PAM A PAM

EL GUST DE FER LES COSES PER GUST

BURRIBREU NOBLE

Acostumats com estem a nodrir el nostre burribreuari (cliiic) amb les notícies incendiàries que donen de si els temps que corren, massa sovint protagonitzades per bufanúvols i mediocres, quan no per corruptes, especuladors i caradures (per no dir sectaris o pseudocabdills de perfils psicopàtics), ens resulta altament gratificant oferir-los un burribreu noble, protagonitzat en aquest cas per artistes creatius que encara es complauen de fer coses importants per amor a l'art. Es tracta del naixement d'un treball discogràfic del cantant Rafel Arnal, concebut, produït i editat pels germans Murillo, de Sueca. Aquest CD es compon de dotze peces, i la primera d'elles "Pam a pam" dóna títol al disc. Les lletres han estat escrites pel propi Rafa Arnal  (Rafeta, per a la gent del seu entorn més pròxim) i les músiques són obra dels referits músics, Enric, Àngel i Cèsar Murillo.

Pam a pam no és un disc qualsevol. Ha tardat tres anys a gestar-se, i durant tot eixe temps, sense pressa, però sense pausa, s'ha treballat cada nota, cada compàs i cada so per tal d'aconseguir un autèntic espectacle sonor que ja es troba a l'abast de tots vostés. La distribució comercial del CD correrà a càrrec d'Actual Records, i la seua presentació en societat serà el proper 22 de setembre, a les 20 h, al Club Diario Levante. Durant l'acte esmentat es presentarà també un videoclip elaborat a partir del treball que ara estem comentant.

Pam a pam és la darrera aposta discogràfica enregistrada amb el segell MFACTORY MUSIC, propietat dels germans Murillo. La primera fou Cants d'amor i primavera, de l'excel·lent cantant i amiga Aitana Ferrer (Magda Roig); la segona, El cantar de la burrera, del trobador d'aquesta santa casa Salvador Bolufer; i aquest tercer treball posa de manifest les especials qualitats de Rafeta com a intèrpret, i compta amb col·laboracions especials de diversos músics especialistes i veus humanes de primera magnitud (fins i tot intervé en dues peces una coral polifònica). La dolçaina de la nostra Cristina Martí també es deixa sentir en alguns fragments del disc (ja saben que la referida Cristineta i l'Enric Murillo, a cop de guitarra i piano, respectivament, són els encarregats de domar els rocosos despreniments de la veu de Bolufer a El cantar de la burrera).

Rafel Arnal, en plena faena

"El gust de fer les coses per gust" és el subtítol d'aquest article. Ho hem escrit així perquè sembla que en els moments actuals ningú no meneja un dit si no és per interés econòmic, però en aquest cas està clar que cap dels participants en el disc s'assigna sous astronòmics per a garbellar aigua, ni disposa de vehicles oficials amb xòfers ni secretàries particulars... i segurament, els de la televisió pública que devem entre tots tampoc no es dignaran a donar al treball que ara ens ocupa ni un sol bri d'importància. Però, a ben segur, només per amor a l'art, en aquest cas podrem gaudir el gust d'un gran treball que, possiblement, serà remunerat tan sols amb les satisfaccions emocionades de molta gent.

Apa, un dels col·laboradors
del disc

No tenim cap dubte que les circumstàncies ens aconsellaran parlar més d'aquest disc (i nosaltres ho farem a gust), però ara volem acabar la nostra modesta ressenya convidant-los a escoltar un petit fragment de l'obra, on les veus de Rafel Arnal i Josep Aparicio "Apa" (un dels il·lustres col·laboradors del CD) s'entrecreuen i s'acaren acalorades per a provocar un duo de conseqüències indescriptibles. No és que vulga dir que es tracta del millor moment d'un disc que no té cap pèrdua, però és que tinc especial debilitat per aquesta manera de cantar. Miren, miren (millor dit, escolten):

clique ací per a escoltar el fragment

                     

Espectacular acarament cantat entre Rafel Arnal i Josep Aparicio "Apa"

(fragment de la cançó "Cant de batre", del CD Pam a pam, de Rafel Arnal)

UN SAVI IRRENUNCIABLE

#100anysdevalor

Pujaven i pujaven. Se'ls feia clar el dia, de pressa, a mitja hora de Confrides, i Aleix es girava de cara a la llunyana mar; i allà, per damunt l'Almèdia i el pic de Bèrnia −d'allí semblaven quasi a nivell− s'esbadellava un esclat de tons de flamerada, grocs i rojosos, vermells i moradencs, que s'estenien en ampla faixa. Més amunt, blavejava el cel, i els pocs estels que encara s'hi veien empal·lidien ja prenent comiat. La naixença del sol es presentava com un desmai, com una rubor i com un foc, i s'aclarien els pics i les carenes amb una alegria blavosa i primitiva.

−No veus, Victorí?... Gira’t!

−Això és el sol! −féu el cosí amb to burlesc−. ¿Vols dir que no te n’havies adonat?

−És clar, però... −va replicar Aleix.

Callà. Ja veia que aquell tros de fang sense desbast no podia comprendre ni sentir com ell.

Dins el barranc, els refils dels rossinyols i el lleu gorgolleig d’alguna aigua misteriosa que s’esmunyia, es barrejaven en una harmonia de fresques ressonàncies. S’hi veia encara tot ple d’espinals florits i d’esbarzers sucosos, com en el maig de la baixura. A voltes, els esglaiava el vol d’una merla, que xisclava sorpresa en la seua solitud.

Ell, comprenent que no tenia a qui participar els seus pensaments i les seues emocions, seguia callant i escoltant el silenci espès de la muntanya, i aspirava amb fruïció un aire on de tant en tant passaven bafarades de perfums silvans i que era fresc com si estiguessen en l’hivern de la Marina.

Enric Valor: L’ambició d’Aleix (1960, 1a edició)

Hem sentit contar en moltes ocasions que, quan Enric Valor es desplaçava per qualsevol motiu per les nostres comarques, s’exclamava admirat: “quin país més bonic tenim!”, una i una altra vegada, com si sempre fóra la primera que els seus ulls el descobrien. Tenim motius suficients per sospitar que el senyor Valor no parlava només en termes d’estètica. I clar, de res més que no siga estètica, els actuals governants de la Generalitat Valenciana no en volen sentir a parlar. Pobres cretins! Quin poble que no pretenguera autoimmolar-se no exalçaria els seus savis?

POETES SEGRESTATS AMB SÍNDROME D’ESTOCOLM. La Festa de la Poesia a Sitges

Maria Josep Escrivà (cliccc)

Assessora lingüística de Bucomsa

“Convidar set poetes (sis en llengua catalana) durant dos dies i mig a Sitges, i fer-los un homenatge popular, lúdic, vital, en comptes d’acadèmic o solemne. Un homenatge íntim basat en els detalls, les sorpreses, l’acolliment... i el reconeixement de la seva obra i vocació. Dit d’una altra manera: segrest de poetes amb síndrome d’Estocolm garantida!”.

Cartell de la 1a Festa de la Poesia a Sitges. Autors: Viki Gallardo i Edu Sentís.

Així exposen Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, directors i caps visibles de l’organització de la Festa de la Poesia a Sitges la idea central que la va motivar. Suficient per a intuir que allà no es trama cap celebració poètica a l’ús. En puc donar fe jo mateixa −i no per cap ànsia de protagonisme−, que vaig tenir l’honor d’assistir-hi entre els poetes convidats de la 4a convocatòria, la Festa de l’any 2010.

Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran, les animetes humanes 
de la Festa de la Poesia.

A Sitges, una banda de música dóna la benvinguda als poetes des de la plaça de l’Estació, i d’allí arranca una cercavila que recorre els carrers del nucli urbà, on té lloc allò que anomenen una “balconada”, perquè des d’alguns balcons apareixen personatges rellevants que tenen algun lligam amb Sitges i que saluden l’arribada dels convidats versaires, els quals miren cap al cel dels carrerons amb la boca oberta. Les flors hi són presents pertot: bon auguri. L’organització, i un grup nombrós de seguidors sitgetans, sembla que participants fidels en cada convocatòria, s’hi dediquen a afalagar i malcriar els absorts homenatjats.

Rebuda dels poetes homenatjats a la plaça de l’Estació de Sitges,
on no hi manquen les autoritats locals, ni la Pubilla de les festes.

Després d’un parell de jornades intenses en actes i en emocions, aquella síndrome d’Estocolm respecte de la qual ens han previngut els directors de la Festa està més que justificada. Als poetes, se’ls demana que trien un plaer −dels aptes per a tots els públics...!−, només pel gust de poder-lo satisfer des de l’organització. I una societat recreativa, de nom el Retiro, d’on provenen bona part dels poders fàctics de la Festa (amb el seu president, Antoni Sella, al capdavant), s’encarrega de muntar un dinar, amb sobretaula d’espectacle de varietats inclòs, on no falta l’actuació de la Colla de Caramelles del Retiro, ni les intervencions musicals i humorístiques d’en Jànio Marti, mític director i músic d’orquestra de ball, ni la simpàtica seducció de la vedet Mercè Garcia. Tot aquest sarau encantador no seria possible sense el suport de l’Ajuntament de Sitges, i d’una llarga dotzena d’entitats col·laboradores, que són la base material d’aquesta efusió d’il·lusionisme artístic.

El públic del Saló d’Or de Maricel contempla embadalit l’espectacle
 d’en Pep Bou. Tots els humans que s’hi veuen són poetes! Glòria Bosch, Anna Montero i Ester Xargay −complimentades a la V Festa, com també Carles Duarte, Pere Pena, Miquel de Palol i Marta Pessarrodona− seuen
a la primera fila. A la dreta de la imatge somriu el gran Màrius Sampere.      Foto: Maite González

Durant el primer cap de setmana de juliol de 2011 es va celebrar a Sitges la Festa número 5. I per aquest motiu se’ns hi va convidar a tornar, als poetes complimentats en ocasions anteriors. Com que compartir alegries fa feliç, aquesta vegada vaig voler anar-hi acompanyada. N’érem 5 de casa, i en va deixar constància el periòdic local L’Eco de Sitges: “És anecdòtic però significatiu, que una poeta convidada en una edició anterior, M. J. Escrivà, vingui de València a reviure la Festa de cap a peus, amb ni més ni menys que un seguici de cinc persones.” És fàcil d’endevinar-hi qui eren els malcriadors, i qui la malcriada... I quina feina se’ns demanava a canvi?: havíem d’intervenir en una lectura que serviria com a introducció d’un espectacle plàstic interpretat pel “geni de les bombolles”, en Pep Bou. Una demostració suggerent i subtil de formes inestables, fràgils i efímeres, belles i quasi impossibles, similars a poemes visuals. Sabó, fum, aire i molta delicadesa en la confecció escènica dels versos irisats amb cos de bombolla.

Pep Bou, “el Geni de les Bombolles”, en plena acció.

No se m’ha acudit cap millor manera de correspondència a tant d’esforç, a tantes modalitats d’afalacs i de sorpresa, que la de compondre un vídeo casolà a partir d’una selecció d’instantànies fotografiades en aquell espectacle de bombolles. Es podria titular, per exemple, “Poemes de pell irisada”. Les fotos van combinades amb una reduïdíssima tria dels textos que llegírem prèviament els poetes Màrius Sampere, Montserrat Rodés, Miquel-Lluís Muntané, Mireia Vidal-Conte, Lluís Calvo, Josep Anton Soldevila, Núria Martínez-Vernis, i jo mateixa. L’espectacle poètic i visual, doncs, està datat a Sitges, concretament al Saló d’Or del Palau Maricel, el divendres dia 1 de juliol de 2011.

Bombolles fent-se i desfent-se. La xemeneia del fons és una peça
 en alabastre de l’escultor J. M. Camps i Arnau. Havia estat ubicada
 al Palau de la Generalitat de Catalunya i, al seu davant, el president
 Francesc Macià va proclamar la República.

Lamente el caràcter elemental i primari de la creació audiovisual, però, tot i així, m’atreviré a dedicar-la, com a prova d’afecte i en gest d’agraïment sincer, a Cèlia, a Joan, a tota la gent del Retiro, i a tots aquells que treballen, donant la cara o des de la invisibilitat, per fer que la Festa de la Poesia a Sitges continue provocant inevitables síndromes d’Estocolm entre els poetes segrestats. Sapigueu tots que el millor homenatge és l’amistat i el record entranyable de tots vosaltres.

Ah, i al Joan Duran i a la Joana Fort, felicitats per l’arribada de Cinta!

                   
                                  http://www.youtube.com/watch?v=GBM0HJu9va4

A L'ESTIU, TOT EL MÓN VIU

BURRIBREUS DE BUCOMSA

(BURRIBREUARI)

ACTUALITZACIÓ DEL 15/08/2011

Pepito Corbates

NOTÍCIES, CURIOSITATS

I COMENTARIS EXPRESSATS

EN FORMAT BREU

BURRIBREUS INCLOSOS EN AQUESTA ACTUALITZACIÓ:

ELS DI(PUTA)TS DE LES DI(PUTA)CIONS

burribreu puto

DEBUTS PRESIDENCIALS

burribreu benintencionat

                                                          EL BURRIBREU VISUAL

una imatge, més que mil paraules

ÈTIQUES I ESTÈTIQUES. CORBATES I CORBATINS

cànter nou, aigua fresca

BURRIBREU REFLEXIU

i tant!

COM QUEDEM?

donde dije "digo", digo "dic"; donde digo "diego", dije "diec"

(DES)MEMÒRIA HISTÒRICA

memòries del passat desmemoriades en el present

LA NOSTRA MARI

la de la tele de l'esperança (Aguirre, clar)

----------------------------------------------------------------------------------             -     

Podrien inventar-se
una rediputació d'àmbit
 autonòmic que fóra
la Diputació de Diputacions.
Així podrien col·locar una altra
cinquantena de rediputats.

----- ELS DI(PUTA)TS DE LES DI(PUTA)CIONS. Diccionari en mà, les diputacions provincials són organismes econòmics i administratius creats al segle XIX, en substitució de les antigues juntes territorials sorgides amb la revolució antinapoleònica. Estan formades per colles de diputats que no s'elegeixen per sufragi universal, sinó mitjançant un estrany procediment que ara mateix tinc gossera d'explicar. A la diputació d'Alacant, per exemple, hi ha 31 diputats/des, dels quals 30 han reclamat que se'ls assigne el sou amb dedicació exclusiva que ells mateixos s'han autoestipulat (hi ha una xicota que no percebrà eixe jornal, perquè ja cobra de ser diputada a Madrid). L'esmentat emolument s'aproxima als 65.000 eurots anuals per barba (quasi 11 milions de les antigues pessetes a cadascú), a la qual xifra cal afegir els cotxes oficials, els telèfons mòbils i alguna que altra targeta VISA que segurament gaudiran els que ostenten algun càrrec de presumpta responsabilitat. Aclarim que la suma de diputats provincials que bamben pertot arreu de l'Estat Espanyol supera el millar d'unitats. No em pregunten quin és el paper d'aquestes institucions i dels institucionals que les representen, que jo això no m'ho sé... igual encara no s'ha acabat la revolució antinapoleònica... o tal vegada siga un pessebre més perquè els pepistes i els psoistes (als altres no els arriba la quota) queden bé amb els coreligionaris que no tinguen un lloc remunerat on poder garbellar aigua. Ni cap indi sense cavall, ni cap cavall sense indi.

----------------------------------------------------------------------------------             -     

   DEBUTS PRESIDENCIALS. El flamant president de la Generalitat Valenciana, n'Alberto Fabra, s'ha prodigat en debuts institucionals de diversa índole, com ara romeries, inauguracions, despatxos, reunions... Ha propiciat acostaments amb els agraviats zaplanistes que don Francisco havia defenestrat, entre ells don José Joaquín Ripoll, a qui, pel que ha donat a entendre, pensa proposar-li algun càrrec suculent (recordem que el sr. Ripoll es va apuntar a l'atur quan va deixar de ser President de la Diputació). N'Alberto també ha proclamat valencianies, ha reclamat als del govern de Madrid diners per a les valències i, fins i tot, ha rectificat les declaracions de dos dels seus consellers que s'havien mostrat partidaris d'instaurar una taxa en determinats serveis públics (això que diuen "copago").

N'Alberto Fabra, President
 de la Generalitat, va debutar
 amb èxit com a romeu
a la Romeria del Palmar.

Al sr. Fabra (n'Alberto) només li falta debutar en les àrdues tasques de començar a remeiar els empastres que ha heretat del seu antecessor (pagar factures, ressuscitar Canal 9, restituir la possibilitat que els valencians vegem TV3, derogar el decretasso contra l'ensenyament en valencià, acomplir la sentència del TSJ i ensenyar a l'oposició els justificants que demanen, evitar que continue manipulant-se informació i censurant-se les veus discrepants, aclarir d'una punyetera volta l'accident del metro de fa 5 anys, moderar els envaniments de donya Rita i prendre part en assumptes com, per exemple, el del Cabanyal, revisar els desastres en el servei sanitari, les escoles en barracons, les infraestructures econòmiques, la situació de les entitats financeres valencianes... Sé que no és fàcil, Sr. Fabra, però si no comença pel principi no sabrem mai si es pot (o si el deixen) arribar al final. Ànims, sr. president!

----------------------------------------------------------------------------------             -     

   ---     EL BURRIBREU VISUAL:

El congrés dels diputats, en plena faena. 
Podem comptar una dotzena d'assistents, incloent-hi 
el subaltern que posa aigua a l'orador i les xicotes de la taquigrafia.
Ignorem si els titulars dels seients buits estaven prenent café
 o havien acudit a recolzar alguna manifestació d'indignats.


Siga com siga, hi ha senyories que  la tenen molt dura (la cara, dic)

NOTA. La foto que il·lustra aquest burribreu ha sigut extreta del bloc de la sra. Lola Canales, i pertany a un article on s'informa dels 75.773 càrrecs polítics i els 2.594.664 empleats públics que paguem entre tots els censats a l'Estat Espanyol. L'informe comenta que hi ha 19 presidents autonòmics, 11 vicepresidents, 206 consellers, 1.256 diputats autonòmics, 8.112 alcaldes, 66.162 concejals i 1.031 diputats provincials. Un altre dia sumarem els components dels cossos diplomàtics, els càrrecs honorífics remunerats, els militars, els coordinadors que coordinen les descoordinacions, els membres dels consells consultius.... i després, afegirem els aturats (siguen involuntaris o vocacionals), els xiquets, els estudiants, els jubilats... Restarem del cens la suma total, i sabrem en quina situació es troba el sector privat en el seu estat més pur.

----------------------------------------------------------------------------------             -     

   ---     ÈTIQUES I ESTÈTIQUES. CORBATES I CORBATINS. Don José Bono, President del Congrés dels Diputats d'Espanya, cada vegada es prodiga més en actituds paternalistes basades en les seues creences religioses, les seues fòbies antinacionalistes i els seus enfebrits conceptes sobre ètiques i estètiques. Cal ser respectuós amb totes les opinions, però no està bé que s'utilitze un càrrec com el que ara ostenta don José per a oficialitzar manies.

Pepito Corbates

Reconec que a mi eixe senyor em queia bastant bé, però des que ha canviat la presidència de Castella-la Manxa per altres càrrecs de caire centralista n'ha fet una darrere l'altra, i últimament s'ha despatxat a gust en frenesies escarransides, com bonegar el Ministre d'Indústria per assistir al congrés sense corbata, comparar amb Tejero els indignats que volien entrar al congrés per a manifestar-se, o declarar (suposem que amb referència a les properes eleccions generals) que la millor cosa per a Espanya seria que es formara un govern de coalició entre el PP i el PSOE. 

Segurament, don José, la major part dels indignats que tant s'estima opinen que la millor cosa per a tots (per a Espanya també) seria que vosté i totes les vaques sagrades del PP i del PSOE feren un pacte de bona voluntat, es penjaren cadascú una corbata com les que portava Luis Aguilé i, agafadets de la maneta amb harmònica coalició, se n'anaren a casa a descansar. I, si poguera ser, que s'endugueren amb vostés els mediocres, els vividors, els corruptes i els especuladors que s'han fabricat pertot arreu de les espanyes durant les últimes dècades a l'empar de certes debilitats. Comprenga'ns, senyor Bono; no hi ha res personal contra vostés, però les circumstàncies demanen cànters nous i aigua fresca, noves il·lusions i altres maneres de governar.

----------------------------------------------------------------------------------             -   

   ---  BURRIBREU REFLEXIU. Tot fa pensar que ens espera una tardor mogudeta. Zapatero ha convocat eleccions per a novembre, i les hosts pepistes i psoistes s'han posat en marxa amb el convenciment i la vocació que açò continue sent cosa de dos (d'ells dos, clar). Els respectius candidats, don Mariano i don Alfredo, ja preparen condicions per a celebrar debats televisats a dues bandes. Com que, des que va ser proclamada la candidatura de Rubalcaba, el PP ha reduït una mica l'ampli  avantatge que li donaven els sondejos, la veu fosca de don Esteban reclama que s'avancen encara més les referides eleccions. Sembla que hi ha alguna mena de pacte per a silenciar, desprestigiar i restar importància a l'acció dels indignats, però això forma part d'una forma de ser: s'enganyen ells mateixos per a transmetre tal engany al populatxo. La cosa està puta, senyors meus; ja veuen el que està passant pertot arreu del món, i vostés encara continuen entestats a pensar que les espanyes són diferents. Caldria que fórem tots conscients de la realitat, a fi de propiciar en pau el canvi de cicle que les societats demanen. El d'ara, ja està esgotat. 

Un detallet: a Bèlgica fa més d'un any que no hi ha govern, i sembla que la gent no s'espanta ni plora l'absència de mandataris... i, damunt, intenta viure feliç. Curiós, no troben? 

----------------------------------------------------------------------------------             -   

Marta Domínguez inculpada.
Sentència del diari MARCA
(la muntanya va anar
 a Mahoma)

   ---  COM QUEDEM? Permeten-nos burribreuejar una petita contradicció del diari esportiu Marca. Ja saben que l'atleta de Palència, Marta Domínguez, posseïdora d'un palmarés envejable, l'any 2010 va passar d'heroïna a vilana, en haver estat acusada d'implicació en una xarxa de dopatge. Però recentment ha estat exculpada dels càrrecs que se li imputaven i, com a conseqüència, ha recuperat la seua heroica condició entre els plors emocionats dels mateixos que ja l'havien condemnada a les flames de l'infern.

Marta Domínguez exculpada.
Absolució del diari MARCA
(Mahoma va anar a la muntanya)

Ja saben que el diari esmentat, madrileny ell, sol barrejar èxits i fracassos amb tanta imaginació com frivolitat. Per això, quan la referida atleta fou imputada, va avançar la seua sentència amb un titular aterridor: MARTA TAMBIÉN ERA MENTIRA. Però quan la jutgessa va dir diego en lloc de digo, li van faltar cametes per a obrir edició amb un alegre ¡LIMPIA! Com quedem?... les canyes s'havien tornat llances o les llances eren fum de canyot?... cal demanar perdó a algú o xiulem mirant els núvols?

---------------------------------------------------------------------------------- - 

Tres portades del mateix
periodic. Quan Aznar volia
parlar amb ETA, era un valent.
Quan Zapatero volia fer
la mateixa cosa, era un pendó.
Com quedem?

 (DES)MEMÒRIA HISTÒRICA. Amb el burribreu anterior m'han vingut al cap certes memòries històriques, i he arribat a la conclusió que, en el fons, som una mica desmemoriats, i això ho aprofiten els desaprensius per a rebufar glòries al compàs de les músiques que en cada moment marquen la moda. No és gens difícil comprovar la trajectòria de certs polítics multicolor (alguns d'ells foren incondicionals del règim de Franco), que abans perseguien els contestataris que reclamaven drets i llibertats, i ara han fet seues les reivindicacions contra les quals lluitaven. Estem en temps de vaques flaques, i això provoca molt sovint tocs d'arravatament i crits de sálvese quien pueda. Són temps on els irresponsables que mai no han sabut responsabilitzar-se de les seues responsabilitats  tracten de llevar-se les culpes de damunt, i no tenen cap escrúpol de passar el mort a qui més a prop tenen. Per això estan apareixent coses que ja se sabien, però que, mentre el carro anava anant, tothom les dissimulava mirant cap a un altre costat. Casos com els de Marbella, el Gürtel, el Brugal o les irregularitats que ara s'imputen als directius de la CAM, ens els mostren com si hagueren sorgit de la nit al matí, i altres com el fracàs estrepitós de Terra Mítica, amb les seues presumptes anomalies més que qüestionables, encara resten ocults entre les penúries de la misèria especulativa. La recent vaga convocada pels futbolistes ha posat de nou en evidència les martingales futboleres, que ja vam pagar una vegada entre tots (ací s'inclouen els volantins urbanístics per a pagar els zidans i els figos d'en Florentí), i que ara redimiran de nou a costa de l'erari públic (ací inclourem les acrobàcies que ja inventaran per a pagar els cristianos i els kakàs del mateix en Florentí).

I ací també.
Com quedem?

Hi ha gent que, quan els duros semblaven botar, ja advertia, criticava i denunciava les barbàries que uns propiciaven i altres consentien. Les respostes sempre solien aparéixer entre crits, bravates, insults, menyspreus o acusacions d'estar contra el progrés. El temps ha donat la raó a qui la tenia des del principi. Aquella gent que insultaven, menyspreaven i acusaven d'estar contra el progrés no espera que li demanen cap  perdó; simplement es conformaria amb alguna dimissioneta... o amb algun responsable que pagara la seua irresponsabilitat... o, almenys, que algú diguera mare, em cague!... Però no crec que caiga eixa breva.


Per cert... Ja coneixen vostés la fòbia anticatalanista que ha fomentat el PP pertot arreu de les espanyes, no?... Doncs ja veuran què passa si pròximament necessiten CIU per a governar l'estat. Ja em veig don Mariano cantant Els segadors amb acompanyament de tenora, i les soraies i els estebans ballant sardanes entre el flamejar de les quatribarrades. Diran "dic" en lloc de "digo" i "diec" en lloc de "diego"... perquè saben que, en el fons, som tots uns desmemoriats. 

---------------------------------------------------------------------------------- - 

   ---  LA NOSTRA MARI. Ja fa dies que res no sabem de la nostra Marilópez, la de la tele de l'esperança (Aguirre, clar). No sabem si estarà esperant el Papa de Roma per a entrevistar-lo, o camparà per Londres, arreplegant fotos dels saquejadors per a il·lustrar les properes accions dels indignats catalans. Siga com siga volem que sàpiga que és la nostra telemusa, i que, per a nosaltres, Telemadrid no seria la mateixa cosa sense ella. 

Foto del concurs de presentadores
atractives on la Mari participava. 
El fotògraf no va traure tot el partit
que la nostra musa es mereix.

Buscant algun detall sobre Mari que puga inspirar-nos tendreses, hem descobert una llista on es relacionen les presentadores de telediaris més atractives, ordenades en forma de rànquing d'acord amb una presumpta votació popular. No ens ha estranyat que la primera de totes siga la senyoreta Sara Carbonero (això de ser la núvia de Casillas ha de tenir el seu pes específic), però quan hem vist la nostra Mari relegada al número 48 ens han caigut els ous a la cendra, i més encara quan hem vist davant d'ella xicotes una mica castigades pel pas dels anys. Fins i tot Canal 9, la tele que devem entre tots els valencians, aporta la presència d'Empar Recatalà alguns llocs davant la nostra Mari (la número 30. No està gens malament per a pertànyer a una tele que no paga ni el paper higiènic). No hi ha dret, Mari. La llista és de l'any passat, i això ens obri una llum a l'esperança, perquè al 2010 encara no t'havies cobert de glòria despotricant dels indignats amb fotos de Grècia, i això ens fa pensar que enguany podries, fins i tot, desbancar la Carbonero. Malgrat tot, Mari, mira si és possible millorar la foto que il·lustra la teua fitxa al concurs, perquè això pot haver influït negativament. Ja saps, Mari, que tens el nostre vot assegurat. Ànims, carinyet!


Ah!, una cosa: Alguns treballadors de Telemadrid diuen que, allò de traure fotos violentes de Grècia per a malparlar dels nostres indignats, ho vas fer a posta. Què trobes?... I això que tu no volies que jugaren amb el seu pa!


Un bes a la mà, Mari. Salut per a tothom, i fins l'altra.


Ah! precaució en la carretera, i coneixement en la beguda!

LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR  autofelicitació de Salvador Bolufer en el dia del seu sant

Salvador Bolufer - Trobador de poble

6/08/11. Dia de la Transfiguració del Senyor

La Transfiguració del Senyor.
Tarja de felicitació que mostra el Nostre
Senyor transfigurant-se davant la mirada
de diversos sants i de Salvador Bolufer

El dia 6 d'agost de 2005 vaig encetar el costum, ja convertit en tradició, d'autofelicitar-me el dia del meu sant amb alguna parida epistolar de caràcter emotiu. Aquell dia d'aquell any em vaig escriure a mi mateix una sentida felicitació i me la vaig enviar per correu electrònic, adjuntant un poema que també m'havia autodedicat, el qual inseriré més avall. Després de l'enviament vaig apagar molt dissimuladament l'ordinador i el vaig tornar a connectar fent-me el despistat (ja saben que aleshores s'accedia a Internet a través d'un servidor, i calia connectar-se cada vegada que es pretenia arribar a la bústia electrònica, per a la qual cosa era necessari suportar un sorollet infernal que marcava el recorregut del referit contacte). Amb un exercici d'imaginació vaig oblidar que m'havia enviat la felicitació esmentada, i així, xiulant xiulant, vaig aconseguir l'efecte sorpresa que pretenia. No cal dir que, en rebre la felicitació, vaig ser presa d'una forta càrrega emotiva que vaig haver de controlar per tal d'evitar arrancar en plors a llàgrima viva.

Salvador de Mira-rosa.
El Diví dels Poblets

Vaig rebotar l'enviament a la gent que componia el meu directori electrònic per tal de fer-la participar de les meues emocions, i explicava que el 6 d'agost és el dia Sant Salvador, sant de totes les dones i homes agraciats amb eixe nom tan bonic, però jo mai no m'havia preocupat de rebre les oportunes felicitacions ni de festejar tan honrosa onomàstica, ja que als calendaris oficials no consta per a res Sant Salvador. El santoral eclesiàstic refereix eixe dia com La Transfiguración del Señor, circumstància que em va provocar frustracions en la meua infantesa, car el meu Sant NO apareixia al calendari i, damunt, NO tocaven el vol com feien quan celebraven altres sants més populars. Lògicament, això de la Transfiguración del Señor em sonava força estrany, i no m'abellia en absolut que em digueren Transfigurador Bolufer.

Un bon dia vaig assistir com a músic a la processó del Salvador a l'actual municipi dels POBLETS (aleshores eren Setla, Mira-rosa i Miraflor, paratge que es coneixia també com Els Llocs), i per primera vegada vaig notar el privilegi de tenir un sant important i glamurós. Cal afegir que, als Poblets, El Salvador de Mira-rosa és el patró, i porta per sobrenom El Diví (en castellà, El Divino, i en trilingüe fontdemorí Diví/Divino/Divine). 

Façana de l'ermita del Salvador,
a l'antiga Mira-rosa (els Poblets)

Aprofitant el primer 6 d'agost d'existència del burribloc he volgut reviure aquells moments tan especials de l'any 2005, però en lloc d'autofelicitar-me per correu electrònic ho faré a través d'aquesta nova modalitat internauta. Així, quan publique aquesta autofelicitació, apagaré sigil·losament l'ordinador i faré un exercici mental per a esborrar de la ment la meua actitud, egocèntrica, però noble. Després em connectaré de nou, fent-me el despistat, i entraré al burribloc, com qui no fa. A ben segur, l'emoció m'embargarà en cos i esperit quan llija la següent frase:

Per molts anys, Salvador. Salut, felicitat i TV3

No signaré la felicitació per tal de no autodescobrir-me i trencar l'efecte sorpresa d'una forma tan imprudent. Possiblement repetisca l'exercici diverses vegades, durant tot el dia. Així trauré més profit a la parida. 

Tal i com he promés abans, inserisc a continuació el poema que em vaig autodedicar l'any 2005, encara ple de vigència i tendresa:

PREGÀRIA AL SALVADOR

(Autofelicitació en el dia del meu Sant) 

Dedicada a mi mateix

 i a la bona gent dels Poblets                                                                                   

Salvador de Mira-rosa,

entre els Sants, el més Diví...,

nom poètic que proposa

recordar –en vers o en prosa–

Espriu, Allende o Dalí.

I entre cants de Serafí

brolla amb força el redemptor,

pintant llums sobre el camí

de la fosca tenebror...

No debades, El Diví,

és fill del Nostre Senyor.

Vull pregar-li al Salvador

que ens lliure dels xantatgistes

esbirros de l'invasor...

i d'aquells oportunistes

que s'han vestit de golfistes

del ram especulador,

amics o protagonistes

del vendaval destructor.

Al caliu de la calor,

(a l'agost –com és costum–)

sortirà una provessor

enlairant El Salvador

sobre el broll d'un raig de llum...

I entre espurnes de perfum

flairarà el Sant paladí,

passejant sota el rum-rum

del mundanal vespertí.

Salvador és El Diví...

Mira-rosa és la divina,

i Els Poblets, cap del destí

d'una festa genuïna...

Jo sóc aquell pelegrí,

que a vegades pelegrina

per les ombres del confí

de la Marjal pegolina.

I amb la flaire llibertina

de la flor del romaní,

acomiade ja per hui,

una rima clandestina

que m’he dedicat a MI .....

un Salvador pegolí

que campa per La Marina.

POSTDATES:

. Si em veuen hui pel carrer, no em descobrisquen l'existència d'aquesta autofelicitació. Així renovaré la grata sorpresa cada vegada que entre al burribloc.

. Tal vegada algú considerarà estranya aquesta manera de celebrar una onomàstica, però coses més grosses hi ha en la vinya del senyor i ningú no s'espanta. A més, si Don Francisco Camps s'autofelicita pels seus envaniments desvanits, a cavall de cotxe oficial amb xòfer, sou, despatx i secretària particular que li paguem entre tots, també tinc dret jo a autofelicitar-me, a cavall de carro i haca... i a l'ombra d'algun burribloc que empare les meues alegries campaneres.  

LA BURRERA CANTA A BARX  dijous, 4 d'agost, a les 20,30 h

Trobador marjalenc

La dilatada trajectòria escènica de la nostra BURRERA COMPRIMIDA ens ha permés gaudir (i patir) escenaris de totes les classes i condicions, ubicats en indrets de tota índole o en recintes de diverses utilitats i variades categories. A Sagra vam fer servir els balcons de l'ajuntament per a escenificar les nostres paròdies, cara a la plaça on s'hi trobava el públic, i a la Llosa de Camatxo ens van muntar un escenari amb els decorats d'una pel·lícula de cine que havien rodat al poble (pel que vam entendre, la susdita pel·lícula era de prínceps i princeses medievals, i un servidor va haver d'interpretar peces com La romança defecatòria embotit sobre una espècie de carrossa que, presumptament, en la ficció servia de tron de la princesa).

Així doncs, hem actuat en teatres, teatrets, teatrots i teatrius; en places de bous i camps de futbol; en gimnasos i en poliesportius; en places públiques, descampats, paratges emblemàtics, terrasses i recintes enjardinats. També ho hem fet (actuar) en sales de ball, cofurnes inhòspites, aules d'escola, biblioteques, cases de cultura i auditoris de major o menor envergadura, però no ho havíem fet mai (actuar) en l'auditori d'un amfiteatre a l'aire lliure. Si l'oratge o alguna causa de força major no ho impedeixen, ho farem (actuar) el proper dijous, dia 4 d'agost, al Teatre Algeval de Barx (clic).  Serà a les 20,30 h.

          

Amfiteatre de Barx
vista parcial

Barx és un poble d'aproximadament 1.500 habitants, que s'estén als peus del Montdúver, a 342 m del mar, i a cavall entre Gandia i el monestir de Santa Maria de la Valldigna. Confesse amb lletres ruboritzades que no havia estat mai allí; ho vaig fer (anar allí) la setmana passada, per tal de conéixer el lloc on havíem d'actuar i rematar alguns detallets tan simples com necessaris. Ens esperava Encarna Donet, la responsable de la Biblioteca Municipal i, pel que vam deduir, encarregada també dels combois logístics de les activitats culturals que organitza el seu ajuntament. Encarna i la seua filla, Ainhoa, són les amfitriones que qualsevol trobador marjalenc voldria trobar cada vegada que actua en qualsevol lloc del món. Amables i benignes, ens van aclarir el que necessitàvem i ens van ensenyar els secrets de l'amfiteatre a l'aire lliure on actuarem el dia assenyalat a l'hora anunciada.

Allí cantarem la burrera amb tots els nostres efectius: Salvador Bolufer (clic) serà la veu que clame en el desert, Enric Murillo (clac) al piano i Cristina Martí (cloc) a la guitarra posaran en solfa la veu esmentada amb la màgia de les seues músiques, i Cèsar Monzonís rebentarà les barreres del trellat per a demostrar que, moltes vegades, la realitat supera la ficció.

Ens agrada recordar que EL CANTAR DE LA BURRERA és un espectacle amanit des de la més absoluta normalitat. Per tant, és apte per a tota classe de públics normals. La nostra manera de parodiar les anormalitats, en clau d'humor, pot servir de teràpia contra les fanfàrries desafinades i els sorolls dels bufanúvols, tan de moda en temps actuals.

La seua presència tonificarà els nostres esperits i omplirà d'alegries el Teatre Algeval de Barx. Ja saben que un espectacle sense públic és com un campanar sense campanes... o com un bosc sense arbres, com un arbre sense rames o com una rama sense fulles. Amén.

                                           
                                        El Cantar de la Burrera (tràiler)


               

La fallera lletja i La delicà de Gandia. Dos clàssics del Cantar de la Burrera.