volen que hi fem?
Africanisme il·lustrat.
Recollons, Rafelet!
“Prima” és una paraula molt antiga i coneguda, però per culpa dels seus dèbils continguts i de la seua poca gràcia poètica no comptava entre les preferències dels més pulcres escriptors ni dels més acalorats fraseològics populars (populars del poble, que no populars del PP). Els castellans l’usen per a referir la cosina; nosaltres, per a dir que una xicota no és grossa; i ambdós, com a indicatius de caire econòmic (ex: La prima d’assegurança). Amb l’arribada de la “prima de risc” (coneguda també com “de rescat”), el mot en qüestió ara lidera les converses col·loquials que tracten la crisi. Anem de seguida a glossar-la, però abans volem referir altres “primes” que també formen part de l’argot crisístic:

FER EL PRIMO. Deixar-se enganyar o putejar amb facilitat. Consentir ser atropellat i/o ningunejat pels sabuts i els profitosos (ex.: Batiste ha fet el primo: es va apuntar al partit per a ser cosa, però només l’avisen quan cal apegar cartells, i a les llistes sempre el posen de reserva). Habitual en lleponets i en bufanúvols pobres d'esperit. Un primo és com un imbècil, però en versió més bleda encara.

SER UNA PRIMA DONNA. Interpretar el paper principal d’una òpera. Ací Batiste no pinta fava, perquè ni és dona, ni és prima ni sap cantar. Paradoxalment, la Sra. Montserrat Caballé és una prima donna (no està massa prima, però és una primor cantada).

LA PRIMA DE RISC. És una espècie d’indicador que marca la rendibilitat que exigeixen els inversors en un país per a comprar el seu deute sobirà (la definició és més llarga i més complexa, però ara mateix no tinc prou burrera per a explicar-la i, a més, no sé qui són els inversors ni quan collons es considera que un deute és sobirà). La prima en qüestió va prendre força en l’argot col·loquial fa més o menys un any, poc després que, a l’infeliç de Zapatero, li explotara la bambolla a les mans. Llavors estava malament la cosa, però ara està molt pitjor. Don Mariano, primer donava la culpa a l’esmentat infeliç, posteriorment a l’herència rebuda, i ara, després d’un fotimer de reformes i retalls, un préstec de cent mil milions d’euros que ens ha venut com un èxit seu, i unes eleccions a Grècia on han guanyat els europèdics, diu que, la culpa, la tenen els especuladors dels mercats, als quals no els interessa que baixe la prima, per tal de cobrar més interessos del nostre endeutament “sobirà”. Veuen com els burros sí que volen?

Hui m’abelleix acabar recordant una vegada que, amb intenció de donar un toc d’humor a les singularitats de la nostra parla quotidiana, vaig traduir El romance de la pena negra, de García Lorca. Com que el nostre plural de “pena” és “penes”, i la gent sol denominar el penis amb la paraula castellana pene, apareixien versets que parlaven de “penes negres i grans” (“No t’acostes a la mar/ que de penes negres brollen”), motiu pel qual vaig ser acusat d’obscé per algú que, en un acte oficial, havia confós el Penó de la Conquesta amb la senyera estelada. Pel que es veu, aquell bon senyor pensava que “penó” és la traducció literal de peñón, i no sabia, ni que el ridícul i la ignorància van moltes vegades agafadets de la maneta, ni que jo sóc un humil servidor de ningú, que només clava claus per la cabota quan les cabotes (de clau) s’acaben en punta.

Au! 

dilluns, 18 de juny del 2012

QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?

Per Maria Josep Escrivà

Fa un temps vaig col·laborar amb Ràdio Gandia-Ser amb uns petits espais d’opinió setmanal. La primera d’aquestes col·laboracions va estar motivada per un titular dels que se solen sentir als noticiaris periòdicament, sobretot en aquelles temporades en què escasseja el material informatiu de primer ordre. Una locutora es referia al temps d’oci de les criatures durant les vacances d’estiu en termes de “trasbals” i de problemàtica familiar enfadosa. Això em va dur a retrocedir mentalment fins als meus anys descolar, quan els estius feien olor d’estiu, els bancals eren paradisos salvatges, i les basses, els parcs aquàtics de la meua generació. 

Una de les moltes séquies de la marjal de Gandia que, en aquest cas, desguassa a lullal de lEstany, al paratge de lalqueria del Duc.

Vaig tenir la impressió que aquella notícia rutinària d’un migdia de juliol comportava una evidència molt més transcendent: aquella locutora anunciava, en termes de quotidianitat, la fi del mite edènic de l’estiu. Just per als descendents dels qui, en altres temps, l’estiu havia sigut una etapa d’expansió incomparable a cap altre moment de l’any. Dos mesos llargs on només calia botar un marge per a descobrir meravelles insospitades. 


Una primera versió d’aquest text es va recollir al volum commemoratiu dels 75 anys de Ràdio Gandia (1933-2008), titulat La opinión en la ràdio, la qual cosa no puc més que agrair als responsables que, entre les aportacions dels altres 7 companys, van considerar oportú incloure-hi les meues, a pesar que foren estacionals. Així doncs, amb alguna variació: QUI RECORDARÀ AQUELLS ESTIUS?


He sentit dir a una escriptora valenciana que duem la infantesa amb nosaltres durant tota la vida, que, com cada una de les nostres edats, la infantesa se’ns va acumulant a dintre com un bagatge inesborrable, va transformant-se i transformant-nos, però ja no ens abandona mai.

Els estius de la meua infància foren humilment feliços. Vaig tindre una germana, un germà tardà, quatre amigues i cinc cosins. I dos espais d’aquells màgics perquè només existeixen mentre nosaltres existim de xiquets. El primer, cronològicament parlant, ocupava una zona que va ser trinxera de marjals entre la mar i les muntanyes, on el Grau s’acabava abans de la Devesa, d’on partia el camí vell de Cullera. Allí hi havia els meus avis paterns i sa casa, de les de corral i parra. I hi havia també un món meravellós on no faltava cap element de faula: una sèquia, la d’Ahuir, on ens endinsàvem a l’aventura d’atrapar animalons aquàtics; una sènia que feia molts anys que havia deixat de rodar, i que en els anys setanta extreia l’aigua amb un motor ronc que, quan es posava en marxa en aquelles vesprades ensopides d’estiu, volia dir que s’havia acabat la sesta; sendes foradades per uns escarabats que dèiem joanets −segurament perquè apareixien al voltant del solstici, a la poqueta nit−, i que acaçàvem al vol; i un camí de terra que travessava marenys d’hortalisses fins arribar als primers xalets de la platja, i pràcticament a la vora de la mar.


El nom del lloc, també de faula, és l’únic que queda d’aquell paradís del record: el Clot de la Mota. En el breu espai que ocupa la meua memòria immensa hi ha actualment un parc de jocs infantils i, tot al seu voltant, edificacions altes, anònimes, blocs de ciment, carrers asfaltats. I uns versos, a manera d’epitafi supervivent:

En un sospir a penes, fórem còmplices,
perquès d’un món enllà l’estiu de bat
a bat, enmig d’un clot antic de motes,
trinxera de la mar, on l’últim raig
de sol sempre fou verd.

L’altre espai edènic que forma part del bagatge de vivències venturoses es conserva encara, per sort, molt paregut a com fou en els primers anys d’adolescència. Els topònims, aquell altre patrimoni que cal preservar com a herència d’alt valor cultural, eren al nostre hàbitat, entre altres: el molí de Santa Maria, el camí Fondo del Grau, lalqueria del Duc, el castell de Bairén, la bassa de Penya, el barranc de Sant Nicolau...

Al nostre riu mític, barranc de Sant Nicolau per a la resta d’humans,
hi pescàvem anguiles.



En aquells escenaris, les aventures expedicionàries deixaren pas a les reunions nocturnes amb els cosins, a les confidències íntimes, a tot el que es feia més important des del moment en què es contava.

Hi havia les basses, les sèquies, sempre al nostre abast, l
olor humida de molla de caragol, tot el dia enganxada als cossos; la clandestinitat dels canyars, la música nocturna dels grills, els punts fosforescents dels cuquets de llum. La vida dels estius fou rotundament exterior, lliure, infatigable, compartida i ara ho sé−, la que em va aportar experiències indelebles, d’aquelles que, una vegada s’han acabat en el món real, passen a formar part del mite: com les cases quan es reformen; com les persones que desapareixen i de sobte habiten una altra dimensió; com les nits que s’enllacen una amb l’altra i que, encara, si m’hi concentre amb força, continuen murmurant-me secrets intransferibles.
LUllal per excel·lència. Un lloc estimadíssim, en lentorn
de l
alqueria del Duc. A segons quines hores,
encara s
hi respira un silenci litúrgic. Com de pou.

Actualment, sembla que les vacances escolars s’han convertit en un problema greu per als pares i les mares que, absorbits per la seua vida laboral, no saben com ocupar l’oci estival dels fills. Fixem-nos que això d’ocupar l’oci dels menuts, dut a l’extrem, ens pot conduir a dissenyar les vivències d’un temps de descobertes de primera magnitud, i a suplir, amb els requeriments dels adults, allò que haurien de ser experiències exclusives de xiquets. Les coses han canviat, d’acord. Però potser, entre les tasques programades dels nostres fills, hauríem de concedir-los loportunitat de reservar-se una parcel·la on poder generar lliurement el seu patrimoni del record, el que els haurà dacompanyar per sempre. Aquell “bagatge inesborrable” de la infantesa, on els adults només hauríem de jugar un paper: el de fer-lo possible.


El sol continua ponent-se, cada juliol destiu,
a la vora del Mondúver i del castell de Bairén.
Això no ha canviat, a pesar que s
han fet grans
els ulls que ara ho miren.

dilluns, 11 de juny del 2012

TIRAR EL BURRO PER LA FINESTRA


EL GLOSSARI DE BUCOMSA
GLOSSES DE CRISI
2a entrega

Pensàvem complimentar aquesta segona entrega del nostre burriglossari amb referències europees, relacionades amb la crisi, i que ja formen part de la fraseologia popular. Però després de les aparicions del ministre De Guindos, primer, i don Mariano després, botinflats i traient pit mentre anunciaven que els d’Europa ens deixaran cent mil milions d’euros per a tapar forats, se’ns han quedat dubtes sobre els conceptes dels mercats, de la prima de risc, dels rescats, de les intervencions, de la borsa que puja i baixa, del dèficit públic, dels homes de negre i de la resta de figues mandangues amb les quals ens amenacen cada dia. Segons els susdits mandataris, això no és un rescat, sinó un préstec baratet; segons els que ja estem farts que ens enganyen, pot ser que siga una nova presa de pèl.

Dibuix: Xarxinternetix
Textos: Bucomsix
En el seu lloc hem preparat una altra remesa de referències que s’han creat –o s’han reinventat– com a conseqüència de la caiguda de l’imperi del formigó. Tal vegada hem donat alguns tocs frívols en certs moments de la redacció, però no hi ha major frivolitat que la d’aquells que tracten els ciutadans com si fórem xiquets (o com si fórem imbècils), i això és moda, des de fa anys, entre els polítics que ens desgovernen (i els que ens han desgovernat) per ací i per allà.

Així doncs, heus ací les glosses glossades en aquesta segona entrega, ordenades, com sempre, en fila índia i per ordre de caiguda:      

TIRAR EL BURRO PER LA FINESTRA. Dedicar recursos materials excessius i/o innecessaris a qualsevol projecte o esdeveniment. Balafiar diners, públics o privats, per a finalitats ostentoses, autobombos i/o pràctiques lucratives (ex.: A la boda de Batiste van tirar el burro per la finestra; els convidats es van bufar amb xampany Dom Pérignon i es tiraven a la piscina, plena d’aigua mineral, mentre cantaven allò de Tírate de la moto). En l’època del taulell, els mandataris solien matar el temps tirant burros per les finestres amb diners públics (almenys, Batiste va pagar el Dom Pérignon de la seua butxaca), i ara pretenen que netegem entre tots les cascàrries dels seus envaniments, i el bonyigo produït pels burros defenestrats.

En castellà diuen tirar la casa por la ventana, una expressió de tall immobiliari amb la qual refereixen el mateix significat. Els valencians hem canviat “burro” per “casa” per raons estratègiques, però la finestra és la mateixa, i la poca vergonya, també.

FER-HO TOT POLS. Destruir, arruïnar, empobrir o desvirtuar un conjunt d’elements, públics o privats; materials o espirituals, bé siga per acció, per omissió, per incapacitat, per mala gestió, per irresponsabilitat, per mala bava o, simplement, per burrera (ex.: Batiste ha cremat l’herència d’una tia fadrina; entre putarrangues, bingos, botelles de Dom Pérignon i negocis ruïnosos, ho ha fet tot pols en quatre dies). Habitual en polítics irresponsables, saquejadors incontrolats i bufanúvols acostumats a tirar el burro per la finestra (amb diners de tots, clar). Hi ha mandataris que porten molts anys fent-ho tot pols, i ara s’han apuntat al carro de les retallades i les reformes per tal d’empomar a grapats les despulles en polseguera de les seues estafes progressistes.

Quina pena!
RETALLAR. Referència a les mesures d’austeritat (això diuen) que adopten els mandataris per tal de redimir el merder que han produït els que tiraven burros per les finestres. Les retallades en qüestió són parcials, ja que només afecten la sanitat, l’educació, la cultura, les pensions, els subsidis, els jornals, els drets dels treballadors... i quatre cosetes més. Podem estar tranquils, perquè no afecten per a res els aspectes de vital importància, com ara els jornals dels polítics, el pressupost d’armament, les subvencions a l’església, els aeroports sense avions, els òrgans consultius i la resta de privilegis dels que ho han fet tot pols. Fins i tot, encara queda pressupost perquè alguns practiquen sopars íntims (amb ciris inclosos) i brinden amb Dom Pérignon a la salut del populatxo.

FER REFORMES. Com que, diccionari en mà, el verb retallar significa “acurtar, llevar, tallar allò que sobra...”, els estrategs governamentals van aconsellar dir reformes als retalls. És com si, en lloc de “diarrea” diguérem “descomposició”: referiríem el mateix tipus de merda, però amb una expressió més poètica. Ja se sap que l’estètica de les paraules no està renyida amb el seu significat.
  
No es tracta duna representació moderna de  Maria Magdalena;
és don Mariano, el dia que la prima de risc amenaçava rescat.
Dies després, el mandatari trauria pit, i diria que els d
Europa
ens han obert les portes gràcies a ell.
Cent mil milions d
eurets en tenen la culpa. 

ESTAR IMPLICAT (en un presumpte delicte). Referència a la persona o individu relacionat amb un delicte o amb una trama delictiva (ex.: Batiste es feia cerveses amb el Bigotes, i l’han citat a declarar per l’estafa de la visita del Papa). Alguns implicats moderns solen manifestar en públic la seua satisfacció per l’oportunitat de col·laborar amb la justícia i demostrar així la pulcritud del seu recte procedir.

ESTAR IMPUTAT (en un presumpte delicte). Referència a la persona o individu a qui s’atribueix la responsabilitat d’un delicte, totalment o parcialment (ex.: Batiste, a banda de fer-se cervesetes amb el Bigotes, cobrava comissions per falsificar contractes i es gastava els diners amb botelles de Dom Pérignon). A diferència dels implicats, els (im)puta(ts) diuen ser innocents potencials, i atribueixen la seua imputació –la d’ells– a algun complot ordit pels envejosos per a desprestigiar-los.

ESTAR ACUSAT (en un presumpte delicte). És una forma més novel·lesca de referir un imputat (hi ha algunes petites diferències tècniques, però ve a ser la mateixa cosa). També podríem referir la paraulota “processat”, però ací no hem vingut a donar lliçons de jurisprudència fina, sinó a glossar les referències incorporades a la fraseologia popular com a conseqüència de la crisi. Hi ha implicats, imputats, acusats i/o processats que culpen els burros d’haver-se tirat per la finestra ells sols, i asseguren que, les botelles de Dom Pérignon, se les va beure totes Batiste.

SER UN PRESUMPTE INNOCENT. La presumpció d’innocència és un principi jurídic penal que estableix la innocència de la persona (o individu) mentre no es demostre la seua culpabilitat a través d’un procés o d’un judici. La major part dels implicats, imputats, acusats i/o processats en els milantamil casos de corrupció post-bambolla solen usar el principi esmentat per a autodeclarar-se innocents de bestreta, tot confiant que els advocats tindran temps de marejar la perdiu i aconseguir la prescripció del delicte... o que algun jurat popular els declararà no culpables per falta de proves. Alguns presumptes innocents (normalment testaferros o botacorrals) acaben empresonats, però ningú no torna els diners afanats (serà per això...: perquè són presumptes innocents..., o perquè se’ls han gastat en putarrangues i en botelles de Dom Pérignon). Hi ha llistes electorals repletes de presumptes innocents.

LES ESCOLTES TELEFÒNIQUES. És una acció que practica la policia (prèvia autorització judicial) basada en la gravació secreta de les converses telefòniques que mantenen els sospitosos d’algun presumpte delicte, i en la utilització dels continguts com a proves fefaents o com a matèria d’investigació. A través d’aquestes converses hem pogut escoltar vergonyosos diàlegs entre caporals de trames corruptes i destacats mandataris no culpables (amb carinyets simpàtics inclosos). Les darreres converses desvelades entre imputats en la trama de cooperació de València (on apareix un tal Roger Rabbit) sembla que tampoc no tenen pèrdua (refereixen els pobres africans com negratas de Negrolàndia, i parlen de violar una diputada, entre rialles indignants. Com que segurament ells diran que això és una manera de parlar, nosaltres direm que referir-los com a porcatas de Porquilàndia és també una forma de dir, molt generosa, per cert.

Recollons, Rafelet!
(foto: Levante-EMV)
Recordem que al jutge Garzón el van imputar, acusar, processar i condemnar per haver ordenat unes gravacions telefòniques de la trama Gürtel. Adduïen que l’esmentat jutge havia prevaricat, i en un tres i no res se’l van llevar de damunt. Algú coneix el contingut d’eixes converses?

ANAR MUDAT COM UN MARGALLÓ. Anar molt mudat, amb roba encartonada i ert com un fus (en alguns llocs també diuen “Anar més mudat que una haca en festes”). Antigament, les persones normals (els rics no) només es mudaven com a margallons els dies de festa especial (com ara, la boda de Batiste), però fa uns anys es va imposar la cultura del mudat, la qual indueix a distingir els polítics i els executius, dels obrers vulgaris correntis. Amb eixa teoria, l’anterior president del congrés va bonegar un ministre per entrar a l’hemicicle sense corbata, i és habitual que algunes empreses (cada vegada més) obliguen els treballadors a encartonar-se per anar a treballar. Una forma com una altra de clavar claus per la cabota. Els implicats, els imputats, els acusats i els processats solen mudar-se com una haca en festes quan van a declarar.

Per cert. No he entés mai quina és la funció de la corbata (ni abriga, ni alleugera, ni corda, ni cobreix obertures, ni subjecta ni fa res, excepte molestar i ofegar els que tenen el coll ample). Supose que la tal peça fa la mateixa funció que les plomes que porten els indis al cap, però les plomes almenys adornen, que les corbates, ni això.

Corbates
(foto: xarxa)
ELS MERCATS. Fins ara coneixíem un mercat com un lloc on la gent comprava mercaderies a canvi de diners (són especialment coneguts els mercats de productes alimentaris). Però des que s’inicià l’actual crisi s’han posat de moda els mercats europeus, on venen diners a canvi de burumballa, i on compren fum a canvi de polseguera. Allí sembla que passen el dia el sr. De Guindos i don Mariano, mudats com a margallons, mercat amunt, mercat avall; allí taxen les runes de la cultura del taulell, marquen primes de risc, intervenen i rescaten socis estrenyits, i regalen cent mil milions d’euros als socis intel·ligents per tal que regeneren les despulles d’aquells que tiraven burros per les finestres, i han acabat fent-ho tot pols.

En pròxims capítols intentarem explicar les susdites referències europees, tan de moda, i tractarem també d’aclarir si el forat és de deu mil milions d’euros com deien quan va esclatar l’escàndol de Bankia, si són quaranta mil com deien últimament, o si n’hi ha prou amb cent mil, com diu la xifra que han demanat als “mercats”. Per hui, ja ho tenim bé.

dilluns, 4 de juny del 2012

NOU POETES I UN CRÍTIC CONSPIREN A MÈXIC

Guapes, lletges, honrats, deshonrats:
aquest és el destí de tothom.
 Per si encara hi ha algú que no ho sap...

Entre finals d’octubre i principis de novembre de 2010, un grup de poetes catalans, més el crític Jordi Marrugat, tinguérem la sort de ser convidats a Mèxic per participar en unes “Jornades de poesia contemporània catalana i mexicana” titulades Entre la paraula i els sentits”. Just en unes dates en què el país al complet es prepara per commemorar el Dia de Morts. Una festivitat que coincideix en dates amb el nostre Tot Sants, on la veneració als difunts es barreja amb la bulla, amb tota una sèrie d’expressions artístiques de caire satíric i burlesc envers qualsevol tema de caràcter social i, sobretot, polític. I on hi ha, al fons de tot, la visió grotesca del caràcter indefugible de la mort. Si busquem un paral·lelisme amb la filosofia que marca el caràcter daquest bloc, crec que ben bé podríem admetre que, la que caracteritza les festes mexicanes del Dia de Morts seria una espècie de Burrera a gran escala, practicada de manera indiscriminada i assumida a títol oficial; una espècie de Burrera Nacional.

Recorde l’experiència com una de les més intenses humanament parlant, més enriquidores pel que fa a experiències literàries, i −no menys important−, com una de les vivències més divertides que la poesia m’ha regalat mai.

A les ruïnes de la ciutat precolombina de Teotihuacan (en nàhuatl, lloc on els homes es converteixen en déus”), lexpedició catalana escalà
la piràmide del Sol, com pertoca.

Tinguérem temps de conèixer una mica la immensa i superpoblada capital (Mèxic D. F.), de ser absorbits pels seus contrastos; estiguérem a l’Orfeó Català que va acollir tants artistes i intel·lectuals catalans exiliats després de la guerra civil espanyola, i a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM); hi participàrem en recitals, en taules redones, en espectacles, sempre acollits per un públic entregat, increïblemet nombrós i admirablement participatiu i entusiasta; ens desplaçàrem per diferents estats dintre del país. En el meu cas, juntament amb el poeta Víctor Sunyol, vaig tenir ocasió de participar en una sèrie d’activitats a la ciutat de Mérida, a la península de Yucatán, on vam conèixer el Casal Català, i on ens van rebre com a autèntics ambaixadors de les lletres. Emocionant és poc.


A més de 9.000 quilòmetres de distància de casa nostra, al Casal Català de la Península de Yucatán no vam deixar de trobar cap dels nostres símbols d’identitat. El president és larqueòleg osonenc Josep Ligorred. Leonor (mexicana), muller de Miquel Duran (català),
s
’encarregà que no hi faltara detall.

“Les jornades foren un d’aquells rars esdeveniments en què persones i institucions s’alien per vèncer els tristos condicionants mercantilistes de la societat actual, fer que la poesia hi abandoni momentàniament el seu paper de parenta pobra i conspiri amb èxit gairebé es diria que misteriósa favor d’una cultura i una humanitat millors.”

A la imatge, un dels altars indígenes que ens trobàrem a la ciutat de Mèrida: orígens ètnics, colorit, i espiritualitat, en una barreja fascinant desplegada amb motiu de la festivitat del Dia de Morts.

Ho diu Jordi Marrugat, el crític de l’expedició, en aquest article completíssim que acaba de publicar a Estudis Romànics [Revista de la Secció Filològica de lInstitut d’Estudis Catalans], vol. 34 (2012), pp. 680-684, i que ara, amb tanta amabilitat, ens ha cedit perquè puguem reproduir-lo íntegrament al Rebost del bloc de Bucomsa. Aprofitem l’ocasió −amb permís de Jordi− per il·lustrar el text amb alguna de les imatges que pot deixar constància daquell viatge, i que demostren que el crític ha sigut impecable, i implacable, en la seua narració dels fets. Per accedir al text íntegre, poden clicar ací.

Gràcies per la feinassa, Jordi. I per deixar-nos custodiar-la als arxius de Burrera Comprimida.

Al cim de la piràmide del Sol, el nostre crític Marrugat sen protegia com podia. A la seua esquerra, el poeta valencià Eduard Ramírez. Asseguts, Rake Signes i Marc, integrants del mateix nucli familiar; l’amable Xavier Martínez, un dels organitzadors, que ens acompanyava allà on anàvem
com la nostra pròpia ombra;
i la poeta, vídeo-artista i agitadora cultural Ester Xargay.

Els nou que conspiràrem per terres mexicanes fórem: Carles Hac Mor, Ester Xargay, Víctor Sunyol, Pau Vadell, Jaume C. Pons Alorda, Pau Gener Galin, Eduard Ramírez, Pere Perelló Nomdedéu (mallorquí establert a la ciutat de Mèxic), Jordi Marrugat i jo mateixa. En la secció de logística: Neus Ortega, Xavier Martínez, Carles Bondia, Marta Puig i Pep Companys. A tots ells, i elles, agraïments i afectes infinits.


Cartell de les Jornades de Poesia Contemporània Catalana i Mexicana, celebrades a Mèxic entre octubre i novembre de 2010.


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més significatives i entranyables que s'han publicat 

al Burribloc durant els seus 23 anys de vida activa.


I començarem amb l'article publicat el 15 de juliol de 2012 

sobre la vida i obra de l'immortal Joan Pellicer, escrit per 

Maria Josep Escrivà —la Dama del Grau— amb la pulcritud 

que la caracteritza. Malgrat els anys que han passat, 

continua sent un dels posts més visitats de la burrixarxa. 


JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA»

Text: Maria Josep Escrivà Muntatge del vídeo: Salvador Bolufer “No l’espectre dels despatxos i salons, ni el fantasma dels pas...


En aquest apartat recordarem, a poc a poc, les burrientrades

 més típiques de la causa burricomprimida que s'han publicat 

al Burribloc, tant les audiovisuals com les escrites.


I començarem amb la presentació del vídeo

"EL POTET DE PIXUM" recitat a duo per l'autor,

Salvador Bolufer i pel mestre Tomàs Llopis.

El potet de pixum és un dels poemes clàssics de Bucomsa.  


EL POTET DE PIXUM
BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 2/10/20
*Per Salvador Bolufer* Durant les huit temporades que va estar en antena el programa *Bon profit*, de Ràdio Pego, solia començar la meua intervenció recitant uns versos de tall satíric, normalment amb la música del preludi de Bohemios que activava des del control la nostra Carmen Oltra (*Carmenzilla del Pedàs*), amb el també nostre Pep el Tito (*Titus magnanimun*), sempre preparat per a completar la festa amb alguna onomatopeia marca de la casa. "El potet de pixum" és un del centenar de poemes que nasqueren per aquell motiu a principis dels anys 90. La temàtica dels textos era mo...
   

En aquest apartat recordarem, a poc a poc, algunes

de les burrientrades precioses que s'han publicat 

al grup del Burribloc i al Pulcribloc «Passa la vida»

que administra la nostra Maria Josep Escrivà.


I començarem amb un dels articles de la sèrie

LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES, un magnífic

      treball que realitzaven conjuntament Maria Josep Escrivà,

Àngela Guixot i Júlia Llorca Tauste. L'entrega que ara

recordem és la que dedicaren a la paraula «MELIC».


 LA VIDA SECRETA DE LES PARAULES: «MELIC»








*«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.» Isabel Coixet Text: Maria Josep Escrivà i Àngela Guixot Escrivà Fotos: Júlia Llorca Tauste * *Això de la foto és un «llombrígol», o «llombric»: «cuc, especialment de terra, o intestinal». A l'amiga Júlia Llorca li resulten repugnants i li costa fotografiar-los. Però, en el meu cas, reconec que em recorden nits de pescar a l'anguila amb el meu pare, al barranc de Sant Nicolau del Grau de Gandia, sempre que no hi hagués lluna plena... I potser per això em resulten entranyables, què hi farem! L'atzar va voler que, just jo i no la Júlia... mostra'n més

EL MÓN PER UN FORAT. Experiment apocalíptic

*Per Salvador Bolufer* El dia 9 de novembre de 2010 encetàvem el Burribloc que ara tenen entre cella i cella. En aquella època es van posar de moda aquesta classe de pàgines Web, conegudes normalment com a "blogs" (per a nosaltres sempre han sigut "blocs"), i la xarxa internauta es va omplir de blocaires, blocòlegs i bloquistes de les més diverses classes i condicions. Després aparegueren altres xarxes més dinàmiques i menys exigents que propiciaren l'abandonament progressiu d'aquesta modalitat divulgativa. Queden enc... mostra'n més
  

  


    LES PREVISIONS DELS BRILLANTS
    Textos i versos: Salvador Bolufer Femenia
    Recitació i muntatge àudios: Salvador Bolufer Sendra

             La romança                     Llagrimetes 
               dels temps que corren                          planetàries 
                       
                           2021                                            2022


             La venjança                          El món
                            de Manitú                                    per un forat
                       
                           2023                                          2024



                                                           

..



.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.
.................................................
.................................................

...

.......................................................................