Si cliquen ací:


podran fer un passeig virtual pel burribloc i buscar amb facilitat

tots els continguts que hem publicat fins ara.


...


PASSA LA VIDA........................ EL CORRAL DE BUCOMSA

........El Pulcribloc..................................................El racó del fumador



EL SOLFABLOC........................ EL REBOST DE BUCOMSA

... Estellés en solfa........................................La vida secreta de les paraules

dimecres, 31 d’agost de 2016

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies


Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.

Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca està reportant-me alegries inesperades, i per això m'abelleix moltíssim compartir-les amb tots vostés. Supose que en uns pocs mesos podrà veure la llum l'esmentat llibre, on restarà comprimida una bona part de l'obra que durant molts anys he estat treballant. Quan arribe el moment, ja seré més explícit. 



El fragment poètic que abans referia és un petit homenatge a les nostres muntanyes, tan massacrades per les urpes destructores dels especuladors i assolades pels incendis forestals, unes vegades intencionats i altres provocats per irresponsabilitats o per les mancances preventives de l'administració. Pretenia també acomiadar el mes d'agost amb alguna matèria fresca que contrastara amb els aires putrefactes que es respiraven hui al parlament de Madrid, on s'estava desenvolupant el debat d'investidura del candidat, Pepe Trola, amb el suport dels siudadanos intrèpids que comanda el maldecap d'Espanyeta. He escoltat durant una estona un dels guirigalls que provoca l'ambient de mediocritat infumable que allí es respira, i m'ha vingut al cap aquella frase del Tenorio: ¡Cuán gritan esos malditos!



Heus tot seguit el fragmentet que motiva l'entradeta. Sense més preàmbuls:



Segons hem pogut saber,

en temps de Maricastanya

acampar a la muntanya 

no era un vici aventurer. 

I qualsevol foraster 

amb desitjos d'hostalatge, 

podia usar el paratge 

que li fóra menester; 

perfumar-se amb el floratge 

de la flaire del romer; 

servir-se de l'abeuratge 

que hi haguera més proper; 

fer de cos en pla salvatge 

recreant-se amb el plaer... 

i rentar-se amb el fullatge 

de qualsevol garrofer. 

Llavors un alt percentatge 

del primitiu veïnatge 

no es torcaven amb paper.



Salvador Bolufer



dijous, 7 de juliol de 2016

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

Per Salvador Bolufer

La nit del 18 al 19 de juny
 de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i entre les alegries més contentes.



L'última volta a Pego. 
Unes 9.000 persones, segons la Policia Local.
Magnífica foto de Xepo.

La transcendència d'aquest grup de música, nascut a Pego a finals del segle XX, ha motivat que moltes de les plomes més potents hagen cantat i contat les peculiaritats de la seua dilatada trajectòria i, fins i tot, ha inspirat algun que altre renill doctrinari entre la bancada peperil que habita les Corts Valencianes. Sóc conscient, per tant, que aquestes modestes gramàtiques es perdran entre les immensitats de la polseguera que La Gossa Sorda ha sigut capaç de generar pertot arreu; però els vincles familiars i/o afectius que m'uneixen amb la majoria de persones que han format part del conjunt justifiquen la meua necessitat de ficar la cullerà en la causa, i deixar constància de l'esdeveniment a la zona  noble del burribloc que ara tenen entre cella i cella.



En la dècada dels 80 ja va existir a Pego una formació musical que marcaria un punt d'inflexió en la història de la música en valencià. Amb una disposició instrumental típica de les orquestres de ball de l'època, SISSÍ BEMOL I LA BANDA DE XAPA oferien un repertori insòlit que incloïa des del Garramanxa rock (música del Rock de la Cárcel amb la lletra del Micalet Garcia) fins al pasdoble Mujeres i vino amb una lletra rebordonida que demanava perdó a Manolo Escobar pel puteig de la cançó, passant per tota classe de ritmes i estils on aplicaven la més pura essència de la burrera pegolina més divertida. Curiosament, 15 anys després de la desaparició del grup esmentat, el meu fill major (Bolu), aleshores encara adolescent, debutava amb La Gossa Sorda amb la mateixa bateria que el meu germà Juanjo Bolufer havia tocat en Sissí Bemol. No sé si el destí ho portava escrit, o fou simple inspiració de la casualitat.


Cartell de Sissí Bemol que va dissenyar Pep Ferrer,
un dels components del grup.

Al 2014, després d'una exitosa gira de presentació del seu darrer treball discogràfic La polseguera, els components de La Gossa Sorda conclogueren que el grup havia cobert el seu temps com a tal, i decidiren planificar un comiat tranquil, dolç i entranyable que culminara la que sens dubte serà una de les principals etapes de les seues respectives vides. En principi havien previst aquest comiat durant el primer semestre de l'any passat, però una sèrie de circumstàncies van motivar que prolongaren la gira de L'última volta durant uns mesos. D'una banda, els canvis polítics que es produïren al maig del 2015 van propiciar actuacions en llocs emblemàtics on havien estat vetats pels inquisidors peperils, com ara la plaça de Bous de València o les ciutats de Xàtiva i Alzira; d'altra banda, amb l'anunci del comiat es va produir una pluja de demandes des de diversos punts del planeta, especialment de Catalunya, les illes i el País Valencià, sol·licitant un últim concert de "La gossa" a casa seua.

Fins i tot a INSTAGRAM apareixen referències a
La Gossa Sorda.

Recordem que l'existència del grup pegolí ha coincidit amb els 20 anys que ha durat la supremacia pepera en les principals institucions valencianes, i ja se sap que l'animadversió dels bufanúvols ofrenaglòries contra les veus crítiques i discrepants és obsessiva i malaltissa, pròpia de la dreta més reaccionària. Més enllà de la ridícula censura de l'època franquista, aquests personatges s'han dedicat a negar el pa i la sal, ocultar i silenciar a tots aquells que no tenien a bé alçar-los les pilotes, utilitzant per a l'efecte totes les martingales que tenien al seu abast. L'accés als mitjans que ELLS controlaven, com ara Canal 9 (eixe joguet que van acabar destrossant de mala manera) estava totalment prohibit per als artistes que no cantaven con flores a María. Així, quan La Gossa Sorda va començar a conéixer-se a la Marina, ja havia actuat, per exemple, al Palau Sant Jordi de Barcelona, i TV3 havia dedicat al grup diversos reportatges i espais divulgatius.


L'última volta, a París. 

Però ni l'actitud dels politicastres corruptes ni la dels seus llepaires enfebrits han pogut evitar l'espectacular bagatge d'èxits acumulats per "La gossa" durant tots aquests anys, amb incomptables concerts multitudinaris; amb una discografia potent; amb un repertori ampli i variat, on s'inclouen lletres seleccionades en antologies poètiques i textos que han fet servir professores i professors per a funcions didàctiques (hi ha vídeos de youtube, com ara el de Camals mullats, amb quasi dos milions de reproduccions, malgrat que només conté l'àudio amb imatges estàtiques)... i, sobretot, amb la satisfacció d'haver rebut l'afecte i el reconeixement d'un públic nombrós i fidel que s'escampa pertot arreu de diverses geografies.


Juny de 2015. Plaça de Bous de València.

Les canyes s'han tornat llances, i així, mentre els principals cataferros de l'antiga panda mandatària entonen el "Sálvese quien pueda" entre les penombres de la polseguera judicial (o purguen penes entre les tenebres d'algun penal de penats), La Gossa Sorda s'acomiadava dels escenaris en olor de multituds. I ho feia al seu poble, com els seus components volien, envoltats de col·legues i amics arribats a Pego des de diversos punts del planeta. Obriren magníficament les cortines de la nit dos grups de joves, també pegolins: Reacció acabats d'eixir de l'ou i Smoking Souls que ja comencen a desplegar les ales. Després, durant 150 minuts, "La gossa" marcava a foc el final de la seua història. 

Fou L'última volta de La Gossa Sorda, però el seu esperit romandrà entre nosaltres, per omnia in secula seculorum...

Amén.






dilluns, 16 de maig de 2016

'SERENA BARCA' DESEMBARCA A PEGO

Serà el proper divendres, 20 de maig. A la Casa de Cultura de Pego (la Marina Alta, País Valencià) tindrà lloc la presentació del llibre Serena barca, de Maria Josep Escrivà. La nostra Maria Dolors Pellicer introduirà l'acte, i tot seguit, l'autora "defensarà" la seua poesia de viva veu, tot oferint un recital en companyia de la bonica rotovina M. Àngels Faus i la seua flauta travessera. Un pardalet ens ha dit, així mateix, que tot això es completa amb la col·laboració especial i amiga del poeta Carles Vicent Siscar.


L'Ajuntament de Pego, des de la seua Regidoria de Cultura, i amb el suport de la recent creada Atzaïla Associació Cultural, han organitzat amablement la presentació del llibre publicat per Edicions del Buc.



Ens complau de manera especial l'esmentat esdeveniment. Maria Josep Escrivà és un dels pilars fonamentals d'aquesta burricasa, i amb ella compartim afectes i complicitats des de fa anys, a més de l'admiració com a persona i com a poeta que la susdita dama del Grau ens desperta. Però a banda dels expressats motius, puc dir, amb lletra ben alta i sense por a fer botiges gramaticals, que Serena barca és una potència literària d'eixes de tronar i fer ploure. I com que a Maria Josep li agrada fer sonar la paraula poètica, aquestes presentacions solen perfumar l'ambient amb tota la màgia sonora del poemari. 


M. Àngels Faus, "bonica rotovina", en acció.
Foto de Jordi Solà Coll. Gandia, 26 de febrer de 2016.


Després d'una gestació llarga i molt treballada, Serena barca va veure la llum el passat mes de febrer. Ha pagat la pena esperar. Des de llavors ençà molt s'ha parlat i ben parlat d'aquesta joia impagable (i més encara que se'n parlarà). Com a mostra, reproduïm a continuació una entrevista que Xavier Aliaga va fer a l'autora de l'obra en qüestió per a la revista El Temps.  


... I és que, Maria Josep Escrivà, on posa el cor posa la ploma.


Maria Josep Escrivà, "dama del Grau".
Foto de Joan Faus. Gandia, Teatre Serrano, 13 de novembre de 2010.



Xavier AliagaEl Temps, 13 d'abril de 2016

El concepte de Serena barca arranca d'una bellíssima fotografia de Natxo Francés amb unes barques encallades a la platja.

La fotografia ve de lluny, d'un passeig l'any 2005. Natxo i jo som persones molt conscienciades en la lluita mediambiental i volíem dur a cap un projecte en què ell faria les fotos i jo uns poemes. D'això va sorgir el poema "Serena barca". I després d'haver-lo escrit, quan els editors em demanaren una imatge per il·lustrar la portadella interior, vaig pensar que aquesta era la foto emblemàtica del llibre. Transmetia, a més del suggeriment poètic, una idea d'equilibri i de soledat.

 

Per continuar llegint, cliquen ací.



dimarts, 19 d’abril de 2016

REPUBLICANT SERAFINS. «LA MAREDEUOTA» Soliloquis amb Serafí (capítol 6)

Per Salvador Bolufer

La paraula "republicar" fou incorporada a l'argot burrocomprimit per a indicar el fet de tornar a publicar una publicació que ja havia estat publicada anteriorment. I fem aquest aclariment perquè, en contra de la lògica, l'esmentat verb –republicar– no s'inclou en cap diccionari mínimament oficial, i això ens fa pensar que la paraulota en qüestió ha estat segrestada per algun acadèmic monàrquic, temorós que el seu ús provocara inspiracions republicanes. Si vocables com "reposar" (tornar a posar), "rearmar" (tornar a armar), "refer" (tornar a fer), "retirar" (tornar a tirar), "referir" (tornar a ferir) o "rebentar" (tornar a bentar) formen part de les oficialitats acadèmiques, ignorem per quina raó es dóna aquest greuge comparatiu que ens obliga a utilitzar el referent "republicar" de manera clandestina i amb caràcter putatiu.

Lo tigre de Benissanó
Dijous passat fou l'aniversari de la proclamació de la II República espanyola, i això va motivar que molta gent coneguda adornara els seus dominis del Facebook amb comentaris i al·lusions en favor de tan recordat esdeveniment. Vaig pensar que estaria bé incorporar-me a la festa, "republicant" alguna gracieta marca de la casa i fent valdre la parida abans explicada per a enllustrar la idea. Com que els noticiaris del matí no paraven de recordar les novetats esperpèntiques dels últims dies –els papers de Panamà, les tramoies del ja exministre Soria, les innocències de l'alcalde de Granada, les alegries de Mario Conde (segona edició), els draps bruts de Manos Limpias...– em van venir al cap els soliloquis que s'inspiraven en les desventures de l'exmandatari Serafín Castellano Lo Tigre de Benissanó– i de tot el seu entorn peperil, i vaig decidir "republicar" alguna d'aquelles gramàtiques que entre els anys 2014 i 2o15 publicàvem al Burrigrup amb certa regularitat. Recordem que l'esmentat personatge el paladí Serafíva ser durant molts anys un dels pilars clavillats que sostenien les misèries que ara estem purgant entre tots. La condició de xarlatà oficial de la panda que ostentava aquest politicastre, a més de la seua ridícula manera de ser i de fer, va propiciar que l'elegírem com a víctima propiciatòria de les susdites cosconelles literàries.


Arsa, pelili!!

Així doncs, vaig seleccionar un parell de parells de coces que veieren la llum l'estiu de 2014. Un d'ells, el vam intitular "La Maredeuota" (referència carinyosa que solem dedicar a Rita Barberà), i el destinàrem a enraonar de manera fictícia amb Serafí sobre el canvi de la llei electoral que pretenia la peperada més rància per tal de perpetuar-se en el poder (lògicament, la Maredeuota en qüestió era una defensora acèrrima d'aquest projecte indecent). L'altre soliloqui –"Estampa d'un paladí"– cantava i contava la inutilitat del càrrec que llavors ostentava Lo Tigre de Benissanó, i glossava la ridiculesa instal·lada en aquesta classe de personatges de manera permanent.

Per raons que ara no vénen al cas no vam republicar les esmentades republicacions el dia de la República, però ho fem ara sense ruboritzar-nos ni un pèl per la demora. Al cap i a la fi vivim en un món on les demores ho demoren tot, on els burros encara volen i on els núvols ni plouen ni deixen ploure; un país on eixim a corrupte per dia, on els processos judicials no s'acaben mai i on els lladres mai no tornen els diners que han robat; un país d'un món que viu agenollat als peus dels mercats especuladors, on es permet que bandades de persones innocents s'enfonsen en fangs de misèria, o naveguen en pasteres a mercé de les aigües clandestines.

Com sol dir-se en l'argot popular, açò és una autèntica casa de putes.

Espècies en perill d'extinció

LA MAREDEUOTA
29/07/2014

Com va l'estiu, Serafí? Vas de mar? Vas de muntanya?... o tu espantes la migranya postrat en un balancí, Serafí?

Tinc entés que els maquinòlegs del teu partit peperí s'ajunten a la piscina del xalet de no sé qui per ordir una tramoia de caràcter lleoní, que permeta una cagada on el cap de la manada de la llista més votada siga alcalde perquè sí. I així, Serafí, que alguns tèrbols minifundis del vostre entorn genuí, aclaparen alcaldies amb penoses minories, sense pacte ni confí. I això vol dir, Serafí, que us caldrà fer virgueries i algun que altre volantí, perquè les tals minories es passen per baix cameta els pactes que a cosa feta surten de les majories. I us caldrà canviar la llei, amb martingales terribles i amb un toc de cara dura, per a dictar, impassibles, que les mocions de censura siguen tasques impossibles... I us caldrà clamar que no, on abans clamàveu sí, Serafí.

Rita la Maredeuota renilla com un rossí, quan li diuen que molt prompte finirà el temps i el descompte de ser l'alcalda, per fi, del comunal valentí; i ella és capaç, Serafí, amb la quinta part dels vots, d'enlairar-se amb serpentí dels parroquians i els devots. No ho consentes, Serafí, que eixireu tots a calbots; bufen vents en remolí que vénen d'allà i d'allí... i si encara esteu ací quan vinguen les maresmeues, no em dónes la culpa a mi, Serafí. Eixa llei electoral cal canviar-la, això sí; però no heu de ser voatros designats per a tal fi. Ens heu enganyat, Serafí... i heu armat un bon empastre al país on jo nasquí. Ara cal que us retireu, Serafí; que torneu a casa vostra a cremar fums de canyí, a cavar soques silvestres... o a tocar-se el flautí, Serafí.

Il·lustració del dia: Vídeo (30 segons) amb Rita la maredeuota fent el ridícul tirant coetets de bac com un munyicot, amb roba de cos de bomba i amb cara d'alegries contentes. De tu a mi, Serafí; no trobes que açò és la fi?


ESTAMPA D'UN PALADÍ
23/07/2014

No et veig el pèl, Serafí. No sé si estàs allà o estàs allí; però al cap i a la fi, Serafí, jo sé que estàs... ençà, enllà o aquí. I també sé, Serafí, que el càrrec que ostentes hui és com el fum del canyí... Res per allà..., res per ací (que no serveix per a res, segons l'argot populí); però és un càrrec ben mirat, elitista, ben pagat... i també molt adequat per a fer el figurí revestit de paladí. A més a més, Serafí, no sé si per castís valentí o per fraret pelegrí, tu has sigut part del consell, des del temps del cap Zaplana fins que el bleda mandarí t'espolsà del seu camí. I per això, Serafí, escriuràs la teua història entre els fums de vanaglòria d'un desastre gegantí. Ho heu fet tot pols, Serafí!... heu fet xixines i péntols del país on jo nasquí!

Els teus companys de desfeta del peperal peperí, ara renillen bravates de caràcter populí, i rebufen autobombos mesclats amb suc de verí, Serafí. Però molta gent ja es burla del ridícul genuí que practiquen a diari els del teu partit afí: Mariajo, la maredeueta... el bufonet xativí... Rita, la maredeuota... el president interí... i un grapat d'ofrenaglòries del corrupte adulterí, Serafí.

Per rematar l'estructura del soliloqui de hui, he demanat al Pintat, home de bon pedigrí, que em regalés l'estampeta d'un ressonat paladí. I el Pintat em regalà allò que li demaní (o és "que em regalí allò que li demanà?"), i després m'ho envià, amb un text que deia així: "Heus l'estampa del Pintat, disfressat de Serafí".


Estampa d'un paladí

Fins ací arriba aquesta republicació. Disculpen vostés les caguerades de gavina que s'escampen entre les meues gramàtiques burres, però és que, després de 20 anys, els arbres caiguts donen per a molta llenya.


Capítols anteriors:

dimarts, 15 de març de 2016

CARTA DE COMIAT. Fins mai més, senyor PePe

Per Salvador Bolufer

Novament enguany he tingut el gust de col·laborar en el llibre(t) de la Falla Malva, d'Alzira, i ho he fet amb unes gramàtiques burres que he tingut a mal intitular "Carta de comiat amb sentiment diferit". Es tracta d'una carta d'adéu al senyor PePe, en desagraïment pels seus 20 anys de ruïna al País Valencià. 

Tro d'avís —títol habitual de la susdita publicació és un dels llibres fallers més ben considerats pertot arreu del món, tant pel seu tractament editorial i lingüístic com pel nivell literari dels seus continguts. L'edició d'aquest any ha merescut per enèsima vegada el 1r Premi del concurs de Llibrets de la Generalitat Valenciana, motiu pel qual felicitem amb alegria els malvers (que no malvats) de la Malva. 

Heus a continuació l'esmentada carta al senyor PePe, enquadrada en l'apartat "Primavera del poble" del llibre(t) en qüestió. Curiosament, unes pàgines després del meu parell de coces hi ha un article de l'anterior Consellera d'Educació, però eixe no ens pertoca a nosaltres penjar-lo. Cadascú que es penge el seu:

Portada del llibre(t) de la Malva.
Autor: Santiago Sancho.

CARTA DE COMIAT AMB SENTIMENT DIFERIT
Fins mai més, senyor PePe


Distingit senyor PePe:


Li escric aquesta carta de comiat amb l’única intenció de donar gust a la meua ploma jugarrita, i ho faré amb tot el respecte que la meua ètica em permeta, però amb tot el sarcasme que la gramàtica fallera em reclame. És possible que, a vosté, no li agrade aquesta simpàtica iniciativa, sr. PePe, però li confesse que no porte cap intenció d’agradar-li ni de consolar la fúria histèrica que ara mateix l’embarga (no sé si li embargaran alguna cosa més), i a més, si jo m’he passat vint anys aguantant les seues cartes de presentació, les seues bravates esperpèntiques, les seues censures enfebrides i les seues ofrenívoles proclames, és de justícia que ara m’aguante vosté aquesta impudícia epistolar amb motiu del seu celebrat adéu. Estic segur que m’entendrà


Em vénen al cap historietes de quan jo era un adolescent, i els llepaires dels seus progenitors, franquistes ells, em titlaven de “mal bitxo” i de subversiu perquè cantava cançons protesta; i bufaven l’orella a mon pare advertint-lo que jo era una ovella desencarrilada, o als directius de l’empresa on treballava per a veure si em posaven alguna palleta a l’ull. També recorde aquella època coneguda com “la Transició”, quan els seus afins i padrins es van apuntar a l’orgia de democratismes divertits que s’havia posat de moda –quin remei–, i entre renills doctrinaris i aliances populistes, bregaven perquè les fites de la tan anhelada llibertat s’ajustaren a la mida de les seues monomanies reaccionàries. Aleshores, sr. PePe, vosté i els seus parroquians patriaferits, sempre tan ocurrents, solien vituperar els que qüestionàvem la intencionalitat de les seues martingales argumentals tractant-nos de gentola marginal i “anti-tot”.



Però el punt que marcaria l’inici de la seua etapa gloriosa no arribà fins l’any 1995, sr. PePe. Fou llavors quan les seues hosts conqueridores, a l’empar d’un Estatut de pa i botifarra que havien maquinat a Madrid, prengueren els feus valencians en clamor de multituds i en olor de santedat. Una escampada de paladins s’acomodaren al llarg i a l’ample dels nostres territoris; els oportunistes més espavilats i els que estaven en política “per a forrar-se” prenien força en el si de les institucions; forasters vinguts de fora i valencians vinguts de dins, a colp de fanfàrria i autobombo, repartien fum de canyot entre càntics de riquea, prosperitat i agua para todos; ofrenaires ressentits i bufanúvols exaltats s’inventaven valencianies de xaranga i pandereta inspirades en els tebeos del Capitan Trueno, i un autèntic exèrcit d’especuladors ocupaven el regne conquerit, i mamprenien el procés d’un progrés que acabaria convertint-se en un dels desastres més lamentables de tota la nostra història. No sé si recordarà quan alguns vam ser acusats per vostés de ser “antiprogrés” (quines paraulotes ens deia, sr. PePe), perquè, entre altres coses, vam advertir de les borrasques tenebroses que envoltaven Terra Mítica..., aquell delirant invent que molta gent qualifica com la primera de les estafes del cicle.

Estampa que il·lustra aquesta carta de comiat al senyor PePe.

Després vingueren ciutats de la llum, i palaus de tota classe, massacres mediambientals, riuades de formigó, carreres de cotxes, visites del Papa, copes americanes, aeroports sense avions, llibreries sense llibres... Fins que l’esclafit immobiliari que advertíem els “antiprogrés” els va deixar amb les vergonyes a l’aire, sr. PePe... i vingué la trama Gürtel, i Brugal, i Emarsa, Taroncher, Nóos, Blasco, Fabra, Valmor, Over Marketing... i les llistes plenes d’imputats... i la dilapidació de la banca valenciana... i aparegueren les retallades, i els impagaments, les obres paralitzades, els encobriments, les demandes, i una sèrie de fallides i desfetes en cadena que conclogueren amb el vergonyós tancament de RTVV, amb un deute reconegut equivalent als dos-cents mil milions de les antigues pessetes que, segons pareix, provenien de putiferis diversos i d’autobombos propagandístics. Catalanistes i ecologistes (“cologistes”, segons els seus llepaires més rudimentaris) eren alguns dels blasmes que vostés ens dedicaven en els temps en què els duros botaven, però, quan l’empastre ja era un fet, ho van apanyar millor elevant-nos a la categoria d’”antisistema”. 
Capçalera d'"El Falleril Valensiano", de l'aldea d'Alzira.
Un dels suplements del "Tro d'avís".

I per fi, sr. PePe, quan ací ja no quedava estaca en paret, les tribus de corruptes ens treien a ballar a diari i el clamor popular definia el País Valencià com a “Terra de saqueig”, vosté, la sra. PePa i tots els PePitos i PePites que pasturaven pels camps de la mediocritat i l’analfabetisme funcional van parar amb un bac al carrer. I vostés, en lloc de donar pas a gent capacitada per a representar una dreta dialogant i moderna, continuen entestats a clavar claus per la cabota i a rebentar totes les barreres del cinisme i del ridícul espantós. I nosaltres, sr. PePe, els seus modestos damnificats, que a penes hem pogut tocar-li un poquet els cataplins durant 20 anys, ara som per a vostés radicals perillosos, a més d’independentistes, extremistes, separatistes, laïcistes... i de todos los santos.


Jo sé que tot açò és dur per a vosté, sr. PePe; però si se n’hagués anat a casa quan el vaixell va començar a fer aigua pels 4 costats, mal que fóra per raons humanitàries, ara no ens veuríem en aquesta situació. En avant podrà dedicar-se a fer altres coses (a cavar soques, per exemple); tinga vosté la sort que meresca. I si em permet un consell, no es disguste quan veja els seus lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros ofrenant favors als mandataris que estiguen de moda. I no es malhumore si nota que les multituds deixen d’aclamar-lo. Tinga en compte que la vel·leïtat humana també compta en política, i d’això són vostés autèntics experts.


Adéu, sr. PePe; fins mai més. Llarga vida a vosté per a purgar els seus despropòsits, i a mi per a poder-ho veure.


Au!


Salvador Bolufer
Servidor de ningú 



dissabte, 13 de febrer de 2016

LA PP DE LA PAU. Romança de l'indi-pendent


Per Salvador Bolufer

La detenció de l'esperpèntic Alfonso Rus el gracioset el passat 26 de gener, va desmantellar definitivament el búnquer de poder que durant molts anys ha regentat aquest bufanúvols xativí. L'endemà d'aquella detenció escenificada al més pur estil de les pel·lícules de Berlanga– el no menys esperpèntic Arturo Torró, exalcalde de Gandia i, segons diuen, amic personal i soci del gracioset en qüestió, dimitia com a regidor de l'ajuntament de Gandia, i assegurava que ho feia perquè li havia guanyat un litigi a Bankia i volia dedicar temps a la seua família (és a dir, que si no hagués guanyat la tal querella, no haguera calgut deixar de ser concejal per a dedicar temps a la família... (?)). Després d'acomiadar-se de l'ajuntament, don Arturo es va pegar un bany de multituds quan va renunciar al seu càrrec de president local del PP i la tal renúncia fou rebutjada per unanimitat per la "gran família" pepera gandiana. Però, ai dolor!; encara no s'havien secat del tot les llàgrimes d'emoció per aquella mostra d'estima i solidaritat, quan la caporala Isabel Bonig, des de València, va ordenar la destitució immediata de Torró com a president de l'esmentada "gran família". Su gosso en un posso.



La curiosa història de l'enlairament de don Arturo de la mà d'Alfonso Rus el gracioset  va començar al voltant de l'any 2004. Llavors era don Fernando Mut el líder del peperio gandià, però ja rondaven entre penombres certes maniobres encaminades a defenestrar el susdit líder en favor de "l'emergent" Torró. Als llibrets de la Falla de Corea dels anys 2005 i 2006 vaig satiritzar sobre aquest assumpte amb una sèrie de burreretes poètiques que van acabar resultant premonitòries. I l'any 2007, a tres mesos vista de les eleccions d'aquell any, vaig parodiar entre versos aquella defenestració, que ja era un fet oficial.


Fragment d'un dels dibuixos d'Àlex Seguí que il·lustrava l'explicació
de la Falla de Corea de l'any 2007.

El monument faller d'aquell any es basava en figures representatives del vell oest americà, i per això fou canalitzada la crítica sota el lema: UNA DE L'OEST (la llegenda de Manitú). Per a dotar de més realisme les textures de les escenes centrals, vaig escriure els versos amb el mateix format dialèctic que solen usar els indis en les pel·lícules. Vaig tenir a mal denominar VALINDIÀ eixa manera de parlar, la qual semblava ser una mescla de l'algonquí llengua indiana que presumptament parlaven les tribus de l'època– i el valencià amb caràcters rebordonits.


Altre fragment d'un dels dibuixos de Seguí que il·lustraven
la farsa poètica "UNA DE L'OEST. La llegenda de Manitú",
on pertany la paròdia LA PP DE LA PAU. 

I amb els referits ingredients vaig plantejar la paròdia que pretenia. Només faltava rebatejar els elements, les ubicacions i els personatges protagonistes de la història, i adaptar-los a la nomenclatura valindiana. Aquest fou el resultat de la tal adaptació:

RUS-TIC-MAN: Alfonso Rus (el gracioset).
NOM CALLAT: Fernando Mut (indi-pendent). 
TORRO ASSENTAT: Arturo Torró (cabota de llista).
PEPJAUX: Tribu valindiana d'on RUS-TIC-MAN era Gran quefe.
EL LLIRI BLAU: Poblat on s'ubicaven els rostres pàl·lids del PEPJAUX.
LA PP DE LA PAU: Pipa que es fumaven els del PEPJAUX amb diners de tots.

I amb tot això, aquest fou el resultat de la parida:

LA PP DE LA PAU
Romança de l'indi-pendent.  


Mi voler contar sussuït
que provocar gran sarau;
dir a mi que ha succeït
al poblat del “lliri blau”.

RUS-TIC-MAN, guerrer molt brau,
ser gran jefe socarrat. (1)
Quan armar-se gran cacau
fumar PP de la pau
i bufar pit botinflat.

RUS-TIC-MAN ser delegat
del PEPJAUX elegit
per triar a punta dit
proper jefe candidat.

Gran guerrer abans citat
enviat per MANITÚ,
dir ben clar a NOM CALLAT
com Mariachi desbocat
cantant “Cucurrucucú”:

“No voler que mani tu...!!
Tu ser toro desbravat...!!
Cap de llista ser algú
com el gran TORRO ASSENTAT.
Tu no parlar, NOM CALLAT...!!
Ara fer mut i xitons!!
i acatar les decisions
que acordar autoritat...
No voler més discussions!!”.

“Tu voler tocar collons!!
–contestar gran NOM CALLAT.
Mi no tenir voluntat
d’abaixar-me pantalons...
Tu donar explicacions
però ser poc convincent;
si no canviar el corrent,
a properes eleccions
mi serà indi-pendent”.

RUS-TIC-MAN, que ser pudent
com un xiquet galipau,
dir... “Mi ser el president
de provincial campament
del poblat del lliri blau.
Tu parlar llengua de frau
que espantar l’electorat.
Tu quedar defenestrat...
Ja no ser gran guerrer brau
ni fumar fum socarrat
de la PP de la pau!!
Així, doncs, jo dir-te JAU!!”
(que vol dir “adéu-siau”).

TORRO ASSENTAT, a qui plau
el regust de candidat,
pronunciar un altre JAU!!
mirant el gran socarrat...

...NOM CALLAT que talla clau
remugar replicant... AU!!
I pirar-se cabrejat...

Per no dir ni AU!! ni JAU!! (2)
jo concloure dient XAU!! (3)
...i ser sussuit acabat.


(1) “Socarrats” és un hipocorístic simpàtic amb el qual es coneixen els habitants de Xàtiva, ciutat d’on era “Gran Jefe” el nostre heroi.

(2) “Jau”
és una onomatopeia de salutació indiana que no ha de confondre’s amb la tercera persona del present indicatiu del verb jaure. Per a pronunciar aquest colp fonètic correctament caldria aplicar l’efecte de la “j” castellana (jjjjj) i, per tant, hauria d’escriure’s “hau”, però ho hem deixat així perquè ho entenguen els lectors madrilenys.

(3) Adaptació
 fallera de la paraula italiana ciao, que significa “au!!” (adéu). En alguns llocs aquesta expressió (xau) té un altre significat més vulgar, però no volem explicar-lo per a no ferir la susceptibilitat dels teclosos.

Escena de LA PP DE LA PAU,
vista per Àlex Seguí.

Ja saben que després d'allò, don Fernando Mut (Nom callat) va muntar una plataforma indi-pendent que va tenir un èxit electoral considerable; però el pacte contra natura que va concertar amb l'alcalde Orengo, del PSOUX (Bufal'l lo blanc en la ficció), amb qui havia mantingut una enemistat acarnissada durant la legislatura anterior, va acabar com Camot i va propiciar la debacle electoral dels esmentats pactaires en favor del Torro assentat. El sr. Mut –de qui diuen que és millor arquitecte que polític– es va apuntar posteriorment als Ciudadanos d'Albert Ribera (Espanyeta) i es perfilava com a líder de totes les aldees valencianes, però va dimitir del càrrec en ser imputat pel cas Innova.

Han
passat moltes més coses des d'aquella PP de la pau; temps hi haurà per a contar-les. L'empastre que hem heretat és d'eixos de repica'm el colze, però ens consola saber que de tot allò ja no queda estaca en 
paret... 

... i que, malgrat
 tot, l'Auir continua il·luminat per la gràcia de la natura que l'ha vist nàixer. 

I colorí colorat, aquest conte s'ha acabat (de moment).

Aquesta il·lustració no pertany al llibre de Corea.
És una estampa real on el guerrer Torro Assentat
(en aquest cas Torro Espatarrat), a manera de gracieta,
va fer una prova de trial a la Fira del Motor de Gandia,
l'any 2015, en plena campanya electoral.
El bac que va pegar era propi d'una pel·lícula dels Marx.
Ríanse conmigo, publicava don Arturo al seu Facebook.
Doncs això mateix vam fer. Descobrir noves maneres
de fer el ridícul.




VERSOS (PER)VERSOS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 3/03/16
*Per Salvador Bolufer* Ja està quasi. Després de 9 mesos de gestació –com les criatures humanes–, *Versos (per)versos* està a punt de veure la llum. Ja hem trencat aigües, i ens avisen del paritori editorial que el feliç esdeveniment tindrà lloc durant els pròxims dies. Portada del llibre *Versos (per)versos*, dissenyada per Josep Olaso, d'Edicions 96. *Versos (per)versos* és un llibre de poemes on es resumeixen, a manera de mostra, les diverses facetes de la meua producció satírica dels últims 15 anys. El projecte s'ha portat a terme amb la necessària complicitat d'Edicions 96... més »

LA PÀTRIA DELS FORASTERS

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. - 17/01/17
*Per Salvador Bolufer* *Començaré aclarint que aquesta referència als "forasters" no amaga per a res connotacions xenòfobes, ni histèries patriòtiques ni monomanies xovinistes. Poder arrelar en qualsevol país del món, siga per gust o per pur instint de supervivència, és un dret que no se li pot negar a ningú, i els que presumim de ser nadius d'una zona privilegiada hem de tenir clar que ho som perquè algun avantpassat nostre va immigrar als paratges que nosaltres ara habitem. Els forasters d'aquesta història són aquells (i aquelles) que, de manera circumstancial i/o motivats per al... més »

FER DE COS EN PLA SALVATGE...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. 31/08/16
*Aquest títol, de brusca aparença però de nobles intencions, es correspon amb un dels versos que componen el fragment poètic que podran llegir a continuació. Pertany a una farsa que vaig escriure l'any 2005 sota el títol L'enigma de les tres gràcies. * *Les tres gràcies de la farsa, vistes per Àlex Seguí.* *Feia temps que no espolsava la pols de les coses que escrivia quan l'abundància encara matava la fam. Però ara estic preparant una recopilació de la meua poesia satírica per a publicar-la en forma de llibre, i estic trobant-me cosetes que tenia pràcticament oblidades. La tasca es... més »

LA GOSSA SORDA, per omnia secula seculorum...

BURRERA COMPRIMIDA a BURRERA COMPRIMIDA S.A. -7/07/16
*Per Salvador Bolufer* *La nit del 18 al 19 de juny de 2016, LA GOSSA SORDA va posar el punt i final a la gira de comiat que iniciaren fa més d'un any. I ho feren a Pego, bressolats per una autèntica riuada humana que es perdia en l'horitzó de l'espai que s'havia habilitat per a l'efecte. La magnitud de l'esdeveniment mereixia que l'ajuntament hagués volgut cedir un recinte més idoni, però la màgia del moment va superar en molt les incomoditats de l'indret, i la sort, el bon rotllo i la bona organització van permetre que la festa es desenvolupara entre les emocions més emotives i en... més »

LA XIQUIPANDI EN CROMOS

BURRERA COMPRIMIDA a EL CORRAL DE BUCOMSA - 25/06/16

*Col·lecció de burricromos de la xiquipandi. *

*Pròximament ampliarem l'àlbum.*


.

BURRÍCULUM COMPANYIA:

>Burrera Comprimida SA (cliquen)

INTÈRPRETS EN ACTIU:

>Salvador Bolufer, trobador (cliquen)

>Enric Murillo, músic (cliquen)

>Cristina Martí, músic (cliquen)

>Cèsar Monzonís, actor (no disponibl)

ASSESSORIA LINGÜÍSTICA:

>Tomàs Llopis (cliquen)

>Maria Josep Escrivà (cliquen)

ASSESSORIA ESPIRITUAL:

>Pasqual Molina, ponències (cliquen)

>Vicenta Llorca, actes poètiques (no disponibl)

>Maria Tomàs, peripècies escrites (no disponibl)

PERSONATGES DE FICCIÓ:

>D. Furgoneto Pastizal (no disponibl)

>Profeta Makok (no disponible)

MÉS BURRÍCULUMS:

>Ressennyes d’altres grups i personalitats burreracomprimidores que formen part del present i del passat de la causa BUCOMSA (no disponibl)

.

.

BURRIGLOSSARI
Lexicografia autonòmica i volantins gramaticals.
(Especial crisi)

.

BURRIBREUARI
Notícies, curiositats i comentaris expressats en format breu.
(Magatzem de burribreus)

.

Accés als enllaços:

GLOSSES GLOSSADES I BURRIBREUS DE BUCOMSA (cliiic)

BURRERA FALLERA

Sobre el vol rebolicat dels gafarrons,
volaran altres espècies clandestines.
Per les tèrboles penombres, els falcons;
i per TERRA, MAR I ANO, les gavines.


AUCA COMPLETA (cliiic)
.
(cliiic)

.

BUCOMSA Grup escènic nascut com a conseqüència d’un espectacle basat en el poemari homònim de Salvador Bolufer publicat l’any 1999. Es calcula que més de 10.000 persones van presenciar en directe aquell espectacle, que va ser reconegut amb el premi Notable de l’any 2001 concedit per la cadena SER. Després d’un temps fent televisió, el grup va tornar als escenaris amb nous vessants artístics enriquits amb les incorporacions de la guitarrista Cristina Martí i del pianista i compositor Enric Murillo.EL CANTAR DE LA BURRERA és l’espectacle que actualment representa la companyia. Un treball en clau d’humor basat en el disc del mateix títol editat l'any 2009 per MFactory Music.