Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

divendres, 15 de setembre de 2017

El Gobierno de la Nación disposa...



El Gobierno de la Nación disposa, i no se'n tornarà arrere per més cagaleres que tinga:

1
. S'habilitaran les places de bous de tota la Nació Espanyola per a tancar-hi tots els catalans —he dit tots!—, que ja s'han rist prou dels espanyols de veritat. El Director General d'aquesta gran operació nacional serà l'Il·lustríssim Senyor Felipe Cal Viva, amb experiència en aquestes feines de neteja de la població.

2. La Legió Nacional Espanyola substituirà el Barça en la lliga nacional espanyola i la seua cabra farà de porter, i qui no siga prou demòcrata i li clave un gol serà deportat a l'illa Perejil.

3
. Es faran exàmens de l'idioma espanyol pels carrers i places de la Nació Espanyola a tot aquell que faça cara sospitosa de ser català. Qui tinga accent català i no sàpiga, si més no, dissimular-lo, serà sancionat amb multes d'entre 6.000 i 66.000 euros.

4
. Els mitjans de comunicació nacionals de fora de Madrid i que no superen la legalitat vigent seran requisats pel Gobierno de la Nación sine die.

5.
 A aquells espanyols de soca-rel que acrediten ser de Madrid o delegats provincials de Madrid, que s'estimen més passar a l'estranger aquest període de recuperació de l'ordre nacional espanyol, se'ls permetrà endur-se una sola maleta de bitllets de 50 euros dels diners públics. 

I tot això, ara per ara, que en vindran més i de més grosses.

Dios salve a la patria!



Firmat:
 

El Gobierno Nacional Espanyol i ajudants.




Barcelona, 11 de setembre de 2017.

A la manifestació van anar 4 gats. La resta —1 milió de persones—

passaven per allí casualment. Igual és que anaven de boda.

Fotografia extreta de la xarxa.




PD: Ai, quina memòria! Se m'oblidava que la Sobirania Nacional Espanyola s'ha escapat del zoo de Madrid. Es recompensarà a qui n'aporte alguna pista.




dimarts, 25 de juliol de 2017

«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'


Per Maria Josep Escrivà


Llegir el Diari de Sotaia, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat.



Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià d'Etnologia, a la ciutat de València, fins al 17 de setembre.

Diari de Sotaia és una petit tresor literari d'un centenar de pàgines, que reclama ser llegit a sota d'un garrofer o a la vora de la mar, de bon matí o quan el sol tramunta, deixant-se acompanyar només per l'oreig muntanyenc o per la brisa marina. Connectarem així fàcilment amb l'esperit del llibre, amb una filosofia de vida concebuda i gaudida des de la humilitat volguda, que Joan Pellicer perseguí i que intentà practicar tot al llarg dels seus dies. No és casual, ací, que «humil» derive de la paraula llatina humus, que vol dir «terra»:

«La llar encesa, la nit serena i el llibre obert. No demane més història que aquesta, no vull una altra cosa que aquesta soledat, aquest silenci, aquest recolliment, aquesta rude i encisadora pobresa. Sí. La pobresa acceptada, escollida, estimada, que trempa i afina, que reviva i enllumena. Els esplais de la vida menuda. Els tresors de la poquesa. Les delícies de la pobresa. Què més? Què de millor? A fora, tot l'assossec de la muntanya, el lleu i làctic resplendor de la lluna...»

I aprofiteu, si no ho heu fet encara, per visitar l'exposició que se li dedica al Museu Valencià d'Etnologia. És petita, i no té cap pretensió científica, sinó la de retre memòria i acostar-nos l'etnobotànic, l'humanista, l'escriptor —qui pot dubtar-ho ja?—, el personatge singular i sensible, des dels seus objectes personals, eines de treball o alguns detalls que testimonien la seua personalitat irrepetible. Allà hi ha un text on Pellicer explica el seu concepte d'«etnobotànica» i des d'on podem deduir clarament que la seua feina i la seua passió anaven molt més enllà de l'«estudi etnogràfic de la classificació o descripció que un grup humà realitza dels recursos botànics que troba al seu medi natural», que és com els diccionaris i les enciclopèdies la defineixen: 

«Es podria definir l'etnobotànica com la cultura de les plantes [...], un concepte on els quatre elements bàsics són: terra, flora, poble i llengua. La terra que nodreix una flora i el poble que la utilitza, la interroga i la interpreta mitjançant una llengua per tal de satisfer les seues necessitats físiques, intel·lectuals i espirituals.»






Poble i llengua, per tant, com dos elements imprescindibles, culturalment indestriables del coneixement de les plantes del nostre entorn. I fins aquest grau de comunió amb la terra experimentava l'home botànic. Intel·lectualment i espiritualment, sí, però també físicament, corporalment, orgànicament inseparables:

«En la Mariola de nou. Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai havia d'haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l'àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres.»

Un bell tret que defineix el llibre és la fina precisió en les descripcions de moltes espècies botàniques des d'un llenguatge ple de lirisme. Aquesta sensibilitat poètica no era només innata. Joan fou un gran lector de poesia, i dels poemes de les seues autores i autors admirats extreia citacions, imatges poètiques, versos, que assimilava i inseria en els seus estudis: unes fonts de saviesa tan preades com el testimoniatge viu dels informants amb els quals conversava. Fixeu-vos en aquest fragment dedicat a la «pebreta», de nom científic Nigella damascena, tan expressiu com la mateixa aparença de la flor:

«L'aranya blava. L'estrella del camp. La pebreta de fruits negrellosos, picants, excitants i aromàtics, i tan benvolguts i usats a la cuina pels àrabs a tall d'espècia. Però quina flor, la blavissa i filigranada Nigella! Luxosa, barroca i tan subtil i senzilla.»




La fotografia està extreta de la pàgina Flora catalana.net, valuosíssima per a qui tinga curiositats botàniques, a nivell d'aficionat, com jo.

És inacabable, Joan Pellicer. Després de la lectura, se m'ha quedat el llibre tot subratllat i amb un grapat d'interrogants al costat de tants, tantíssims noms de plantes, pròximes i alhora desconegudes encara, mots que brillen com pedres precioses damunt del paper, que caldrà buscar, rastrejar, aprendre's, associar amb la realitat vegetal corresponent, per a continuar caminant per sendes, per bancals i per muntanyes, retent digna memòria al mestre i a l'amic.

«Flamejat de gratitud. Vida sóc. Res no és trivial.»


http://www.alfonselmagnanim.net/?q=val/Llibres/diari-de-sotaia


Els paràgrafs transcrits en lletra de color ocre estan extrets del llibre Diari de Sotaia, publicat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI (València, 2017), en el setantè aniversari del naixement de Joan Pellicer i deu anys després de la seua mort. 

Aquest volum de caràcter memorialístic recull les notes que Joan va escriure des de l'1 d'octubre de 1984 fins al 27 de desembre de 1985. Segons consta a la contraportada del llibre, «el mateix Joan Pellicer va començar a preparar el diari per a la seua edició, però es va quedar inèdit a la seua mort».

Per si en teniu curiositat, en aquest mateix blog vam publicar l'any 2012 una altra entrada dedicada a Joan Pellicer, que vam titular Joan Pellicer: «doneu-me un poc de la vostra saviesa».



dimecres, 31 de maig de 2017

EL FLORIDO PERNIL (2)





Fuiste de glorias florido pensil
hoy reverdecen a un impulso juvenil

Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de Florido pensil, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco.


L'obrires per on l'obrires, l'Enciclopedia Álvarez
t'ensenyava que tots els camins porten a Roma. 

I, també inspirant-nos en el tal vers, nosaltres publicàvem –ara fa 5 anys– una entradeta amb títol de cuixot florit: EL FLORIDO PERNIL, on mostràvem alguns fragments d'una espècie de tebeo denominat ASÍ QUIERO SER, d'ús obligat a les escoles infantils de la postguerra (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase "Así quiero ser", però el que realment pretenien dir era "Así quiero que seas"). 



Els valencians vinguts de fora, els forasters vinguts de dins i el peperisme ancorat en la ultratomba, amb la idea de redimir les seues misèries, complexos, manies i autoodis, no paren d'incrementar el seu catàleg de despropòsits amb noves proclames incendiàries que s'inspiren en la catalanofòbia, inventades sempre per ofrenòlegs indocumentats, sense base ni fonament, ni un mal argument acadèmic que les avale. I últimament els ha pegat per acusar de doctrinàries aquelles activitats escolars plantejades en valencià i/o en les terminologies identitàries que ells pretenen demonitzar. 


Fragment d'una publicació de l'any 1972 editada 
per l'Arquebisbat de València. Més clar, aigua clara.
Després, el mateix arquebisbat i els afins a la croada
han buscat les mil maneres de clavar claus per la cabota.


L'ajuntament del Verger –per exemple– fou acusat de convertir el poble en un santuario del independentismo catalán per haver albergat la XXX Trobada d'Escoles en Valencià i el lliurament dels prestigiosos Premis Sambori, dues activitats nascudes abans que els ofrenívols inventaren l'ofrenologia contemporània; o el parell de coces del PP d'Altea –per exemple també– en titllar d'evento pro-catalanista el concert "Com sona l'ESO", un dels esdeveniments de periodicitat anual més grandiosos i més simpàtics dels últims temps. I damunt, hi ha grupets de bramaires que solen rematar les seues histèries amb amenaces d'accions judicials que, al meu parer, haurien de ser contrarestades amb contundència per part de l'administració, sobretot quan es passen per baix cameta la mateixa legalitat que tant invoquen quan els convé. 


Anàlisi del PP d'Altea sobre l'última edició de "Com sona l'ESO".
Diuen ells –en castellà– que a Altea parlen valencià, que no català. 


Anàlisi de la premsa sobre el mateix esdeveniment.
Dalt l'escenari, 1.600 estudiants d'instituts valencians, catalans, 
balears, aragonesos i canaris. Catalanisme pur i dur, segons el PP d'Altea.

Com dèiem abans, aquesta gent considera que la pràctica del valencià a l'escola d'acord amb la normativa vigent és "adoctrinar" les criatures en favor del catalanisme, i possiblement consideren que vídeos com el del xiquet vestit de legionari, amb una escopeta al coll i cantant "soy el novio de la muerte" és una gracieta bonica i instructiva.


Clique ací per a veure durant 20 segons aquesta
criatura cantant El novio de la muerte. 

Tot seguit tindrem a mal republicar l'article que referíem anteriorment, per si volen comprovar com eren els adoctrinaments per no dir els aborregaments que practicaven els novios de la muerte de l'època. Miren, miren: 


EL FLORIDO PERNIL
13/05/2012


L'amiga Maria Dolors Lloret és una activa component del nostre burrigrup, i sol utilitzar facebook per a transmetre sensibilitats professionals, ideològiques i també familiars (sap exercir amb orgull les seues condicions de néta, filla, mare i iaia), però recorre a l'ús del correu electrònic quan vol compartir algun arxiu o enllaç que, pel seu pes o per les seues característiques, no pot ubicar a la xarxa. A través de l'esmentat conducte, Maria Dolors ens va enviar en format PDF una autèntica relíquia històrica, amb la qual hem compost l'article que ara mateix tenen entre cella i cella. Es tracta de la primera enciclopèdia escolar editada després de la guerra civil. ASÍ QUIERO SER era el títol d'aquella espècie de tebeo, d'ús obligat a les escoles infantils de l'època (d'entrada, posaven en boca de les criatures la frase Así quiero ser, però el que realment pretenien dir era Así quiero que seas).

Més amunt poden veure la coberta del llibre en qüestió, il·lustrada amb un dibuix de la muerte on es distingeixen una xiqueta i un xiquet armats que custodien un espectre ennegrit amb pinta d'àguila rapaç. No cal dir que el contingut és una espècie de sermó doctrinàriament tendenciós d'aborregament  patriòtic:
Què troben?... Pel que es veu, això de ser subordinat era
facilíssim; només calia obedecer sin discutir.

Està clar, no?
A més, aquesta obediència no era
oriental ni occidental... ERA SANTA!

Bingo!!

Però no era suficient obeir sense discutir; calia fer-ho amb alegria i satisfacció:

Una de les cançons que cantava Ovidi Montllor començava així:
He nascut!; GRÀCIES.
i acabava dient:
M'he cansat... DE RES!

Recordem que el mandatari al qual calia obeir va arribar al poder mitjançant un colp d'estat militar que va esdevenir una cruenta guerra civil. Miren com justificava aquesta enciclopèdia la tal barbàrie:

Suposem que aquesta màxima no refereix les guerres
que no són santes, com ara les revolucions populars
contra les dictadures.

I miren aquestes tres peladilles. Així ensenyaven als xiquets com era (segons ells) un estado totalitario:

Peladilla 1a:
Prohibit pensar.

Peladilla 2a:
Sembla dir que la dictadura franquista no
imposava l'autoritat per la força.
Pel que es veu, els afusellaments eren
actes de penediment col·lectiu, i els camps
de concentració eren recintes firals on
els ciutadans contribuïen a la unitat
i harmonia nacionals.

Peladilla 3a:
Heil Hitler!

El llibre deixava ben clar que la religió catòlica, apostòlica i romana és l'única i la vertadera. De fet, s'hi fa constar l'aprovació dels textos per part del ministeri d'educació con censura eclesiástica. A les monedes oficials es podia llegir allò de Francisco Franco, Caudillo de España por la gràcia de Dios, i ja han vist com, al tal cabdill, el presentaven com un il·luminat que només retria comptes davant de Déu. Les altes jerarquies eclesiàstiques (i molts frarots embogits) se sentien en aquest ambient tan còmodes com en l'època en què els papes i els bisbes s'amistançaven amb concubines i dirigien creuades bèl·liques i/o inquisidores (per les quals mai no han demanat perdó). 


Aquesta foto no està inclosa al Así quiero ser, però pertany
a una santa campanya orquestrada pel partit
que aleshores liderava don Manuel Fraga.
En l'actualitat, alguns hereus de l'esmentat salvapàtries,
com ara don Cascos, González Pons o na Soraya,
utilitzen la llei del divorci i/o el matrimoni
no canònic per a resoldre les seues necessitats.
Ara tenen el cap en altres menesters ideològics.
Sempre he tingut la quimera que el general Franco va pensar en algun moment perpetuar la seua sobirania i fer-la hereditària autonomenant-se emperador (rei no podia ser, perquè no tenia sang reial; i president de república tampoc, perquè eixa figura sol eixir de les urnes). Tal vegada per això patia ataquets d'imperialisme i definia els seus dominis com un imperi:

Està clar, o no està clar?
El pardalot que es coneixia com
Águila Imperial apareix
a l'enciclopèdia de manera continuada.

Cada capítol de l'enciclopèdia que ara ens ocupa
es tancava amb una espècie de màxima o consigna
com aquesta que remata l'espai dedicat
a El imperio. Els Reis Catòlics també adornaven moltes
proclames del règim.

Altres aspectes socials, econòmics, culturals, sanitaris i educatius també es tractaven a la pseudoenciclopèdia en els mateixos termes, tendenciosos i incendiaris, dels exemples abans exposats. Fins i tot parlaven del trabajo. Miren, miren:



Això dic jo també: ¡A trabajar todo el mundo!

Ho deixem ací, per ara, però no descartem continuar un altre dia amb aquestes mostres autèntiques d'allò que passava en un temps no massa llunyà. Als més joves, pot semblar-los novel·lesc, però els que no som tan joves hem viscut i patit, directament o indirectament, les conseqüències de la dictadura franquista.

Alguna cosa està fallant,
no troben?
A més, encara hi ha persones que van col·laborar activament amb aquell règim, i ara pregonen militàncies democràtiques o ostenten càrrecs importants (civils, militars o religiosos) en el sistema actual. Eixos personatges solen invocar la Constitución per arremetre contra els que lluiten per regenerar, refrescar, canviar o eradicar els vicis institucionals que estan llançant a perdre la societat del benestar i la puresa democràtica. Als tals pseudodemòcrates inquisidors, als que practiquen mètodes imperials per a reprimir renegats i als bufanúvols que bamben per la política repartint misèries i mediocritats (i cobrant sous vergonyosos), els demanem que tinguen amb nosaltres la meitat de la paciència que nosaltres tenim amb ells.

Un apartat del testament polític del general Franco deia que los enemigos de España están al acecho, però jo crec que qui sempre ha estat al acecho són aquells que, per malaltia ideològica o per fatxerio congènit, se sentirien més còmodes a l'empar d'un règim totalitari, on les llibertats s'enfosquiren entre les penombres de les santes obediències, i on les sensibilitats humanes es perderen entre disciplines patriòtiques i entre floridos pernils. Confiem que la gent s'acabarà d'espavilar, abans que certes històries es tornen a repetir. Amén.


divendres, 31 de març de 2017

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ


Per Salvador Bolufer

Bernat Capó
Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho faran persones molt apropiades per a donar a conèixer el llegat de Bernat Capó; només pretenc, per tant, dedicar aquesta modesta entradeta a la seua memòria, i recordar en veu alta i lletra clara algunes referències anecdòtiques, relacionades amb ell, que m'afecten de manera especial.


AGNÒSTIC, REPUBLICÀ I PUDENT


Sabia que Bernat Capó era un escriptor de Benissa que havia compartit complicitats amb gent com Joan Fuster o Vicent Ventura, entre molts altres; coneixia també la seua manera peculiar, convençuda i convincent d'escriure les seues històries, però no fou fins l'any 99 quan vaig parlar amb ell per primera vegada; llavors vaig percebre la potència d'aquest home, que ja era un autèntic referent pertot arreu de la comarca i del país. Durant la primavera de l'any esmentat, Edicions del Bullent havia publicat una reedició del magnífic llibre de Bernat Espigolant pel rostoll moriscel meu poemari Burrera Comprimida. Eixa coincidència i la mediació del meu mestre, Tomàs Llopis –sempre molt pròxim al sr. Capó–, propiciaren les meues primeres trobades amb l'escriptor benisser. La primera vegada que el vaig sentir parlar en públic es va autodefinir, així, a pèl, com "agnòstic, republicà i pudent", i això, a mi, em va fascinar (els que em coneixen bé comprendran els motius de seguida).

UN BANY D'AUTOESTIMA

Portada del llibre
Terra de cireres
Bernat aprofitava qualsevol detall sarcàstic que se li posava a tir per a traure punta als seus discursos i a les seues narracions. Ell sabia que això, a mi, m'encantava, i em temptava a escriure versos burletes sobre els personatges ridículs que rondaven els nostres contorns. Al seu llibre Terra de cireres (Edicions del Bullent, 2oo2), conta la història d'un alcalde que va dinamitar la gran roca del barranc de l'Encantà per tal de trobar el tresor de la llegenda. Lògicament, el ridícul que féu el tal batlle fou espantós, i el sr. Capó acabava escrivint "El viatger desconeix si Salvador Bolufer, l'amic pegolí, ha tingut notícia de la guilladura de la primera autoritat municipal, però creu que res no en sap, ja que si ho sabera, ja hauria compost un esgarrifós poema èpic, com només ell ho sap fer, per ser cantat, de poble en poble, amb acompanyament de guitarra". Que la ploma de Bernat et dedique una carícia així és d'eixes coses que encoratgen i animen a continuar enrossinant versos. Un autèntic bany d'autoestima. 


Dedicatòria del mestre

EL NUVOLET

Amb motiu del 80é aniversari de Bernat, els seus amics i deixebles de la Marina Alta li van organitzar un acte d'homenatge a la Seu Universitària de Benissa, on vaig tenir el privilegi de ser convidat a participar. Vaig preparar un parlament amb la idea de no decebre l'homenatjat i, a poder ser, arrancar-li eixa rialla franca que el caracteritzava. Entre altres volantins argumentals vaig explicar que, al fons de l'altar major de l'església del meu poble, hi ha una pintura de grans dimensions que representa el cel dels justos, on s'observen un fotimer de membres del santoral distribuïts en petits grupets damunt dels diversos nuvolets que s'escampen pertot arreu de la superfície celestial pintada. Vaig concloure la parida demanant que, si el cel dels justos existeix i és com el de la pintura de l'església del meu poble, jo volia que a mi m'assignaren el mateix nuvolet que a Bernat Capó, i passar allí la vida eterna o, en el seu defecte, la mort eterna. Per la sonora carcallada que es va espolsar el mestre, vaig deduir que havia aconseguit els meus propòsits amb el discurs. Moltes vegades, fins i tot en intervencions públiques, Bernat va fer referència al nuvolet que havia de compartir amb el trobador pegolí... i sempre acabava dient: "però que tarde!".


El periodista va captar la reacció de Bernat en el moment
que jo parlava del "nuvolet". La foto també retrata la rialla
del mestre Tomàs Llopis. Un luxe.  

CASUALITATS O CAUSALITATS?

Les biografies escrites de Bernat solen destacar la importància de la seua trajectòria cívica. Durant el temps en què fou regidor de l'Ajuntament de Benissa va impulsar la construcció del Centre Cultural, la compra de la Sala del Consell, la creació dels Premis 25 d'Abril, els certàmens de pintura i fotografia... i un llarg etcètera d'accions i d'infraestructures, tan ben arrelades que han sobreviscut totes les crisis i tots els governs que des de llavors han passat pel seu poble (fins i tot els del PP). Sospite que el fet que la Seu Universitària de La Marina s'assignara a Benissa no és per casualitat, com tampoc no ho és que els premis abans esmentats –en plena vigència encara– mantinguen el nom de "25 d'abril", i la principal avinguda del poble continue dient-se "del País Valencià"... malgrat tot. Estaria bé que el comentari que acabe d'escriure servira de reflexió al fotimer de regidorets i regidoretes que estan –o han estat– una pila d'anys ostentant càrrecs a l'ajuntament del seu poble, però han sigut incapaços d'aportar ni un sol bri de trellat a la seua tasca, i han sobreviscut amb més pena que glòria, mortificats per les pors, els vicis, l'autocensura i el convencionalisme. I no parle ara dels que, damunt, s'han deixat seduir per la corrupció, la indecència o el desvergonyiment.


La Biblioteca pública de Benissa porta el nom de Bernat Capó. 

... I SI LA MATEN, RESSUSCITARÀ
 EL TERCER DIA


El mateix any 99, Edicions del Bullent va crear un premi literari amb el nom de Bernat Capó, del qual ja s'han acomplit 18 convocatòries –una cada any– de manera ininterrompuda. El fet que el guanyador de la primera edició fóra l'immortal Joan Pellicer era com una premonició de l'èxit que tindria aquesta brillant iniciativa de l'amic Gabriel Sendra. 

Com a conseqüència de la presentació del llibre Burrera Comprimida (burrera per part de pare i comprimida per part de mare) havia nascut un espectacle homònim, que Bernat va presenciar en més d'una ocasió i que havia referit en algun dels seus articles de manera positiva (deia que nosaltres comprimíem la burrera que altres expandien). L'any 2001, després de 30 mesos de representacions, vam considerar que aquella moguda escènica havia cobert etapa, i vam decidir posar-li punt i final amb una última funció a la Plaça de Bous d'Ondara que anunciaríem com "La mort de la burrera" i amb una posterior gala a la carpa que hi havia instal·lada al Tossalet del Carme, on "despresentaríem" el llibre que havíem presentat quasi 3 anys enrere. Els susdits esdeveniments s'havien programat en dates molt pròximes al lliurament del III Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular i, durant la roda de premsa prèvia a l'acte, un periodista que coneixia bé les nostres complicitats amb Bernat li va demanar opinió sobre l'anunciada "mort de la burrera". El mestre, fent-se càrrec de la "importància" de la pregunta, va posar cara de transcendència i va contestar amb veu ferma i categòrica: "La burrera no morirà mentre hi haja gent que la motive... i si la maten, ressuscitarà el tercer dia".


Entre altres moltes coses, Bernat Capó és
fill predilecte del seu poble. 

I així fou, amic Bernat. La burrera es manté viva i ben viva, present i vigent, perquè, com tu deies, continua havent bufanúvols i politicastres que la motiven. Uns dies abans de produir-se el teu traspàs va veure la llum un altre llibre de burrera poètica Versos (per)versos– que ha tingut a bé publicar-me Edicions 96. Tu no has arribat a llegir-lo, però el dia que a mi em toque, jo te'l portaré dedicat a eixe nuvolet del cel dels justos que tu ja has ocupat, i que hem de compartir amb la nostra gent durant tota la vida eterna... o, en el seu defecte, durant tota la mort eterna. 

Per sempre més, mestre.

  
L'últim discurs de Bernat Capó al lliurament 
del premi que porta el seu nom.


divendres, 3 de març de 2017

VERSOS (PER)VERSOS


Per Salvador Bolufer


Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, Versos (per)versos està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies.

Portada del llibre Versos (per)versos,
dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. 

Versos (per)versos és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96, l'editorial valenciana que dirigeix la nostra Dolors Pedrós amb la força de l'ànima. La coordinació de treballs i l'assessoria lingüística ha estat a càrrec de Maria Josep Escrivà dama del Grau; la maquetació i el disseny de portada són obra de Josep Olaso; el pròleg, l'ha escrit el professor Jesús Peris, i la ja esmentada Maria Josep Escrivà, conjuntament amb el també professor Tomàs Llopis (són els dos mestres meus), han signat un colofó d'eixos de tronar i fer ploure. 


Els dissenyadors solen fer proves abans de decidir les estampes més adients per a elaborar els seus dissenys. Heus ací uns dibuixos de Josep Olaso, previs al muntatge de la portada (per)versiana, on utilitza la meua indisposició estètica com a víctima propiciatòria. El de l'esquerre està inspirat en una foto de la representació d'El cantar de la burrera al Teatre Micalet de València. El de la dreta sembla la imatge d'un intel·lectual fracassat. Amb permís de Josep, els guardaré al calaix 
de les coses entranyables.


En una de les solapes del llibre es llig: "Versos (per)versos és una recopilació de poemes on l’autor, entre bromes i veres, conta i canta les ventures de cada passat i les desventures de cada present, i on, amb el peculiar estil trobadoresc que el caracteritza, expressa els seus sentiments, les seues reivindicacions, les seues manies i les seues maneres de veure la vida i de viure la mort"I continua dient: "Un conjunt de paròdies burlesques, gentileses divertides i sarcasmes sociopolítics conformen els principals aspectes d’aquesta concentració de versos salvatges de rima acurada i de caiguda satírica –de vegades corrosiva–".


Disseny de Josep Olaso per a la contraportada, 
amb versos criminals marca de la casa.


El pròxim dijous, 9 de març, iniciarem a la biblioteca Central de Gandia una gira pertot arreu de les nostres geografies, amb intenció de fer arribar l'obra a tots els llocs on puguen resultar útils aquestes alenades mètriques, que pretenen burlar entre rialles l'acció dels bufanúvols poderosos i dels llepaires indecents.

Com també es diu al llibre, Versos (per)versos no pretén ser un best-seller dels que s’han de llegir abans de morir-se; és tan sols una insòlita aposta editorial on es condensen les alegries poètiques que he conreat amb l’ànima durant una important etapa de la meua vida. 

Aquesta espècie de quadre de ximenera il·lustra la solapa del llibre on es resumeixen les meues misèries curriculars.
Així em veu Josep Olaso; amb  cara de crepuscle vespertí. 



dimarts, 17 de gener de 2017

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

Per Salvador Bolufer


Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per algun interés personanormalment de caràcter especulatiu–, estableixen vincles en terres d'altri sense cap intenció ni voluntat de respectar els costums, la cultura i les tradicions dels llocs que pretenen ocupar. Si repassem la història del País Valencià durant les últimes dècades i analitzem les causes de la destarifada situació econòmica, mediambiental i sociopoliticocultural que ara patim, de seguida endevinarem a quin tipus de forasters estic referint-me. 


La pàtria dels forasters

Els atacs contra l'ús, la promoció i el correcte ensenyament de la llengua dels valencians és una de les pràctiques més habituals dels castellanòfils que han vingut a casa nostra a buscar or i petroli. Aprofitant la mediocritat dels mandataris i dels poders fàctics que ens han tocat en sort, l'autoodi que afecta un sector reaccionari de la nostra població, i també l'escassa capacitat d'integració que patim els valencians i les valencianes, aquesta gent s'ha inventat un valencianisme ridícul que, entre altres coses, intenta desvirtuar l'autenticitat i els orígens d'una llengua que no estimen ni pensen utilitzar mai. Les teories argumentals que fan valdre per a justificar les seues croades en favor del genocidi lingüístic són autèntiques bravates que no se les creuen ni ells.
Si ens atenem als criteris actuals de la dreta reaccionària,
els bisbes de l'any 1972 eren uns catalanistes, independentistes
i radicals, perquè escrivien sense faltes d'ortografia, empraven
la terminologia "País Valencià" i, damunt... deien que el català i
el valencià són la mateixa llengua! Auxiliiiiiiii!!
I com que els encanta pintar la història amb els colorins que millor s'ajusten a les seues parides argumentals, m'he permés il·lustrar aquest article amb alguns retalls d'una publicació de la JUNTA D'ACCIÓ CATÒLICA datada el 9 d'octubre de 1972, amb introducció de Monsenyor Josep Gea Escolano, aleshores Bisbe Auxiliar de València. Miren, miren:
Aquest és un fragmentet d'una publicació que constava de 20 pàgines, totes escrites en gramàtica pulcra i ortografia acurada, d'acord amb les Normes de Castelló. Si tenim en compte que l'actual titular de l'arquebisbat de València és l'esperpèntic cardenal Cañizares, castellanòfil empedreït, podran imaginar les acrobàcies mentals que hauran practicat els ofrenòlegs contemporanis per a capgirar les tesis de l'església valenciana dels anys 70.  

Als patriaferits en qüestió els encanta utilitzar aquesta classe d'institucions més o menys populars per a reforçar les seues proclames en favor d'oficialitzar les histèriques teories (?) que defensen contra l'opinió i els dictàmens dels experts i de la mateixa Universitat (Lo rat penat, per exemple, és una entitat centenària amb una història plena de batalles campaneres dignes d'emmarcar). Resulta curiós veure com els arguments dels més prestigiosos catedràtics són rebatuts públicament per analfabets funcionals, com per exemple l'exconseller ara "investigat" Serafín Castellano, que va afirmar que, el valencià, l'havien inventat els ibers, i va ordenar que retiraren les subvencions a qui negara la tal "evidència".  


El cardenal Cañizares, fent el ridícul.
No sé si és la ficció que supera la realitat...
 o si és la realitat que supera la ficció.

A mi em resulta difícil pensar que les principals institucions andaluses, basques, catalanes, gallegues, madrilenyes... estigueren encapçalades per gent arribada d'altres terres. Doncs bé; a la Generalitat Valenciana hem tingut un president de Cartagena –Zaplana– que prèviament havia comprat l'alcaldia de Benidorm amb diners de no sé qui (a més d'estar implicat en el Cas Naseiro); un altre de Motilla del Palancar  –Olivas–, actualment processat; un castellà de Castelló –Fabra– protagonista dels ridículs més espantosos que se li coneixen a un dirigent d'eixos nivells; un altre castellà de València –Camps–, al·lucinaire a qui també persegueix la justícia terrenal. L'actual president de la Diputació d'Alacant i alcalde de Calp –César Sánchez– és de Navalmoral de la Mata (Càceres) i, encara que ja porta anys vivint per ací, no en dispara una en valencià ni per equivocació; en el seu historial no consten els mèrits d'aquest home per a gaudir les posicions de privilegi –i de retribucions– que li atorga el seu peperil partit. L'altre dia sentia presumir l'ara qüestionat Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (nom de ric) d'haver guanyat 3 vegades les eleccions a la seua demarcació. Ell és murcià de Cartagena, però "la seua" demarcació era la d'Alacant (curiosament, el seu successor com a cabota de la llista alacantina fou un gallec que li diuen Rajoy).


Un altre fragmentet de la publicació que abans comentàvem. Pel que
es veu, eren criteris que compartia l'arquebisbat abans que algú inventara la denominada "Batalla de València".

Això ho deia la Unesco l'any 54, quan els rots de la "Santa Inquisició"
encara retronaven amb força a l'Espanya canyí.

Recordem que la Unesco és l'organisme internacional que recentment ha declarat les falles "Patrimoni Immaterial de la Humanitat".

Podríem passar-nos quaranta dies i quaranta mil nits cantant i contant mostres de la nostra inclinació al forasterisme institucional, i més encara si incloguérem casos com el de la difunta Rita Barberà, qui va viure sempre a València, on fou 25 anys alcaldessa, però no es va molestar mai a ensenyar-se a dir ni "bon dia", i va protagonitzar l'esperpèntic episodi del caloret a les torres de Serrans. També seria inacabable la llista de testaferros i oportunistes que han vingut de fora a ocupar llocs de responsabilitat, a participar de les alegries corruptes que ací es practicaven... i a menysprear els nostres valors amb vergonyosa impunitat. 


Serafín, habla "balensiá" a los del populacho...
— El "balensià" de moatros el van inventar els ibers, no trobes, Alfonso?
Jo crec que foren els jilipolles del desmembrament de l'imperi romà!

... I també seria llarga la llista si relacionàrem el forasterisme empresarial, on apareixerien casos com el de Chiquita Brands, una companyia ianqui que va prometre salvar Pascual Hermanos, i, després d'absorbir la suculenta xarxa comercial que gaudia la susdita companyia valenciana, va acabar liquidant l'extensa plantilla de treballadors amb les autoritzacions generoses de l'administració sense invertir ni un puto dura a casa nostra. Un altre exemple més recent és el del magnat singapureny Peter Lim, el Xino que va comprar el València CF a preu de saldo per a redimir els desastrós cúmul de despropòsits que afecta el club esmentat, i que porta camí d'acabar de fer-ho tot pols. El Xino no ha fet res del que va dir que faria, ni s'ha fet càrrec de les obres del nou Mestalla, ni es va fer càrrec de l'obscur aval amb què la Generalitat va garantir el deute amb Bancaixa que finalment pagarem entre tots. 


Obres del Nou Mestalla, iniciades al 2007 i aturades al 2009 per no pagar.
El Xino xiula, Bancaixa calla... i la resta no es donen per al·ludits.
I a ningú li cau la cara de vergonya. 

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" –deia Joan Fuster. "De fora vindran que de casa ens trauran" –deia la iaia Maria la Morena.

"Recollons, quina aigua cau!" –dic jo–. 




«VIDA, TANTA VIDA!» AMB JOAN PELLICER I EL SEU 'DIARI DE SOTAIA'

Maria Josep Escrivà a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 25/07/17
*Per Maria Josep Escrivà* Llegir el *Diari de Sotaia*, que ha publicat, amb encert impagable, la Institució Alfons el Magnànim-CVEI és tornar a caminar a prop de Joan Pellicer, amerar-se de les seues paraules entusiastes i reverencials, admirar-se amb la seua admiració envers cada troballa senzilla i alhora grandiosa que la terra ens descobreix. Us anime, tant si sou amants —o aficionats només— de l'etnobotànica com si no, a no deixar-ne passar l'oportunitat. *Una de les imatges de l'exposició Joan Pellicer. La saviesa de les nostres plantes, que es pot visitar al Museu Valencià... més »

EL FLORIDO PERNIL (2)

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/05/17
*Per Salvador Bolufer* Fuiste de glorias florido pensil hoy reverdecen a un impulso juvenil Aquests dos pseudoversos –rebordonits, per cert– pertanyen a la lletra de l'himne d'Espanya que publicava l'Enciclopedia Álvarez, el llibre didàctic més habitual en les escoles franquistes entre els anys 1954 i 1966. I això de *Florido pensil*, que traduït al valencià seria més o menys com dir "pèndul florit" –nom de parida–, sembla que va inspirar el títol d'una espècie de memòria de l'escola nacionalcatòlica que va implantar el règim del general Franco. *L'obrires per on l'obrires, l'E... més »

EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/03/17
*Per Salvador Bolufer* *Bernat Capó*Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho ... més »

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/17
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.