Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dissabte, 25 d’agost de 2012

ACÍ MANE JO!

Si atenem a l'ortodòxia en els conceptes bàsics d'una societat amb estructures democràtiques, entendrem que la funció d'un dirigent és utilitzar els poders conferits al càrrec que ocupa per a governar l'àrea que li corresponga. També entendrem que governar és dirigir seguint una línia de conducta ètica; gestionar, administrar, procurar i mantenir les infraestructures necessàries perquè les persones que componen l'àmbit afectat puguen gaudir els seus drets i assumir les seues obligacions. 



Però la realitat ens demostra que els bufanúvols i els manifassers sorgits des de la mediocritat, a més dels salvapàtries de tarannà totalitari (cada vegada més abundants), entenen que governar no és més que un sinònim menor d'una paraula major que ells han convertit en màgica: MANAR. I aquesta classe de manadors només saben manar a colp d'imposició i a ritme de represàlia; roda i volta, sembla que sols persegueixen fer allò que els done la gana, quasi sempre en defensa dels seus interessos materials o ideològics. Als mandarins en qüestió, els encanta igualment autocondecorar-se, solucionar arbitràriament els conflictes que ells mateixos provoquen i prendre decisions en matèries que no els corresponen. 


A l'esquerra, l'horripilant monstre metal·litzat que presideix l'aeroport
sense avions de Castelló. Diuen que el capritxet ha costat 300.000 euros.
A la dreta, l'escultor Ripollés; un excèntric artista al qual li agrada
adornar els caps amb floritures. Al monstre metal·litzat li ha col·locat
un avionet, i el seu propi cap sol romandre entre pallorfes
i confeti de marjal (com si s'hagués escabussat a la sèquia en
temps de segar). "Ací mane jo!" --diu don Carlos--. "Ací cobre jo!"
--contesta Ripollés--. Pagar, paga el populatxo.
"Ací mane jo!" és una expressió que he sentit dir a determinats presidents de falla, a diversos caporals de filà de moros i, fins i tot, a algun que altre concejal de pedania pobra. Però quan realment la tal frase pren formes d'estafa social és quan l'escenifiquen mandataris de certa rellevància, enlairats al poder a través de processos presumptament democràtics. Resulta quotidià veure personatges com l'inventor dels aeroports sense avions amenaçar tots aquells que qüestionen les seues cacicades, o proclamar que va deixar la diputació perquè li va passar pels collons (i després advertia als ajuntaments de Castelló que, encara que ja no fos el president, allí el que manava era ell). També són habituals les eixides de to egocèntriques d'exemplars com don Rus o donya Rita, i les actituds prepotents i xulesques de les madames deixebles de l'escola esperancina de l'Aguirre madrilenya (em va resultar tragicòmic veure la cara de cocabova que posava donya Botella, actual alcaldessa de Madrid, mentre 200 bombers li deien el que no se li pot dir a un porc). 


A l'església de Borja (Aragó) hi havia la pintura d'un Ecce-Homo (foto esquerra). Com que la tal pintura estava deteriorada, una senyora octogenària es va entestar a restaurar-la i, retocant d'ací i d'allà, al final va convertir l'estampa del sant en l'esperpent que es veu a la foto de la dreta, amb cap de lleó, gola de paquet de tabac i cara de pot xafat. Açò passa quan fan les coses els que no estan capacitats per a fer-les. De pitjors n'hem vist quan algun concejal d'urbanisme s'ha autoproclamat arquitecte o quan algun diputat ha volgut suplantar les tasques d'un científic, d'un catedràtic o d'un filòleg (per exemple).
Comprenguen-me: a mi, me la bufa, per exemple, si, a don Fabra, li pega per vestir-se de fallera major, o a donya Esperanza per tatuar-se una àguila imperial a les anques (s'ho imaginen?), però em dóna molta pena veure amb quina facilitat burla aquesta classe de gent els principis bàsics d'un Estat de dret i moltes vegades també l'esperit de la llei, per tal d'aferrar-se al poder amb intencions vitalícies (burlar l'esperit de la llei és rebolicar la lletra menuda i estirar les fites dels reglaments per a donar forma legal a les malifetes, a les manipulacions i als abusos de poder. Algun dia parlarem d'açò amb exemples aclaridors). Per a ells, l'acció de poder és il·limitada, i sempre invoquen la legislació de la forma que els convé i utilitzen els mecanismes de control de la manera que més els interessa (per això són tan habituals els processos judicials que no s'acaben mai Fabra, Gürtel, Brugal... i també els que s'acaben de seguida, com és el cas del jutge Garzón, que només han tardat uns mesos a espolsar-se de damunt).

Més val tard que no mai.
Els dos grans partits ara intentaran assegurar legalment les seues dèries bipartidistes, però vull pensar que ho tenen cru, perquè cada vegada hi ha més gent indignada amb les tribus de mandataris que han podrit el sistema democràtic i ens han abocat a la caòtica situació actual. Era previsible l'arribada d'aquest merder, i és una llàstima que "el gran públic" haja esperat que li solten la tralla per a reaccionar. 


Els oligarques en qüestió no sempre opten per ostentar personalment la representació dels principals càrrecs institucionals. Per exemple, quan obligaren l'ínclit Francisco Camps a dimitir (per evitar possibles repercussions amb els assumptes judicials que l'afectaven), decidiren substituir-lo per un home de palla, i no per qualsevol dels llops (o llobes) que aleshores estaven en primera línia de foc. I fou elegit n'Alberto Fabra per a desempenyar tan honorable paperot. N'Alberto era un home desconegut; un diputat ras, alcalde de Castelló des de feia uns anys. El tal mandatari havia fet unes declaracions, sis mesos abans del seu enlairament a la presidència, on criticava la desconnexió de TV3 al País Valencià, amb la qual es culminava una de les fòbies més malaltisses del defenestrat president Camps. En aquelles declaracions deia coses com que els polítics estaven per a solucionar problemes absurds, que calia posar-se a treballar i arribar a acords perquè la gent poguera veure la televisió que volguera, que al nord del País Valencià i al sud de Catalunya parlaven de la mateixa manera... I tot açò es recull al vídeo que inserim a continuació. Només dura 1 min i 5 seg; peguen-li una miradeta:


                                                      

Recollons, n'Alberto! Ha canviat vosté d'idea o l'han obligat a canviar? Damunt de no haver fet res del que va dir que faria, ha assumit vosté la desastrosa herència dels seus antecessors. Per no dir no ha dit ni que el contracte amb la Fórmula 1 obeeix a la pròrroga que va signar don Francisco hores abans de la seua dimissió forçosa; per no afrontar no ha afrontat ni el ridícul espantós que pateix la seua província de Castelló per l'assumpte de l'aeroport sense avions; per no aclarir no ha aclarit ni l'empastre multicolor d'una televisió amb 1.300.000 euros balafiats, amb unes quantes empreses arruïnades i amb una sèrie d'escàndols encoberts pels mateixos testaferros que ha mantingut vosté en el poder. Les farmàcies no cobren (i les no farmàcies tampoc); els xiquets aniran a escola en barracons i amb la fiambrera del recapte; els corruptes es passegen pels corredors del Congrés com si no anara amb ells la cosa; qui vulga aspirines que se les pague, i qui vulga falles que se'n plante una al corral. I no dic més perquè se m'acaba el temps, el paper i la burrera.


N'Alberto, envoltat de personalitats i mudat com un margalló, 
a punt d'iniciar algun d'eixos actes de xocar mans i de fer brindis al Sol.
Vaja amb compte, senyor, o acabarà més restaurat que l'Ecce-Homo de Borja.

Vosté, n'Alberto, només en un any ja s'ha convertit en còmplice implacable d'aquells que manen del seu càrrec i pretenen manar també de nosaltres per secula seculorum. Són aquells, n'Alberto, que seuen en cadires calentes de tant de manar i, com va dir el professor Tomàs Llopis, "una cadira calenta pot provocar mals insospitats". Brillant frase, publicada al burrigrup, i dedicada als mandataris rancis, on el nostre Tomàs acabava dient: "Doncs això els passarà, que moriran de les altes temperatures de la cadira. És el poder, o la corrupció inherent al poder, a l'excés de poder o a l'excés de temps en el poder." I nosaltres diem: amén.

dilluns, 13 d’agost de 2012

CONTRA EL FANGAR DE L'EXISTÈNCIA. L'escriptura segons Jovi Lozano-Seser

Per Maria Josep Escrivà

Hi ha constatació escrita que Jovi Lozano-Seser veu, i diu, la vida en forma de conte literari des dels 14 anys. Ara en té 33, i des de 1993 fins a l'actualitat ha rebut desenes de guardons en el camp de la narrativa curta, fonamentalment, la qual cosa ha tingut com a conseqüència més important que puguem conèixer aquest jove tocat, d'aquesta manera tan precoç i efectiva, de tan "enigmàtica afició" (Jovi dixit).



Jovi Lozano-Seser (Ondara, la Marina Alta, 1979), en una imatge recent 
que ens ha cedit amb tota l'amabilitat que el caracteritza.


Efectiva, perquè, si repassem de manera resumida la seua trajectòria literària, veurem que Jovi no ha perdut el temps. I això, en bé dels seus, i de les seues, admiradores, dit siga de pas. Els seus primers relats, escrits entre 1993 i 2009, estan recollits al volum Sis contes i una novel·la incerta (Edicions 96, 2010). Hi sorprenen, des del primer moment, les preocupacions socials, el compromís i la intenció crítica envers un món defectuós que provoca la reacció −passada pel filtre de la literatura− de l'autor. L'any passat va publicar Efectes secundaris (Bullent, 2011), com a conseqüència d'haver guanyat el premi Soler i Estruch de narrativa curta, convocat per l'ajuntament de Castelló de la Ribera. Constitueixen el llibre 11 narracions d'un caràcter molt més quotidià que les anteriors, i tractades amb un to d'ironia i d'humor que crec que és una altra manera d'implicació, potser menys greu però igual de subjectiva, en allò que s'hi conta. I també sabem que hi ha en procés d'edició, a hores d'ara, una novel·la que s'ha de dir Últimes existències, i que l'autor mateix reconeix com una mena de "genealogia de la crisi econòmica", un intent de "teràpia o exorcisme" enmig del fangar en què s'han convertit aquests últims anys.

A més de la producció impresa, aquest home que exerceix el periodisme cultural des de la Mancomunitat de la Marina Alta (MACMA), ha vist últimament com un conte seu titulat Rossa! esdevenia curtmetratge cinematogràfic. A la gran pantalla es diu Chanel nº 5 i està dirigit per Aarón García Sampedro, i interpretat per Lluvia Rojo. Ho explica en aquesta entrada del seu bloc Calcetins desparellats.
 
Fa ara un any, Jovi em va fer una entrevista, amb la noble finalitat de ser publicada en la revista cultural de la MACMA, que, de seguida, va acabar convertint-se en una conversa quasiinacabable que ha sigut la porta d'entrada a un món de complicitats literàries i personals que van enriquint-se amb el temps. I, una mica com a desig de correspondre les seues atencions, fa uns mesos vaig voler ser jo l'entrevistadora −en aquest cas només aficionada−, i que el periodista i escriptor en fos l'entrevistat. Aquell intercanvi de preguntes i respostes es va publicar al butlletí 96milmotsmés, i la podeu llegir íntegra, si us abelleix, clicant ací (pp. 6-7).

Portada del butlletí
96milmotsmés,
dissenyat per Pau Àlvarez.

Però Jovi, generós de mena, encara ens tenia una generositat reservada. I és que, després que un altre conte seu havia sigut guardonat, ara al Certamen Enric Valor de la vall de Guadalest, va voler compartir la bona notícia amb la seua colla de fans enviant-nos el conte premiat. Es diu Fum, i va ser tan poderós l'impacte que em va provocar llegir-lo que li vaig demanar, quasi sense dret a rèplica, que ens el deixara publicar en aquest bloc. I això hem fet. Unes poques línies on Jovi Lozano-Seser transmet tot l’horror, tota la tendresa i tota la fragilitat de dues vides humanes sotmeses a la barbàrie del nazisme.
 
A més a més, el fotògraf i amic Natxo Francés ens ha cedit unes imatges que conjuguen d'una manera sorprenent −tenint en compte que cap dels dos no coneix l'existència del treball de l'altre− els mateixos elements de la narració: el suggeriment de l’horror per damunt de l’evidència; la mirada indoblegable de l’artista davant dels elements que l’han colpit. I un traç velat, on no caben concessions al sensacionalisme. Paisatges difuminats, la inconsistència borrosa del fum. Gràcies als dos per la vostra mirada compromesa. Tot un privilegi per al nostre bloc obert als amics, i a les causes nobles.

En algun moment, Jovi va manifestar, al també escriptor, i copresident de l'assessoria de Burrera Comprimida, Tomàs Llopis i Guardiola, que "aquests fenòmens tan salvatges em desperten la consciència i m’engresquen fins al punt que he de reelaborar la realitat per a dir-me que el món, en el fons, no és tan mediocre, ni tan vulgar, ni tan mesquí com sembla." O almenys, hi afegiríem nosaltres, hi ha la mirada de l'artista, que el dignifica.


Birkenau, 14 de juliol de 1944. 11:48 hores. Batzegada per l’oficial, Edna baixa a empentes i rodolons del tren sense deixar caure la petita Keren, ben encongida entre els seus braços. Avesada al desconcert, la xiqueta ja no plora. La munió de presoners, tot un devessall d’ànimes esmaperdudes, és adreçada cap a les portes d’Auschwitz II, on els responsables del camp componen a corre-cuita grosses fileres que s’enfilen espantadisses cap a les dutxes...  

Per a continuar llegint FUM, cliquen ací. El conte és molt breu, però molt intens.

dijous, 9 d’agost de 2012

LA BURRERA EN TELEVISIÓ (capítol 5é)

TALLS I RETALLS 

Aclarim als amables lectors (i als no tan amables també) que amb això de La burrera en televisió no pretenem referir la burrera que a diari podem veure i escoltar a través de diversos canals de TV, sinó a l'experiència televisiva del programa de BURRERA COMPRIMIDA que es va emetre a CANAL 37 TV durant 3 temporades (2001-2003) amb el títol: LA SONATA DE LA PECATA MINUTA. Per tal de recordar aquell interessant experiment vam iniciar una sèrie d'audiovisuals denominada TALLS I RETALLS (aquest nom no té res a fotre amb les burreres de don Mariano ni amb les pantomimes de n'Alberto Fabra); el mes passat va veure la llum el capítol 5é, dedicat a Joan Pellicer i Bataller, metge i etnobotànic que ens va deixar l'any 2007. La referida entrega ja fou publicada al burribloc, acompanyant el magnífic article de Maria Josep Escrivà JOAN PELLICER: «DONEU-ME UN POC DE LA VOSTRA SAVIESA», però encara no havíem presentat oficialment la novetat, tal com vam fer amb els quatre capítols anteriors. Ja saben que cada entradeta, a banda del nostre comentariet i de la inserció dels enllaços pertinents, inclou un lot de fotografies extretes de diversos programes, amb les quals estem amanint una galeria de fotos que pega un esclafit (clique ací per a veure les que hem publicat fins ara).




El 8 de març de 2002, Joan Pellicer va participar com a convidat a la Pecata Minuta, i ens va adelitar amb les aures benignes de les seues bondats i de la seua saviesa. Amb algunes imatges de l'esmentat programa (casolanes i de poca qualitat, però entranyables) hem compost una bona part de l'entrega que ara ens ocupa. Aquest capítol inclou, a manera d'introducció, una de les albaes que cantaren els Dolçainers i Tabaleters de la Safor el dia que passaren pel nostre plató. Es completa amb diversos volantins escènics de l'equip del programa (Salvador Bolufer, Cèsar Monzonís, Cristina Seguí, el Pintat de Parevell, Pep el Tito, Malva Ordiñaga, Kiko Pastor, Ferran S. Lapuente, Carlos Miralles i el mestre Giovani Pastoreli). L'editor Gabriel Sendra, que va acompanyar Joan Pellicer, també apareix en algun moment del reportatge. No es perden la interpretació del càntic "Allez enfants de la Marina": 2n classificat al concurs MARINA-HIMNES 2002.

Heus ací, doncs, l'enllaç que obri el teló d'aquest capítol:











GALERIA DE FOTOS

Tal com vam fer en les anteriors entregues, per completar aquesta presentació hem inserit també algunes fotos pertanyents a diversos programes. Com que les esmentades instantànies han estat captades de gravacions de vídeo (amb les imatges en moviment), la qualitat de les fotografies no és massa bona, però considerem que reflecteixen amb bastant fidelitat el feliç ambient que respirava la Pecata Minuta:


DOLÇAINERS I TABALETERS DE LA SAFOR
Núria i Frederic Santamaria, Miquel Ruiz, Andreu Puig
i Josep Basset protagonitzaren com a convidats 
un dels programes. La foto de la dreta és total: Núria
cantant una albà mentre Miquel, el versador, li 
xiuxiueja la lletra a cau d'orella.



La Sonata de la Pecata Minuta plorava i reia
amb tots els registres del sentiment,
i cantava i ballava amb totes les vares
de la burrera.




Alguns dels convidats il·lustres:
Carme Alemany, Jesús Moncho,
i els músics Ariel, Miralles i El Ripo.




Col·laboradors del programa:
Quartet de les rates (un quartet de tres components);
Carlos Miralles, Ferran S. Lapuente i Imma Crespo.
El rellotge fotografiat mostrava als espectadors
que el programa s'emetia en rigorós directe.




   CAPÍTOLS ANTERIORS:


Miniatura
7 d'octubre de 2011




Miniatura
21 de desembre de 2011




                                                                                                                                             

   3. PEPE TONO HD (cliiic)
     7 de febrer de 2012


EL NUVOLET DE BERNAT CAPÓ

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/03/17
*Per Salvador Bolufer* *Bernat Capó*Bernat Capó ha mort. Tenia 89 anys (molt ben aprofitats, si ens atenem a la quantitat de coses fetes i ben fetes que ens ha deixat per herència). No puc presumir de conèixer Bernat de tota la vida, però la deessa fortuna em va regalar la sort de coincidir amb ell fa 18 anys, i des de llavors ençà he pogut gaudir la seua amistat i la seua enriquidora mestria. Molt s'ha escrit i molt més s'escriurà sobre la vida i obra d'aquest homenot de Benissa (m'encanta eixe qualificatiu –homenot– que algú li ha atribuït aquests dies), i a més ho han fet i ho ... més »

VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/17
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/08/16
*Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. * *Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.* *Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca es... més »

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. -7/07/16
*Per Salvador Bolufer* *La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i en... més »


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.